Arxiu de la categoria ‘Teatre’

No saps si fiar-te’n

dijous, 16/05/2013

Després d’esmorzar, has rentat els plats. Al costat de la pica, hi tens una enorme caldera, ben nova, ben maca, que han revisat dos cops des que vius en aquest pis. Quan hi vas entrar i ara farà un mes. Tots dos cops ha vingut un noi jove, el mateix, molt simpàtic i agradable, que, tots dos cops, t’ha explicat que la caldera està en molt bon estat, com si fos nova. Només faltaria. És nova.
Tot i així, el noi, tots dos cops, hi ha rementat una bona estona. És un caldera d’aquestes modernes, electròniques i no saps què més. Per tant, quan el veus remenar encara hi entens menys que quan veies un tècnic remenar una caldera antiga. De fet, ja ha quedat clar que no hi entens res de tecnologia i manualitats diverses. En general.
Avui, quan rentaves els plats, la caldera ha fet un soroll estrany, un soroll que no havia fet mai abans. De sorolls hi pots entendre una mica més (t’agrada molt la música i, per contrast…) i el soroll aquest no era un bon soroll, no era un soroll dels bons, vaja… Era un soroll d’aquests de quan una cosa no va bé. De cop, t’ha passat pel cap la possibilitat que aquell noi tan macu que ha vingut dos cops pot fer i desfer el que vulgui amb la teva caldera. I que potser, en comptes d’arreglar-la, l’està espatllant.
Tu pagues un tant cada any per tenir uns determinats problemes tècnics coberts (no tots), però pot ser que l’empresa en qüestió es dediqui a espatllar les seves pròpies calderes per després arreglar-les. Teoria de la conspiració… No hauries de malpensar, no, però que el noi que ve sigui tan jove, tan macu i tan simpàtic no és normal. Ja se sap que normalment la gent que treballa de cara al públic és més desagradable. Aquí hi ha alguna cosa que no quadra. No saps si creure més en aquest noi.
També hi ha alguna cosa que no quadra al teatre Romea. Ahir vas veure Litoral, de Wajdi Mouawad, dirigida per Raimon Molins, i et va encantar, però hi havia molt poca gent. No pot ser. Val molt la pena. Do you believe? és un tema de Poolside, que seran al Primavera Sound d’aquest any.

No hi ets del tot

dimecres, 15/05/2013

El dilluns vas sortir a la tele. Va ser breu, però vas sortir-hi. Uns dies abans, després de veure un espectacle, et van entrevistar (mai no acceptes, no saps què et va agafar). El dilluns, a la tele, van treure el que els va semblar. Van tallar la teva frase per la meitat i li van canviar totalment el signficat. En comptes de semblar que t’havia agradat l’espectacle, va semblar que no. Fins i tot va semblar que el criticaves molt. Molt bé. Molt content, quan ho vas veure. Et va quedar molt clar que mai més no acceptaries donar la teva opinió a la tele, o almenys d’aquesta manera.
És evident que no ets l’únic, ni el primer, a qui li ha passat una cosa així. Però et vas encendre, et vas posar nerviós perquè no t’agrada que posin en boca teva coses que no has dit. Que menteixin per tu. Si vols mentir, menteix tu solet, i accepta’n les conseqüències, però que no ho facin els altres, tallant les teves frases, no posant-les senceres. No vols més frases incompletes.
Et preguntes què passaria si un metge no digués el diagnòstic del tot sencer al seu pacient. Si tallessin la seva frase per la meitat. O què passaria si en una botiga tampoc no acabessin de dir-te el preu. O si no t’expliquessin del tot les condicions per un préstec. Bé, això ja ho fan a vegades, es veu.
La qüestió és que, per bé o per mal, t’agrada ser-hi del tot, tot sencer. Amb les coses bones i les coses dolentes.
Without lies és un tema d’Aeroplane. Aeroplane (Vito de Luca) és més jove que tu i és belga. El vas veure per primer cop al Primavera Sound de l’any passat. La setmana que ve és el Primavera Sound (el d’aquets any, s’entén). La dona incompleta, de David Plana, et va deixar sense respiració quan la vas veure, dirigida per Sergi Belbel, a la Beckett. La vas veure sencera. Dues vegades.

No estàs prenyat

dimarts , 7/05/2013

Has llegit al web del 324 que Espanya és el setè millor país del món per tenir fills. Has de confessar que  t’ha sorprès. Expliquen que els elements que han posicionat Espanya en el setè lloc (EUA ocupa el número 30) són: l’educació, la salut i la situació econòmica de les mares del país.
Ho has tornat a llegir unes quantes vegades. Moltes. La situació econòmica (s’entén que bona)? L’educació? La salut? Que encara queda alguna cosa de tot això, a Espanya?
Encara queden mares que tenen fills, això és veritat. L’altre dia vas anar a veure una amiga teva que fa un mes i mig que ha tingut la Isona. La vas tenir en braços gairebé tota l’estona. Confessa que no tens instint paternal, però que tenir una criatura tanta estona a sobre, sentir-la tan a prop et fa caure la bava.  Et va encantar. Confessa que més d’un cop has dit que t’agradaria estar embarassat. I no tens cap instint transexual, no és això. Simplement que no et pots imaginar què vol dir crear un ésser, dintre teu. I encara menys què vol dir treure’l.
La teva amiga t’explicava amb detall què vol dir parir. T’explicava que no només va sortir el nen, quan ella empenyia. Ja ho sabies, però ella t’ho va confirmar. En el part surt de tot. De tot. I et vas preguntar, també, què fan els pares que graven un part. A les imatges, s’hi deu veure de tot. De tot. Quan tornen a mirar aquest vídeo tan íntim? Què pensa el fill, o la filla, quan és gran i veu a la seva mare en aquell vídeo?
Rabbit Hole no és música electrònica. Fa dies que no en penges cap de massa electrònica. Hi tornaràs. Demà mateix. Rabbit Hole és una cançó de The Temper Trap i també és una obra de teatre de David Lindsay-Abaire. És una història trista d’una parella a qui se li ha mort el seu fill de quatre anys. Se’n va fer una pel·lícula, també.

Tot és mentida

divendres, 3/05/2013

Ahir, quan estaves al tren, no només vas viure l’aventura del fracàs lingüístic d’aquest país (veure post anterior), sinó que també vas presenciar una de les costums més habituals de la raça humana.
Fa una estona que el tren s’ha posat en marxa. Estàs llegint l’última novel·la de Lluís-Anton Baulenas (finalment va caure per Sant Jordi). T’agrada, estàs concentrat, però no pots evitar perdre la concentració quan sona un mòbil a tot volum. La noia de darrere teu contesta. Hola, Jordi. Primer tenen un intercanvi de rèpliques molt cordial, fins i tot macu, podries dir. Ella li pregunta si va sortir la nit abans. En Jordi deu respondre que sí. Fan broma sobre el fet que últimament estan sortint molt i això et sona. Comenten, també, algun incident que va viure en Jordi amb algun amic. La noia de darrere teu sembla molt comprensiva amb ell, li fa costat. Penses que és una gran amiga. Al cap d’uns minuts, aquells minuts en què tu has seguit fent veure que llegies però que inevitablement has escoltat tota la conversa, la noia de darrere teu canvia el ritme de la conversa i li diu a en Jordi que ha de penjar. El pot trucar després? En Jordi s’atabala. Passa res?, li deu preguntar. La noia, sense dubtar-ho, li diu que sí, que ara té pressa, s’està acabant de vestir i l’estan esperant a sota casa. La vénen a buscar unes amigues per anar a Sitges. De fet, està fent tard, i encara ha de fer alguna cosa, per això no pot parlar amb ell.
Tu mires al teu voltant: efectivament sou al tren, no sou a casa d’aquesta noia.
La noia menteix vilment.
Descaradament.
En Jordi, pobre, s’ho creu, i li diu que cap problema. La noia s’ha quedat tan ampla i segueix asseguda al tren.
Els del vagó us mireu entre vosaltres. La mentida l’ha reconeguda tothom. De fet, tothom menteix, tu també, la veritat (quina paradoxa això que sigui veritat), però no és habitual mentir de manera tan oberta, sense pudor. Mentida. Podries dir uns quants noms de polítics que ho fan sense vergonya, també. Potser és cert que els únics que diuen la veritat són els nens petits.
Kids és un tema mític de MGMT. Són de Connecticut. A Connecticut hi va morir Arthur Miller, de qui quan eres un nen (o no tan nen) vas interpretar-ne l’obra Las Brujas de Salem, text en el que uns quants personatges pateixen per culpa d’una mentida.

No signes

dimarts , 23/04/2013

Tens tres obres de teatre publicades, però només una d’elles té el format de llibre-llibre. Llibre d’aquests que es venen un dia com avui. Recordes la il·lusió que et va fer quan et van dir que es publicaria, perquè no pots negar que l’edició és molt maca. S’acompanya, fins i tot, amb un punt de llibre a conjunt amb la coberta.
La coberta. Això sí que no et va agradar. No li veies la relació amb l’argument. L’obra explica la història d’un home que descobreix que la seva parella és immortal. La dona immortal aprofita els seus poders i es posiciona com a  salvadora del món. L’home se sent ridícul al seu costat, se sent desplaçat, molt desplaçat, i acaba convertint-se en un terrorista. Vol estar a l’alçada de la seva dona. Vol ser important.
T’havies imaginat moltes cobertes possibles però mai el dibuix que l’acompanya. Tot i així, segueixes contentíssim amb haver publicat aquesta obra. És normal, no n’has publicat mai cap més, de fet.
No vas signar llibres per Sant Jordi, l’any que va sortir publicada. Els autors de teatre no signen llibres, almenys habitualment. No saps què es deu sentir. No saps què es deu sentir quan vénen centenars de persones perquè els escriguis el mateix a la primera pàgina, no saps què es deu sentir quan no ve ningú durant l’hora que estàs firmant el llibre. No ho saps.
Sí que saps, en canvi, què se sent quan els de l’editorial et truquen i et diuen que estan a punt de destruir els exemplars que no han aconseguit vendre del teu llibre. Te’ls poden fer arribar o cremar-los, el que prefereixis. És un moment curiós, patètic, però reconeixes que tenir més de cent exemplars de la teva obra, amb la coberta inesperada, a les prestatgeries de casa teva et fa gràcia.
Tot i així, aprofites el post d’avui per convidar a qui vulgui a buscar-ne un exemplar. És Sant Jordi. Regales llibres. Editors tenen un concert molt i molt bo. The boxer és la millor cançó del disc In this Light and on this evening.

No tens fibra

dijous, 11/04/2013

Aquest matí un home ha tocat el timbre de casa teva. No el de baix, el de l’intèrfon, no, el casa teva, el de dalt, el que per tocar-lo has d’estar a sobre de l’alfombra amb una bicicleta berlinesa dibuixada. Anaves en calçotets, has corregut a posar-te alguna cosa. No estaves atractiu. Quan has obert la porta, l’home que havia tocat el timbre tampoc no ho era, d’atractiu. Tot i així, no calia rebre’l en calçotets. Saps que mai lligaràs amb un home que et toqui el timbre per sorpresa. No vius en una pel·lícula (porno).
L’home t’ha dit que venia de part de Movistar perquè encara no tenies la fibra òptica i te la volia recomanar. Tu li has dit que sí que tenies fibra òptica i ell t’ha repetit que no, que a la seva llista constava que no, que segurament t’havien fet l’oferta, però que no en tenies. Tu has insistit: sí que en tens, li pots assegurar no només perquè els tècnics van estar un matí per instal·lar-te-la, sinó perquè tens una velocitat molt més alta que la que tenies abans. L’home que no era atractiu t’ha mirat estranyat, pensant que el menties per treure-te’l de sobre. Has estat a punt de dir-li que passés a comprovar la velocitat de la teva connexió, però ell t’ha tallat el pensament amb una rèplica curiosa: “Normalment la meva llista no menteix”.
La seva llista estava escrita a mà. Es veu que Movistar no fa servir ordinadors, encara. Es veu que Movistar potser no té ordinadors, ni fibra òptica, ni res. Es veu que aquest pobre home ha de treballar amb una llista feta a mà i després s’equivoca i perd el temps anant a cases on no pot veure ni nois guapos i atractius com tu amb calçotets i sabatilles d’hivern. 
Abans que marxés, li has preguntat si també venia disqueteres, perquè d’això sí que ja no en tens.
Retrograde va ser el primer single d’un disc de James Blake, meravellós de nou. Per molt que digui el nom del tema, és evident que James Blake mira endavant quan crea els seus discos. Helena Tornero, a No parlis amb estranys, ha mirat enrere en la història d’aquest país, però ho ha fet per demanar que tirem endavant d’una manera millor que la que ho hem fet fins ara. Són a la Petita dle TNC fins diumenge.

Fas teatre i mates nens

dimecres, 27/03/2013

Mentre eres a la cua del súpermercat, un dels nois que col·loca bé els tetrabricks de llet a les prestatgeries s’ha acostat a la caixera que avui no anava maquillada. Amb la falsa intenció d’explicar-li una història sense que ningú el sentís, l’ha informada que l’home que acabava de passar per caixa roba alguna cosa cada dia però que no saben com atrapar-lo. El noi dels tetrabricks de llet estava segur que és un lladre important. De fet, n’estava tan segur que ha anat inflant la història fins al punt de dir que l’home que roba coses cada dia forma part d’una xarxa organitzada. A la caixera que avui no anava maquillada li ha encantat sentir aquesta història. S’ho ha passat teta.
Vas treballar a l’FNAC. En el fons era una feina divertida. Quan no ho era, alguna tarda que hi havia pocs clients, acostumàveu a imputar els pocs que passaven per allà. Els imputàveu amb càrrecs com ara: ser rics amb problemes familiars molt greus, haver-se barallat un dia a fora l’FNAC i haver tacat la moqueta amb sang, haver escupit a algun altre client no imputat… Llavors s’apropava el segurata i comentàveu quants d’aquests clients imputats havien anat a l’habitació per ser escorcollats. Us agradava el morbo. T’agrada el morbo. A tothom li agrada. Sentir aquestes històries, veure-les, viure-les i, quan no és possible, inventar-les.
Escrius teatre. A les teves obres molt sovint mates nens, o esquitxes a tothom amb sang, o atropelles algú, o algun cop de pedra o dos. T’ho passes teta i, en el fons, saps que a la gent (a vegades) li fa gràcia. Al teatre, pots fer-hi totes les bogeries que vulguis i a la gent li encanta. Són històries, la gent en vol. Mates nens, la gent no vol que matis nens, però tal com ho intentes fer tu, tens la sensació que en el fons, a molts els agrada sentir-ho, a molts potser no. A alguns els agrada veure-ho, perquè t’ho has inventat. Perquè són històries.
El teatre serveix per inventar històries. El teatre serveix. S’ha fer el que sigui (matar nens, enamorar parelles, desbancar reis), però s’ha de fer teatre. S’ha de fer.
Violent forma part del disc Shadows de The New Division. Sang és una obra de Lars Norén que t’hauria agradat escriure a tu.

140 caràcters

divendres, 22/03/2013

Aquesta setmana hi ha hagut una intensistat especial entre la gent que segueixes a Twitter. Si no recordes malament el dia, dimarts es va encetar una polèmica sobre la crítica teatral, sobre el valor de les opinions positives, sobre el valor de les negatives, sobre la seva necessitat, sobre les seves conseqüències. Has llegit articles, has llegit opinions, comentaris de facebook, molts tuits… L’univers virtual n’ha anat ple durant tres o quatre dies. La intensitat era tal que semblava que haguessin de portar algú al patíbul i tot per haver dit el que havia dit o per no haver-ho dit.
Tens iPhone, tens Facebook a l’iPhone, tens Twitter a l’iPhone, no tens Instagram… Et podries passar el dia llegint mil comentaris virtuals que, llegits de cop, seguits i en calent, semblen portar els temes a la fi del món. Twitter ha obert les portes a una enorme democràcia d’opinions. Tothom  pot dir la seva i a la seva manera. Tothom ho pot llegir, també a la seva manera. Amb 140 caràcters, pocs matisos s’hi poden fer. És cert que amb la polèmica en qüestió també s’han escrit articles de més de 140 caràcters, però tens la sensació que tot plegat pot arribar a ser molt efímer. I no treus valor a cap de les opinions que has llegit aquests dies, però sí que li treus valor a la sulfuració del conjunt.
En tot cas, el Twitter és un univers paral·lel on s’hi llegeixen opinions brillants, referències que et fan caure de cul i articles que acabes llegint en diagonal. Twitter és un univers basat en la llibertat d’expressió, però també a vegades fa que la gent s’hi enganxi els dits. De mica en mica, n’anirem aprenent. Si no és que Twitter desapareix abans que això sigui possible. Pot ser que també sigui efímer.
Freedom és una cançó de la banda sonora de Django. Vas anar a veure-la pensant que ja estàs una mica cansat d’en Tarantino, però et vas quedar sense paraules davant la contundència amb la que s’ha atrevit a parlar del que parla. Brillant. La mateixa sensació que vas tenir ahir quan vas anar a veure Imatges Gelades, de Kristian Smeds, dirigit per Alícia Gorina. Un deu per tot l’equip. Només fan funcions fins a aquest diumenge a l’Espai Lliure. S’hi ha d’anar.

S’enamoraran de tu

dimecres, 6/03/2013

Al teu edifici, hi ha més gent a part de la dona que toca el piano i que té un gos. Hi ha una dona, per exemple, que viu al principal, tota sola, i que sempre va massa maquillada i que deu tenir 1.300 anys. La dona que sempre va massa maquillada passeja molt. Malgrat la seva edat, coincidiu cada dos per tres a l’ascensor i sempre que et veu et pregunta: vius aquí tu? O et pregunta: de quin pis ets tu? O et pregunta: és teu aquest gos que no para de bordar? La dona que va massa maquillada sempre et pregunta el mateix. I al principi et posava molt nerviós, molt és molt, però de mica en mica t’ha despertat tendresa, perquè, com et va dir l’altre dia la noia que l’ajuda (t’ho va dir sense que la dona que va massa maquillada ho sentís), et va dir: no està gaire bé, no li facis cas. 
La dona que va massa maquillada no està massa bé, potser per això es maquilla tant. Potser no sap qui és, ni quants anys té. No sap qui ets, és evident, i potser et pregunta tan sovint qui ets perquè li agrades. I potser per això es maquilla tant. Potser un dia, la dona que va massa maquillada, que se sent jove,  s’enamorarà de tu i et demanarà per sortir. No et coneix, no et reconeix, per això pot flirtejar amb tu.
El teu avi sí que et coneix. Un dia vas explicar, en aquest blog, que ja no sap a quin poble viu. Les coses segueixen igual. Ni han empitjorat ni han millorat. Però ahir va ser el seu aniversari. El vas trucar, i et va encantar parlar amb ell. Hi pots parlar sense cap problema. Ara, cada cop que hi parles, t’imagines que potser un dia no et reconeixerà, t’imagines que com que no sabrà qui ets potser un dia s’enamorarà de tu. Aquest idea boja et fa somriure Val més mirar-se les coses d’aquesta manera.
Apparat posa la pell de gallina, sigui amb la cançó que sigui. El vídeoclip utilitza unes imatges precioses d’una pel·lícula que no has vist, però on sembla que els protagonistes s’enamoren molt. A Smiley, de Guillem Clua, en Ramon Pujol i l’Albert Triola també s’enamoren molt. I a tu t’han fet riure unes quantes vegades. Apparat serà a la Sala Apolo aquest divendres. Smiley comença una nova aventura a la Sala Capitol a partir de la setmana que ve. Aneu-hi, sisplau. A totes dues sales.

La intimitat

divendres, 1/03/2013

És un so reconeixible, que reconeixes tu i que reconeix tothom, perquè tothom és capaç de fer-lo. No tothom és capaç de fer tots els sons, però aquest sí. Tu no saps xiular, per exemple, i tampoc no saps fer petar els dits. El problema amb el xiular potser et ve per les dents separades, però no saber petar els dits no té a veure amb la seva mida, creus. Però el so aquest del que parles, sí que el saps fer. El fas unes quantes vegades cada dia. Hi ha gent que el fa més sovint i gent que no tant. Tu, déu n’hi do. És un so continu, suau, contundent, entrebancat, precoç o inesperat, segons el moment. És el so de quan fas pipí.
La gràcia és que no només sents el teu. Sovint sents el dels altres. Quan les portes i les parets d’allà on treballes són molt fines i algú es tanca al lavabo, buscant intimitat, el sents. És la banda sonora habitual d’aquests moments. Sents com algú fa pipí. I no se’n parla. La persona torna al teu costat, i seguiu treballant. Hi ha confiança. És curiós perquè cadascú fa un so diferent. La intimitat de cadascú és molt personal. I no et fa vergonya que sentin el teu, ni sentir el dels altres. Una convenció.
A vegades, et fa por tenir intimitat amb segons qui, però, sembla mentida, amb aquest tema, amb aquest so, es trenquen totes les barreres. És una bona manera de començar a sentir-te a prop d’algú, sense prejudicis. És una bona manera de trobar la intimitat que a vegades tant ens agrada i a vegades tant evitem.
T’imagines, per uns moments, sentint la intimitat de segons qui. De gent a qui voldries trencar-li la cara, de gent amb qui voldries tenir un fill, de presentadors de la tele, o d’autors de llibres que has llegit. T’agradaria poder tenir una relació més íntima amb ells. Parlar amb aquest llenguatge, amb aquest so, tenir-hi petites converses. No cal apropar-s’hi gaire. Pot haver-hi una paret molt fina al mig.
Little Talks és una de les millors cançons de l’àlbum de Of Monsters & Men. Et fan pensar en Arcade Fire. El seu concert també deu ser meravellós, monstruós, enorme. Enrome és Una història catalana, de Jordi Casanovas, que acaba d’estrenar al TNC. S’ha de veure. Dura gairebé quatre hores, però, tranquil, que, a la pausa, podràs anar al lavabo a fer pipí.