Arxiu de la categoria ‘Pel·lícules’

No vius al paradís

dilluns, 3/06/2013

Has estat dos dies al Pallars i no pots fer res més que reconèixer que hi ha llocs meravellosos al teu voltant. Fa uns mesos vas anar a Chile i ja vas tenir aquesta intuïció: a vegades ens pensem que hem de córrer milers de quilòmetres (els vas fer amb avió o amb autobús, no corrent) per veure meravelles, però n’hi ha al costat de casa teva.
Podries fer un post parlant d’un lloc comú: els de ciutat, els urbanites com tu que ja us esteu preparant pel Sonar, només de posar els peus a la muntanya ja dieu que allò és el paradís. I també podries dir el que dius sempre: per dos dies, molt bé, per quatre fins i tot també, però tu ets fill de l’asfalt. Però no faràs aquest post.
Et va sorprendre que una idea, la del Paradís que tots col·loquem allà, més al Nord, o allà, creuant el mar, on no hi ha soroll, ni cotxes ni tots aquests tòpics. La idea del Paradís que la gent amb qui vau parlar aquest cap de setmana no tenen, ni de lluny, col·locat on vius tu. Per ells, tu no vius al paradís. Per ells, Barcelona és un lloc on de tant en tant hi venien a fer unes copes, on el monitor amb qui vas fer rafting hi vivia abans i hi ha de treure el cap un cop l’any però gairebé per costum. Per ells el paradís és una altra cosa. I tu no hi vius.
Però en el seu paradís també hi has descobert esquerdes que un dia et serviran per escriure una pel·lícula o una obra de teatre. Al seu paradís hi viuen personatges fascinants com el propietari de la Bruixa de Sort, fascinant per l’odi que suscita. Al seu paradís, els mossos d’esquadra són éssers odiosos que els han destrossat les festes majors, perquè ja no poden anar amb cotxe de festa en festa com feien abans. Al seu paradís, venen les fotos del rafting que vas fer molt cares. Al seu paradís, però, per sort hi segueix havent-hi pobles on només hi viuen 40 persones o menys. Tot i així, fa anys, vas passar una setmana a Farrera, treballant-hi, amb uns amics. Farrera deu tenir tres o quatre cases. Algun dia vols un manual d’instruccions per aprendre a viure en un lloc així.
Plus au sud és un tema d’Yann Tiersen (entre d’altres) que forma part del disc Tout est calme. Yann Tiersen se’t va entravessar amb l’enganxosa i pesada banda sonora d’Amélie, també enganxosa i pesada. Però Yann Tiersen té meravelles com aquesta. Jean-Pierre Jeunet va dirigir Amélie i també Alien Ressurection. Cap de les dues t’han agradat. Però Alien, la del 79, de Ridley Scott, et posa la pell de gallina. 

No en menges

dimecres, 29/05/2013

T’ha posat nerviós, ho has de confessar. Has sortit una estona a fer encàrrecs i has passat per davant de 4 botigues de cupcakes. Sí, sí, quatre! I això que no les buscaves. És a dir que segurament que te n’has trobat alguna més que no has comptabilitzat perquè no has vist.
No tens res en contra dels negocis personals de ningú, i desitges amb totes les teves forces que tothom que ha obert una botiga de cupcakes se’n surti i li funcioni. Però no entens què està passant amb les cupcakes. Per què serveixen? Qui en menja? Quan?
Només n’has vist en actiu (de cupcakes) en algun aniversari (en un) i en algun acte social d’aquests d’empresa. Magdalenes de tota la vida amb una cosa lila al damunt. Sí, són cupcakes. Deuen embafar. No negues que algunes poden ser molt bones… Però, de debò, quan les menja la gent? I quina quantitat en mengen? Perquè estàs segur que no se’n poden menjar més d’una i mitja a la setmana. Atipen, engreixen.
Les cupakes, aixo és cert, tenen alguna cosa dolça més enllà del propi gust. Semblen amables, semblen cursis, semblen romàntiques i segurament per això tenen el seu èxit. I, de debò, insisteixes, res en contra. Pero les cupcakes t’han fet pensar en una cosa en la que dónes voltes molt sovint: vius en un país petit, collonut, i tant que sí, però quan a la gent d’aquest país se li fica una cosa al cap, es torna boja, s’obsessiona. Ara tothom fa cupcakes, som un país de modes. I estàs segur que aquells que van començar a vendre cupcakes, ben contents per la seva idea, ara s’estan menjant les ungles pensant com convèncer a tota la població que és sa menjar dues cupcakes al dia. Alguna cosa s’hauran d’inventar per fer-les rentables.
Sebastian no ha reinventat les magdalenes, però sí que ha fet remixos per Daft Punk, Beastie Boys o Bloc Party. Daft Punk tenen un vídeoclip dirigit per Michel Gondry que no oblidaràs mai, el d’Around the world. Michel Gondry ha dirigit uan pel·lícula immillorable, The eternal sunshine of the spotless mind.

Seràs alemany

dimarts , 21/05/2013

Avui comences una marató. Estan de moda les curses, que si la de bombers, que si la del Corte Inglés, ara has vist que anunciaven la del DIR. Tu no aniràs a córrer. Malgrat que fas esport, creus que no estàs fet per suar tant la cansalada. Et falta fons (i forma segurament també). 
La teva marató comença avui i acaba el dia 20 de juny, el dia de l’examen. T’has de posar les piles amb l’alemany. Estàs estudiant alemany des de fa uns anys, fins i tot abans que comencés la dèria forçada amb aquest idioma. De fet, vas començar a estudiar alemany perquè t’agrada Berlin, el teatre de Berlin i la música de Berlin.  Estàs acabant el B2, que vindria a ser un cinquè curs, i ja fa temps que dius que no tens el nivell, però també saps que si no proves de fer l’examen corresponent ara no ho faràs mai. Ets així. Per tant, vas decidir pagar el que tocava i d’aquí un mes tens l’examen oficial. Coneixent-te, comença una època d’obsessió amb l’alemany. L’aprovaràs tant sí com no. Aconseguir superar reptes és important per tu. L’alemany també és important, diuen. Et pot donar feina.
Ahir, al carrer, just davant de casa teva, vas veure-hi una dona asseguda. Una vagabunda, tapada de dalt a baix amb mantes. No és que no estigués bé del cap, pobra dona, realment feia fred. Al mes de maig i fa fred. Estava llegint una revista. Per curiositat, vas intentar veure quina revista era. Era una revista alemanya. Et va sorprendre. De sobte, et vas plantejar que podia ser una vagabunda vinguda d’Alemanya, el país on aparentment tot va bé. O també podia ser una vagabunda d’aquí, que sap alemany, però no té feina. A veure si no serà veritat que Alemanya és el paradís. A veure si tot serà una estratègia de la senyora Merkel per conquistar-nos. A veure.
Chromatics vénen al Sonar d’aquest any. Al Sonar, no al Primavera, que comença demà. These streets… és un tema del seu últim disc Kill for Love, títol que et fa pensar en la pel·lícula que vas veure ahir, Stoker, una brillant, estranya, divertida i inquietant proposta de Chan-wook Park.

No estàs prenyat

dimarts , 7/05/2013

Has llegit al web del 324 que Espanya és el setè millor país del món per tenir fills. Has de confessar que  t’ha sorprès. Expliquen que els elements que han posicionat Espanya en el setè lloc (EUA ocupa el número 30) són: l’educació, la salut i la situació econòmica de les mares del país.
Ho has tornat a llegir unes quantes vegades. Moltes. La situació econòmica (s’entén que bona)? L’educació? La salut? Que encara queda alguna cosa de tot això, a Espanya?
Encara queden mares que tenen fills, això és veritat. L’altre dia vas anar a veure una amiga teva que fa un mes i mig que ha tingut la Isona. La vas tenir en braços gairebé tota l’estona. Confessa que no tens instint paternal, però que tenir una criatura tanta estona a sobre, sentir-la tan a prop et fa caure la bava.  Et va encantar. Confessa que més d’un cop has dit que t’agradaria estar embarassat. I no tens cap instint transexual, no és això. Simplement que no et pots imaginar què vol dir crear un ésser, dintre teu. I encara menys què vol dir treure’l.
La teva amiga t’explicava amb detall què vol dir parir. T’explicava que no només va sortir el nen, quan ella empenyia. Ja ho sabies, però ella t’ho va confirmar. En el part surt de tot. De tot. I et vas preguntar, també, què fan els pares que graven un part. A les imatges, s’hi deu veure de tot. De tot. Quan tornen a mirar aquest vídeo tan íntim? Què pensa el fill, o la filla, quan és gran i veu a la seva mare en aquell vídeo?
Rabbit Hole no és música electrònica. Fa dies que no en penges cap de massa electrònica. Hi tornaràs. Demà mateix. Rabbit Hole és una cançó de The Temper Trap i també és una obra de teatre de David Lindsay-Abaire. És una història trista d’una parella a qui se li ha mort el seu fill de quatre anys. Se’n va fer una pel·lícula, també.

Formes part d’un grup

dilluns, 15/04/2013

Sou uns quants. Esteu junts contínuament, podeu parlar sempre que ho voleu. Sou gairebé una sola persona. No estàs mai tanta estona amb ningú com ho estàs amb tota aquesta gent. Qualsevol pot pensar que us estimeu molt. Sou un grup i teniu un nom: “Escolàpies:)”. Vau anar junts a l’escola i ara esteu junts al whatsapp. Whatsapp ha aconseguit que, des que vas acceptar entrar en aquest grup, el contacte amb els seus membres sigui més fàcil que amb la teva família, amb qui no tens cap grup.
També formes part d’altres grups. Un es diu “Japo”, l’altre es diu “Silent People”, l’altre es diu “5fantásticos”, un altre “Berlin, wir kommen wieder”, un altre “Floretes+1″. Deixes espai a la imaginació per deduir quin tipus de persona deu formar part de cada grup.
Gràcies al whatsapp tens el do de la ubiqüitat.  Formes part de diversos grups, convius amb totes les persones que en formen part durant tot el dia. Pots rebre missatges seus sense que et demanin permís. Pots rebre centenars de missatges, pots dedicar-te mig matí a llegir missatges que no t’interessen o que t’interessen relativament poc o, segons el dia, que t’interessen molt. O, també segons el dia, tu pots provocar l’inici d’una cadena imparable de comunicació virtual.
Formar part de tants grups és dur. Sobretot quan no acabes d’estar convençut de seguir formant part d’algun d’ells. El problema és que et fa cosa sortir-ne perquè tothom ho sabrà. Petit problema. Però si no abandones el grup (aquest grup en concret), seguiràs rebent fotos de nens petits que acaben de néixer, seguiràs rebent vídeos de la Carmen de Mairena i seguiràs rebent cadenes de missatges que si no contestes i reenvies et condemnen a una eterna mala sort. Aquest tipus de grups són els que no t’agraden. I no tens res en contra de la gent que hi ha a l’altra banda, simplement has d’acceptar que formar-ne part pot ser una mica emprenyador.
D’altres grups, però, també ho has de reconèixer,  encara que sigui virtualment, t’omplen moments brillants del dia. Això vol dir que a l’altra banda hi ha gent que t’importa de veritat.
Un dia provaràs d’enviar el tema The other side, de Nebraska, al grup en el que reps vídeos de la Carmen de Mairena. Potser espantes algú i abandonarà corrents el grup. Tothom diu que vagis a veure Searching for Sugar man. Tothom l’ha vista. No hi podràs anar en grup, hi hauràs d’anar sol.

140 caràcters

divendres, 22/03/2013

Aquesta setmana hi ha hagut una intensistat especial entre la gent que segueixes a Twitter. Si no recordes malament el dia, dimarts es va encetar una polèmica sobre la crítica teatral, sobre el valor de les opinions positives, sobre el valor de les negatives, sobre la seva necessitat, sobre les seves conseqüències. Has llegit articles, has llegit opinions, comentaris de facebook, molts tuits… L’univers virtual n’ha anat ple durant tres o quatre dies. La intensitat era tal que semblava que haguessin de portar algú al patíbul i tot per haver dit el que havia dit o per no haver-ho dit.
Tens iPhone, tens Facebook a l’iPhone, tens Twitter a l’iPhone, no tens Instagram… Et podries passar el dia llegint mil comentaris virtuals que, llegits de cop, seguits i en calent, semblen portar els temes a la fi del món. Twitter ha obert les portes a una enorme democràcia d’opinions. Tothom  pot dir la seva i a la seva manera. Tothom ho pot llegir, també a la seva manera. Amb 140 caràcters, pocs matisos s’hi poden fer. És cert que amb la polèmica en qüestió també s’han escrit articles de més de 140 caràcters, però tens la sensació que tot plegat pot arribar a ser molt efímer. I no treus valor a cap de les opinions que has llegit aquests dies, però sí que li treus valor a la sulfuració del conjunt.
En tot cas, el Twitter és un univers paral·lel on s’hi llegeixen opinions brillants, referències que et fan caure de cul i articles que acabes llegint en diagonal. Twitter és un univers basat en la llibertat d’expressió, però també a vegades fa que la gent s’hi enganxi els dits. De mica en mica, n’anirem aprenent. Si no és que Twitter desapareix abans que això sigui possible. Pot ser que també sigui efímer.
Freedom és una cançó de la banda sonora de Django. Vas anar a veure-la pensant que ja estàs una mica cansat d’en Tarantino, però et vas quedar sense paraules davant la contundència amb la que s’ha atrevit a parlar del que parla. Brillant. La mateixa sensació que vas tenir ahir quan vas anar a veure Imatges Gelades, de Kristian Smeds, dirigit per Alícia Gorina. Un deu per tot l’equip. Només fan funcions fins a aquest diumenge a l’Espai Lliure. S’hi ha d’anar.

Vas despullat

dimecres, 20/03/2013

Quan acabes la teva sessió al gimnàs, te’n vas cap al vestuari per dutxar-te. Al teu gimnàs hi ha molts cossos esculturals (al llarg de la teva vida has estat a quatre gimnasos, i pots dir que aquest s’emporta la palma). Quan poses als peus al vestuari, la realitat se’t planta davant dels morros com un cop de puny.
Al teu gimnàs, tothom va amb la mateixa tovallola. Bé, no és la mateixa, n’hi ha una per cada un, però tots i totes la dueu igual. Cortesia del centre. Desenes d’homes amb la tovallola a la cintura, o a sobre la banqueta, o penjada de l’espatlla. No és cap pel·lícula porno. No vas als vestuaris per mirar, tot i que ni tu ni ningú pot negar que més d’un cop ha mirat més del compte. Pels motius que sigui.
El que et sorprèn és que hi ha gent que es tapa molt. Tampoc creus necessària una exhibició constant dels músculs (de tots els músculs, de tot el que es pugui exhibir). No la creus necessària, més aviat al contrari: podria ser nociva per la teva autoestima. Però tampoc no entens el pudor constant que demostren alguns dels cossos escultrals i alguns dels que no ho són tant. Però pots assegurar que en un 95% de les ocasions són cossos esculturals els que es tapen mentre es canvien, els que es posen la tovallola a la cintura per treure’s els calçotets, els que se la tornen a lligar per posar-se’n un de nets i, malgrat la seva “esculturalitat”, perden l’equilibri mentre ho fan i, no, tampoc se’ls veu res. Tenen el seu pudor controlat.
Vius en una societat amb pudor. Moltes vegades el pudor és necessari, imprescindible, però moltes altres és clarament contradictori. Per què dediquen tantes hores a esculpir el seu cos si després no el poden (ni el volen) ensenyar als vestuaris? Tenen por? De què tenen por? Que els mirin? El més fotut és que no saps si aquest pudor s’ha establert com a protocol. No saps què hauràs de fer a partir d’ara amb la teva tovallola. No vols que ningú malpensi de tu.
Tampoc no saps què va pensar Hot since 82 quan va escollir aquest nom per punxar les seves sessions. Té un nom real que potser amaga amb pudor, Daley Padley. No et sona malament. Sense pudor, has de reconèixer que una pel·lícula que sempre t’ha posat molt és The talented Mr. Ripley, d’Anthony Minghella.

La cultura no porta una jaqueta lila

dimarts , 12/03/2013
A vegades poses la tele. A la tele hi fan coses bones i coses dolentes. Coses molt bones i coses molt dolents. A la tele hi fan coses que mires sempre i coses que no miraries mai. També hi fan coses que mires de tant en tant, de passada. L’altre dia vas veure un tros de Lo sabe, no lo sabe. És un concurs. Agafen la gent pel carrer i els fan preguntes. A vegades les han de saber i a vegades no les han de saber. A vegades és normal que les sàpiguen, a vegades no és normal que no les sàpiguen.
L’altre dia van agafar un noi amb una jaqueta lila i li van preguntar: “Segons la Bíblia, com es diu el pastor que va matar Goliat?” El noi de la jaqueta lila s’ho va pensar. Tu no t’ho podies creure. El noi de la jaqueta lila seguia pensant-s’ho. S’ho deu pensar tant perquè no la vol cagar. El noi de la jaqueta lila sembla que finalment està a punt de respondre. El noi de la jaqueta lila respon “El pastor que va matar Goliat es diu Jesús”. El noi de la jaqueta lila respon “Jesús”.
La gent no llegeix la Bíblia, tu no has llegit la Bíblia. Potser no estaria malament que ho fessis. La Bíblia és cultura. David i Goliat són cultura. Jesús es dedicava a altres coses. No matava gegants. Jesús, David i Goliat són cultura. El noi de la jaqueta lila no sap què és la cultura. 
El noi de la jaqueta lila es va equivocar en una resposta, però s’equivocarà tantes vegades a la vida, tantes… I és curiós perquè aquesta vegada que s’equivoqués va fer que els concursants guanyessin uns quants calés. Però quan el noi de la jaqueta lila torni a equivocar-se perquè no té cultura, perquè no llegeix, perquè ningú no li posa fàcil, perquè ningú no creu que la cultura sigui important, pot enfonsar un barri, un poble, un país. La cultura és important, saber, llegir, compartir, empapar-se, escoltar… Però la cultura no porta una jaqueta lila.
Ho reconeixes, ets un addicte a la cultura. Tot i així, saps que això no vol dir que no et puguis  equivocar. Però sí que vol dir que quan un amic t’aconsella que escoltis Olafur Arnalds ho fas. I també ho fas quan el mateix amic et recomana Les Revenants, pel·lícula de Robin Campillo. I no te’n penedeixes gens d’haver-li fet cas.

Has estat al sol

dilluns, 11/03/2013

Has estat al sol. Però no estàs moreno, no enganyis a ningú. No estaràs mai moreno. Fa molts anys, quan eres petit i feies allò d’anar-te’n a casa d’un amic a l’agost, una casa al costat de la platja, t’estaves dies i dies al sol, matí i tarda, i te’n tornaves, al cap de quinze dies, igual de blanc. Potser més i tot perquè, si et comparaves amb els altres, la teva tendència era clarament cap al blanc nuclear.
Has fet nudisme. Has comprovat que hi ha parts del cos que es posen més morenes que altres. Però són parts que no es veuen. Segueixes sent blanc. Hi ha coses que s’han d’assumir.
Has estat al sol, aquest cap de setmana, perquè ha fet sol. I avui és dilluns i també fa sol. Et penses que és primavera, tothom s’ho pensa, i es treu la roba (no fa nudisme). A la ràdio, diuen que dimecres tornarà a fer fred, però potser la gent ja haurà guardat la roba. I sortirà al carrer sense abrigar. T’acostumes ràpidament al bon temps. La gent s’acostuma a les bones coses.
La gent es va acostumar ràpidament a viure bé,  la gent es va acostumar a viure com si fóssim els reis del mambo. Fa poc vas estar a Buenos Aires. Hauria d’haver fet sol perquè allà és estiu, però no en feia. Potser no en feia, perquè, allà, fa anys, també vivien feliços, i ara potser no tant. Ho vas veure, vas veure que Barcelona (perquè vius a Barcelona, potser estàs llegint això des d’un altre país, però vius a Barcelona), vas veure i vas pensar que Barcelona podia anar per aquell camí.
Potser avui fa un bon dia, però no t’hi acostumis. I tampoc no t’acostumis a fer escrits tan pessimistes com aquest d’avui, sisplau, que fa bon dia. I això no ho pot negar ningú.
Sort que la cançó de David Lynch és estranyament positiva. Ningú ho diria pel seu vídeo. I és una cançó que s’enganxa, no te la trauràs del cap fàcilment. David Lynch també fa pel·lícules que no et treus del cap fàcilment. Vas odiar Mulholland Drive el primer cop que la vas veure, però ara voldries ser la Naomi Watts per poder viure Mulholland Drive una vegada rere l’altra. Et sembla que té la pell tan blanca com tu.

Seràs un zombie

dilluns, 4/03/2013

Et fan por els zombies. T’encanten les històries de zombies, però els zombies no et deixen dormir. Vas mirar tota la primera temporada de The Walking Dead, però no vas poder seguir amb la segona. Te n’anaves al llit i et pensaves que els zombies, des de l’altra banda del pis, vindrien a buscar-te. Els zombies són molt putes. Van lents, són tontos, però n’hi ha prou amb una rascadeta perquè et converteixin en un d’ells. No són com els vampirs, que t’han de seduir i queixalar-te la jugular. No, els molt putes gairebé només tocant-te ja et desgracien la vida. No hi ha escapatòria.
A les pel·lícules de zombies normalment mor tothom. Ningú se salva. És el que tu dius: els zombies són el pitjor que hi ha. De mica en mica, la humanitat sencera es converteix en morts vivents, amb ganes de convertir la resta de vius en zombies. Per ara no et preguntes què passarà el dia que tothom sigui zombie. Abans de ser zombie, ni que sigui per una rascada, però, has de morir. Un cop mort, trigues més o menys a fer-te zombie, però és inevitable. 
Ahir va morir la Sala Tallers, almenys tal com l’hem viscuda durant molts anys. Amb ella, van morir moltes obres que no s’hi estrenaran mai. Malgrat la por que et fan els morts vivents, desitges que la Sala Tallers es converteixi en un zombie. I no perquè reneixi tonta i lenta, sinó perquè ara que ja no hi és, estàs segur que a dins hi guarda molta ràbia, molta ràbia per tots els T6 que no s’hi estrenaran, per tots els espectacles que no s’hi faran. I aquesta ràbia, visceral, tant de bo s’escampi pertot arreu. Com ho fan els zombies.
La Sala Tallers, per molt que la matin, reneixarà. I, evidentment, ho farà amb molta mala llet. 
Wait, dels M83, és una cançó trista. Et feia por posar una música festiva i parlar de la mort de la Sala Tallers. A la saga REC, de Jaume Balagueró i Paco Plaza, mor molta gent, però evidentment REC3 no és una pel·lícula trista. És de zombies i, sorprenentment, la miraries mil vegades més.