Arxiu de la categoria ‘reflexions’

Castellanoparlants?

dissabte, 23/01/2016

Publicat al diari Avui el 3 de novembre del 2008.

L’AVUI no és només un diari en català, sinó que és també un diari catalanista. És natural, per tant, que tots els articles sobre el fet lingüístic comparteixin, en el fons, la mateixa voluntat de plenitud idiomàtica per a la nostra llengua. Això no exclou, però, la discrepància. Com ara la meva amb l’article que ahir va publicar Lluís-Anton Baulenas sobre el català a l’Ajuntament de Barcelona, en què parlava dels drets dels castellanoparlants.

A veure. A Catalunya, jurídicament, els castellanoparlants no existeixen i els catalanoparlants tampoc. Ni la Constitució, ni cap dels dos Estatuts, ni cap de les dues lleis de política lingüística no la fan, aquesta divisió. Des de l’òptica sociolingüística, de castellanoparlant n’és tothom i la relació que tenim la gent de Catalunya amb el català, el castellà i altres llengües és tan variada que no es pot reduir a una classificació simple en grups lingüístics. Pel que fa a la trajectòria de cada persona, és cert que n’hi ha sobretot de llengua inicial castellana i de llengua inicial catalana, però tothom ha de tenir la llibertat de construir la seva pròpia biografia lingüística, que no ha d’estar determinada per la idea anacrònica de llengua materna.

Parlar dels castellanoparlants només serveix per mantenir al nostre país una identitat etnolingüística espanyola i anticatalana. No ens ha d’estranyar, doncs, que la paraula castellanoparlant formi part del vocabulari habitual de la COPE, El Mundo, l’ABC i La Razón. Però a l’AVUI l’hauríem de desterrar del nostre llenguatge. El nom sí que fa la cosa: les paraules funden la realitat. No val a badar.

Em fa l’efecte que vigent és l’adjectiu que més faig servir a l’hora de valorar els articles que reedito en aquest blog. I sí. Trobo que aquest article que vaig escriure l’any 2008 és plenament vigent.

Elogi de la brevetat

dissabte, 17/10/2015

Publicat al diari Avui el 8 de setembre del 2008.

La nostra llengua és apta per a tots els usos, incloent-hi els més lletjos, com ara les barbaritats que escriuen molts lectors comentaristes de notícies i articles als nostres diaris digitals. El que havia de ser una feliç confluència entre les noves tecnologies i la participació democràtica ha esdevingut, aquí i arreu, una tribuna en què s’hi expressa el pitjor de cada casa. Ahir, Vicenç Villatoro descrivia el problema de forma clara. Deia, però, que el gènere té com a pecat original, encara que venial, el fet que és un comentari curt, “que no permet argumentar, que és gairebé com una pintada a una paret, afavoreix la contundència i el crit”. La brevetat és pecat?

A veure què hi diu la màxima autoritat en pecats. Escoltem la paraula de Déu. Així va parlar Jesucrist, segons l’evangelista Mateu: “Expresseu-vos únicament amb un sí, quan sigui sí, i amb un no, quan sigui no, perquè tot el que es diu de més prové del Maligne”. Aquestes paraules són el meu lema com a escriptor d’aforismes. Un lema prou potent com per haver inspirat l’obra dels grans mestres de l’aforisme, com ara Joan Fuster, Rochefoucauld i Tagore, i per haver il·luminat, també, la saviesa popular que s’expressa als refranys i, alhora, els millors eslògans publicitaris.

La brevetat no és un pecat, sinó una virtut. Esforçada, això sí, com totes les virtuts: un text breu s’ha de treballar molt més que un de llarg. El mal dels comentaristes imbècils i covards d’Internet és que, a més a més, són uns ganduls, que no treballen gens ni mica la brevetat. El pecat no és, doncs, la brevetat, sinó la ganduleria aplicada a la brevetat.

Vet aquí un article meu de l’estiu del 2008 que és ara plenament vigent.

Ideologies lingüístiques

dissabte, 16/05/2015

Publicat al diari Avui l’11 d’agost del 2008.

N’hi ha que neguen el caràcter ideològic de les posicions lingüístiques i diuen que defensar el català o el castellà és una cosa neutra, com ara preferir estiuejar a la vora del mar o a la muntanya. Mentida. N’hi ha que diuen que la ideologia lingüística ens ve determinada, com el color dels ulls: si la primera llengua apresa és el català, pertanys al grup etnolingüístic català durant tota la vida i un dia més (el de l’esquela), però si és el castellà, llavors la cosa es capgira i et toca defensar sempre el castellà. Mentida. N’hi ha que diuen que no hi ha res a dir ni res a debatre perquè tenim una “lengua común” de fama mundial i el que hem de fer és deixar-nos de romanços minoritaris. Mentida.

Hauríem d’acostumar-nos a parlar d’ideologies lingüístiques, de la mateixa manera que parlem d’ideologies polítiques o socials. La veritat és que les nostres posicions lingüístiques tenen sempre una dimensió ideològica, que tenim la llibertat de construir la nostra pròpia ideologia lingüística i que el fet lingüístic no és axiomàtic, sinó que es pot debatre.

I quina és la ideologia lingüística del PP? Pregunta oportuna ara que Esteban González Pons ha anunciat que al setembre el PP presentarà al Congrés un projecte de llei per minoritzar, encara més, les llengües diferents del castellà. La meva resposta és que la ideologia lingüística del PP s’assembla perillosament a les ideologies polítiques totalitàries i, alhora, és equivalent a la ideologia del darwinisme social, que és una concepció classista i insolidària de la societat. Malignitat ideològica pura i dura.

L’articulisme, tal com jo l’entenc, és meitat periodisme, meitat literatura. Del periodisme té el factor actualitat. De la literatura té la reflexió intemporal.

Deia Eugeni d’Ors: “Elevar l’anècdota a categoria és descobrir allò que d’etern hi ha en cada moment.”

I sí. En aquest article meu de l’estiu de l’any 2008 que ara reedito, l’anècdota és una iniciativa concreta del PP contra la nostra llengua, l’etern és la ideologia lingüística del PP: malignitat pura i dura. Abans i ara.

Domini lingüístic?

dissabte, 21/02/2015

Publicat al diari Avui el 2 de juny del 2008.

Espriu triava bé les paraules: “Quant al fet lingüístic andorrà, és d’una importància immensa. Les Valls són l’únic tros de la nostra àrea idiomàtica en el qual el català ha estat, és i serà oficialment establert, en tots els actes i cerimònies públics i privats, amb una absoluta, única, indiscutida sobirania.” Subratllem que, del conjunt de terres de parla catalana, Espriu en diu “la nostra àrea idiomàtica”. N’hi ha que seguim el seu exemple. Però la majoria en diu domini lingüístic.

El reconeixement de la unitat de la nostra llengua i l’existència d’un mercat cultural compartit és, per a nosaltres, una qüestió de vital importància. És per això que hauríem de deixar de parlar de domini lingüístic i, també, de dialecte. Tant se val que la ciència lingüística internacional faci servir aquests termes. El llenguatge del nostre discurs públic ha de prendre nota de les connotacions que té cada paraula en un moment determinat i actuar en conseqüència. Jo crec que és ben clar que domini lingüístic i dialecte haurien de ser substituïts, al discurs públic, per àrea idiomàtica i variant territorial, que són expressions neutres.

En aquest sentit, m’ha agradat que les bases del premi Vicent Andrés Estellés de poesia de Burjassot del 2008 estableixin que “poden optar a aquest premi els poemaris o reculls de poesia escrits en valencià, o en qualsevol altra varietat de la llengua”. Si volem defensar de debò la unitat de la nostra llengua hem de deixar de parlar de domini lingüístic a l’hora de referir-nos al conjunt dels territoris de parla catalana, i de dialecte a l’hora de referir-nos al valencià.

Trobo que aquest article meu del 2008 que ara reedito és del tot vigent.

Infantesa

dissabte, 22/03/2014

Publicat al diari Avui el 14 d’agost del 2007.

Ara i aquí, l’any de dotze mesos, que comença l’1 de gener i acaba el 31 de desembre, és només l’any del calendari. A la vida real, el nostre any té onze mesos, comença l’1 de setembre i acaba el 31 de juliol. L’agost és un enlloc. Durant l’any que hem acomiadat, una de les principals polèmiques lingüístiques ha estat la de la llengua a l’escola. Vull fer una esmena a la totalitat de la polèmica. I tot i que milito en el catalanisme lingüístic, la meva esmena a la totalitat no té a veure amb la qüestió idiomàtica, sinó amb la idea d’infantesa.

Encara ara, es veu que la infantesa és concebuda com un temps d’aprenentatge i prou. Així, tant els partidaris d’augmentar la vitalitat del català a l’escola, com els que pensen que la presència de la nostra llengua a l’àmbit escolar ha anat massa lluny, han parlat només dels coneixements –de català, de castellà, d’anglès– adquirits al final de la infantesa.

I no. La infantesa és un temps a viure en present. Existeix la plenitud de la infantesa (i no només la de la maduresa). Els anys de la infantesa són tan densos que pesen tant com tota la resta de la vida: en això, també el calendari cronològic i l’experiència vital divergeixen. Per tant, més que interessar-nos els coneixements idiomàtics dels nostres infants el dia de demà, ens ha d’interessar la seva vida lingüística present.

Que, a més, la infantesa és, també, un temps d’aprenentatge? És clar que sí! Però l’edat adulta també. “L’home és un infant: el seu poder és el poder de créixer”, deia Tagore. Deixem, doncs, que els infants visquin la infantesa en present i no oblidem que els anys de l’edat adulta són, també, anys d’aprenentatge.

Aquest article meu que ara reedito és del tot vigent, oi?

L’estaca i el censor

dissabte, 8/03/2014

 

Publicat al diari Avui el 31 de juliol del 2007.

L’any que ve en farà quaranta de l’aparició en escena de L’estaca, lletra i música de Lluís Llach. Ho celebrarem? Hauríem de fer-ho. L’estaca encarna una de les paradoxes més curioses de la nostra història. Aquí, l’any 1968, els creadors sabien que la seva obra havia de passar per censura abans d’arribar al públic. I això, ves quina paradoxa, en comptes de fer-los caure en la impotència, fomentava la seva creativitat. Amb metàfores, és clar. La lletra de L’estaca era incensurable i la música, també (no s’assemblava ni a La internacional ni a Els segadors).

L’avi Siset em parlava de bon matí al portal, mentre el sol esperàvem i els carros vèiem passar. Siset, que no veus l’estaca a on estem tots lligats? Si no podem desfer-nos-en mai no podrem caminar! Si estirem tots ella caurà i molt de temps no pot durar, segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada deu ser ja. Si jo l’estiro fort per aquí i tu l’estires fort per allà, segur que tomba, tomba, tomba i ens podrem alliberar. Etcètera.

I què significava l’estaca? L’estaca era la dictadura franquista. Per què? Doncs perquè sí, perquè ho “sabíem”. Ens ho havíem dit els uns als altres a través del boca-orella (alguns en deien boca-boca, però això era un lapsus freudià). La cançó va esdevenir de seguida l’himne de la joventut antifranquista.

Total, que, sense voler, el caspós censor franquista va estimular la sensibilitat i la intel·ligència, alhora, de Lluís Llach i del seu públic. Havia perdut la fe en la paraula i la censura me l’ha retornada, va escriure Stanistaw Jerzy Lec a la Polònia estalinista. Aforisme vigent aquí l’any 1968: totes les dictadures s’assemblen, oi? 

Aquest article meu que ara reedito em sembla cent per cent vigent.

Autodeterminacions

dissabte, 14/12/2013

 Publicat al diari Avui el 27 de març del 2007.

El catalanisme lingüístic i el catalanisme polític són coses diferents. L’horitzó de les persones que militem en el catalanisme lingüístic és la plenitud idiomàtica de la llengua catalana. Ras i curt: la nostra pàtria és la llengua catalana. El catalanisme polític és una altra cosa. 

Davant de qualsevol iniciativa del catalanisme polític, nosaltres, els catalanistes lingüístics, ens preguntem: i això va bé o no per a la vitalitat del català? L’autodeterminació, per exemple. Parlem-ne, ara que és notícia. De primer, una obvietat: la més important de les autodeterminacions és l’autodeterminació personal. Per exercir-la –cent vegades cada dia– cal lucidesa, sensibilitat, coratge. 

Existeix, també, l’autodeterminació nacional. Aquí cal dir que el problema de la gent dels Països Catalans no és que no tinguem Estat propi: és que tenim l’Estat en contra. La nostra plenitud social i nacional és viable amb un Estat propi i, també, amb un Estat compartit. Però és impossible amb un Estat en contra. I la veritat és que l’Estat espanyol, cada cop més, és l’Estat castellà (i anticatalà).

A hores d’ara, l’Estat espanyol, és a dir, l’Estat castellà és l’enemic públic número 2 de la llengua catalana. El número 1 és el milió de catalanoparlants de tota la vida que es passen cada dos per tres sense necessitat al castellà, perquè, quan exerceixen –cent vegades al dia– l’autodeterminació lingüística, decideixen mantenir el català com a llengua submergida. Per falta de lucidesa, per falta de sensibilitat, per falta de coratge. D’aquestes coses, el catalanisme polític no se n’ocupa, oi?

Finalment, hem de tenir clar que la nostra plenitud idiomàtica i la nostra independència política són coses diferents. Per tant, podem assolir una cosa, l’altra, totes dues o cap de les dues.

Aquesta reflexió meva del 2007, ara que som a punt de començar l’any 2014, és ben actual.

 

Ineficiència catalanista

dissabte, 16/11/2013

 

Publicat al diari Avui el 13 de febrer del 2007.

El nostre horitzó és el mateix que era a l’època de la Renaixença: la  plenitud nacional i, sobretot, la plenitud lingüística i cultural. Però ja no som al segle XIX. Som al segle XXI i, per tant, ens hem de situar en les coordenades de la nostra època. Tot el catalanisme –també el catalanisme lingüístic– ha d’assumir valors tan imprescindibles avui dia com l’eficàcia i l’eficiència. El catalanisme és una causa justa, però amb això no n’hi ha prou per avançar.

Eficàcia vol dir assolir l’objectiu. Eficiència vol dir assolir-lo amb la inversió –de temps, de recursos– més baixa possible. Doncs resulta que, cada dos per tres, ens trobem amb iniciatives catalanistes que, en una escala de 0 a 10, mereixerien un 0 en eficàcia i un altre 0 en eficiència. Pel que fa a l’eficàcia, no és que no s’assoleixi l’objectiu plantejat, és que ni tan sols s’arriba a formular-ne cap, d’objectiu, en el ben entès que un objectiu ha de ser una cosa clara i concreta, avaluable. Pel que fa a l’eficiència, es malbaraten tot d’energies que haurien d’invertir-se en accions productives. El festival d’exclamacions estèrils –això sí– aconsegueix crear una atmosfera èpica. Fem memòria: Plantem cara! S’ha acabat el bròquil! Tenim dret a decidir! Diguem prou! N’estem tips, de la classe política! Necessitem un segon Macià! On cal apuntar-se? Per on hem de començar? Que algú escrigui el full de ruta! Que tremoli l’enemic en veient la nostra ensenya! Som-hi!

Quan Maurici Serrahima, que al cel sigui, travessava la frontera camí de l’exili, l’any 1939, va dir: La causa republicana era la bona; però ha estat espantosament mal servida. Ara podríem dir una cosa similar:  la causa catalanista és la bona, però està espantosament mal servida.

Aquesta reflexió meva sobre el catalanisme és del 2007. Ara que vivim una situació econòmica i política diferent de la de llavors, continua sent vàlida? Jo diria que sí.

Antifranquisme lingüístic

dissabte, 28/09/2013

 

Publicat al diari Avui el 21 de novembre del 2006.

Cada persona té dret a construir, lliurement, la seva pròpia biografia lingüística. Som lliures: ningú no està predeterminat idiomàticament per la llengua materna (concepte, a més a més, anacrònic). Per això m’ha agradat molt que Francesc Vallverdú, a la conferència que acaba de fer a la Universitat d’Alacant sobre la situació sociolingüística a Catalunya, hagi fet servir el concepte de llengua inicial. Més clar, l’aigua. No triem la nostra llengua inicial, de la mateixa manera que tampoc no triem el nostre lloc de naixement. Però el que ve després sí que és cosa nostra.

Ara i aquí, però, triar viure en català no és només un acte de llibertat personal. És, també, una opció moralment superior a la contrària. Des del catalanisme lingüístic, hem d’afirmar clarament la nostra superioritat moral. De la mateixa manera que l’hem d’afirmar, també, com a demòcrates. N’hi ha que els agrada més la platja i n’hi ha que els agrada més la muntanya; n’hi ha que els agraden els cotxes de color blanc i n’hi ha que els agraden de color vermell: aquests dilemes són qüestió de gustos, són moralment neutres. En canvi, triar viure en català és optar per una causa justa. Per moltes raons. Diguem-ne només una, aprofitant el fet que ahir va ser l’aniversari de la mort de Franco.

La dictadura franquista volia fer desaparèixer el català del mapa; per tant, viure en català és contribuir a evitar una victòria pòstuma de Franco. El català i la democràcia són indestriables. El català no és ni ha estat mai una llengua d’imposició: mai cap dictadura no ha imposat el català. Optar per viure en català és, doncs, una manera de mantenir viu l’antifranquisme lingüístic.

Set anys després d’haver escrit i publicat aquest article, penso que ara diria el mateix i amb les mateixes paraules.

L’agenda

dissabte, 15/06/2013

 


Publicat al diari Avui el 26 de setembre del 2006.

El discurs periodístic i el discurs polític –cada cop més fusionats– imposen una agenda temàtica única. Aquesta agenda única limita clarament la nostra llibertat d’expressió i, fins i tot, la nostra llibertat de pensament. Vivim en una societat on la llibertat d’opinió és molt gran, però la llibertat d’agenda és molt petita: tothom pot opinar el que vulgui sempre que opini sobre uns mateixos temes.

No és veritat, doncs, que la nostra sigui l’època del pensament únic, sinó que és l’època de l’agenda única. Ens és permès, davant un tema determinat, estar-hi molt a favor, més aviat a favor, més aviat en contra o molt en contra. El que no ens deixen és triar el tema. Al debat públic, no hi ha diversitat temàtica.

Així és que, a l’agenda temàtica de la Mercè, el plat fort ha estat el pregó en castellà d’Elvira Lindo. Un tema pot fer el cim a l’agenda pública de moltes maneres, des de la planificació pura i dura des d’un despatx –periodístic o polític– fins a la successió de reaccions en cadena a partir d’una decisió ben poc meditada; en aquest cas, una frivolitat del ja exalcalde Joan Clos. Però quan un tema ocupa l’agenda pública deixa de tenir importància com hi ha arribat. Aleshores, l’important són les conseqüències que té.

Conseqüències clarament negatives, en aquest cas: s’ha associat un cop més la nostra llengua i la catalanitat a la idea de conflicte; ens situa, per variar, a la defensiva; demostra que algunes de les nostres autoritats pensen que Madrid –insolidari i cridaner– ens ha de donar lliçons de cosmopolitisme.

Conclusió: és importantíssim que triem bé la nostra agenda temàtica. 

El cas concret de què parla aquest article meu del 2006 ja és història, però la reflexió –l’exercici d’elevar l’anècdota a categoria– és del tot vigent. Penso jo.