Arxiu de la categoria ‘llengua i comunicació’

Catalunya endins

dilluns, 23/01/2017

Publicat al diari Avui el 16 de desembre del 2008.

Ara el principal repte del català ja no és la conquesta de nous reconeixements formals, sinó el foment dels usos interpersonals i també la qualitat de la llengua pública. Les nostres prioritats, en aquest sentit, han de ser dues i només dues: que la llengua catalana continuï sent una llengua viva i que continuï sent ella mateixa (i no pas un dialecte del castellà).

Per tant, la bona notícia, que acabem de viure, del suport del Consell d’Europa a la immersió lingüística és important, però no gaire. I la mala notícia, que viurem aviat, de la sentència del Tribunal Constitucional, en contra de la millora jurídica del català prevista a l’Estatut, serà important, però no gaire. 

I és que el futur de la nostra llengua no es juga Catalunya enfora, sinó Catalunya endins. Depèn de nosaltres. Si l’ús del català continua en gran part submergit, és perquè la majoria de la nostra gent  es passa al castellà sense necessitat cada dos per tres. Si la fonètica de l’actor protagonista de Serrallonga és escandalosament deficient, Madrid no en té la culpa. Ni tampoc la té del fet que l’IEC i el Col·legi de Periodistes, en comptes de treballar plegats per millorar la qualitat lingüística del periodisme català, s’enfrontin en una polèmica penosa que perjudica, alhora, el periodisme i el català.

La nostra agenda lingüística no hauria de ser ara visca el Consell d’Europa, ara aiaiai el Tribunal Constitucional. Que, a Catalunya, el català sigui el que ha de ser, és a dir, una llengua genuïna i viva és una cosa que decidim la gent d’aquí dia a dia. La solució als principals problemes del català és a les nostres mans.

 Aquest article meu del 2008 que ara reedito és plenament vigent.

Temps era temps

dissabte, 30/01/2016

Publicat al diari Avui el 17 de novembre del 2008.

Temps era temps és una locució molt bonica que sovint triem com a títol. Penso, per exemple, en la memorable, rodona, cançó de Joan Manuel Serrat. O en l’espai de Jordi Creus en aquest mateix diari, que jo sempre llegeixo amb molt de gust. Vaig pensar en aquesta locució a l’hora de posar títol al blog que acabo d’encetar a laMalla.cat; però al final vaig optar per Anys d’aprenentatge, per encomanar-me a Goethe i a Espriu, però també perquè els articles que hi reprodueixo pertanyen, efectivament, als meus primers anys d’aprenentatge com a articulista.

Si explico tot això és perquè jo mateix he quedat ben sorprès del que deia en el primer d’aquells articles que ara tornen a veure la llum. Parlava dels dilluns, es va publicar un dilluns del mes de març del 1987 i la paraula que feia de títol era, naturalment, Dilluns. L’article celebrava un fet insòlit a Barcelona: “Ara els dilluns ja no seran com fins ara, amb quioscos deserts de diaris en català. Tindrem l’Avui, revifat, i el Diari de Barcelona, ressuscitat”. Sí: fa poc més de vint anys, Hoja del Lunes ja no es publicava i la premsa diària en castellà ja s’editava tots els dies de la setmana; però de diaris en català, els dilluns, a Barcelona, cap ni un. Ara, en canvi, poder comprar i llegir en dilluns un diari en català ens sembla la cosa més natural del món.

De vegades, des del catalanisme lingüístic, els arbres de les adversitats quotidianes no ens deixen veure el bosc dels progressos que hem viscut. És per això que, de tant en tant, val la pena fer memòria i recordar coses com ara els dilluns sense diaris en català. Temps era temps.

Aquest article meu del 2008 que ara reedito, i que fa referència a un article també meu del 1987, ens recorda que fa gairebé trenta anys, als quioscos de la ciutat de Barcelona, s’hi podien comprar tots els dies de la setmana –els dilluns també– dos diaris en català (eren l’Avui i el Diari de Barcelona), cosa que representava tota una novetat.

Ara també hi trobem dos diaris en català (són l’Ara i El Punt Avui). A més a més, El Periódico i La Vanguardia, al costat de la tradicional edició en castellà, n’ofereixen també una en català. L’oferta de premsa diària en català als quioscos de Barcelona ha millorat, doncs, substancialment. L’extensió de l’oferta de premsa digital en català és encara millor.

Una altra cosa és la qualitat de la llengua que fa servir actualment la premsa en català. Això és una altra història.

La segona vida d’InfoMigjorn

dissabte, 5/12/2015

Publicat al diari Avui el 22 de setembre del 2008.

El vent de migjorn ve del sud i InfoMigjorn ve d’un equip encapçalat per un home del sud, Eugeni S. Reig, que és fill d’Alcoi i viu a València. Tal com sabem els vuit mil subscriptors que rebem i llegim amb molt de gust –i de franc– aquesta revista sobre l’actualitat lingüística als nostres ordinadors, InfoMigjorn és un recull de notícies, entrevistes i articles publicats a la premsa de tota la nostra àrea idiomàtica.

Després d’un temps de silenci, potser per allò que deia Joan Salvat-Papasseit: “perquè per tornar a néixer necessiteu morir”, InfoMigjorn ha començat una segona vida, ara de bracet amb Drac telemàtic i amb quatre edicions cada setmana: els dilluns, els dimarts, els dimecres i els dijous. Donar-se d’alta és ben fàcil i val molt la pena, si és que us interesseu per les qüestions lingüístiques: només cal adreçar-se a http://infomigjorn.drac.com/alta i anotar-hi el nom i el correu electrònic on voleu rebre aquesta revista virtual.

Però l’amic Eugeni S. Reig també és actualitat per dues coses més. D’una banda, acaba de publicar el llibre Les nostres paraules, editat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en què prossegueix la seva tasca per salvar el patrimoni lèxic del poble valencià. D’altra banda, ha esdevingut articulista permanent sobre temes lingüístics al setmanari El Punt del País Valencià. La veritat és que Eugeni S. Reig fa una síntesi admirable entre la lucidesa clara sobre la situació real de la nostra llengua i l’acció sense desànim a favor de la vitalitat del català, a través de tot d’iniciatives com InfoMigjorn, els seus llibres i els seus articles.

Vet aquí un article meu del 2008, que reedito amb molt de gust. D’una banda, perquè l’amic Eugeni S. Reig ha publicat fa poc a Edicions Bromera la que segurament és la seva obra magna com a lexicòleg, que és el llibre El valencià de sempre. D’altra banda, perquè precisament ara InfoMigjorn és a punt de començar una nova vida, que coincidirà amb el canvi d’any per allò que diem d’any nou, vida nova.

Plurilingües sí, però…

dissabte, 28/02/2015

Publicat al diari Avui el 16 de juny del 2008.

Després de publicar 40 números en suport paper, Llengua i ús ha iniciat una segona vida com a revista digital (www.gencat.cat/llengua/liu). Al primer número d’aquesta nova etapa, Bernat Joan hi publica un article en què argumenta i formula aquesta proposta: hem de ser quadrilingües (català + castellà + dues llengües europees més). Com a horitzó col·lectiu i personal, hi estic del tot d’acord. “El plurilingüisme forma part de l’època històrica en què ens ha tocat viure”, tal com diu el secretari de Política Lingüística.

Una altra cosa és la qüestió, que ell no tracta, de quin és el grau de competència exigible en cada llengua. Tothom ha de parlar perfectament quatre llengües? Això és impossible i, a més, no cal. El famós nen d’Olot ha de parlar un castellà tan genuí com un de Valladolid? La meva resposta és que no. “Se le nota por el acento que es catalán”. I què? Que es noti. Ser català no és cap vergonya! Nosaltres hem d’aspirar a la màxima qualitat lingüística només en la nostra llengua pròpia, que és el català. Les altres llengües hem d’arribar a entendre-les bé, a llegir-les bé i a parlar-les amb prou claredat per ser entesos: amb això n’hi ha més que prou. De l’escriptura no en parlo, perquè vivim en una societat alfabetitzada en què la gent mai no escriu res en cap llengua, tot i que últimament els correus electrònics fan que aquesta situació comenci a canviar.

Amb el multilingüisme actual, vivim el perill d’anar cap a una Europa en què tothom parli malament en diverses llengües i cap llengua no sigui ben parlada enlloc, cosa que significaria una regressió cultural molt notable.

D’aquest article meu del 2008 que ara reedito he de dir el mateix que dic de gairebé tots els articles que reedito: que és del tot vigent. Decididament, si m’animo a publicar en un llibre un recull dels meus articles, el títol de l’obra serà ben fàcil de trobar: ARTICLES VIGENTS.

Incerta parla

diumenge, 1/02/2015

Publicat al diari Avui el 21 d’abril del 2008.

En el camp de la sociolingüística, Catalunya i el Quebec són les dues potències mundials: el català de Catalunya i el francès del Quebec són les dues llengües més estudiades de la història de la humanitat. La setmana passada, sense anar més lluny, vam saber que la gent culta de Catalunya, que és aquí i a tot arreu la que llegeix llibres, opta pel llibre en castellà el 80 % de cops i pel català només el 20 %. Aquestes xifres haurien estat una bona notícia en plena Renaixença, quan gairebé tothom vivia la vida en català, però veníem d’una situació en què el castellà havia estat imposat com a llengua de cultura. Avui, però, són una mala notícia.

Sabem que una cosa és el coneixement d’una llengua i una altra l’ús que se’n fa. Sabem, també, que les quatre habilitats lingüístiques bàsiques són escoltar, llegir, parlar i escriure. La notícia de la setmana passada el que ens diu és que, a Catalunya, el català és la llengua del 20 % pel que fa a l’ús de l’habilitat lectora. Entesos. És aquesta la dada essencial per mesurar la vitalitat de la llengua? No!

L’habilitat lingüística principal és la parla. El que hem de saber és, doncs, el percentatge d’ús efectiu del català parlat entre la gent que viu a la nostra àrea idiomàtica. I no ho sabem, perquè no ho hem estudiat. Tants estudis sociolingüístics que fem, fins i tot per analitzar coses com la llengua de l’etiquetatge (jo mateix n’he fet un: ho confesso), i ens hem oblidat de quantificar la dada més important de totes: la parla en català. A veure si durant la diada de Sant Jordi algú fa un pensament i posa fil a l’agulla. Aquest estudi és imprescindible!

Vet aquí un altre article meu que mereix ser reeditat… i també, en aquest cas, comentat.

Des del 2008, s’han fet estudis sociolingüístics per quantificar l’ús oral del català. Benvinguts siguin. Tots? No, no pas tots.

Els basats en enquestes no valen la pena, perquè pregunten a una mostra representativa dels parlants sobre l’ús oral que fan del català i els parlants –per quedar bé amb l’enquestador, per quedar bé amb la pròpia consciència– menteixen massivament. I pinten un quadre de color rosa sobre la vitalitat del català parlat. Aquesta mena d’estudis sociolingüístics són certament representatius, però representatius de la capacitat de mentir dels enquestats…

Els que sí que valen la pena –i per sort cada cop se’n fan més– són els estudis sociolingüístics basats en l’observació directa: el treball de camp no consisteix a preguntar res a ningú, sinó a parar l’orella en determinats àmbits i a determinades hores i anotar en quina llengua parla la gent i, després, fer servir la calculadora per sumar i calcular percentatges. Aquests són els estudis sociolingüístics que ens agraden als amics de la lucidesa i els altres són els que agraden a les autoritats. Per què? Doncs perquè veritat i poder mai no van de bracet.

Una llengua genuïna i viva

dissabte, 24/01/2015

Publicat al diari Avui el 7 d’abril del 2008.

Tothom sap, des de fa segles, que discutir sobre el sexe dels àngels és perdre el temps. Dit en paraules del segle XXI: cal triar bé l’agenda temàtica. Si parlem del que no toca, malament rai. Des de l’òptica del catalanisme lingüístic, quina ha de ser la nostra agenda actual? Les nostres prioritats han de ser dues i només dues. Primera, que la llengua catalana continuï sent ella mateixa (i no pas un dialecte del castellà). Segona, que continuï sent una llengua viva.

La genuïnitat del català depèn ara més que res de la qualitat de la llengua pública, és a dir, de la llengua dels mitjans de comunicació. N’hi ha, com el diari AVUI o el setmanari El Temps, que tenen una bona qualitat lingüística. No és el cas d’un gran diari amb dues edicions, en què l’edició en català és una traducció castellanitzada de l’original. Però l’erosió més gran de la genuïnitat del català ve de les veus d’alguns professionals de la ràdio i sobretot de la televisió, que destrueixen impunement la nostra fonètica. Comença a ser urgent la creació d’un observatori sobre la qualitat lingüística dels nostres mitjans.

La vitalitat del català depèn ara més que res de l’ús que se’n fa en les relacions interpersonals. La manca d’ús del català en aquest àmbit vital és molt preocupant. La bona notícia és que cada cop hi ha més iniciatives per fomentar l’ús interpersonal del català, que ha esdevingut –i ja era hora– un dels objectius bàsics de la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat. No anirem bé, però, fins que el nou civisme lingüístic –catalanista– sigui tan potent com l’actual civisme ecologista.

Vet aquí un altre article meu del 2008 que és del tot vigent. Sobretot el títol, que expressa en poques paraules l’ideari del catalanisme lingüístic. Sí. Una llengua genuïna i viva.

Qualitat lingüística

dissabte, 10/01/2015

Publicat al diari Avui el 10 de març del 2008.

L’endemà d’unes eleccions és sempre un bon dia per al periodisme. Almenys, des del punt de vista quantitatiu. Els quioscos venen més diaris, els mitjans digitals reben més visites, les ràdios i les televisions augmenten les audiències. I des de l’òptica qualitativa? A veure. Hem de diferenciar dues coses. D’una banda, la qualitat pròpiament periodística, és a dir, informacions ben rigoroses, opinions ben argumentades, suports tècnics ben treballats. De l’altra, la qualitat lingüística.

El Segon Congrés de Periodistes Catalans, celebrat l’any 1992, va arribar a una conclusió que és avui dia clarament vigent: “Convé molt que els periodistes, tant en l’etapa de formació a la universitat com durant l’exercici de la professió, siguem conscients de la importància que té per a nosaltres la llengua com a eina bàsica de treball, i de la nostra responsabilitat social i cultural en aquest sentit. En conseqüència, cal que ens autoexigim l’adequada competència lingüística.”

Aquell Segon Congrés de Periodistes Catalans va demanar –sense èxit– que, a la junta directiva del Col·legi de Periodistes de Catalunya, existís una vocalia dedicada a fer avançar la normalització lingüística del català als mitjans d’informació i a millorar la formació lingüística dels professionals del periodisme.

Aquella ignorada conclusió és ara més oportuna que mai. L’ortografia de la nostra llengua es respecta a tota la premsa escrita. El lèxic, la morfologia i sobretot la sintaxi trontollen sovint. Però és la fonètica catalana la cosa més maltractada per part d’alguns periodistes de ràdio i televisió. És un autèntic escàndol que no ens escandalitzi.

Trobo que aquest article meu del 2008 que ara reedito és del tot vigent.

Els catanyols

dissabte, 27/12/2014

Publicat al diari Avui el 26 de febrer del 2008.

Des d’una òptica lingüística, el catanyol és fàcil de definir en poques paraules. El catanyol és una parla que fa desaparèixer les paraules i locucions catalanes que no s’assemblen a les equivalents en castellà, tradueix sempre al català les frases fetes del castellà i ignora les nostres frases fetes; fonèticament, fa desaparèixer les sonores tant dins d’una paraula com en un enllaç fònic i redueix sempre les vocals neutres a a; sintàcticament, elimina els pronoms febles i fa construccions calcades del castellà.

I des d’una òptica sociolingüística, el catanyol és bo o dolent? Parlem-ne. No ens precipitem en la resposta. Jo diria que hem de distingir clarament tres col·lectius.

El catanyol pot jugar un paper sociolingüístic positiu, comparable al que va fer el xava en una altra època, com a parla de transició, personal o generacional, dels castellanoparlants que s’incorporen al català a l’edat adulta. Aquest catanyol –i només aquest catanyol– ens ha de sonar a música celestial.

Després, tenim el catanyol d’una part de la joventut catalana, que, tot i tenir el català com a llengua familiar i com a primera llengua apresa a la infantesa, a l’adolescència substitueix el català pel catanyol. Aquest fenomen sociolingüístic és gravíssim. Si es generalitza, a la llarga pot convertir el català en un dialecte del castellà.

Finalment, tenim l’ús públic del catanyol per part d’alguns dels que tenen la llengua catalana com a eina de treball. Alguns escriptors, alguns traductors, alguns periodistes, alguns actors, alguns dobladors. Cal dir, clar i català, que en aquests casos l’ús del catanyol és una autèntica indecència professional.

Trobo que aquest article meu del 2008 que ara reedito és cent per cent vigent. I aprofito l’avinentesa per celebrar que InfoMigjorn ha començat a publicar els capítols del llibre de Pau Vidal El catanyol es cura, obra d’allò més interessant. Un motiu més per llegir InfoMigjorn. Si encara no en sou subscriptors, podeu donar-vos-en d’alta de franc aquí: http://www.migjorn.cat/alta

Paraulotes descontrolades

dissabte, 29/11/2014

Publicat al diari Avui el 18 de desembre del 2007.

No és veritat que tots els problemes de la nostra llengua vinguin de la interferència del castellà. N’hi ha que són del tot responsabilitat nostra. Per exemple, l’ús de paraulotes col·loquials en el discurs públic, periodístic i polític. És a dir, la confusió del registre lingüístic.

Els verbs emprenyar i fotre són ben catalans, però no pertanyen al registre culte, que és el propi del llenguatge periodístic i de les declaracions polítiques. Per tant, l’omnipresent català emprenyat és una autèntica desgràcia lingüística, exactament igual que la frase d’Artur Mas Espanya no es construirà a base de fotre els catalans. Són expressions sense gràcia i sobretot sense eficàcia. El català indignat seria més eficaç que el tavernari català emprenyat. Plantar cara a l’Espanya que ens perjudica ens motivaria més que fer-ho contra la que ens vol fotre. Com volem progressar si nosaltres mateixos ens perjudiquem amb aquestes indignitats?

I que consti que les paraulotes i els renecs, si es diuen quan toca, són una bona aportació a la riquesa de la nostra llengua. Per exemple, l’exclamació que va dir l’altre dia en la intimitat un planxista d’Arbúcies en prendre mal: Em cago en l’hòstia i en la patena i en el fill de puta que la remena! A mi això no m’ofèn i fins i tot em fa gràcia, tot i que sóc cristià i partidari de la igualtat de la dona. En canvi, el famós català emprenyat, a qui Espanya vol fotre, és una indignitat nacional, que perjudica la nostra llengua. No és el fruit d’una evolució semàntica del significat de les paraules, sinó d’una confusió entre registres lingüístics. És a dir, una autèntica regressió cultural.

Trobo que el que dic en aquest article del 2007 és del tot vigent.

Bícing amb accent

dissabte, 1/11/2014

Publicat al diari Avui el 23 d’octubre del 2007.

Quan l’àrea de Barcelona va tornar a optar pel tramvia, vam tenir una alegria lingüística. Vam recuperar un nom ben català i ben popular: el tram. Recordeu aquell poema de Salvat-Papasseit? Sí: aquell titulat Encara el tram, que fa Noia del tram… i que enamora, el poema i la noia. Per més encert, trambesòs al nord i trambaix al sud.

En canvi, amb el nou bicing, l’Ajuntament de Barcelona ens ha donat un disgust. Calia batejar una cosa nova. La llibertat a l’hora de triar era absoluta. Però la sensibilitat catalana va ser zero. No parlo de catalanisme, parlo de catalanitat. En comptes d’optar pel ben català i ben popular bici acompanyat, per exemple, del prefix Barna, que faria Barnabici, o per una altra solució similar, l’Ajuntament de Barcelona s’ha empescat bicing, que no és paraula catalana ni tampoc anglesa. És pseudoanglès. La gent que en sap, al principi pronunciava baicing.

Però siguem benèvols. Potser l’Ajuntament de Barcelona sap que el sufix ing és força productiu en català i, a més, connota modernitat: bé tenim ara en català paraules com càmping i pàrquing. Si fos així, però, el nou servei de bicicletes s’hauria d’haver escrit bícing amb accent. Ara el bicing sense accent ja s’ha popularitzat i la cosa no té remei. O sí. És ben senzill: diguem-ne bícing amb accent. Aleshores ja tenim una paraula catalana nova, perfectament incorporable al nostre diccionari. Que és un detall? És que la llengua –i encara més l’escriptura– és sempre una qüestió de detalls. Au va! Bícing amb accent. La nostra llengua i la nostra capital, d’aquesta forma, farien que una història que ha començat malament acabi amb un final feliç.

Han passat set anys des que vaig escriure aquest article. L’Ajuntament de Barcelona no ha fet cap cas de la meva proposta. Així i tot, hi insisteixo. Si Barcelona vol ser una ciutat amable s’ha de preocupar dels detalls. De tots els detalls.