Coses que regales

Als grups de whatsapp, sempre intentes sorprendre amb les teves respostes, fer que la conversa canviï de to, deixar algú en ridícul (amb ironia, amb carinyo) o deixar-t’hi a tu mateix; sempre intentes fer una broma (o dues), com més provocadora millor, com més fora de lloc millor. Fas el mateix a la vida real, i dius això com si el whatsapp no fos la vida real. La gent s’ha acostumat (tu l’has acostumada) a que no parlis mai de debò. No es creuen la meitat de les coses que dius. Queden poques persones que caiguin als teus paranys verbals, a les teves respostes clarament desagradables, desagradables des de l’humor que et caracteritza.

Pots resumir que tota aquesta estratègia comunicativa forma part d’una evident necessitat de mirar-se el melic o de que te’l mirin. D’un egocentrisme innegable. Del mateix egocentrisme que caracteritza la majoria de companys que es dediquen al que tu et dediques, a escriure, a parlar de tu i del teu món.De TU i del TEU món.

Aquesta manera de fer s’extén també als regals que fas. T’agrada ser enginyós, que els teus paquets contingui agradables sorpreses. Confies que les idees no se t’acabaran mai, però has de reconèixer que cada vegada pateixes més. El personatge que has creat, el padrí hipster que fa regals hipsters, l’amic teatrero que fa regals culturals, el fill modern que fa regals moderns… arribarà aviat a un punt de no retorn, a un estancament neuronal que t’obligarà a recórrer, l’any que ve, a comprar tots els regals a les botigues de calçotets. Això sí que serà una bona sorpresa per tothom. I la teva fama per fi podrà descansar plàcidament.

El disc Liminal de The Acid no és especialment ballable. El remix que has triat de Fame, sí que ho és. T’encanta que et regalin llibres. Pel teu aniversari et van regalar Galveston de Nic Pizzolatto.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús