El temps

Has agafat un tren per anar i tornar de Figueres en un matí. Has fet tantes coses en tan poques hores que no pots fer més que confirmar que, quan un no para, la vida passa molt ràpid.

Una de les coses que has fet, evidentment, és seure al seient que t’havia tocat. Has segut, has llegit i, com ja has dit altres vegades, has fet el xafarder. Sempre tens les antenes posades. T’alimentes d’això. El cap no et para. Un dia t’explotarà. No només escoltes la gent, també et penetren sons diversos i quotidians. Un d’ells ha estat el so del lavabo que tenies al costat.

El vagó està molt ben insonoritzat, amb unes portes automàtiques que demostren que som al segle XXI. El lavabo també és del segle XXI. L’has vist i l’has sentit. I és d’agraïr. Però és curiós perquè el soroll tan modern i tan contemporani d’aquest lavabo del segle XXI t’ha fet viatjar mentalment en el temps i has pensat en aquells trens que veies a la sèrie de la Doctora Quinn. O no cal anar tan ellà, tan en la ficció. Has pensat en la història, en la història dels teus avantpassats, que potser ni van pujar a un tren i que, per descomptat, ara no entendrien de cap manera com funcionen aquests lavabos. I t’ha nascut una certa angoixa: el pas del temps és inexorable.

Tòpic. El post d’avui és un tòpic, però vius aquest tòpic de tant en tant. Avui, aquest matí, aquest matí imparable, t’ha vingut l’angoixa del temps, l’angoixa que tot s’acaba, l’angoixa que tu no pixaràs mai als lavabos que inventaran l’any 2095, que no podràs sentir-ne el soroll, ni descarregar-hi en pau. Hi haurà moltes coses que no viuràs, per tant viu les que t’han tocat.

In the morning és una cançó de Junior Boys més positiva que la majoria de reflexions del post d’avui. El pas del temps és el motor de Carta a la reina d’Anglaterra, de Vicenç Pagès. La vas llegir fa molts anys quan, per anar a figueres, trigaves dues hores. I no s’hi anava amb cavall, avises.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús