Ets lleig

Al metro, et recolzes sovint a les portes. Trobes el teu refugi en aquella cantonada entre els seients i les portes de sortida que no s’obren. Tens el teu lloc reservat. Penses massa poques vegades, però, que aquelles portes són massa brutes i que un dia sortiràs del metro amb l’esquena marcada, perquè, no siguem il·lusos, el metro bruteja. A algun lloc vas llegir que hi havia més bacteris a les barres dels autobusos, però et dónes permís per dubtar-ne.

Malgrat que els vidres són bruts, sí, la gent s’hi emmiralla. Ahir una txoni va entrar directa a buscar la teva mateixa posició. Es va plantar al teu davant, esperant la teva recol·locació perquè ella tingués el seu espai. Com que no et vas moure, es va haver de moure ella. Però la txoni no volia recolzar l’esquena, no. Ella volia emmirallar-se als vidres bruts del metro. I ho va fer tot el camí, posant-se bé el serrell, retocant-se la samarreta Bershka i fins i tot polint-se el maquillatge. Ja hi podia haver tots els sotracs del món que ella es va passar el viatge intentant estar guapa. Perquè no ho era, però s’ho creia. De debò que s’ho creia.

Tots us creieu guapos, però quan mires la gent del metro, tothom és lleig. És així. Tothom té algun detall estrany, que el fa lleig. Un noi en principi atractiu que ha deixat massa evident que es tenyeix els cabells (el negre comença a tirar a blau marí), una dona que s’hauria d’haver fet millor el bigoti, una estudiant que es tapa l’acné amb dos quilos de maquillatge… La llista podria ser intemrinable. És cert que la lletjor es perdona més ràpidament a la gent que coneixes. Tens amics lletjos, família lletja. La gent del metro, quan els tens cara a cara, són totalment freaks i lletjos.

La gent és lletja per naturalesa. Tu, per molt tupé modern que et facis, també ho ets, sobretot pels ulls dels desconeguts que et miren al metro.

Ets lleig i punt.

Face to face és un tema de Daft Punk del 2001, que podria estar perfectament inclòs al seu últim disc. La lletjor del protagonista és el motor de Wonder, novel·la de R. J. Palacio.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús