La intimitat

És un so reconeixible, que reconeixes tu i que reconeix tothom, perquè tothom és capaç de fer-lo. No tothom és capaç de fer tots els sons, però aquest sí. Tu no saps xiular, per exemple, i tampoc no saps fer petar els dits. El problema amb el xiular potser et ve per les dents separades, però no saber petar els dits no té a veure amb la seva mida, creus. Però el so aquest del que parles, sí que el saps fer. El fas unes quantes vegades cada dia. Hi ha gent que el fa més sovint i gent que no tant. Tu, déu n’hi do. És un so continu, suau, contundent, entrebancat, precoç o inesperat, segons el moment. És el so de quan fas pipí.
La gràcia és que no només sents el teu. Sovint sents el dels altres. Quan les portes i les parets d’allà on treballes són molt fines i algú es tanca al lavabo, buscant intimitat, el sents. És la banda sonora habitual d’aquests moments. Sents com algú fa pipí. I no se’n parla. La persona torna al teu costat, i seguiu treballant. Hi ha confiança. És curiós perquè cadascú fa un so diferent. La intimitat de cadascú és molt personal. I no et fa vergonya que sentin el teu, ni sentir el dels altres. Una convenció.
A vegades, et fa por tenir intimitat amb segons qui, però, sembla mentida, amb aquest tema, amb aquest so, es trenquen totes les barreres. És una bona manera de començar a sentir-te a prop d’algú, sense prejudicis. És una bona manera de trobar la intimitat que a vegades tant ens agrada i a vegades tant evitem.
T’imagines, per uns moments, sentint la intimitat de segons qui. De gent a qui voldries trencar-li la cara, de gent amb qui voldries tenir un fill, de presentadors de la tele, o d’autors de llibres que has llegit. T’agradaria poder tenir una relació més íntima amb ells. Parlar amb aquest llenguatge, amb aquest so, tenir-hi petites converses. No cal apropar-s’hi gaire. Pot haver-hi una paret molt fina al mig.
Little Talks és una de les millors cançons de l’àlbum de Of Monsters & Men. Et fan pensar en Arcade Fire. El seu concert també deu ser meravellós, monstruós, enorme. Enrome és Una història catalana, de Jordi Casanovas, que acaba d’estrenar al TNC. S’ha de veure. Dura gairebé quatre hores, però, tranquil, que, a la pausa, podràs anar al lavabo a fer pipí.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús