Tens un ocellet

Avui has viscut dues històries amb dues fotografies. La primera, amb una noia coreana que ha viscut al teu pis durant dos dies. Només heu estat junts, en total, uns 20 minuts. Posa-n’hi 25, però just abans de marxar ha tret una càmera molt moderna (Polaroid, però molt moderna) i t’ha demanat d’immortalitzar aquell moment. T’ha regalat la foto que ha sortit de la màquina i ella ha fet una foto de la foto amb el seu mòbil. El somriure i la complicitat que hi ha entre tots dos a la imatge enganyaria a qualsevol. Però, com has dit, no us coneixeu de res.

L’altra foto del dia, que potser també enganya, te l’han enviat uns amics, banyant-se en pilotes en un riu. L’aigua de la foto (i del lloc real, imagines que també) és totalment transparent. Els seus cossos (no es poden queixar) transmeten la sensació de gaudir del paradís. Has dit que potser la foto també enganya, però no ho deies per aquest aire de moment únic i meravellós. Eren sincerament feliços. La foto potser enganya perquè, estant en pilotes, se’ls veia tot. Tot plegat, vaja, i, amb risc de quedar molt malament, no has pogut evitar la temptació de mirar-los l’entrecuix. De fet, se’ls veia sense fer gaire esforç. De seguida has començat una conversa amb ells, per whatsapp i en clau de broma, sobre les mides respectives. Infantil, barroer, absurd. Converses sobre la mida dels ocellets que ocupen molta estona en converses vàries i entre persones diverses i en els moments més inesperats, des de fa anys.

Hi ha hagut algun moment en la història en què la mida dels collons no hagi estat material de conversa? Per què? Per què has hagut de fer un post sobre això?

Make me a bird, d’Elektrik People, té un vídeoclip horrible. La magnitud de la tragèdia, de Quim Monzó, és un títol fantàstic per a una novel·la que també té molt de genital.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús