Arxiu de la categoria ‘Llibres’

Coneixes gent amb talent

dimarts , 11/06/2013

Ahir vas anar al Poble Sec a fer cerveses. I no té res a veure amb el post d’ahir (clica i llegeix-lo de nou, va). No estaves fent cap experiment sobre la teva freqüència urinària, no. Hi vas anar perquè la teva amiga necessitava que hi fossis. Tu i uns quants amics més. 
Fa unes setmanes la teva amiga va passar un procés de selecció molt dur per a una empresa de renom internacional. Després de múltiples entrevistes en múltiples idiomes, d’esperes eternes, de nervis, de preparació constant, van comunicar-li que la feina era seva. Ella, de fet, ja tenia feina, però el canvi era una escalada molt important, a tots nivells. Era l’escalada lògica després de la carrera que porta. Com més treballes, si ho fas bé, millors llocs de treball han d’estar al teu abast.
Poc després de saber la notícia, vau celebrar-ho, fins i tot. Però aquests dies estava esperant l’oferta concreta que li havien de fer. És a dir, els de la central havien de donar el vist-i-plau. I això no arribava i ella s’anava posant més nerviosa, òbviament. Però és normal que les coses vagin lentes, més avui en dia.
Més avui en dia, quan és possible que passi el que va passar ahir. Ahir, fent les birres, no celebràveu el seu nou lloc de treball, no, sinó que ofegàveu les penes després que li comuniquessin que la central de Barcelona d’aquesta gran empresa havia decidit tancar. Per tant, es quedava sense la gran feina. Putada.
No desvetllaràs cap secret si dius que aquest país vostre està quedant petit per gent com la teva amiga. Tot plegat fa que, de mica en mica, hi hagi poc espai pel talent. El país està primordiant altres coses. Sembla que ningú s’adoni que si no es crea indústria de talent, això no ho aixecarà ningú.
A vegades no tens prou talent per trobar temes o llibres que lliguin amb el post que escrius. La cançó d’avui elimina qualsevol mal rotllo davant la història que has explicat. A més, es veu que Disclosure vol dir: “esbombament d’un secret”, si no t’equivoques. Per això has fet servir aquesta expressió al post. Els llibres d’avui són de link més fàcil. El talent és l’última part d’una trilogia de Gerard Guix i també la primera novel·la de Jordi Nopca. Casualitats de la vida. La d’en Nopca encara l’has de llegir.

Creues límits

dilluns, 10/06/2013

Vas al lavabo unes quantes vegades al dia. Ja no saps si és cosa de la pròstata, que comença a queixar-se als teus trenta-un anys, o és que cadascú és com és i n’hi ha que pixen més que d’altres. També depèn, és un fet conegut per tothom, de beure més o menys cervesa o de beure més o menys te. Tot apressa la bufeta. I tu beus ambdues coses. Més te que cervesa. A l’estiu ja no ve tant de gust el te, però a l’hivern en pots arribar a fer tres al dia. És una excusa com una altra per tenir una cosa entre les mans.
Els homes, quan aneu a pixar, heu de tenir una cosa entre les mans. Algun cop, en alguna pel·lícula, has vist imatges d’homes que pixen amb les dues mans recolzades a la paret (en plena borratxera) i et preguntes com se’ls deu aguantar. Però bé, hi ha gent que té més habilitats que tu. Això també és un fet.
Un altre fet és que quan vas als lavabos dels bars o dels restaurants o dels museus o dels cinemes, el dels homes no només és reconeixible pel símbol que pengen fora de la porta. A vegades aquest símbol és confús. Alguns llocs volen ser tan moderns que en comptes del símbol internacional d’un noi hi posen un altre objecte que llunyanament hi pot remetre. Una clau, una bombeta, una poma, una serp, unes pinces, un triangle… Algú et pot dir què volen dir? Quin és quin? El senyal que és inequívoc és la taca que hi ha al voltant de la tassa del vàter dels homes. Més que al voltant, al davant. Els homes, és un fet, pixen sovint fora dels límits de la tassa. Si no del tot, almenys unes gotes. Com és possible? T’ha passat, no ho neguis, però t’afanyes a netejar-ho. Ara, això és cert, quan el lavabo ja està marcat per trenta homes que hi han passat abans, netejar allò és d’herois i no seràs tu qui ho faci.
No podies començar la setmana del Sonar amb res més que un tema electrònic. Outta Limits és un conegut i clàssic segell. També és un clàssic amb segell la Carta al pare de Kafka. T’agraden les coses fosques. Tant el tema com la novel·la ho són.

Comences bé

dimarts , 4/06/2013

Ja no mires tant les notícies a la tele, perquè últimament tens una sensació de dejavu constant i desgradable. El món de la informació s’ha encallat en un onanisme tràgic sobre la terrible situació econòmica-social que us ha tocat viure. És cert que aquesta sensació també te la produeix la lectura dels diaris o escoltar certes tertúlies radiofòniques però et negues a abandonar el periodisme de manera definitiva.
Tot i que en algun moment els periodistes dediquin tots els seus esforços a fer que deixis de considerar-los amb la mateixa admiració amb què ho has fet en altres moments.
Ahir, per exemple, vas veure el TN nit de Tv3. Van obrir-lo amb la notícia de Neymar, la seva festa de benvinguda i una contundent, necessària i inesborrable entrevista (irone mode on). I després d’això, després dels globus de colors, de les crispetes, del fanatisme, de la megalomania, després d’un esport que interessa a milions de persones, és cert, després d’aquesta notícia emotiva però intranscendent, no ho podem negar, després de tot, després de tot, tot, tot, van donar la notícia d’un avançament increïble en la lluita contra el càncer, una notícia que posava la pell de gallina, que també emocionava, que malauradament també afecta a milions de persones però que, sisplau, és molt més transcendent i havia d’obrir el TN.
Decidir com es comença és feina de l’editor. No deu ser fàcil ser editor. A la vida és molt complicat començar i acabar bé les coses. “Les coses” vol dir tot. Una relació sentimental a vegades comença sense adonar-te’n i és meravellós, però arriba un dia que s’acaba i ja et pots agafar fort. Ningú no ens ensenya a acabar bé. I a començar tampoc. No tens cap formació sentimental reglada, ni tampoc en periodisme, ho has de reconèixer, però la decisió de l’informatiu d’ahir diu molt poc d’aquell informatiu. Tothom es pot equivocar, cert. Tothom. Tu també.
After all és un tema de Daniel Fernandes. Forma part d’un àlbum recopilatori de diversos autors de deep house, que es diu Future Sleaze. La vas sentir ahir. Ahir també, mentre llegies la novel·la que ara tens entre mans, vas trobar-te amb un fragment que té molt a veure amb el post d’avui. Deia: “Vet aquí el que era indignant, que el futbol passés al davant de la política, però sembla que ningú no va protestar seriosament”. No és un pamflet, el que llegeixes. És una novel·la impressionant que es diu Carrer Robadors, de Mathias Enard.

Et fots de tot

divendres, 31/05/2013

T’estàs tornant addicte. Ho confesses públicament. No tothom entendrà que ho expliquis aquí, públicament, ni tothom et donarà suport, però ja que has optat per explicar intimitats al teu blog, val més anar al fons amb la qüestió, per molt malament que et deixin un cop explicades.
Has dit “t’estàs tornant” i creus que seria millor dir que ja ho ets, d’addicte. A la mínima que pots ho fas, i hi ha vegades que no surts de casa si no ho has fet ja. Últimament sempre en portes a la bossa, per si un cas, això també és veritat. Ocupa poc espai, és còmode i ho pots amagar bé.
Mai haguessis dit que hi cauries, però el primer pas és reconèixer-ho. Hi ha molta gent que no reconeix els defectes, ni les addiccions, i així no surt mai del pou. Però és que de debò que fa anys tu renegaves de tot això, deies que no ho necessitaries mai. La veritat és que mai no es pot dir mai.
Saps, però, que no ets l’únic que hi ha caigut. Hi ha gent que comença més jove, però tu has començat als trenta (ara ja ens tens gairebé trenta-dos, però ja fa temps que ho fas). “Val més tard que mai”, no saps si aquí es podria aplicar aquesta expressió.
Has provat diverses versions, però et quedes amb la que fas servir últimament. No és qüestió de preu, gairebé valen totes el mateix. És qüestió dels efectes que provoca. I t’agraden, i, per ara ningú no t’ha dit que, a còpia de provar-ne de diferents, t’hagi de passar res de dolent.
Si la teva mare ho sabés, se’n riuria de tu (per dir alguna cosa). De debò et poses crema per la cara cada dia abans de sortir de casa? Saps que no tothom ho entendrà, que algú se’n riurà.
És el que té ser un presumit, un neuròtic i un obsessionat amb la imatge (qualsevol ho diria). Al final semblaràs la Camacho (tan citada en aquest blog que aviat penjaràs la seva foto a la portada).
Plastic Dreams és un tema del 93, quan tu nomes tenies 12 anys i no feies servir cremes per la cara, però sí que duies bigotet. Number9dream és una novel·la de David Mitchell tan interessant i tan complicada de llegir que et va agradar però vas estar a punt de deixar-la en més d’un moment.

Has estat pare

dijous, 30/05/2013

Ahir vas anar a buscar la teva fillola a la sortida de l’escola. La seva mare t’havia informat del procés que havies de seguir perquè te l’entreguessin. No es tractava de donar cap contrassenya ni de fer res estrany, però tu t’ho vas prendre seriosament i et vas dir: entra, somriu a la senyoreta, que vegi que ets algú de confiança, que vegi que la teva fillola amb tu estarà bé. Perquè sospitaves que la teva fillola faria aquella cara de timidesa i de vergonya que fa sempre i que la senyoreta podria sospitar que eres un estrany. Però la Natàlia, la senyoreta, et va reconèixer: tu ets el padrí? I vas sortir del cole amb la teva fillola, ben content. Li havies portat Donuts i galetes Príncipe. Defenses una alimentació sana, però t’ho havia demanat i vas voler-li complir el desig. Tot i així, ella es va voler menjar un albercoc que portava a la bossa. Després, va començar amb les galetes. Després, al parc.
Li vas demanar, innocent, a la teva fillola, què volia fer. I et va respondre “Anem al parc?”. Ella, pobreta, no sabia ben bé on era el parc i ho vas haver de preguntar a un pare. Un pare amb qui vau fer l’excursió al parc junts. Aquí ja vas veure què volia dir anar a buscar la teva fillola (o la teva filla, o el teu fill) a l’escola. Volia dir fer amics. Tu, tu faries amics. De camí al parc i al parc mateix. Perquè… què fas si no parlar amb gent mentre la teva fillola juga als gronxadors? Ets una persona social, molt social, no tens cap problema en fer amics, però te’n vas adonar que anar al parc vol dir socialitzar per collons, encara que tinguis un mal dia. Mandra. El parc va començar a fer mandra, i mira que el pare amb qui vas estar et va caure molt bé. Va ser divertit, però vas imaginar-te fent això cada dia. (Avís per a gent amb un instint maternal molt desenvolupat: aquest post no és per ells).
Ara veus que podries escriure moltes línies sobre la vida al parc. Potser ho fragmentes i un altre dia continues. El més important, el que creus que s’ha de deixar per escrit com més aviat millor, és que la vida al parc no és bona per als que són delicats de cor, per als que pateixien a la mínima. Per tu. Ahir tenies la sensació que perdies la teva fillola cada dos per tres. Ella anava d’una banda a l’altra del parc, sense estar massa pendent de tu. Ella s’aliava amb altres, corria, s’amagava. Un no parar. I tu, patint, controlant tots els seus moviments. Fins i tot quan va arribar la seva mare va créixer l’angoixa, perquè un altre pare us va demanar si li podíeu vigilar el seu fill. Això sí que ja és massa. Ser pare és massa.
Control movement és un tema dur de Gesaffelstein, tan dur com anar al parc amb la teva fillola. Però confesses que també et va caure la bava. Has volgut ser una mica provocador, amb aquest post. Chuck Palahniuk és un provocador. Ja l’has citat altres cops, però avui Nana lliga molt bé amb el post, fins i tot lliguen les dues imatges.

Estàs cansat

dilluns, 27/05/2013

Tens la sensació que has passat tres anys al Primavera Sound. En realitat han estat tres nits (i una part del dia), però has vist tants concerts i has caminat tants quilòmetres d’un escenari a l’altre que el teu cos ha envellit uns quants segles més des que va començar el festival.
Envellir també vol dir enriquir-se. Vas pagar uns quants euros per poder assistir a tot el festival, però has de reconèixer que estan molt ben invertits. Has vist concerts espectaculars, fins i tot de grups que ja havies vist abans. James Blake, Hot Chip, Nick Cave t’han quedat a retina, s’han filtrat a la teva sang i els hi duràs un bon temps. Són grans bandes que et convencen que, per molt cansat que estiguis avui, l’experiència del Primavera val la pena. Sempre aprens moltes coses.
No has après, però, a portar taps d’ampolla. Al festival, no t’hi deixen entrar amb ampolles d’aigua amb tap. Uns homes amables, a l’entrada, et treuen el tap i te’l llencen a les escombraries. El mateix passa als bars. Et venen l’aigua sense tap. La solució és ben fàcil: portar taps de casa a les butxaques. Però cada any te n’oblides. Pitjor: te n’oblides d’un dia a l’altre del mateix Primavera.
És curiós perquè la gent s’oblida sovint de moltes coses. Ahir, a la Sexta, veies un documental sobre l’Aznar. L’Aznar torna a atacar, vol començar de nou en la política activa. L’Aznar va col·laborar en l’atac contra l’Iraq, l’Aznar va defensar que tenien armes de destrucció massiva, l’Aznar volia fer creure a tothom que ETA estava al darrere de l’11M, l’Aznar tenia col·laboradors que ja llavors van ser sospitosos de corrupció política i que ara han estat a la presó. De fet, fa anys i anys que el PP forma part de centenars de processos per corrupció, però encara no ha passat res per llençar-los tots a les escombraries com si fossin taps d’ampolla a l’entrada al Primavera.
És el segon o el tercer post que fas que parla del PP. Esperes que sigui una experiència tan enriquidora com el Primavera Sound i que algú entengui que alguna cosa s’ha de fer. Ja n’estàs una mica cansat de tot pplegat.
Phoenix va fer un concert que us et va deixar de pasta de moniato. És un grup que normalment escoltaves de passada, però que té un directe acollonant. També és acollonant la manera de narrar de Per Petterson a Yo maldigo el río del tiempo.

La seva cara

dijous, 23/05/2013

Avui t’has aixecat una mica més tard que altres dies perquè ahir va començar el Primavera, amb un John Talabot que va aconseguir fer un concert diferent dels altres que li havies vist. Avui el dia ha començat, però, amb una imatge que esperes que els concerts del Primavera d’avui aconsegueixin esborrar del teu cap:
Als matins de Tv3, han entrevistat la Camacho. Quan estudiaves Comunicació Audiovisual, recordes haver fet més d’una assignatura sobre el poder de la narració en imatges, evdientment. Sense paraules, es poden dir moltes coses. De fet, és una idea que no cal anar a la Universitat per aprendre-la, però que allà la vas desenvolupar fins a límits insospitats, límits que ara fan que l’aparició d’una dona tan operada es converteixi en una imatge en 3D d’allò més incòmode i terrible.
Cada vegada que la veus, reconeixes un monstre entre les formes de la cara de la Camacho. Un monstre terrible que, malgrat haver-se bolcat en treballar amb descura el poder de la seva imatge, malgrat subratllar que el que li importa més, a aquesta dona, és operar-se per estar guapa (és a dir, per estar horrible), malgrat tot això, ella segueix tenint una llengua bífida, plena de verí i de falta de vergonya que un dia li contaminarà tots els líquids que porta sota l’epidermis i la podrirà per sempre més.
Avui, la cara aquesta ha tingut la cara de dir la següent frase: “No sé per què en diuen sobresous, quan són sous”. S’ha justificat dient que ella treballa molt, fins i tot els diumenges. I t’has preguntat si és l’única que treballa els diumenges. T’has plantejat destrossar-la molt més en aquets post, però tens la sensació, que amb aquesta cara es retrata soleta, pobra dona.
Rodriguez Jr. és el primer Dj francès que penges al teu blog. Coral Cruz ha tret un llibre on parla de la narració amb imatges. Imágenes narradas, es diu. Imprescindible.

Ja no vas amb bici

dimecres, 22/05/2013
Ahir vas anar a una trobada de “fixeros”. Està bé per començar la setmana del Primavera Sound, així segur que tens tema per parlar entre hipsters i succedanis. De fet, la trobada-festa estava plena de modelets que t’entren molt bé pels ulls però que saps que no t’acabaràs posant mai, tot i que el teu desig intern és molt fort. T’atreu però no acaba d’anar amb tu.

De fet, no sabies ni què volia dir ser un “fixero”. Si no t’equivoques, els “fixeros” són els que van amb bicis “fixed”, que són unes bicis urbanes molt modernes, estèticament diferents, i que no tenen frens. Ja et van explicar com havien de frenar però no ho vas acabar d’entendre i, alhora, ho vas trobar perillós. De sobte, anar amb bici es convertia en una mena d’aparador comercial i d’esport de risc al mateix temps (sobretot per tu, que gairebé no has anat mai amb bici, ni pujant muntanyes, ni fent gaires quilòmetres urbans)

Vas poc amb bici per Barcelona. Tenies l’abonament del bicing però has decidit no renovar-lo. Per una banda, et posava nerviós no trobar mai biciletes que funcionessin bé quan realment les necessitaves (el servei fa molts anys que està en marxa i creus que no ha acabat de millorar gaire en aquest sentit) i, de l’altra, t’atabalava no trobar mai aparcament on el necessitaves. Sobretot això passa a l’estiu. Ara ve l’estiu (si aquest hivern etern s’acaba) i potser trobaràs a faltar la bici, però t’estàs acostumant a anar a peu a gairebé a pertot arreu. Tens sort i, per ara, vius molt al centre.
L’Ajuntament es plantejava multiplicar per 700 el preu del bicing (és un dir) i al final no ho ha fet. Però creus que, com passa sovint en aquesta ciutat, en aquest país, s’equivoquen en la manera de gestionar els serveis. Si la inversió es fes en la millora del servei, pensant en la seva eficiència i en la seguretat de l’usuari, la despesa posterior baixaria i el resultat de tot plegat seria molt millor.
Running up that hill és una cançó de Kate Bush, versionada per molta gent, entre ells Placebo. Kate Bush va néixer el 1958, el mateix any que la teva mare (ara s’enfadarà perquè has dit la seva edat públicament). El 1958 van fer-li una entrevista molt interessant a Aldus Huxley (la podeu veure aquí), autor de Un món feliç

Ets una nena

divendres, 17/05/2013

El fill d’uns amics té 8 anys. Ahir va anar a l’escola amb el regal que li havia fet una tieta. El regal era un llibre de la col·lecció d’en Geronimo Stilton. Aquest en concret es veu que el protagonitza una rateta i té la coberta de color rosa. El nen estava encantat amb el seu regal.
El fill dels teus amics té nòvia. Li encanten les nenes i, per què no, amb vuit anys segueix fixat amb les tetes de sa mare. Coses de nens. Els seus pares són amics teus i ahir t’explicaven que, evidentment, li parlen de parelles gays sense cap problema, i que el nen, per sort, no hi posa mala cara. Tot i així, no poden negar que al nen li costa entendre una mica que dos homes o dues dones vulguin estar junts. De fet, a la vida hi ha moltes coses que costen d’entendre. No és tan estrany. És un nen, té 8 anys. Segurament tu als 8 anys tampoc no ho entenies gaire.
El fill dels teus amics se’n va anar a l’escola ben content amb el seu llibre rosa i es veu que va tornar gairebé plorant. Els companys de classe se n’havien rigut tot el dia. Segurament no tornarà a portar mai més aquest llibre a l’escola. 
Hi ha alguna cosa que no funciona. Els seus pares estan fent una feina molt maca, explicant-li les múltiples possibilitats que depara la vida, però si això mateix no ho fan tots els pares mai no anireu enlloc. 
Et preguntes què els passa pel cap a la gent que troba que un llibre amb la coberta de color rosa és perillós. Et preguntes què els passa pel cap a la gent que troba perillós que tu estimis a un altre home. Si tot fos així de perillós, aniria tot molt millor.
Jessica és un nom de nena i un tema de John Monkman. John Monkman és anglès. Poses pocs djs anglesos, ara que ho penses. Ian McEwan també és anglès i va escriure la curta però fascinant A la platja de Chesil.

Tens un ritual

dilluns, 13/05/2013

Et despertes amb el despertador del mòbil. Vas sentir a la ràdio que no ho havies de fer, que era una de les millors maneres per acabar addicte al mòbil. Creus que ja ho ets, però és evident que mirar el mòbil com a primera activitat del dia és un suport prou poderós a la teva ddicció. De fet, podries parar l’alarma i ja està, però inevitablement tens el costum de treure el Modo Avión i llegir els whatsapps que algú t’ha enviat aquella nit o, fins i tot, d’entrar a veure el mail. Encara ets al llit i ja mires al mail.
Cada matí, com un bon ritual, tens dos mails. No fallen mai. En pots tenir més, però no menys. Són els mails de Privalia i Dreivip. Has de dir que no hi has comprat mai res, però cada matí els reps i cada matí els esborres, sense ni tan sols haver-los mirat. Podries fer l’esforç de donar-te de baixa d’aquestes newsletters (si se’n poden dir així), però no ho fas. Tens la solució a l’abast de la mà i no ho fas.
No tens la solució, però, per deixar de rebre spam al teu correu. Fas servir Gmail i, malgrat que te’l col·loca directament a la bústia de Correu brossa, cada dia hi has d’entrar per eliminar-los. Hi entres, no fos cas que hi anés a parar algun mail que no fos spam i et salvés la vida. Però cada dia t’informen sobre cusos d’alemany, sobre ofertes de fusió de companyies de telèfon, sobre allargaments de penis, sobre el fet que la teva comanda està a punt d’arribar (quina comanda?!!!! No has fet cap comanda!!!!)… No tens ni idea de com acabar amb l’spam. És cert que no en tens gaire idea de res, de tot això de la informàtica. Per això ja has agafat com un ritual clicar per eliminar-los, quan no tindries perquè perdre el temps fent-ho.
Sempre tems que un dia, esperes que llunyà, rebis més spam que mails de coneguts. La vida seria realment trista, llavors. Sobretot perquè no tindries temps de viure-la.
Bad Ritual és un tema de Timber Timbre. Són canadencs. No els coneixes més que d’aquesta cançó. Aquest cap de setmana vas sentir una entrevista a Donald Ray Pollock. No el coneixies, però et van venir moltes ganes de llegir El diablo a todas horas.