Tu paga i calla

Els restaurants de Barcelona cada vegada tenen una marca més clara, que no té a veure amb la seva qualitat gastronòmica, sinó amb la seva relació qualitat-preu. Les cartes s’han establert en un preu mig, que fa que acabis pagant uns vint euros mínim cada vegada que surts a sopar i t’entaules una mica. Qui diu vint euros, diu vint-i-cinc. Els plats també han començat un procés de simbiosi i la fusió entre menjar mediterrani, tendències orientals i estètica d’avantguarda monopolitza la majoria de restaurants. Però cap d’aquests fets és la marca de la que parles. L’alta probabilitat de menjar malament (i arruinant-ne) sota l’aparença que estàs en un restaurant bo, molt in, molt cool és la veritable marca de Barcelona. I amb aquesta marca també s’hi acompanya la, també alta, tendència a tenir un preus per sobre del que correspondria a la qualitat del plat.

Tot i així, de tant en tant l’encertes. Aquesta setmana un amic et va portar al Pepito, un restaurant que, de bones a primeres, podria encaixar en el fracàs típic baceloní. La seva estètica i els seus cambrers posadets i moderns indicaven que el lloc està a la moda. Tot i així, el menjar era realment bo. Et vas arriscar a demanar un Steak Tartare. Quan el veus a la carta, alguna cosa t’impossibilita a evitar-lo. I era boníssim. Un Steak Tartare bo només el fan bé en un restaurant que cuini bé. També la vau encertar amb el vi, el Brunus de Montsant. I aquí sí que es pot dir que el restaurant seguia uan tendència molt barcelonina (i d’altres ciutats, segurament també). Una ampolla de Brunus val 12 euros. Ells us en van cobrar 24. I apa, com si res.

Sopar a Barcelona.

Tequila és un tema clàssic de Bo Boss. L’autor de Lanark, Alasdair Gray, també devia beure molt per escriure la novel·la que l’ha fet famós.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús