Arxiu de la categoria ‘Electrònica’

Coneixes gent amb talent

dimarts , 11/06/2013

Ahir vas anar al Poble Sec a fer cerveses. I no té res a veure amb el post d’ahir (clica i llegeix-lo de nou, va). No estaves fent cap experiment sobre la teva freqüència urinària, no. Hi vas anar perquè la teva amiga necessitava que hi fossis. Tu i uns quants amics més. 
Fa unes setmanes la teva amiga va passar un procés de selecció molt dur per a una empresa de renom internacional. Després de múltiples entrevistes en múltiples idiomes, d’esperes eternes, de nervis, de preparació constant, van comunicar-li que la feina era seva. Ella, de fet, ja tenia feina, però el canvi era una escalada molt important, a tots nivells. Era l’escalada lògica després de la carrera que porta. Com més treballes, si ho fas bé, millors llocs de treball han d’estar al teu abast.
Poc després de saber la notícia, vau celebrar-ho, fins i tot. Però aquests dies estava esperant l’oferta concreta que li havien de fer. És a dir, els de la central havien de donar el vist-i-plau. I això no arribava i ella s’anava posant més nerviosa, òbviament. Però és normal que les coses vagin lentes, més avui en dia.
Més avui en dia, quan és possible que passi el que va passar ahir. Ahir, fent les birres, no celebràveu el seu nou lloc de treball, no, sinó que ofegàveu les penes després que li comuniquessin que la central de Barcelona d’aquesta gran empresa havia decidit tancar. Per tant, es quedava sense la gran feina. Putada.
No desvetllaràs cap secret si dius que aquest país vostre està quedant petit per gent com la teva amiga. Tot plegat fa que, de mica en mica, hi hagi poc espai pel talent. El país està primordiant altres coses. Sembla que ningú s’adoni que si no es crea indústria de talent, això no ho aixecarà ningú.
A vegades no tens prou talent per trobar temes o llibres que lliguin amb el post que escrius. La cançó d’avui elimina qualsevol mal rotllo davant la història que has explicat. A més, es veu que Disclosure vol dir: “esbombament d’un secret”, si no t’equivoques. Per això has fet servir aquesta expressió al post. Els llibres d’avui són de link més fàcil. El talent és l’última part d’una trilogia de Gerard Guix i també la primera novel·la de Jordi Nopca. Casualitats de la vida. La d’en Nopca encara l’has de llegir.

Creues límits

dilluns, 10/06/2013

Vas al lavabo unes quantes vegades al dia. Ja no saps si és cosa de la pròstata, que comença a queixar-se als teus trenta-un anys, o és que cadascú és com és i n’hi ha que pixen més que d’altres. També depèn, és un fet conegut per tothom, de beure més o menys cervesa o de beure més o menys te. Tot apressa la bufeta. I tu beus ambdues coses. Més te que cervesa. A l’estiu ja no ve tant de gust el te, però a l’hivern en pots arribar a fer tres al dia. És una excusa com una altra per tenir una cosa entre les mans.
Els homes, quan aneu a pixar, heu de tenir una cosa entre les mans. Algun cop, en alguna pel·lícula, has vist imatges d’homes que pixen amb les dues mans recolzades a la paret (en plena borratxera) i et preguntes com se’ls deu aguantar. Però bé, hi ha gent que té més habilitats que tu. Això també és un fet.
Un altre fet és que quan vas als lavabos dels bars o dels restaurants o dels museus o dels cinemes, el dels homes no només és reconeixible pel símbol que pengen fora de la porta. A vegades aquest símbol és confús. Alguns llocs volen ser tan moderns que en comptes del símbol internacional d’un noi hi posen un altre objecte que llunyanament hi pot remetre. Una clau, una bombeta, una poma, una serp, unes pinces, un triangle… Algú et pot dir què volen dir? Quin és quin? El senyal que és inequívoc és la taca que hi ha al voltant de la tassa del vàter dels homes. Més que al voltant, al davant. Els homes, és un fet, pixen sovint fora dels límits de la tassa. Si no del tot, almenys unes gotes. Com és possible? T’ha passat, no ho neguis, però t’afanyes a netejar-ho. Ara, això és cert, quan el lavabo ja està marcat per trenta homes que hi han passat abans, netejar allò és d’herois i no seràs tu qui ho faci.
No podies començar la setmana del Sonar amb res més que un tema electrònic. Outta Limits és un conegut i clàssic segell. També és un clàssic amb segell la Carta al pare de Kafka. T’agraden les coses fosques. Tant el tema com la novel·la ho són.

No demanis tataki

divendres, 7/06/2013

Ahir vas sopar a fora. I no vol dir a la terrassa que no tens, vol dir que vas anar a teatre i, just després, vau menjar algun cosa en un restaurant. Alguna cosa.
Ara ho fas molt menys que abans, això de menjar a fora. Les peles. Abans no t’hi havies de mirar tant i pots confessar que provar restaurants era un dels teus vicis. De fet, encara ho és, però l’has de contenir. I ho estàs aconseguint. Però ahir era tard, havíeu parlat amb els actors, havíeu parlat amb gent del públic, s’havia fet tard, vaja. Amb l’amic amb qui havies anat a teatre vau dir “Anem a menjar ni que sigui una amanida”. L’objectiu d’ahir, i potser aquí hi va haver l’error, no era menjar bé, sinó menjar per no haver d’arribar a casa i posar-vos a cuinar. Que dius “mengeu un iogurt i un kiwi i a dormir”, però no… Vau decidir anar a menjar a fora. Ja està.
I vas confirmar una cosa. La teva ciutat, Barcelona, està plena de restaurants mediocres. Sí, sí, tal qual. Posa’t siberita ara. Però és així. És una ciutat amb una oferta molt variada que, malgrat la crisi, sembla que no ha deixat de créixer. Però també ha crescut la moda terrible de la reducció de vinagre de mòdena i de l’hummus d’acompanyament. Has menjat molt bé a restaurants de Barcelona, però també has menjat molt malament en restaurants que, venent-se amb una imatge moderna i multicultural, t’han colat gat per llebre. Ahir vas demanar tataki de tonyina i salmó i allò no era ni tonyina ni tataki. Les coses s’han de dir.
Quan parles de l’epidèmia del vinagre de mòdena, et refereixes a l’absurda necessitat de cobrir una amanida Florette amb  reducció de vinagre de mòdena per donar-li un toc d’autor i un toc de 4 euros més per no res. I n’estàs una mica tip.
En definitiva, i amb risc de sonar més pijo del que ets, creus que és hi ha dues opcions millors que el que vas fer ahir: anar a sopar a restaurants  molt cars, amb la seguretat que són bons (si poguessin ser bons i barats també aniria bé), o quedar-te a casa i fer el sopar tu i compartir-lo amb amics. O fins i tot que cadascú porti alguna cosa. Qui no sàpiga cuinar que posi el vinagre de mòdena.
Biscuit forma part del primer àlbum de Portishead. No podries dir les vegades que l’has arribat a escoltar, aquest disc. No vols ni imaginar la pinta que feies quan anaves tan sovint amb la samarreta de Portishead pel món, quan eres grunge i triphopero. El concert de Portishead que vas veure al Poble Espanyol va ser espectacular. El d’avui de Muse segur que també ho serà. Les imatges que has vist de la gira deixen sense paraules.

T’han aixafat

dijous, 6/06/2013

Va ser ràpid però dolorós. Ahir vas contestar l’estat de facebook d’una amiga amb una broma plena d’humor negre. Ella es queixava perquè un gos a la casa del davant no parava de plorar i no podia escriure (ella, no el gos). Tu vas ser el primer de respondre i vas dir “Mata’l”. I punt. Evidentment era una broma , que es va anar allargant i complementant amb altres persones i amics del facebook, amb altres comentaris que ja no tenien res a veure amb el gos. Fins i tot van aparèixer comparacions amb la sèrie Game of Thrones.
Al cap de res, una altra amiga (no teva, sinó de la persona que havia parlat del gos que plorava) va deixar petjada a la conversa de Facebook. Estava molt dolguda per tot el que havíeu dit sobre els gossos. Ella els estima molt, els defensa fins a l’infinit i per això us enviava a tots a la merda amb un regalet: un spoiler de la sèrie Game of Thrones que, d’alguna manera, t’aixafa tota la tercera temporada. Calia?, et vas preguntar. No tenia res a veure amb el pobre gos que plorava. Potser la teva broma estava fora de lloc, però el seu spoiler encara més. T’havia d’explicar el més improtant de la temporada?
Realment és fotut com us heu enganxat tots a les sèries. Gairebé tots, va. Et dediques a això, a més, i encara vols saber quins són els ingredients perfectes per fer que algú no pari de preguntar-se què passarà després. A la vida potser ho voldríeu saber, no ho saps, però a les sèries no ho voleu saber mai, en el fons, encara que us ho pregunteu tant. 
Tampoc no vols saber perquè hi ha gent que mataria per defensar un gos.
You will never know és una cançó d’Imany, remesclada en la versió que has penjat per Miguel Campbell i Matt Hughes. És estrany però avui no citaràs cap llibre, ni cap sèrie, ni cap pel·lícula. Només pots pensar en un quadre que et fascina. Cada vegada estàs més intel·lectual. Perro semihundido, de Goya, el tenies penjat a l’habitació quan eres un adolescent. Explica-t’ho.

També ploraries

dimecres, 5/06/2013

Tens una amiga que fa dos dies que no viu. I acabes de parlar amb ella i es veu que encara li queden un parell de dies més de patiment, de tortura. Li falta aire, està nerviosa, es veu que crema pantalons quan planxa, també, per culpa de l’atabalament que porta, del canvi d’esquemes que ha patit la seva vida aquesta setmana. I té la sensació que algú li ha fet mal d’ull i que la seva energia negativa es contagia, i que tothom s’enfada amb ella. Està molt nerviosa i tems que necessiti tractament aviat. Esperes que, d’aquí dos dies, quan se li solucioni la terrible història que està vivint, pugueu oblidar aquest mal tràngol.
Fa dos dies li van robar el mòbil el metro. El mòbil no, l’iPhone. Just quan estava validant la seva t10, escoltant música des del mateix telèfon, de sobte va deixar de sentir-la. Es va imaginar que li havia caigut el mòbil a terra i s’havien desconnectat els auriculars. Però no: algú li havia estirat el mòbil de la bossa. Algú que ella ni va veure. Es va quedar en estat de xoc. Allà va començar tot. Després havia d’anar a treballar i ho va fer com va poder. No va ser fins que va arribar a casa que  va poder plorar. I ho necessitava, molt. Fins i tot l’endemà es va haver de posar un maquillatge especial per tapar les bosses a sota els ulls.
Quan t’ho ha explicat, primer has pensat que exagerava. De fet, sí que exagera. Som uns exagerats. Però saps que a tu també et passaria. No ho neguis. Si ara et roben el telèfon, ploraries. Mira que és trist enfonsar-se per una cosa com aquesta, però és que creus amb fermesa que et passaria. Com a mínim estaries uns dies desubicat, com ella. I, a més, començaries a pensar què fer: te’n compraries un altre? El primer iPhone, el que tens ara, no el vas pagar, una ganga (es van equivocar els de Movistar), però ara no et pots gastar tanta pasta. Com viuries, però, sense iPhone? També ploraries. I això no pot ser.
La teva amiga no escoltava Burial, quan li van robar el telèfon. Stolen dog és Burial en estat pur. La música d’aquest londinenc pot servir per tantes coses… Cuinar, llegir, escriure, pensar… Fa temps vas llegir From Hell, d’Alan Moore i Eddie Campbell, amb Burial de fons. Gran banda sonora.

Comences bé

dimarts , 4/06/2013

Ja no mires tant les notícies a la tele, perquè últimament tens una sensació de dejavu constant i desgradable. El món de la informació s’ha encallat en un onanisme tràgic sobre la terrible situació econòmica-social que us ha tocat viure. És cert que aquesta sensació també te la produeix la lectura dels diaris o escoltar certes tertúlies radiofòniques però et negues a abandonar el periodisme de manera definitiva.
Tot i que en algun moment els periodistes dediquin tots els seus esforços a fer que deixis de considerar-los amb la mateixa admiració amb què ho has fet en altres moments.
Ahir, per exemple, vas veure el TN nit de Tv3. Van obrir-lo amb la notícia de Neymar, la seva festa de benvinguda i una contundent, necessària i inesborrable entrevista (irone mode on). I després d’això, després dels globus de colors, de les crispetes, del fanatisme, de la megalomania, després d’un esport que interessa a milions de persones, és cert, després d’aquesta notícia emotiva però intranscendent, no ho podem negar, després de tot, després de tot, tot, tot, van donar la notícia d’un avançament increïble en la lluita contra el càncer, una notícia que posava la pell de gallina, que també emocionava, que malauradament també afecta a milions de persones però que, sisplau, és molt més transcendent i havia d’obrir el TN.
Decidir com es comença és feina de l’editor. No deu ser fàcil ser editor. A la vida és molt complicat començar i acabar bé les coses. “Les coses” vol dir tot. Una relació sentimental a vegades comença sense adonar-te’n i és meravellós, però arriba un dia que s’acaba i ja et pots agafar fort. Ningú no ens ensenya a acabar bé. I a començar tampoc. No tens cap formació sentimental reglada, ni tampoc en periodisme, ho has de reconèixer, però la decisió de l’informatiu d’ahir diu molt poc d’aquell informatiu. Tothom es pot equivocar, cert. Tothom. Tu també.
After all és un tema de Daniel Fernandes. Forma part d’un àlbum recopilatori de diversos autors de deep house, que es diu Future Sleaze. La vas sentir ahir. Ahir també, mentre llegies la novel·la que ara tens entre mans, vas trobar-te amb un fragment que té molt a veure amb el post d’avui. Deia: “Vet aquí el que era indignant, que el futbol passés al davant de la política, però sembla que ningú no va protestar seriosament”. No és un pamflet, el que llegeixes. És una novel·la impressionant que es diu Carrer Robadors, de Mathias Enard.

Et fots de tot

divendres, 31/05/2013

T’estàs tornant addicte. Ho confesses públicament. No tothom entendrà que ho expliquis aquí, públicament, ni tothom et donarà suport, però ja que has optat per explicar intimitats al teu blog, val més anar al fons amb la qüestió, per molt malament que et deixin un cop explicades.
Has dit “t’estàs tornant” i creus que seria millor dir que ja ho ets, d’addicte. A la mínima que pots ho fas, i hi ha vegades que no surts de casa si no ho has fet ja. Últimament sempre en portes a la bossa, per si un cas, això també és veritat. Ocupa poc espai, és còmode i ho pots amagar bé.
Mai haguessis dit que hi cauries, però el primer pas és reconèixer-ho. Hi ha molta gent que no reconeix els defectes, ni les addiccions, i així no surt mai del pou. Però és que de debò que fa anys tu renegaves de tot això, deies que no ho necessitaries mai. La veritat és que mai no es pot dir mai.
Saps, però, que no ets l’únic que hi ha caigut. Hi ha gent que comença més jove, però tu has començat als trenta (ara ja ens tens gairebé trenta-dos, però ja fa temps que ho fas). “Val més tard que mai”, no saps si aquí es podria aplicar aquesta expressió.
Has provat diverses versions, però et quedes amb la que fas servir últimament. No és qüestió de preu, gairebé valen totes el mateix. És qüestió dels efectes que provoca. I t’agraden, i, per ara ningú no t’ha dit que, a còpia de provar-ne de diferents, t’hagi de passar res de dolent.
Si la teva mare ho sabés, se’n riuria de tu (per dir alguna cosa). De debò et poses crema per la cara cada dia abans de sortir de casa? Saps que no tothom ho entendrà, que algú se’n riurà.
És el que té ser un presumit, un neuròtic i un obsessionat amb la imatge (qualsevol ho diria). Al final semblaràs la Camacho (tan citada en aquest blog que aviat penjaràs la seva foto a la portada).
Plastic Dreams és un tema del 93, quan tu nomes tenies 12 anys i no feies servir cremes per la cara, però sí que duies bigotet. Number9dream és una novel·la de David Mitchell tan interessant i tan complicada de llegir que et va agradar però vas estar a punt de deixar-la en més d’un moment.

Has estat pare

dijous, 30/05/2013

Ahir vas anar a buscar la teva fillola a la sortida de l’escola. La seva mare t’havia informat del procés que havies de seguir perquè te l’entreguessin. No es tractava de donar cap contrassenya ni de fer res estrany, però tu t’ho vas prendre seriosament i et vas dir: entra, somriu a la senyoreta, que vegi que ets algú de confiança, que vegi que la teva fillola amb tu estarà bé. Perquè sospitaves que la teva fillola faria aquella cara de timidesa i de vergonya que fa sempre i que la senyoreta podria sospitar que eres un estrany. Però la Natàlia, la senyoreta, et va reconèixer: tu ets el padrí? I vas sortir del cole amb la teva fillola, ben content. Li havies portat Donuts i galetes Príncipe. Defenses una alimentació sana, però t’ho havia demanat i vas voler-li complir el desig. Tot i així, ella es va voler menjar un albercoc que portava a la bossa. Després, va començar amb les galetes. Després, al parc.
Li vas demanar, innocent, a la teva fillola, què volia fer. I et va respondre “Anem al parc?”. Ella, pobreta, no sabia ben bé on era el parc i ho vas haver de preguntar a un pare. Un pare amb qui vau fer l’excursió al parc junts. Aquí ja vas veure què volia dir anar a buscar la teva fillola (o la teva filla, o el teu fill) a l’escola. Volia dir fer amics. Tu, tu faries amics. De camí al parc i al parc mateix. Perquè… què fas si no parlar amb gent mentre la teva fillola juga als gronxadors? Ets una persona social, molt social, no tens cap problema en fer amics, però te’n vas adonar que anar al parc vol dir socialitzar per collons, encara que tinguis un mal dia. Mandra. El parc va començar a fer mandra, i mira que el pare amb qui vas estar et va caure molt bé. Va ser divertit, però vas imaginar-te fent això cada dia. (Avís per a gent amb un instint maternal molt desenvolupat: aquest post no és per ells).
Ara veus que podries escriure moltes línies sobre la vida al parc. Potser ho fragmentes i un altre dia continues. El més important, el que creus que s’ha de deixar per escrit com més aviat millor, és que la vida al parc no és bona per als que són delicats de cor, per als que pateixien a la mínima. Per tu. Ahir tenies la sensació que perdies la teva fillola cada dos per tres. Ella anava d’una banda a l’altra del parc, sense estar massa pendent de tu. Ella s’aliava amb altres, corria, s’amagava. Un no parar. I tu, patint, controlant tots els seus moviments. Fins i tot quan va arribar la seva mare va créixer l’angoixa, perquè un altre pare us va demanar si li podíeu vigilar el seu fill. Això sí que ja és massa. Ser pare és massa.
Control movement és un tema dur de Gesaffelstein, tan dur com anar al parc amb la teva fillola. Però confesses que també et va caure la bava. Has volgut ser una mica provocador, amb aquest post. Chuck Palahniuk és un provocador. Ja l’has citat altres cops, però avui Nana lliga molt bé amb el post, fins i tot lliguen les dues imatges.

No en menges

dimecres, 29/05/2013

T’ha posat nerviós, ho has de confessar. Has sortit una estona a fer encàrrecs i has passat per davant de 4 botigues de cupcakes. Sí, sí, quatre! I això que no les buscaves. És a dir que segurament que te n’has trobat alguna més que no has comptabilitzat perquè no has vist.
No tens res en contra dels negocis personals de ningú, i desitges amb totes les teves forces que tothom que ha obert una botiga de cupcakes se’n surti i li funcioni. Però no entens què està passant amb les cupcakes. Per què serveixen? Qui en menja? Quan?
Només n’has vist en actiu (de cupcakes) en algun aniversari (en un) i en algun acte social d’aquests d’empresa. Magdalenes de tota la vida amb una cosa lila al damunt. Sí, són cupcakes. Deuen embafar. No negues que algunes poden ser molt bones… Però, de debò, quan les menja la gent? I quina quantitat en mengen? Perquè estàs segur que no se’n poden menjar més d’una i mitja a la setmana. Atipen, engreixen.
Les cupakes, aixo és cert, tenen alguna cosa dolça més enllà del propi gust. Semblen amables, semblen cursis, semblen romàntiques i segurament per això tenen el seu èxit. I, de debò, insisteixes, res en contra. Pero les cupcakes t’han fet pensar en una cosa en la que dónes voltes molt sovint: vius en un país petit, collonut, i tant que sí, però quan a la gent d’aquest país se li fica una cosa al cap, es torna boja, s’obsessiona. Ara tothom fa cupcakes, som un país de modes. I estàs segur que aquells que van començar a vendre cupcakes, ben contents per la seva idea, ara s’estan menjant les ungles pensant com convèncer a tota la població que és sa menjar dues cupcakes al dia. Alguna cosa s’hauran d’inventar per fer-les rentables.
Sebastian no ha reinventat les magdalenes, però sí que ha fet remixos per Daft Punk, Beastie Boys o Bloc Party. Daft Punk tenen un vídeoclip dirigit per Michel Gondry que no oblidaràs mai, el d’Around the world. Michel Gondry ha dirigit uan pel·lícula immillorable, The eternal sunshine of the spotless mind.

La seva cara

dijous, 23/05/2013

Avui t’has aixecat una mica més tard que altres dies perquè ahir va començar el Primavera, amb un John Talabot que va aconseguir fer un concert diferent dels altres que li havies vist. Avui el dia ha començat, però, amb una imatge que esperes que els concerts del Primavera d’avui aconsegueixin esborrar del teu cap:
Als matins de Tv3, han entrevistat la Camacho. Quan estudiaves Comunicació Audiovisual, recordes haver fet més d’una assignatura sobre el poder de la narració en imatges, evdientment. Sense paraules, es poden dir moltes coses. De fet, és una idea que no cal anar a la Universitat per aprendre-la, però que allà la vas desenvolupar fins a límits insospitats, límits que ara fan que l’aparició d’una dona tan operada es converteixi en una imatge en 3D d’allò més incòmode i terrible.
Cada vegada que la veus, reconeixes un monstre entre les formes de la cara de la Camacho. Un monstre terrible que, malgrat haver-se bolcat en treballar amb descura el poder de la seva imatge, malgrat subratllar que el que li importa més, a aquesta dona, és operar-se per estar guapa (és a dir, per estar horrible), malgrat tot això, ella segueix tenint una llengua bífida, plena de verí i de falta de vergonya que un dia li contaminarà tots els líquids que porta sota l’epidermis i la podrirà per sempre més.
Avui, la cara aquesta ha tingut la cara de dir la següent frase: “No sé per què en diuen sobresous, quan són sous”. S’ha justificat dient que ella treballa molt, fins i tot els diumenges. I t’has preguntat si és l’única que treballa els diumenges. T’has plantejat destrossar-la molt més en aquets post, però tens la sensació, que amb aquesta cara es retrata soleta, pobra dona.
Rodriguez Jr. és el primer Dj francès que penges al teu blog. Coral Cruz ha tret un llibre on parla de la narració amb imatges. Imágenes narradas, es diu. Imprescindible.