La simpatia

 

Vas demanar hora per renovar el passaport i el DNI. Vas demanar-la a prop de casa teva, sense saber que avui no dormiries a casa teva i que t’hauries d’aixecar bastant aviat per poder arribar-hi. Tampoc no sabies que ja no pots confiar tant en la teva memòria com abans. Recordaves que l’adreça era Balmes 200. El bus 33 t’ha deixat a cinc minuts. Però t’has equivocat i has caminat en direcció contrària i has hagut de fer-ne 10 o més, de minuts. Pujant per Balmes, has passat pel número 192, on a fora hi havia un establiment per fer-te fotos de carnet i al costat el lloc en qüestió: “Documentación”. No has entès per què l’adreça oficial és 200 i en canvi l’edifici és al 192. Has entrat i una noia antipàtica t’ha rebut demanant-te el nom. Li has dit el nom. El teu. I no estaves a la llista. Li has ensenyat el missatge de mòbil i t’ha somrigut irònicament. I t’ha dit: “Esto es Balmes, 192. Tienes hora en Muntaner, 200″. I tenia tota la raó. No saps què t’ha passat pel cap. Sí que saps que la memòria ja no et funciona com et funcionava abans.

Has corregut (i suat) fins a Muntaner 200, on t’ha rebut una dona amb la mateixa simpatia. Estaves arxivant mentalment totes aquestes sensacions per poder escriure aquest post, però de sobte hi ha hagut un gir dramàtic. El noi que t’ha tocat per renovar-te els documents no parava de somriure. I et parlava dels viatges que podràs fer amb el passaport, i la dona del seu costat reia amb l’embarassada que li demanava informació per fer el DNI al seu futur fill. I el noi i la noia funcionaris es miraven i comentaven coses alegres sobre el procés de renovació i us miraven amb il·lusió, incloent-vos a l’embarassada i a tu a les seves bromes. Divertits, simpàtics, feliços.

I això t’ha bloquejat. No hi estàs acostumat. I no has sabut com reaccionar. Tu ets dels que no calles mai, dels que vol tenir converses amb les parets i avui aquests dos funcionaris simpàtics t’han desmuntat l’univers. O eren males persones o no eren de veritat.

Fake plastic trees és un tema memorable de Radiohead, de quan eres adolescent (o no tant). De quan llegies Lestat el Vampiro, de l’Anne Rice i descobries que els vampirs eren una altra cosa, molt més sexual, molt més catxonda, molt més morbosa, del que t’havies imaginat mai. De quan et pensaves que l’Anne Rice era una bona autora.

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús