Les ciutats (i els pobles)

 

El retorn de les teves vacances nipones va durar aproximadament unes 24 hores i vas passar per tres ciutats d’aquelles que són ciutats-ciutats. Vas sortir de Tòquio, que la vas veure del dret i del revés i encara et falten racons per descobrir. Després de Tòquio vas parar a París, unes tres horetes. Un aeroport molt europeu, caòticament europeu. Just després, Barcelona, la ciutat on vius. I just després, Figueres, la ciutat d’on véns en el sentit més profund de la paraula. En principi el viatge d’aquell dia s’havia d’aturar a Barcelona, però un trasbals familiar et va fer agafar un últim mitjà de transport: la mort del teu avi.

La mort com un procés natural i tranquil. De fet, tens la sensació que això deu passar així poques vegades. La teva família va dubtar de si explicar-te el que havia passat mentre eres a Japó, i van optar per no fer-ho i creus que van fer ben fet. Just havies d’gafar un avió l’endemà. La relació amb la teva família sempre està filtrada per una distància. La teva ciutat és a 135km de la seva.  I a uns quants més del poble dels teus avis.

El poble que el teu avi va començar a desdibuixar dins del seu cap. Fa mesos vas fer un post sobre els forats negres que començaven a aparèixer a dins seu. Ell deia que no vivia a Darnius, o que n’hi havia dos, o tres, uns quants, de Darnius. Però de mica en mica, el seu poble es va anar posant a lloc. I és que el teu avi tenia les coses prou a lloc. Sabia perfectament que vivies a Barcelona, quina era la teva feina. Per molt que de tant en tant perdés una mica el cap, quan et veia agraïa amb totes les seves forces que haguessis vingut de Barcelona, la teva ciutat, per veure’l, i et desitjava sempre bon viatge i salut, les seves dues últimes frases cada vegada que us trobàveu. El teu avi sabia que el teu lloc era a la ciutat, i tu també saps que la ciutat està lluny d’aquest seu poble. Evidentment hi ha gent que ha marxat a Alemanya, a Estats Units o a Japó, a viure, a treballar, a fer el que sigui, i potser ells encara estan més lluny, però més d’un cop et passa pel cap que tu no ets allà, amb la teva família i que potser podries fer alguna cosa més si hi fossis ben a prop, perquè no només us separen uns quants quilòmetres, sinó que a vegades us separen dues maneres de viure diferents.

Tot i així, malgrat la tristesa del moment de l’enterrament, viscut amb la ressaca i el jet lag post-retorn del Japó, va ser maco adonar-se que val la pena fer pinya, i que cada cop que se’n fa, la distància entre la teva ciutat i el seu poble cada vegada és més curta. O sigui que val la pena viatjar, sempre, fent un trajecte cap a Darnius o cap a tots els pobles que tenia el teu avi al cap.

Proceso és un tema de CPI, format per Hugo Capablanca i Marc Piñol, dos Djs de casa. Stoner és la novel·la (meravellosa) de J. Williams que llegies mentre tornaves de Japó i passaves per diverses ciutats i diversos pobles.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús