No ho fas mai

Ahir no feia un vespre per anar a cap terrassa, però tu vas anar a una terrasa. A vegades t’agrada portar la contrària. Sovint ho fas com un esport intel·lectual per establir una dialèctica més o menys divertida, sovint perquè realment creus fermament en l’opció contrària, i altres vegades, que no són poques, perquè has entès malament la premissa a la que li portes la contrària.

Ahir, però, anar a una terrassa de la rambla de Fabra i Puig a les nou del vespre, amb pantalons curts i xancles de platja va ser fruit d’un dia de ressaca i de la necessitat de prendre una mica l’aire, esbargir les neurones que encara havien sobreviscut i, sobretot, alimentar-te. Vas agafar un llibre, la cartera i el mòbil i vas seure en un bar on ja hi havies menjat alguna altra vegada. Vas preferir no arriscar-te, sobretot a trobar-te un cambrer antipàtic. La d’aquella terrassa és molt i molt agradable.

Va ser un moment realment agradable, sobretot perquè estaves sol. Et passes el dia buscant la manera de no estar sol, trucant a gent, quedant amb altres. Ho fas amb ganes i perquè t’encanta, però també saps que hi ha un punt de patologia. Estar sol et costa. De fet, fer cafès amb gent, passejar amb amics, sopar amb d’altres, no té res de dolent, al contrari, però en moments com el d’ahir t’adones que a vegades està bé estar amb tu mateix i escoltar-te una mica.

El llibre que et vas endur a la terrassa és La hija del clérigo, de George Orwell. One, interpretada per Johnny Cash no és música electrònica. Encara que no ho sembli, t’agrada més música que l’electrònica.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús