Arxiu de la categoria ‘país’

Notícia del blaverisme

diumenge, 10/01/2016

Publicat al diari Avui el 6 d’octubre del 2008.

Al País Valencià, el blaverisme ha perdut la batalla de l’Acadèmica Valenciana de la Llengua, que es dedica a fixar el valencià estàndard sense qüestionar la unitat de la llengua. A més, el blaverisme explícit ha perdut l’electorat: tant Unió Valenciana com Coalició Valenciana són ara cadàvers polítics. A més a més, el blaverisme s’ha quedat sense diari: Valéncia Hui va desaparèixer fa mesos dels quioscos i ara ja no hi és tampoc a internet; s’ha acomiadat dels lectors amb una editorial escrita, significativament, en castellà.

El blaverisme és, doncs, mort i enterrat? No! Recula en els terrenys lingüístic, electoral i periodístic, però és ben viu en uns altres dos àmbits. D’una banda, en la violència política, perquè la mateixa impunitat de què va gaudir el terrorisme de la blaveria (bombes contra la casa de Joan Fuster) la té ara el terrorisme de baixa intensitat d’alguns grups violents de la blaveria, que ataquen impunement qualsevol acte públic legal que ells consideren catalanista. D’altra banda, el blaverisme és encara vigent com a senya d’identitat de l’hegemònic PP valencià: a través de les multes contra Acció Cultural, el que de debò intenta és arribar un dia a embargar el Centre Cultural Octubre, que, des de València, treballa molt i bé per fer avançar la normalització lingüística, cultural i nacional del país dels valencians.

Des de Catalunya, cal que donem el màxim suport civil als nostres compatriotes del sud i cal, també, que exercim la màxima pressió política possible per acabar amb la barbàrie blavera. Ens hi juguem el futur. Poca broma, doncs, amb el blaverisme residual.

Ara que reedito aquest article meu del 2008, val a recordar que el blaverisme és un moviment valencià que nega la unitat entre la llengua dels valencians i la dels altres catalanoparlants, i que fomenta un regionalisme anticatalà virulent i fins i tot violent. Actualment, però, el discurs lingüístic de Carolina Punset –líder de Ciutadans al País Valencià– va més enllà del blaverisme: afirma obertament que el valencià és una llengua aldeana i inútil que convé deixar de banda.

La nostra fragmentació

dissabte, 7/03/2015

Publicat al diari Avui el 30 de juny del 2008.

No hem d’estar sempre a la defensiva, des del catalanisme lingüístic; no hem de deixar que els del Manifiesto ens marquin l’agenda, mentre dels nostres problemes de debò ni en parlem.

La fragmentació administrativa de la nostra àrea idiomàtica és un fet i és un problema. Andorra, Catalunya, les Illes, el País Valencià, la Catalunya del Nord, la Franja d’Aragó, l’Alguer i el Carxe: vuit situacions ben diferents, legalment, des de l’òptica sociolingüística i pel que fa a la consciència de la unitat de la llengua.

Vet aquí el que hauria de ser un dels nostres lemes nacionals: contra la fragmentació, vertebració. Tenim la sort que Internet, el gran espai virtual de la nostra època, és extraterritorial, de manera que la nostra fragmentació administrativa no l’afecta. La instauració, a més, del domini .cat ha representat un reconeixement important de la llengua catalana a la xarxa. Tots els espais que s’hi expressen en català –webs, diaris digitals, etcètera– formen el país català a la xarxa.

El mal, però, és que hauríem d’haver vertebrat un mercat cultural compartit i un espai complet de comunicació compartit i no ho hem fet. Els llibres, el teatre, la cançó en català haurien de tenir com a espai propi tot el nostre àmbit lingüístic. Però sobretot hauríem de tenir una premsa, una ràdio i una televisió en la nostra llengua adreçades a tota la gent que viu de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. El dilema de les llengües minoritzades com la nostra és o substitució o normalització, en paraules d’Aracil. Hi podríem afegir que en el nostre cas el dilema és també o fragmentació o vertebració.

També aquest article meu del 2008 que ara reedito és del tot vigent.

Galeusca lingüística

dissabte, 17/01/2015

Publicat al diari Avui el 24 de març del 2008.

L’altre dia, a l’assemblea de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, vam decidir de federar-nos amb les associacions dels que escriuen en gallec i en basc. Tot un encert. La federació, que es dirà Galeusca, enfortirà encara més l’entesa, que ja ve de lluny, entre totes tres entitats.

D’altra banda, la nova situació política espanyola podria revifar l’aliança política anomenada Galeuscat, que mantenen des de fa temps els tres nacionalismes perifèrics majoritaris (BNG, PNB i CiU).

Però on jo volia anar a parar és a la diguem-ne Galeusca o Caleuscat lingüística, que existeix des de fa tot just un any, quan la Xunta de Galícia, el Govern basc i la Generalitat de Catalunya van signar un acord de col·laboració en matèria lingüística. A més, fa poques setmanes els màxims responsables de política lingüística –Marisol López, Patxi Baztarrika i Bernat Joan– van signar la Declaració de París en el marc de la fira Expolangues. A més a més, el Govern balear podria sumar-se aviat a la Galeusca lingüística.

L’aliança amb el gallec i el basc no ha de ser l’única de les aliances del català, però sí que és una de les més rendibles. Intercanviar experiències de normalització lingüística i impulsar el plurilingüisme de l’Estat espanyol són coses que interessen a totes tres llengües.

Però no hi ha rosa sense espines. L’espina és que l’acord de fa un any –vigent– invoca sovint la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries. Quin nom tan desafortunat! El català és la nostra llengua nacional i no és pas una llengua minoritària, sinó minoritzada, que és ben diferent. I el gallec i el basc igual.

Trobo que el fons d’aquest article meu del 2008 que ara reedito és del tot vigent, més enllà dels fets concrets que comenta.

La llengua dels nostres reis

dissabte, 20/12/2014

Publicat al diari Avui l’11 de febrer del 2008.

Celebrem ara els vuit segles del naixement del més gran dels nostres reis, Jaume el Conqueridor, i commemorarem aviat (l’any 2010) els sis segles de la mort de l’últim dels nostres reis, Martí l’Humà. Quina era la llengua dels nostres reis?

Fins allà on sabem, gràcies als estudis de Martí de Riquer, cap dels nostres reis no era monolingüe. Referim-nos als casos més significatius. El primer comte-rei, Alfons, mal anomenat el Cast, parlava català –pel pare– i aragonès –per la mare. A més, va aprendre provençal, llengua en què va escriure poesia. Comte de Barcelona, rei d’Aragó i marquès de Provença, s’expressava en tots tres idiomes. Jaume I coneixia bé el provençal, l’aragonès i el català, llengua en què va dictar la seva crònica. Jaume II feia honor al sobrenom el Just, perquè dominava el català, l’aragonès, el provençal i el sicilià, o sigui, les llengües de tots els pobles de la Corona. Martí l’Humà, l’últim rei del casal de Barcelona, parlava català, aragonès i sicilià. I tots sabien una mica de llatí, el que calia per entendre els documents jurídics corrents. Els nostres reis, doncs, tenien com a llengües pròpies, i també d’ús públic, les llengües territorials dels països que en cada època formaven part de la Corona d’Aragó.

En canvi, el príncep que un dia serà Felip VI ignora el català, el gallec i el basc, totes tres llengües oficials a extensos territoris del regne d’Espanya. L’any 1979, l’aleshores senador Josep Benet va demanar que l’educació de l’hereu al tron inclogués el coneixement de les quatre llengües i cultures que coexisteixen al regne. Sense cap resultat. Anem cap enrere, com els crancs.

El contrast entre els reis del casal de Barcelona, que tenien com a llengües pròpies, i també d’ús públic, les llengües territorials dels països que en cada època formaven part de la Corona, i el desdeny dels reis borbònics cap a la nostra llengua era escandalós l’any 2008, quan vaig publicar aquest article, i continua sent escandalós ara que el reedito.

IEC, segle II

dissabte, 6/12/2014

Publicat al diari Avui el 15 de gener del 2008.

Aquest any comença el segon segle de vida de l’Institut d’Estudis Catalans. Serà un temps en què l’IEC ben segur que no haurà de patir cap daltabaix institucional, però haurà d’actuar en una societat en què algunes de les seves funcions ja no tenen sentit i altres sí. Per exemple, els antics Estudis Universitaris Catalans de l’IEC no tindrien ara sentit en una societat com la nostra, que compta amb universitats potents. En canvi, el conjunt de la feina de les seccions i de les societats filials continuarà tenint tot el sentit del món. Cal esperar que l’IEC protagonitzi amb èxit un segon segle de cultura i ciència als Països Catalans.

Les dues dictadures feixistes i anticatalanes que vam patir al segle XX van ser viscudes de manera diferent per l’IEC. Durant la dictadura de Primo de Rivera, l’Institut es va veure privat de subvenció pública i de reconeixement oficial, però va continuar treballant de valent al servei de la ciència i de les humanitats; particularment fecunda, durant aquells anys foscos, va ser la tasca de Pompeu Fabra. La vitalitat de l’IEC es va mantenir fins al punt que, un any abans de la proclamació de la República, l’Institut va recuperar la posició institucional que tenia en temps de la Mancomunitat, gràcies al suport de la Diputació de Barcelona. En canvi, durant la certament més llarga i més cruel dictadura de Franco l’Institut va arribar a caure en una atonia tan gran que el Congrés de Cultura Catalana, celebrat l’any 1977, és a dir, amb Franco ja ben mort i enterrat, va haver de reclamar a la nostra acadèmia nacional “l’adequació del seu funcionament a les necessitats dels temps que vivim”.

Ara que ja és història la celebració del primer centenari de l’Institut d’Estudis Catalans de què parlo a l’article que avui reedito, penso que certament l’IEC ha començat a viure amb èxit el seu segon segle al servei de la cultura i la ciència als Països Catalans. Que duri.

Bonjanisme

dissabte, 8/11/2014

Publicat al diari Avui el 6 de novembre del 2007.

Quan parlem de discurs lingüístic, molt sovint barregem el discurs científic i el discurs polític. És natural. La sociolingüística catalana sempre ha estat catalanista. Avui, però, farem una cosa: separarem clarament el punt de vista científic (descriure la realitat) i el punt de vista polític (transformar la realitat). Per tant, oblidem-nos totalment del bonjanisme ideològic –un dia és un dia– i optem per la lucidesa científica pura i dura. I ara ve la pregunta del milió: quines són les causes objectives principals de la poca vitalitat del català?

Resposta: són quatre. La primera, que fa tres segles vam perdre la guerra contra Felip V. La segona, que fa set dècades vam perdre la guerra contra Franco. La tercera, que, durant els anys seixanta i setanta del segle XX, vam rebre una onada d’immigració massiva, que no era de parla catalana. I la quarta, que, durant els primers anys del segle XXI, rebem una nova onada d’immigració massiva, que tampoc no és de parla catalana.

Aquestes són les quatre raons objectives bàsiques que expliquen la precària situació actual de la llengua catalana. Dues raons són militars; les altres dues són demogràfiques. Amb la victòria militar contra Felip V i contra Franco i sense immigració, la situació actual de la nostra llengua, almenys a Catalunya, seria de plenitud idiomàtica; el català tindria només els petits problemes propis de les llengües europees de demografia mitjana.

Au! Ja ho hem dit. En el futur, farem bondat i tornarem a parlar de flors i violes i germanor, tornarem al discurs polític bonjanista. Però ens mereixíem un dia de lucidesa, perquè tant de bonjanisme, francament, cansa.

Aquest article, set anys després, el tornaria a escriure amb les mateixes paraules.

L’Estat anticatalà

diumenge, 7/09/2014

Publicat al diari Avui el 28 d’agost del 2007.

L’Estat català és una idea. L’Estat anticatalà és una realitat. És un fet que la gent dels Països Catalans no tenim Estat propi, però és que tampoc no tenim un Estat compartit, sinó que, ras i curt, tenim l’Estat en contra.

Galícia i el País Basc també? Sí, però no tant. A veure. Apliquem el joc de les solidaritats a l’interior del Regne d’Espanya i comparem-ne dues: la solidaritat econòmica, que és la que sempre s’invoca, i la solidaritat lingüística, que també hauria d’existir. El govern espanyol ens obliga a la gent de Catalunya, el País Valencià i les Illes a ser tan solidaris, en el terreny econòmic, amb la resta de l’Estat que, en realitat, ens escanya: aquest diari fa dies que en parla. D’altra banda, els Països Catalans, Galícia i el País Basc tenim dret a ser receptors de solidaritat lingüística i no en rebem en cap dels tres casos. Però Galícia no pateix l’espoliació fiscal que patim nosaltres, ni tampoc el País Basc, que gaudeix d’un envejable concert econòmic. No exagerem, doncs, si qualifiquem l’actual Regne d’Espanya d’Estat anticatalà.

L’Espanya castellana, amb Madrid al capdavant, que es beneficia de la nostra exagerada solidaritat econòmica, és, en canvi, brutalment insolidària amb nosaltres en el camp idiomàtic. Però el més espectacular de tot plegat és que, a més a més, viu una catalanofòbia que arriba a l’extrem d’insultar Catalunya acusant-la, precisament, d’insolidària! I cada dia determinada premsa i ràdio, amb seu central a Madrid, aplaudeix aquest estat de coses i encara crida perquè es veu que no en té prou. Ja ho vaig dir un dia i ho repeteixo ara: d’això se’n diu ser cornut i pagar el beure!

Aquest article meu que ara reedito és del tot vigent, tot i que el vaig escriure i publicar abans de la crisi econòmica i abans que el catalanisme majoritari fes seva la idea de l’Estat català.

 

Sense nom i sense mapa

dissabte, 22/02/2014

 

Publicat al diari Avui el 17 de juliol del 2007.

Els éssers humans som animals simbòlics. El nom fa la cosa, les paraules funden la realitat. I els mapes també. Fins i tot en realitats articulades de forma complexa. És el cas del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord. És, també, el cas de la mateixa Gran Bretanya, formada per tres països: Anglaterra, Escòcia i Gal·les. Tots tres amb nom propi i amb mapa ben delimitat. Ara i aquí, no parlo de sobirania política, sinó de consciència cultural. Una terra que no comparteix ni el nom ni el mapa amb cap altra és una terra amb personalitat pròpia. 

I què passa al Regne d’Espanya? La situació és ben diferent. El nom d’Espanya i el mapa d’Espanya és un sol nom i un sol mapa. L’Estat de les autonomies és, simplement, una divisió interna d’un concepte –semàntic i visual– indivisible, que a més s’assembla molt a la divisió regional de l’Espanya franquista. Espanya –la idea i la paraula– són impensables sense els Països Catalans, sense el País Basc, sense Galícia. El mapa d’Espanya sense les tres nacions no castellanes és un mapa amputat. Vet aquí una gran diferència amb el Regne Unit.

I què passa amb el cas català? Doncs que és, certament, tot un cas. En això, el contrast entre el catalanisme polític i el catalanisme lingüístic és notable. El catalanisme polític viu sense nom i sense mapa: Catalunya o Països Catalans? I el debat polític actual, fora d’algunes poques excepcions, amaga el cap sota l’ala, evita plantejar-se aquest problema, tot i que és una cosa bàsica. El catalanisme lingüístic, en canvi, si més no té clar el nom de la llengua catalana i té al cap el mapa sencer de tota la nostra àrea idiomàtica.

Quan vaig publicar aquest article que ara reedito, l’any 2007, la comparança que feia entre Espanya i el Regne Unit era certament interessant. Ara és, a més a més, d’allò més actual.

 

Llibre en català

dissabte, 4/01/2014

 

Publicat al diari Avui el 24 d’abril del 2007.

No ens enganyem: la lucidesa és –sempre– un bon negoci. La diada de Sant Jordi no és la diada del llibre en català. Tampoc no és la diada del llibre literari. És el dia del llibre –i de la rosa– a Catalunya. Punt. L’endemà de Sant Jordi, però, és un bon moment per parlar del llibre en català.

Naturalment, des del catalanisme lingüístic volem que, durant la diada del sant patró de Catalunya, la proporció de llibres en català dins del total de llibres venuts sigui com més alta millor. Per assolir aquest objectiu, però, cal treballar com cal al llarg de tot l’any en diversos fronts. I n’hi ha un, d’aquests fronts, que és molt notable i que, inexplicablement, trontolla. És la Setmana del Llibre en Català, que hem celebrat fa poc.

Enguany, la Setmana ha fet 25 anys i ha fet el cim. Ha trobat la fórmula ideal. La plaça de Catalunya de Barcelona és la millor ubicació possible. El fet d’oferir llibres vius, però no pas novetats editorials a la plaça de Catalunya i, alhora, vendre les novetats a les 150 llibreries associades a la Setmana és un gran encert. Els anys en què la Setmana tenia lloc a Sants o a l’estació de França o a les Drassanes i, amb la venda de novetats, perjudicava les llibreries, feliçment, ja han passat a la història. I per què trontolla la Setmana? Doncs perquè resulta que l’Ajuntament de Barcelona podria prohibir que la Setmana tingui lloc a la plaça de Catalunya. Això seria, ras i curt, atemptar contra la vitalitat del llibre en català. Ben aviat, el 27 de maig, tenim eleccions municipals. Penso que seria una vergonya que el debat electoral ignorés olímpicament el futur de la Setmana del Llibre en Català.

L’endemà de Sant Jordi és certament un bon dia per parlar del llibre en català, tal com fa aquest article meu del 2007 que ara reedito.

Plenitud nacional

dissabte, 1/06/2013

 


Publicat al diari Avui el 12 de setembre del 2006.

L’endemà de l’Onze de Setembre és un bon dia per parlar de la  nostra plenitud nacional, entesa com a horitzó amb quatre coses essencials.

Plenitud lingüística, que vol dir que tot el que podem fer en català no ho hem de fer en cap altra llengua; si ho hem de quantificar, de la mateixa manera que parlem de plena ocupació quan la gent sense feina és menys del 5 per cent de la població activa, podríem començar a parlar de plenitud idiomàtica del català quan aquí més del 80 per cent dels usos lingüístics interpersonals i socials fossin en català. Som ben lluny d’aquest horitzó i el mal és que no sabem si hi tendim o no.

Plenitud institucional, que vol dir que les administracions públiques catalanes gestionin almenys el 80 per cent del nostre diner públic i, alhora, que tinguin la competència exclusiva de com a mínim el mateix percentatge de les polítiques públiques. Val a dir que tampoc no hi hem arribat, a aquest horitzó, però hi tendim.

Plenitud de la consciència nacional, que vol dir sentit de pertinença a un nosaltres nacional català. Entre la gent de la Catalunya d’ara, la catalanitat és tan desigual que més que ser un sol poble som un aiguabarreig social pendent de vertebració nacional.

Plenitud de la cooperació entre els Països Catalans. Catalunya no ha d’avançar sola cap a la plenitud nacional i els altres països catalans no poden fer-ho sols. La cooperació fraternal i intensa entre els països de la nostra àrea idiomàtica és imprescindible. En aquest terreny, però, el més calent és a l’aigüera.

Aviat farà set anys que vaig escriure i publicar aquest article. Rellegit ara, penso que encara és vàlid invocar la plenitud nacional de Catalunya com a horitzó a concretar en la plenitud lingüística, la plenitud institucional, la plenitud de la consciència nacional i la plenitud de la cooperació entre els Països Catalans. Els quatre diagnòstics són del 2006. Actualitzar-los des del catalanisme és una operació que pot fer tranquil·lament cada lector.