Passes dels guiris

El dia que vas explicar, en aquest blog, que havies vist uns simpatíquissims carteristes al metro, no et va venir al cap una experiència que un dia vas dir que no oblidaries mai. Això demostra dues coses: una, que el teu subconscient sap guardar material per poder fer un post cada dia, i, dues, que les coses s’acaben oblidant per molt que no ho vulguis, per molt traumàtiques o meravelloses que siguin.

Eres un guiri adolescent, lluny de casa potser per segona, per tercera vegada, quan encara no hi havia vols barats. Vas anar a Amsterdam amb un amic, segurament amb la intenció de fumar porros tot el dia, però és una cosa que no vas fer i que si ara fas algun cop (no tot el dia, sinó una caladeta) et pot fer acabar a l’hospital. No estàs a punt per això.

Eres un gurui i el teu amic també. Passejant per Amsterdam i buscant algun highlight, amb el mapa a les mans. Es va acostar un bon home i us va demanar si necessitàveu ajuda, molt amablement. Li vas dir que buscàveu un carrer X i ell us el va senyalar al mapa. Li vas dir gràcies i ell va respondre que esperava alguna cosa a canvi. Alguna cosa? Sí, unes monedes. Ah, no, no, ho sento. T’he ajudat, em mereixo una recompensa. No, no, ho sento. Me la mereixo. I va treure una navalla, i et va apuntar. Una mica més i et cagues a sobre. Sort del teu amic que et va estirar cap a dins l’entrada d’un cinema, on l’home amable no es va atrevir a entrar. Després d’allò, ho confesses, vau anar a fumar. Vau perdre el mapa.

Molts cops quan passeges per Barcelona, et vénen ganes d’ajudar els guiris que veus perduts amb el mapa, però no ho fas per por d’espantar-los.

Desconeixies Max Buschfeld fins que vas fer un Shazzam de Home mentre ballaves. El mapa y el terrorio és una novel·la acollonant de Michel Houellebecq.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús