Tots els pares

dijous, 7/05/2015

Avui has sentit l’Alícia Sánchez-Camacho i quan sents l’Alícia Sánchez-Camacho malauradament et ressona durant bastanta, massa, excessiva estona. Avui l’Alícia ha dit que el sistema educatiu a Catalunya ha fet que els pares de Catalunya haguessin d’anar als jutjats. Ho ha dit així, tal qual. Els pares de Catalunya. Parlant des de la sinècdoque, com si ella sabés què vol dir sinècdoque. Però fent-ne servir una perquè li convé, perquè dir el número veritable de pares no li hauria anat tan bé.

És com si ara tu diguessis que “els polítics s’operen molt la cara”. Si l’Alícia ho sentís no es quedaria tan ampla (utilitzant ampla en el sentit de l’expressió, no en el sentit de l’amplitud de la seva cara, fenomen que ara mateix l’Alícia no pot controlar perquè, per molta operació que es faci, la pell manipulada li està convertint el rostre en un mapamundi). Si tu diguessis que els polítics s’operen estaries fent el mateix que ha fet l’Alícia. Mentir perquè t’interessa, manipular un fet per convèncer els altres que la paternitat sencera del país està molesta pel sistema educatiu i que tota sencera està pagant advocats per anar en contra de tots els professors de la terra, en contra de totes les premisses que us han educat durant anys i que fan que ara, per exemple, puguis escriure aquest bloc sabent què és una sinècdoque, cosa que no sap l’Alícia. O potser sí que ho sap.

És com si diguessis “els polítitcs del país saben què és una sinècdoque”. Mentiries. I llavors series com ella.

Mind Games és un tema de Emerson Todd, berlinès. No tots els berlinesos són Emerson Todd. La mort del pare és una novel·la que posa el dit a la llaga de les relacions paterno-filials. No de totes, sinó de la de l’autor, Karl Ove Knausgard. O de la que s’ha inventat l’autor. A Ricard de 3er, creació de Gerard Guix, Montse Rodríguez i Quim Àvila, també importen els pares. I el fill, sobretot. Seran a l’Off de la Villarroel del 12 al 28 de maig.

T’has llençat a les escombraries

dijous, 9/04/2015

Has viscut aquella experiència. Aquella experiència anomenada trasllat. L’has viscuda intensament, com sempre es viu una experiència com aquesta, però potser una mica més perquè tu ets intens per naturalesa. I t’agrada ser-ho cada dia una mica més, per molt que vagis dient a tots els teus amics que et vols prendre les coses amb més clama. L’any que ve ho faràs.

Prendre’s les coses amb calma no és fer el trasllat com l’has fet. Tenies dues setmanes de descans entre muntatge i muntatge i vas dir, què collons, aprofita aquest moment, tu pots. I evidentment has pogut. Perquè t’hi han ajudat amics, parella i família. I el teu cos i la teva ànima encara s’estan arrossegant. Però la il·lusió et podia. Les ganes del canvi.

Podries dedicar milers de posts sencers a tots el procés, de fet en dedicaràs més d’un, i és que fins i tot t’has plantejat fer-ne una sèrie. El material extret de tots aquests dies s’ha d’aprofitar.

El que també s’ha d’aprofitar, es veu, és tot el que vas decidir llençar a les escombraries. Sembla mentida però acumulem més merda que experiències, és un fet. Vas acabar generant cinc bosses d’escombraries. De les grans. Un vespre, poc abans de deixar el teu antic pis, vas baixar-les, una rera l’altra. A dins hi havia tot allò que no podies portar a reciclar o que no havies venut ni donat. Trastos, el que se’n diu trastos. Vas ocupar els contenidors de davant de casa teva. Vas sentir-te alliberat després de deixar-hi l’última bossa. Vas pujar al pis buit, vas beure una mica i al cap d’una estona vas sortir de casa. Vas passar just per davant dels contendiors. I allà t’hi esperava una altra experiència: havien obert, estripat i escampat totes les teves bosses d’escombraries. La vorera (ampla) de Diagonal amb Pau Claris estava plena dels teus trastos, en els quals t’hi reconeixies. La vorera estava plena de tu. Això et va produir un efecte realment pertorbador: se’t feia evident que llençaves una part de tu, que la donaves per feta, per passada, al mateix temps que et venia la paranoia que et podien inculpar (i jutjar) per incivisme.

Estaves acabat. Acabat i convertit en deixalla enmig de Barcelona.

It’s all over de Pional és d’aquells temes que se’t fica a dins, tan profundament com l’ADN i et fa venir ganes de tocar. De tocar a tothom i de la manera més lasciva que et puguis imaginar. La lascívia que també hi ha a Deseo de Elfriede Jelinek.

La simpatia

divendres, 6/03/2015

 

Vas demanar hora per renovar el passaport i el DNI. Vas demanar-la a prop de casa teva, sense saber que avui no dormiries a casa teva i que t’hauries d’aixecar bastant aviat per poder arribar-hi. Tampoc no sabies que ja no pots confiar tant en la teva memòria com abans. Recordaves que l’adreça era Balmes 200. El bus 33 t’ha deixat a cinc minuts. Però t’has equivocat i has caminat en direcció contrària i has hagut de fer-ne 10 o més, de minuts. Pujant per Balmes, has passat pel número 192, on a fora hi havia un establiment per fer-te fotos de carnet i al costat el lloc en qüestió: “Documentación”. No has entès per què l’adreça oficial és 200 i en canvi l’edifici és al 192. Has entrat i una noia antipàtica t’ha rebut demanant-te el nom. Li has dit el nom. El teu. I no estaves a la llista. Li has ensenyat el missatge de mòbil i t’ha somrigut irònicament. I t’ha dit: “Esto es Balmes, 192. Tienes hora en Muntaner, 200″. I tenia tota la raó. No saps què t’ha passat pel cap. Sí que saps que la memòria ja no et funciona com et funcionava abans.

Has corregut (i suat) fins a Muntaner 200, on t’ha rebut una dona amb la mateixa simpatia. Estaves arxivant mentalment totes aquestes sensacions per poder escriure aquest post, però de sobte hi ha hagut un gir dramàtic. El noi que t’ha tocat per renovar-te els documents no parava de somriure. I et parlava dels viatges que podràs fer amb el passaport, i la dona del seu costat reia amb l’embarassada que li demanava informació per fer el DNI al seu futur fill. I el noi i la noia funcionaris es miraven i comentaven coses alegres sobre el procés de renovació i us miraven amb il·lusió, incloent-vos a l’embarassada i a tu a les seves bromes. Divertits, simpàtics, feliços.

I això t’ha bloquejat. No hi estàs acostumat. I no has sabut com reaccionar. Tu ets dels que no calles mai, dels que vol tenir converses amb les parets i avui aquests dos funcionaris simpàtics t’han desmuntat l’univers. O eren males persones o no eren de veritat.

Fake plastic trees és un tema memorable de Radiohead, de quan eres adolescent (o no tant). De quan llegies Lestat el Vampiro, de l’Anne Rice i descobries que els vampirs eren una altra cosa, molt més sexual, molt més catxonda, molt més morbosa, del que t’havies imaginat mai. De quan et pensaves que l’Anne Rice era una bona autora.

 

L’aigua

dimecres, 25/02/2015

El senyor del paki de baix es pensa que ets idiota. I li dius senyor per no faltar-li al respecte. I, sí, has dit, “paki” i això potser és una falta de respecte. Potser. El que segur que és una falta de respecte és la (poca) consideració que et té, sobretot tenint en compte que t’has acabat convertint, després de tres anys de viure-hi a sobre (a sobre del paki com a establiment, no del paki com a senyor), en un client relativament habitual.

Només hi baixes, ho has de dir, quan és absolutament imprescindible. Saps que normalment és més car (sense el normalment) i que la qualitat dels seus productes (especialment els frescos) no destaca dins del panorama de mercats de Barcelona. Però hi ha certs articles que són d’inevitable compra al paki. L’aigua, per exemple, n’és un.

Fa temps compraves set o vuit garrafes d’aigua de cop al Mercadona online (sí, pecat, havies comprat al Mercadona) i ja ho tenies fet. Això, quan hi havia prou espai a casa teva. Ara no pots deixar les garrafes al mig del passadís, molestarien; i anar fins al súpermercat és, clarament, un pal. Per això el paki és la salvació. I tenen una alta varietat de garrafes d’aigua (de marques, vols dir). Deu ser el seu producte estrella. Gràcies a tu, segurament.

Les garrafes tenen preus diferents segons la marca. Això no és cosa del paki. Passa a tot arreu. El que sí que només passa al paki és que la mateixa marca i la mateixa garrafa canviïn de preu segons el dia. Una vegada ja et vas encarar amb el senyor del paki. Li vas dir que una setmana abans t’havia cobrat aquella garrafa per 20 cèntims menys. Et va mirar malament però et va canviar el preu. I te’l va mantenir durant uns quants mesos. Ara es deu haver oblidat de tu perquè la mateixa garrafa puja i baixa de preu segons el dia. I dubtes, dubtes molt, que segueixi cap mena de criteri mercantil. Per això te’l mires malament i ja no li dius res, perquè si no segurament l’insultaries.

També és veritat que podries, simplement, demanar-li que escanegés el codi de barres de la garrafa (tenen un aparell d’aquells) i al seu ordiandor hi sortiria un preu concret. Podries fer-ho. Però quan s’aprofiten així de tu et surt la bèstia.

Doubt és un tema de Kele. Kele és sobretot conegut per ser el solista de Bloc Party.

Com us agrada

dimecres, 4/02/2015

El teu voltant està ple d’éssers humans que avui parlen de la neu. “Els nens no han pogut anar a l’escola, ja han tret les màquines de sal, encara no ha agafat, això és aigua-neu, quan va ser l’última nevada forta, etc”. Aprofiteu els canvis climàtics per tenir tema de conversa. Ho feu molt sovint a l’ascensor, és una tendència genètica de tot ésser humà (que ha conegut ascensor), però un dia com avui, que poses la ràdio i sents la Terribas dedicant-hi més de 45 minuts, et fa plantejar moltes coses sobre el funcionament de l’univers.

És cert que escrius des del teu pis de Barcelona, on no hi neva però sí que hi plou, i se’t fa estrany aquest esforç mediàtic. Estàs segur (t’ho han dit a la ràdio, ho has vist a la ele) que la neu és un tema a altres indrets de Catalunya i que, realment, val la pena posar l’alerta sobre la població. Però no t’enganyis. Hi ha alguna cosa més enllà del deure informatiu, en tot això. Us agrada parlar del temps, fer-ne un tema, i sentir que els nens diuen que faran ninots de neu. Us agrada fer temes, que duren el que duren, segons el que interessi.

No compararàs el tema de la neu amb el del 4f, precisament avui. Després dels 40 minuts se n’ha parlat i força estona, del 4f. Però quant durarà aquest tema? Quant de temps el fareu durar? Qui tria el que duren els temes ? Potser duren el que algú volen que durin, no el que a tu (a vosaltres) us agradaria que duressin.

Nice Wölkchen és un tema d’hivern, totalment d’hivern, de DJ Koze, interpretat per Apparat. País de nieve, de Yasuri Kawabata, és una novel·la japonesa que encara has de començar i que potser avui t’està cridant.

Ets raro

dimarts , 13/01/2015

Ho fas poques vegades, però la sensació t’agrada. Hi ha alguna cosa de “pose”, ho reconeixes, hi ha alguna cosa de seguir la tendència, però no t’atreveixes a negar que algun cop (o dos) t’agrada seguir-la (la tendència). I fer-ho és tan fàcil com agafar els trapaus, sortir de casa, baixar a un bar, demanar un entrepanet i un te. I un llibre. O un diari. Passes una estona fent feina, de la teva (empapar-te del món, de cultura, aquesta feina) en un bar, envoltat de gent, observat per la gent, observant la gent. Com t’agrada i que poc que ho fas.

Avui ho has fet, aprofitant que després tenies una reunió en aquell bar. Quan veus gent sola en un bar llegint, tu els mires, i avui has vist que ells també et miraven.El cambrer s’ha preguntat què hi devies fer allà, si esperaves algú. La dona del teu costat també s’ha plantejat si la cadira que tenies al davant s’ompliria o no. Les noies de dues taules més enllà no paraven de mirar-te, mentre tu també les miraves a elles. I només estaves llegint. Deuen haver especulat molt sobre tu, tant com tu especules sobre el món que t’envolta. Especules, observes i xafardeges. Ho fas tant que un dia et clavaran un cop de puny. Per sorpresa.

La sorpresa que s’han endut tots aquests, els del bar, quan han vist que arribava una persona i s’asseia a la teva taula. I aquesta persona treia una sèrie de fulls i de retalls de revista, amb figurins de teatre, amb dibuixos de vestuari i fotografies de models. Els de teatre feu coses bastant estranyes, això ja ho saps, però ho has acabat d’entendre quan has vist les cares dels del teu voltant, que mai s’haguessin imaginat que aquell noi que llegia el diari a les 10 del matí, a les 11 estaria parlant de moda, vestuari i altres. A tu també et sorprèn la varietat que té la teva vida quan fas teatre. Mira que el dia se’t carrega d’activitats ben estranyes, de moltes, i mira que acabes cobrant ben poc quan les fas, quan fas teatre. És ben estrany tot plegat. És ben estrany el teatre.

All under one roof raving de Jamie XX et porta molt bon rotllo. Birdman de l’Iñárritu és una de les millers pel·lícules que has vist mai i confirma que els del teatre esteu bastant malament del cap.

Coses que regales

dilluns, 5/01/2015

Als grups de whatsapp, sempre intentes sorprendre amb les teves respostes, fer que la conversa canviï de to, deixar algú en ridícul (amb ironia, amb carinyo) o deixar-t’hi a tu mateix; sempre intentes fer una broma (o dues), com més provocadora millor, com més fora de lloc millor. Fas el mateix a la vida real, i dius això com si el whatsapp no fos la vida real. La gent s’ha acostumat (tu l’has acostumada) a que no parlis mai de debò. No es creuen la meitat de les coses que dius. Queden poques persones que caiguin als teus paranys verbals, a les teves respostes clarament desagradables, desagradables des de l’humor que et caracteritza.

Pots resumir que tota aquesta estratègia comunicativa forma part d’una evident necessitat de mirar-se el melic o de que te’l mirin. D’un egocentrisme innegable. Del mateix egocentrisme que caracteritza la majoria de companys que es dediquen al que tu et dediques, a escriure, a parlar de tu i del teu món.De TU i del TEU món.

Aquesta manera de fer s’extén també als regals que fas. T’agrada ser enginyós, que els teus paquets contingui agradables sorpreses. Confies que les idees no se t’acabaran mai, però has de reconèixer que cada vegada pateixes més. El personatge que has creat, el padrí hipster que fa regals hipsters, l’amic teatrero que fa regals culturals, el fill modern que fa regals moderns… arribarà aviat a un punt de no retorn, a un estancament neuronal que t’obligarà a recórrer, l’any que ve, a comprar tots els regals a les botigues de calçotets. Això sí que serà una bona sorpresa per tothom. I la teva fama per fi podrà descansar plàcidament.

El disc Liminal de The Acid no és especialment ballable. El remix que has triat de Fame, sí que ho és. T’encanta que et regalin llibres. Pel teu aniversari et van regalar Galveston de Nic Pizzolatto.

Molestes

dimecres, 15/10/2014

 

Vas passar una estona darrere el taulell d’una farmàcia. No treballaves, simplement esperaves, però semblava que hi treballessis. Hi vas passar una mitja horeta i et va servir per recordar aquells anys que vas vendre càmeres fotogràfiques, pantalles de plasma i altres aparells a l’FNAC. També et va servir per veure uns quants clients curiosos, un d’ells del que parlaràs ara.

De la que parlaràs ara. Era una noia amb cadira de rodes. No hi havia res estrany en ella, més enllà que anava descalça. Prou estrany, però tampoc tant. No vas aconseguir entendre el motiu pel que anava descalça, però et vas imaginar que duia les sabates a la bossa que anava penjada al respatller de la seva cadira.

Un cop a dins la botiga, la noia va començar a donar un cop d’ull a la zona de tes. A les farmàcies venen tes, si, de tot tipus: per aprimar, pel refredat, per dormir. Va cridar a l’auxiliar i li va fer alguna pregunta sobre un dels tes. Va decidir que se’n quedava una caixa, que l’auxiliar va deixar al taulell. La noia de la cadira de rodes va seguir amb les cremes hidratants. Va demanar ajuda a l’auxiliar. Li va fer unes quantes preguntes. No es va quedar cap crema. La noia de la cadira de rodes va seguir amb els maquillatges. L’auxiliar li va baixar moltes, moltes, moltes vegades, els provadors de maquillatge. La noia de la cadira de rodes se’n va provar moltíssims. Va fer moltíssimes preguntes. Va acabar amb la mà plena de maquillatges diversos. Va decidir quedar-se’n un de car.

La noia de la cadira de rodes va seguir amb les cremes solars. Ara, a l’octubre, aquest octubre que sembla estiu però que no vas a la platja. No se’n va quedar cap. Eren gairebé les nou. La farmàcia tanca a les nou. La noia de la cadira de rodes va seguir amb les tovalloletes íntimes. Les va revisar totes. Va fer preguntes sobre totes. Eren les nou. Els de la farmàcia van decidir tancar una part de la il·luminació de la farmàcia perquè la clienta entengués que estaven tancant. La clienta de la cadira de rodes va seguir amb els lubricants i els preservatius. No és broma. volia saber com anaven, quines diferències hi havia. El farmacèutic treia fum. La noia va agafar, finalment, unes tovalloletes íntimes. Va anar a pagar. No, espera un moment. Sí, senyora, són les nou. Quant em costarà? Això, li costarà això. Ui, doncs espera, posa’m també una crema solar. Doncs li costarà això. Això? Sí. Això. Doncs no, només m’enduré el te. Només el te? Només el te?! Les nou i quinze minuts. No, però, un moment, aquell xampú que té al darrere diu que regalen una crema també, no? No, senyora, avui ja no regalem cremes.

Molesta, senyora, està clar que molesta. Està clar que la noia de la cadira de rodes no estava bé del tot, o almenys no estava disposada a sortir d’aquella farmàcia sense haver emprenyat una estona al farmacèutic i a la seva auxiliar. Hi ha gent que molesta perquè vol.

Placid Corporation és un tema de Compuphonic. La gent molesta és l’espectacle que es reestrena aquest dijous al Teatre Gaudí. Hi serà fins el 2 de novembre. Hi aniràs.

Claregeu

dijous, 2/10/2014

 

Hi va haver una època que quan passejaves pel carrer i et trobaves amb el reflex d’algun aparador, aprofitaves l’ocasió per retocar-te una mica el serrell. Ja ho vas epxlicar en un post d’aquest bloc, però està clar que no ets l’únic de Barcelona, de Catalunya ni del món que ho fa. De fet, detectes de lluny els homes, les dones, els nois i les noies que són addictes al reflex dels vidres urbans.

Però fa un temps que el reflex d’aquests miralls (i del de casa teva també) et confirma el que ja sospitaves de fa anys: ets un home i, com a tal, clareges. Tu que sempre has viscut pendent de com portes el tupé, de quina cera fer servir, ara clareges. Per ara la cosa aguanta, però ja estàs demanant als teus amics que t’avisin el dia que la situació sigui dramàtica. No vols acabar deixant-te els cabells llargs per pentinar-los amb la intenció que tapin la calva. Una rapada a temps val més que mil invents capil·lars.

Com amb el tema de l’addicció als reflexos, no ets l’únic cas. De fet si algú et veiés segurament et diria que ets un exagerat, que hi ha molts nois de la teva edat que sí que claregen. I això és el que veus contínuament. No pots parar de fixar-t’hi, ara. Està ple d’homes amb pocs cabells, però que actuen com si en tinguessin molts. Vols parlar amb ells, vols fer un club, vols fer teràpia: accepteu que claregeu, tots junts, i tu entre ells. Deixa de preocupar-te per això i passa’t la màquina. No tens ganes de aptir més, però no t’atreveixes a fer-ho.

Tot i així, saps dues coses: una, que a partir d’avui, qui hagi llegit aquets post no podrà evitar mirar-te els cabells i, l’altra, que un cop rapat, el dia que això arribi, començarà la teva obsessió per les gorres. Modernes, si pot ser. Ja patirem per triar-les, ja.

1988 és un tema de Youandewan que va bé per començar el matí, amb el coixí ple de cabells o no. El 1988 tu tenies molts més cabells que ara. El 1988 es va estrenar Mi vecino Totoro, pel·lícula de Miyazaki.

Calla

dimecres, 17/09/2014

 

Aquest cap de setmana vas agafar un taxi, cosa que fas sempre amb aquella sensació que potser podries caminar una mica més, per molt tard que sigui, per molt que et facin mal els peus, tot per no sentir que pagues molt. Un cop, fa anys, vas agafar un taxi per fer tres cantonades de l’eixample. I no menteixes. Feia estoma que, per la teva tossuderia, havies decidit creuar-te Barcelona caminant, a ple estiu, amb xancles de dit, que el que van fer va ser destrossar-te els dits, i allò que hi ha entre els dits dels peus. Una llaga enorme, que no et deixava caminar més. Vas parar un taxi i li vas demanar que fes tres cantonades. Et va mirar preguntant-te si eres imbècil. No et va dir aquestes paraules. Te’n devia dir algunes altres, per dissimular. Per respecte.

Els taxistes tenen fama de parlar molt. El d’aquest cap de setmana no va dir ni mu. Però és que ni una paraula. Éreu dos que vau pujar al cotxe. El teu company va dir que faríeu dues parades. Li va preguntar si anava bé. No va contestar. No havia saludat, no va respondre, no us va mirar. Potser era mut. Quan us acostàveu a la teva destinació, la primera parada, li vas dir que parés just abans de creuar el semàfor, si era possible. Tampoc va contestar. Vas fer una broma al teu company: que simpàtic que és el taxista… El taxista ho devia sentir.  Volies que et sentís.Però tampoc no et va insultar. Potser era mort. Potser no li agradava parlar.

Tu parles molt. Forma part de la teva genètica, ho tens arrelat ben endins. Tendeixes a ocupar tots els buits parlant. Tendeixes a parlar sempre primer que els altres. Tendeixes a preguntar tu, a preocupar-te tu. Els altres s’han costumat a que tu parlis, a que tu et preocupis, a que tu facis. Potser no deixes espai perquè els altres parlin. Potser que callis.

Basic Instinct és el tema de l’àlbum de The Acid que no pots parar d’escoltar des que te’l van descobrir. The Left Overs és la sèrie de Damon Lindelof en la que et fa pensar, sobretot per l’estètica i pel to de tot plegat, el vídeo de Basic Instinct.