Arxiu de la categoria ‘política’

Oficialitat per a què?

dissabte, 24/10/2015

Publicat al web de debat La Taula Rodona el setembre del 2015.

Llibertat per a què? La famosa resposta de Lenin a la qüestió de la llibertat no és una bona resposta. Si tenim una concepció instrumental de la llibertat, malament rai. La llibertat no és una eina, sinó que és un objectiu en ella mateixa.

Oficialitat per a què? Aquesta és la meva resposta a l’interrogant que planteja aquest debat. Es pot respondre una pregunta amb una altra pregunta? Per què no? A diferència de la llibertat, l’oficialitat lingüística és una eina. I les eines, per definició, adopten la forma més adient per construir allò que volem construir.

I què volem construir? Aquesta és la qüestió de fons. La meva resposta és molt clara: hem de construir la plenitud del català. El diccionari ens diu que plenitud vol dir qualitat de ple, i ple vol dir que conté al màxim de la seva capacitat. Sabem –oi?– que la capacitat expressiva del català és la mateixa que la de l’anglès, però que l’àmbit d’ús de l’anglès és el món sencer i, en canvi, el del català és només la nostra àrea idiomàtica (la territorial més la d’internet).

Plenitud vol dir fer del català una llengua genuïna i viva. Genuïna: que sigui ella mateixa i no pas un dialecte d’una altra. Viva: que tot allò que puguem fer en català, que ja sabem que no és tot, però que és més del que la majoria de la gent d’aquí fa, ho fem efectivament en català.

I ara parlem de l’Estat català. Val a dir que d’Estat català ja en tenim un, que és Andorra. És l’únic tros de la nostra àrea lingüística on el català és l’única llengua oficial… i, en canvi, la vitalitat del català és més gran a algunes comarques del Principat de Catalunya que a Andorra: l’oficialitat lingüística, tot i ser important, no és decisiva.

Una Catalunya independent aconseguiria el reconeixement internacional del català de manera plena. Això sí. Ara bé, de portes endins, jo penso que n’hi hauria prou a aprofundir la legislació catalana actual, en el sentit de mantenir el català com a llengua pròpia i oficial del país i el castellà com a llengua cooficial.

El castellà és un actiu que ningú no vol perdre a Catalunya, i que pot facilitar els intercanvis entre la nova república catalana i les repúbliques hispanoamericanes que ens han precedit a l’hora d’independitzar-se de la Corona espanyola. És clar que, de portes enfora, el que ha de ser prioritari és coordinar la política lingüística del nou Estat català amb la del País Valencià i les Illes i els altres trossos de la nostra fragmentada àrea idiomàtica per mantenir junts un espai cultural compartit.

Vet aquí un article meu que acabo de publicar.

L’homenatge pendent

dissabte, 25/04/2015

Publicat al diari Avui el 28 de juliol del 2008.

Aquest article d’opinió encarna dues xifres rodones: fa el número 300 dels que he publicat en aquest diari i fa el número 70 dels que he publicat en aquesta secció. L’homenatge de què parlo, però, no és cap autohomenatge com a articulista, sinó l’homenatge que el país té pendent amb tot de persones d’una biografia lingüística diferent a la meva: els catalanoparlants que s’han incorporat al català a l’edat adulta.

El camí que ha de seguir una persona adulta que s’incorpora a la parla d’una segona llengua no és fàcil. Comença amb una difícil pujada, en què l’esforç és enorme i els resultats d’entrada són penosos; durant aquesta fase, hi predomina la traducció. Un cop superada aquesta meritòria primera fase, es tracta de guanyar la batalla de la fluïdesa. Finalment, el nou catalanoparlant s’adona que ja ha adquirit la plena fluïdesa a l’hora de parlar en català: sap parlar en català, però no el parla prou bé; per tant, arriba el repte de la correcció, que és un camí que fa baixada i que és molt més fàcil de transitar que no pas la pujada inicial. Moltíssimes persones han fet aquest recorregut, encara que no sempre han completat el camí assolint la correcció: no passa res.

De fet, els únics que tenim l’obligació d’escriure i parlar molt bé la nostra llengua som els que la tenim com a eina de treball, com ara periodistes, escriptors, traductors, actors i dobladors. En el nostre cas, un català deficient és una indecència professional. I els dirigents polítics, què? Tenen l’obligació de l’exemplaritat en tot; per tant, també en la correcció lingüística. El president de la Generalitat el primer.

Un cop rellegit aquest article meu del 2008 que ara reedito, vull fer-ne un comentari.

L’any 2008 el president de la Generalitat de Catalunya era José Montilla; actualment, el president és Artur Mas.

Pensava aleshores i penso ara que el president Montilla forma part del col·lectiu de compatriotes que s’han incorporat al català a l’edat adulta i, per tant, l’homenatge que el país té pendent de fer a aquest col·lectiu també l’ha d’incloure a ell.

Però també pensava aleshores i penso ara que els nostres dirigents polítics tenen l’obligació de l’exemplaritat en tot, també en la correcció lingüística. I la veritat és que en aquest aspecte el president Montilla és criticable, perquè no ha completat fins al final el camí que porta a una persona adulta de no parlar una segona llengua a parlar-la bé del tot.

En canvi, la qualitat lingüística del president Mas és la que ha de ser, és a dir: alta. Ben mirat, no ens hauria de cridar l’atenció, perquè que el president d’un país parli bé la llengua pròpia del país hauria de ser la cosa més normal del món, oi?

El nom dels nostres partits

dissabte, 15/11/2014

Publicat al diari Avui el 20 de novembre del 2007.

Aquesta és la primera setmana sense Gregorio López Raimundo, que al cel sigui. Us proposo de fer, amb aquest motiu, una reflexió lingüística sobre el nom dels nostres partits, començant pel seu. Som-hi. Partit Socialista Unificat de Catalunya expressava bé la identitat del partit fundat l’any 1936 i continuava sent un bon nom quaranta anys després. En canvi, Esquerra Unida i Alternativa no és un bon nom (s’hauria de dir Esquerra Unida de Catalunya) i Iniciativa per Catalunya Verds és el nom més mal triat de tots (s’hauria de dir Esquerra Verda).

Dos partits fundats a començaments dels anys 30 tenen la sort de dur noms que no han envellit gens ni mica: Unió Democràtica de Catalunya i Esquerra Republicana de Catalunya. Amb un matís, però. La implantació ara del partit de Macià també al País Valencià i a les Illes, lògicament, l’hauria de dur a anomenar-se Esquerra Republicana i prou.

El Partit dels Socialistes de Catalunya va néixer als anys 70 com a coalició electoral anomenada Socialistes de Catalunya i per això ara es diu com es diu; però vivim a l’època del llenguatge no sexista i, per tant, algú –ben més dit, alguna– podria dir amb tota la raó que aquest és un partit només d’homes, perquè és només dels socialistes i no pas de les socialistes. Total, que per anar bé hauria de dir-se Partit Socialista de Catalunya, que és un nom unisex.

Convergència Democràtica de Catalunya és un nom típic dels anys setanta (anys plens de plataformes, juntes, platajuntes i convergències), un nom que ha quedat antiquat; per tant, en el marc de la refundació del catalanisme, aquest partit hauria de fer un pensament.

Set anys després de fer aquesta reflexió lingüística sobre el nom dels nostres partits, parlem-ne.

Penso que –certament– és digne d’elogi el nom del Partit Socialista Unificat de Catalunya, tot i que actualment el PSUC és més una peça de museu que un protagonista de l’actualitat política.

Penso que –efectivament– Esquerra Unida i Alternativa hauria de dir-se Esquerra Unida de Catalunya, seguint l’exemple de la seva germana Esquerra Unida del País Valencià.

Penso que –decididament– Iniciativa per Catalunya Verds hauria de dir-se Esquerra Verda.

També penso que és veritat que els nom d’Unió Democràtica i el nom d’Esquerra Republicana no han envellit.

I penso que sí, que el PSC hauria de dir-se Partit Socialista de Catalunya.

Finalment, penso que Convergència Democràtica és un nom antiquat –i ara, a més a més, tocat pel cas Pujol– de manera que la gent d’aquest partit faria bé de fer un pensament i canviar-ne el nom.

 

Independència sense llengua?

dissabte, 11/10/2014

Publicat al diari Avui el 25 de setembre del 2007.

Tothom ho sap i és profecia: des del catalanisme polític, cada cop més veus anuncien la creació d’un Estat català dins de la Unió Europea. Des del catalanisme lingüístic, penso que la resposta ha de ser: parlem-ne.

A veure. La nostra fragmentada àrea lingüística té set trossos, que són, citats per ordre alfabètic: l’Alguer, Andorra, Catalunya, la Catalunya del Nord, la Franja, les Illes i el País Valencià. Val a dir que ja tenim un Estat independent amb el català com a única llengua oficial: és Andorra. El que anuncia ara el catalanisme polític és la creació d’un segon Estat català; és a dir, la independència de l’actual comunitat autònoma de Catalunya. Això vol dir que cinc dels set trossos de l’àrea idiomàtica continuarien sotmesos a Espanya o França o Itàlia i, segurament, més desemparats que ara.

A més, la nova Catalunya independent tindria com a prioritat nacional la cohesió interna d’una societat que, majoritàriament, no és descendent del poble català que va perdre la guerra contra Franco l’any 1939. Per tant, la política lingüística podria arribar a ser tan prudent que, fins i tot, podria fer recular la vitalitat del català. També hi hauria, evidentment, alguns guanys idiomàtics indiscutibles; per exemple, el ple reconeixement oficial europeu de la nostra llengua. Però…

Però, en definitiva, crec que els que militem en el catalanisme lingüístic, arribat el referèndum, votaríem que sí a la independència de Catalunya, però ho faríem a contracor, perquè el nostre somni és un altre. El nostre somni és la plenitud idiomàtica de la llengua catalana en el marc de la plenitud nacional dels Països Catalans.

Aquest article el vaig escriure i publicar l’any 2007, però és d’allò més actual.

Catalanisme lingüístic

dissabte, 8/02/2014

 

Publicat al diari Avui el 3 de juliol del 2007.

De la crisi d’identitat que viu el catalanisme polític, els diaris en van plens. De la crisi de vitalitat que pateix el catalanisme lingüístic, en canvi, se’n parla ben poc.  

El catalanisme lingüístic és anterior al catalanisme polític: neix l’any 1833 amb el poema d’Aribau La Pàtria, que és l’acta fundacional de la Renaixença (època en què, com passa ara, la lluita per la recuperació del català coexisteix amb l’expansió del castellà a casa nostra). I si ara, de cop i volta, la Unió Europea incorporés un nou Estat anomenat República Federal dels Països Catalans, el catalanisme lingüístic encara tindria feina durant molts anys per dur la nostra llengua cap a la plenitud idiomàtica.

No hem d’arribar a l’extrem de dir que catalanisme polític i catalanisme lingüístic duen vides paral·leles, perquè les paral·leles no es troben mai i, en canvi, tots dos catalanismes tenen zones notables d’intersecció. Però sí que cal dir que viuen vides autònomes.

La crisi actual del catalanisme lingüístic no és pas d’identitat, perquè sap que vol ser quan sigui gran i sap com arribar-hi. És una crisi de vitalitat: no té prou força. Per exemple, dos objectius bàsics d’ara mateix: l’augment substancial de l’ús del català en les relacions interpersonals i la millora general de la qualitat lingüística del català als mitjans de comunicació, si no avancen més no és pas per falta de claredat, sinó per falta de força. De força demogràfica, de força de voluntat, de força política també. Per tant, el catalanisme polític hauria de deixar de considerar la llengua un “tema sectorial” i hauria de donar un suport més fort a la vitalitat del català.

El catalanisme polític ha canviat: ara és majoritàriament independentista. Però la feblesa del catalanisme lingüístic és la mateixa que l’any 2007, quan vaig publicar aquest article que ara reedito.

Invocar sense citar

dissabte, 1/02/2014

 

Publicat al diari Avui el 19 de juny del 2007.

Massa sovint, invoquem en defensa del català la Constitució aprovada per les Corts Generals que vam elegir ara fa trenta anys. L’invoquem, però sense citar-la o citant-la malament, malgrat que tot el contingut lingüístic de la Constitució es troba a l’article 3, que és tan breu que el podem cridar a comparèixer aquí tot sencer:

1.     El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la.

2.     Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts.

3.     La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.

L’apartat 3 és una enganyifa, tot i ser el més citat en defensa del català. Què vol dir modalitats lingüístiques? L’aragonès? No! Si l’Aragó volgués, l’estatus de l’aragonès podria ser el mateix que el del gallec, deixant de banda la diferent realitat sociolingüística. Modalitats lingüístiques del castellà? De cap manera! La unitat de la llengua castellana és sagrada. Això de modalitats lingüístiques és, ras i curt, una porta oberta a la fragmentació del català.

La legalitat democràtica en matèria de llengua és un joc entre l’apartat 1, que és evidentment favorable al castellà, i l’apartat 2, que permet –almenys en teoria– capgirar a favor del català la preeminència del castellà, sobretot a través del desplegament del concepte de llengua pròpia. Per això és tan important de veure com quedarà la qüestió lingüística al nou Estatut d’autonomia de Catalunya després de passar pel ribot del Tribunal Constitucional.  

Ara –al 2014– ja ho sabem. La qüestió lingüística al vigent Estatut d’autonomia de Catalunya, després de passar pel ribot del Tribunal Constitucional, ha quedat molt tocada en perjudici de l’estatus social de la nostra llengua fins al punt que el millor que podem fer per defensar-la és tocar el dos del Regne d’Espanya com més aviat millor.

Tapa’t el nas

dissabte, 18/01/2014

 

Publicat al diari Avui el 22 de maig del 2007.

Hem estat convocats a votar diumenge que ve a través d’un document oficial que hem rebut a casa. És un paper d’allò més eloqüent sobre l’estatus real del català, després de trenta anys de democràcia. L’anàlisi lingüística d’aquest paper és ben significativa.   

Hi trobem coses escrites en castellà i només en castellà; exemples: Oficina del Censo Electoral i Delegación Provincial. Hi trobem coses escrites en bilingüe, però sempre amb el castellà com a llengua preferent; per exemple, Elecciones mayo 2007 / Eleccions maig 2007. Hi trobem expressions d’un bilingüisme que tracta d’idiota tota la ciutadania, tant la que a casa parla en català com la que ho fa en castellà; exemples: mesa / mesa i local electoral / local electoral. Hi trobem, finalment, el domicili des d’on s’adrecen a nosaltres, que és una via pública de la ciutat de Barcelona, escrit en castellà: Vía Layetana, cosa que incompleix la legalitat vigent en matèria de topònims (els noms dels nostres carrers són topònims), que estableix la forma catalana com a única forma oficial. A més, en aquest últim aspecte, l’autoanomenada Oficina del Censo Electoral va cap enrere com els crancs, perquè a la convocatòria anterior, la de les eleccions al Parlament de Catalunya del 2006, el nom de la Via Laietana estava escrit com cal.

Conclusió? Amic lector, amiga lectora: malgrat tot, diumenge no t’abstinguis, perquè està comprovat científicament que el qui s’absté afavoreix el partit que mai dels mais no votaria. Per tant, diumenge vota, però –això sí– no t’oblidis de tapar-te el nas, perquè realment la sensibilitat lingüística dels dirigents del catalanisme polític fa pudor. 

Des del catalanisme lingüístic, no n’hem de deixar passar ni una! Hem de plantar cara a cada atac concret contra la nostra llengua. És el que fa aquest article meu que ara reedito.

Esmolem les eines

dissabte, 21/09/2013

 

Publicat al diari Avui el 7 de novembre del 2006.

Al nou Parlament hi haurà tres diputats que militen de forma clara i cridanera contra el català. Entre 135 escons, pot semblar poc. Però, ben mirat, és molt. Perquè passarà una mica com passa amb l’extrema dreta en alguns parlaments europeus: que no té cap poder, però sí una notable influència a l’hora de determinar l’agenda política i el discurs públic.

Algunes veus, des del catalanisme lingüístic, amb més bona voluntat que encert, fa anys que diuen: el nostre mal no vol soroll. N’hi ha que han arribat a l’extrem de propugnar que la qüestió lingüística quedi fora de l’agenda política i cultural. Jo mai no hi he estat d’acord. Jo penso justament el contrari. Penso que com més important és un tema, més hi ha de ser, a l’agenda pública.

Ara el panorama ha canviat. El soroll el tenim garantit. Des del catalanisme lingüístic, hem d’esforçar-nos a marcar la nostra pròpia agenda pública. Està comprovat científicament que l’agenda o la marques tu o te la marquen els teus enemics. Espero que, a partir d’ara, ningú, des del catalanisme lingüístic, ja no dirà que el que cal és actuar a favor del català, però sense cap altaveu. És clar que l’acció idiomàtica continua sent el més important, però el discurs públic que fonamenta la necessitat de lluitar a favor de la plenitud del català és igualment imprescindible. Ara més que mai. Ens cal un rearmament ideològic del catalanisme lingüístic i una ampliació dels nostres altaveus. En definitiva (i perquè no diguin que som monolingües) “no hay mal que por bien no venga”.  O sigui, ara és hora, segadors, ara és hora d’estar alerta: esmolem ben bé les eines (dialèctiques).  

En el fons, la normalització lingüística és una qüestió política. I una política sense discurs deixa de ser política. Per tant, si volem avançar cap a la plenitud del català, el discurs lingüístic és imprescindible. Sempre.  

El nom del PSUC

dissabte, 11/05/2013

 

 

Publicat al diari Avui l’1 d’agost del 2006.

 

Les persones tenim nom i les organitzacions també en tenen. Un nom que algú ha triat. Qui? De vegades, és un misteri. Perquè no ho sigui en el cas del PSUC, que es va fundar aquest juliol ha fet 70 anys, aporto un text oblidat. Es tracta de la presentació que va escriure Pere Ardiaca, el juliol de 1976, ara ha fet 30 anys, del llibre de Montserrat Roig titulat Rafael Vidiella, l’aventura de la revolució.

 

Escrivia Pere Ardiaca: “Aquests dies, i precisament amb motiu d’aquest llibre, s’ha publicat a “Mundo Diario” un interviu de Joan Tudela a Montserrat Roig. En referir-se al lligam existent entre la vida de Vidiella i el PSUC, apareix una afirmació que, tal com està feta, sembla incloure un dubte: Ell diu que va ser qui va proposar el nom de Partit Socialista Unificat de Catalunya.

 

“Dels vuit companys que vàrem assistir a la darrera reunió del Comitè d’Enllaç dels quatre partits fundadors, ja només quedem Vidiella i jo. Per això em crec obligat a confirmar allò que ell diu i fer desaparèixer tota mena de dubte.

 

“En la dita reunió vàrem prendre l’acord de proposar a les respectives direccions de Partit la constitució immediata del partit únic. Calia completar l’acord amb la proposta d’un nom. En van sortir uns quants i cap no ens satisfeia a tots fins que, efectivament, en Rafael va proposar que es digués Partit Socialista Unificat de Catalunya. La unanimitat es va fer de seguida: era un nom que expressava prou bé la finalitat del Partit i la fusió de la qual sorgia. Al mateix temps, era un nom ja popularitzat per la fusió, l’abril anterior, de les Joventuts Socialistes i Comunistes en les Joventuts Socialistes Unificades d’Espanya i de Catalunya.”

 

Actualment, Rafael Vidiella ja no hi és, Pere Ardiaca ja no hi és, Montserrat Roig ja no hi és, el PSUC ja no hi és. Però són noms que formen part de la nostra història. Val la pena de recuperar aquest article de la meva hemeroteca personal per recordar qui va ser el qui va tenir la idea de batejar amb el nom de PSUC el partit que tan important va ser durant la guerra i l’antifranquisme.