Potser hauries de somriure més

Tens una amiga que somriu molt. Somriu molt, explica històries molt divetides, té uns ulls molt macus, sap escoltar, sap moltes coses de la vida, i quan les explica també somriu molt. Poques vegades l’has vista sense aquest somriure tan fantàstic i, què coi, és genial.
Però la teva amiga ahir t’explicava que a vegades té problemes per culpa de somriure tant. La malinterpreten. Un noi, per exemple, la veu somriure en un bar, es creuen la mirada, aquella mirada breu però creuada, i aquest noi ja es pensa que el somriure li dedica a ell. Que és especialment i només per ell.  El noi està convençut que la teva amiga s’ha enamorat d’ell i que per això somriu. I l’ataca.
La teva amiga també et va explicar que un dia que anava somrient pel carrer, de nit, un home se li va apropar i li va dir: “Sempre passes per aquest carrer? A partir d’ara hi passaré cada dia per veure’t amb aquest somriure i amb aquests ulls”. Evidentment, la teva amiga no ha passat mai més per aquell carrer.
Vols deixar clar que la teva amiga no està boja, per somriure tant. Els bojos són els altres. Bojos potser no és la paraula. Simplement que molts viuen amb una tendència natural a no somriure mai, acostumats a que la gent no ha de ser agradable amb els altres. Per això qualsevol mostra d’afecte superior a la mitjana habitual pot semblar un exercici de flirteig o d’enamorament imparable.
I la teva amiga simplement practica el positivisme quotidià, les ganes de veure-ho tot amb bons ulls, sense arribar a la ingenuïtat, per descomptat. 
La teva amiga, preocupada, et va dir que potser havia de deixar de somriure o, almenys, deixar de ser tan amable amb la gent. No vol que li passi res de dolent. Li vas treure del cap. Potser val més que tothom aprengui a somriure una mica més a partir d’ara.
Nota: Aquest post no està patrocinat per cap comuna hippie.
Human Woman va treure disc el 2012, en un doble format: les cançons originals juntament amb  remixes de gent tan important com Kaspar Bjorke. Orgullo y prejuicio y zombies és una novel·la-remix prou bona que Seth Grahame-Smith va fer de la novel·la de Jane Austen. Tot i així, tens la sensació que podia haver estat molt més gamberra del que és.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús