Els polítics

L’altre dia al bus éreu quatre. Quan hi ha tan poca gent, de nit, es crea un microclima interessant, que sembla donar carta blanca per construir una família. El conductor, la dona de la bossa de plàstic buida, l’italià que anava perdut, i l’home amabale i amb incontinència verbal, et van acompanyar i tu els vas acompanyar a ells durant deu minuts. Tu vas ser l’únic que va callar tota l’estona, perquè el nivell de freakisme de la situació era molt alt. Parlaven a crits, s’explicaven els problemes i es queixaven contra les retallades. El noi italià s’hi incorporava com podia, però amb tota la voluntat d’integrar-se en aquest país, on potser acaba d’immigrar o simplement hi està fent un turisme de molta profunditat.

El que més et va sorprendre (malgrat que ja ho has viscut altres vegades) és la impunitat amb què es deixaven anar tot de reflexions polítiques. A tu et costa molt parlar de política amb noms i cognoms, sobretot perquè no domines prou el tema. Barreges càrrecs, confons moments històrics, tot i que intentes informar-te de manera continuada. Però la dona de la bossa de plàstic buida no pensa com tu. Ella anava encenent la conversa de forma visceral, anomenant tot de polítics culpables de la seva situació d’aturada. Creus que cap d’ells està ara mateix al govern. L’home incontinent va fer un pas més: va avisar l’italià que Barcelona era una ciutat molt bruta. Qui en té la culpa? Doncs ell li va explicar molt bé: l’actual alcalde, que té alzheimer, n’és el culpable. Una persona amb alzheimer no pot ser alcalde d’una ciutat o almenys no la pot tenir tan bruta, deia ell.

Va ser desgradable i alhora patètic, sobretot perquè en Maragall fa temps que no governa la ciutat. Una altra cosa és que l’embruti o no. Però ell no va tenir cap mirament en deixar-lo verd.

Els polítics a vegadess no tenen respecte per res, però a vegades la gent, els incontinents, els que porten bosses de plàstic buides i d’altres, tampoc no tenen cap respecte ni cap intenció de conèixer una mica el món que els envolta. I potser caldria.

Things of the past és un mix de Nicholas. Nicholas és italià però no anava amb tu al bus. La gran novel·la sobre Barcelona és un recull de relats de Sergi Pàmies, potser el millor que li has llegit.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús