La resposta

Quan escrius un mail, esperes resposta. A vegades triga més i a vegades triga menys, però normalment la reps. És el funcionament bàsic de la comunicació, de l’educació. Quan truques, esperes resposta. A vegades comunica. A vegades no la tens. A vegades és una persona que no et vol agafar el telèfon.
Un cop, quan tenies 21 anys, vas tenir una història d’una nit. L’altre, després d’aquella nit, et va dir que aquella història només duraria una nit. Abans t’havia dit una altra cosa. Tu esperaves més. Tu tenies 21 anys i el vas trucar des del mòbil (aquells mòbils tan grans). El vas trucar unes quantes vegades. No et va contestar mai. Quan tenies 21 anys encara es feien servir les cabines. El vas trucar des d’una cabina. Et va contestar. Va quedar fotut. Tu, en el fons, també. Li vas dir que eres tu, i et va penjar. El vas anar a buscar on treballava. T’estaves tornant boig. Tenies 21 anys. Senties les coses molt intensament. Tan intensament, que t’era igual anar-te’n allà on treballava ell, ficar-te al seu edifici i buscar-lo porta per porta fins a trobar-lo. Perquè et donés una resposta. Te la va donar: “Sisplau no m’emprenyis més, collons!”
La qüestió era aconseguir una resposta. Quan envies un whatsapp esperes resposta. És normal. Tot això que acabes d’explicar és normal. Fa uns dies vas escriure postals. Eres fora de Catalunya i vas decidir que no passava res. Si escrius un bloc, també pots escriure postals. Les vas escriure totes seguides. Quan vas acabar tenies un neguit a dintre. No entenies què et passava. Va passar una estona però finalment ho vas entendre. Esperaves resposta. Una resposta immediata, com si les postals fossin un whatsapp. Estàs boig. I ara ja no tens 21 anys.
The Postal Service vénen al Primavera Sound d’aquest any. Potser amb nou disc. No saps si Amélie Nothomb escriu postals, però cartes segur que sí. A Una forma de vida n’escriu unes quantes, tot i que potser se’n penedeixi. 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús