Estàs perdut

Aquest curs (des de petit que et mires la vida amb “cursos” i creus que això costarà de canviar) has entrat de ple en el món de la docència, amb totes les ganes del món, però, ho has de reconèixer, també amb certa ignorància. No de la matèria (matèries) que has d’impartir, sinó sobre el funcionament de l’engrenatge de l’educació, sobretot quan es tracta d’educar en el món artístic, en el qual, per sort, hi has treballat molt, però poc com a docent.

Al principi, aquest forat negre et va espantar molt, sobretot pel grau de responsabilitat que suposa ser pedagog, pel valor del missatge que transmets als alumnes que formes. Pel sentit i pel pes que ha de tenir l’educació en una societat (no sabem si a la nostra el seguirà tenint, veient el panorama). De mica en mica, però, aquest abisme es va anar convertint en un paradís. Has descobert, i sobre aquesta teoria et mous, que la pèrdua, com a docent, és bona. Si algú llegeix aquest post i s’atura aquí no et contractarà mai com a professor. Si segueix llegint, potser sí. O potser no.

La pèrdua, perquè sigui bona, s’ha de sostentar sobre uns coneixements i sobre un objectiu clar. Fer créixer els alumnes en un sentit determinat. Tu això ho tens clar: no només han de adquirir una ciència (un art, un codi, el que sigui), sinó que han d’aprendre a pensar. I per pensar es necessita un desordre, un caos per poder ordenar. Si, com a docent, ja el tens ordenat, poc marge pel creixement hi haurà.

Això, deixa-ho clar, no et treu cap hora de preparació de les classes, però sí que te’n dóna moltes de satisfacció, quan veus que els alumnes no només reben la classe sinó que també la fan.

Never Stop Running forma part de l’àlbum Lost, de Trentemoller. A ¿Dónde está la casa de mi amigo?, pel·lícula de Kiarostami, el nen protagonista no troba la seva llibreta de deures.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús