Arxiu de la categoria ‘vida diària’

El gran silenci

dissabte, 25/01/2014

 

Publicat al diari Avui el 5 de juny del 2007.

Havia decidit de no anar mai més al cinema, perquè em nego a pagar per veure una pel·lícula envoltat de menjadors de crispetes. Però de vegades l’atzar fa miracles i, de cop i volta, m’he reconciliat amb les sales de cinema, gràcies a les sessions matinals de l’Alexandra, a Barcelona. Pel preu de 5 euros pots esmorzar al bar del cinema i, tot seguit, veure tranquil·lament la pel·lícula. Sense cap soroll de crispetes. Dissabte passat, vaig poder veure així l’excel·lent documental El gran silenci, de Philip Gröning, sobre els monjos cartoixans de la Grande Chartreuse. Un dels millors llargmetratges que he vist a la meva vida.

Però no hi ha rosa sense espines. Va ser una projecció de cinema sense català. I sense cap excusa possible. Vull dir sense l’excusa habitual dels distribuïdors i exhibidors, és a dir, el cost econòmic. Els crèdits, que apareixen al final, són en alemany, sense traduir. La resta de paraules escrites o dites en aquest documental, presidit pel silenci i el so ambient, són en francès i són tan poques que cabrien en un parell de fulls. Jo mateix em veuria amb cor de traduir-les en una tarda. El cost econòmic de la catalanització dels subtítols seria tan baix que –ben segur– hauria estat la pel·lícula estrangera més barata de catalanitzar de tota la història. Però ni així. Els subtítols són en castellà; el film s’anuncia com a El gran silencio.

Tot plegat demostra, per si algú encara en dubtava, que al nostre país hi ha distribuïdors i exhibidors de cinema que, sense cap excusa econòmica, volen condemnar el català al gran silenci. I no pas, és clar, al gran silenci cartoixà, sinó al gran silenci sepulcral.

Aquest any encara nou –2014– serà el primer de la nostra vida sense l’Alexandra i l’Alexis. El gran silenci els ha fet seus; però continuen vius a la nostra memòria agraïda.

Plantem cara?

dissabte, 2/11/2013

 

Publicat al diari Avui el 16 de gener del 2007.

I és clar que sí. Plantem cara, en defensa del català! Ei, però on hem de plantar cara és davant del mirall, a veure si, amb una mica de sort, ens cau la cara de vergonya. El problema número 1 de la nostra llengua és el dèficit d’ús en les relacions interpersonals, oi? Doncs això depèn de nosaltres.

El mal del català és que ha de lluitar, alhora, contra els enemics declarats i contra els falsos amics. Hi ha centenars de milers de persones que estimen molt el català… però amb un amor paralític: no mouen ni un dit per augmentar-ne la vitalitat.

Si fóssim a la Barcelona dels anys quaranta i jo m’obstinés a viure en català com faig ara, el franquisme una de dues: o em tancaria en un manicomi o m’afusellaria al Camp de la Bóta. Ara, en canvi, la llei m’empara i ningú no m’ho prohibeix. Fa anys vaig haver de fer –això sí– el petit esforç psicolingüístic d’adquirir el costum de no passar-me innecessàriament al castellà i ara, molt de tant en tant, em toca gestionar algun petit conflicte idiomàtic. Si els que vivim  plenament en català, que ara som una petita minoria, fóssim una gran minoria, la vitalitat del català seria imparable.

Però n’hi ha que si en un bar demanen en català un cafè amb llet i els serveixen en castellà un cafè amb gel, s’exclamen fins al punt que diuen que això és una tortura. Si us plau! Una mica de respecte per les víctimes de la Gestapo! En conclusió, jo crec que plantar cara vol dir increpar el públic. El nostre públic. A veure si reacciona!

Aquest article meu del 2007, que ara subscric plenament, planteja una qüestió molt interessant: la responsabilitat personal que tenim –o no– a l’hora d’avançar cap a la plenitud idiomàtica de la llengua catalana. Fa dècades que, dins del catalanisme lingüístic, hi ha divisió d’opinions sobre aquest tema.

Jo sóc des de sempre dels que pensen que el present i el futur del català depèn de mi i de tu i d’ell i d’ella i de nosaltres i de vosaltres i d’ells i d’elles. No només, és clar. La política també existeix i és importantíssima.

Però, quan vaig escriure i publicar aquest article, la consigna era PLANTEM CARA. A qui havíem de plantar cara? Doncs, segons els impulsors de la campanya, als nostres polítics… El mal és que molts compatriotes dediquen tant de temps i tanta energia a denunciar –amb raó, que consti– el que haurien de fer i no fan els polítics, que arriba l’hora d’anar a dormir i ells no han trobat en tot el sant dia el moment de fer res de bo a favor de la vitalitat del català en la seva vida quotidiana.

A mi –abans i ara– el que més gràcia em fa de tot plegat és que els qui es dediquen a atacar els polítics (que és gratis) i a exculpar els ciutadans (que vol dir afalagar el públic) tenen fama de “valents”. Paciència.  

Dos grans objectius lingüístics

dissabte, 5/10/2013

 

Publicat al diari Avui el 5 de desembre del 2006.

Res més lluny de mi que l’oficialisme acrític. Quan m’adhereixo a alguna organització o a algun dirigent, ho faig sempre –per principi– amb una adhesió incompleta. Però tota regla té la seva excepció. M’he identificat sempre amb els màxims responsables de Política Lingüística (Aina Moll, Miquel Reniu, Lluís Jou, Jordi Roigé, Antoni Mir, Miquel Pueyo i Sixte Moral), perquè crec, francament, que tots han treballat a favor de la plenitud del català.

Ara Miquel Pueyo ha tornat a ser nomenat secretari de Política Lingüística. Cal esperar-ne dos grans objectius. D’una banda, cal que tota la gent de Catalunya –incloent-hi la nova immigració– entengui bé el català. De les quatre habilitats lingüístiques, que són entendre, llegir, parlar i escriure, la més imprescindible és la d’entendre el català. Senzillament, perquè si no s’impedeix el dret de la ciutadania a viure en català. Per entendre’ns ràpid: tothom ha de poder demanar un cafè en català sense ser obligat a canviar de llengua. Aquest és el primer gran objectiu i, per tant, cal intensificar els cursos de coneixement bàsic del català.

D’altra banda, l’altre gran objectiu és que el català deixi de ser una llengua submergida, sobretot en les relacions interpersonals. Com que català i democràcia són indestriables, com que el català és una llengua que mai no ha estat imposada per cap dictadura, cal convèncer, animar, incentivar i seduir per tal que, lliurement, triem viure en català. Fins a quin punt? No pas fins al punt de ser monolingües catalans. Això no ho vol ningú: tots volem ser plurilingües. Però sí fins al punt que tot el que podem fer en català ho fem, efectivament, en català. Tant de bo!

Set anys després d’haver publicat aquest article, penso que encara ara el gran objectiu és que el català deixi de ser una llengua submergida, sobretot en les relacions interpersonals.