Una volta amb un Smart elèctric.

La benzina acaba de marcar un record històric de preu. Anar a omplir el dipòsit de benzina suposa una autèntica clatellada a la nostre economia i ho paguem, tot remugant al pobre treballador de la benzinera, que no en té cap culpa. Es en aquest moment, mentre els nostres pensaments són totalment escatològics vers la mare del culpable de tot plegat, quan comencem a voler arreglar el mon i a buscar solucions per no sentir-nos tan malament davant l’autèntic robatori legalitzat que acabem de patir.

Honda_CBF1000_8.jpg

No sé per què, molts cops ens tornem ecològics davant la cartera i moltes solucions “sostenibles” (quina ràbia em fa aquest mot, m’agradaria saber qui la va inventar) en comencen a semblar molt viables.

Tot aquesta introducció em va venir al cap aquesta setmana, just quan sortia de la benzinera després de deixar-hi 100€ i em disposava a recollir un Smart Fortwo elèctric. No havia passat ni una hora que ja era dins el petit Smart. Poso la clau al contacte i repeteixo l’operació dos cops: no se sent res de res. La fresa excitant dels motors de benzina no hi és i, al seu lloc, el silenci més absolut. Pitgem l’accelerador i ens movem tot sentint el lleuger brunzir del motoret elèctric, com si fos un cotxe teledirigit gegant. La resta, ja ens ho vèiem a venir: va quasi igual que un cotxe de benzina excepte el silenci i l’autonomia, de només 130 km.

En arribar a casa, l’endollem per recarregar les bateries i comencem a fer números: hem gastat més en peatges que en energia. D’electricitat, potser hem gastat 1,5€ en poc més de 100 km. (igualet que un utilitari mitjà que gasta deu vegades més…). La barreja de sentiments torna al nostre cap, en una segona fase després del primer episodi de la benzinera fa unes hores. Ara per això, és una barreja de ràbia, impotència i cara de ruc.

Però això no pot ser tan bonic. Busquem ràpidament totes les pegues possibles per justificar-nos que hem de seguir fent el borinot i pagant el litre de benzina a preu de llagosta. No els podem recarregar a tot arreu, son lents de recarregar, no hi ha infraestructures per recarregar a la ciutat, l’autonomia és limitada, només corre a 100 km/h, el cost de compra és més car, de moment… Caram, si que en trobo de excuses. I el més curiós de tot és que les excuses me les posen els estaments oficials (si, els mateixos que s’omplen les butxaques amb els meus 100€ del dipòsit plè del mati), que només pensen en posar-me limitacions i multes, i no en facilitat mobilitats privades sostenibles (un altre cop la parauleta…).

En fi, torno el Smart totalment convençut de que pot ser una de les solucions del futur. Però no depèn dels fabricants, sinó de canviar la nostra cultura. Mentrestant, seguirem anant a 110 km/h i pagant la benzina a preu d’or.

J. Chaume

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús