Entrades amb l'etiqueta ‘Electrònica’

T’has llençat a les escombraries

dijous, 9/04/2015

Has viscut aquella experiència. Aquella experiència anomenada trasllat. L’has viscuda intensament, com sempre es viu una experiència com aquesta, però potser una mica més perquè tu ets intens per naturalesa. I t’agrada ser-ho cada dia una mica més, per molt que vagis dient a tots els teus amics que et vols prendre les coses amb més clama. L’any que ve ho faràs.

Prendre’s les coses amb calma no és fer el trasllat com l’has fet. Tenies dues setmanes de descans entre muntatge i muntatge i vas dir, què collons, aprofita aquest moment, tu pots. I evidentment has pogut. Perquè t’hi han ajudat amics, parella i família. I el teu cos i la teva ànima encara s’estan arrossegant. Però la il·lusió et podia. Les ganes del canvi.

Podries dedicar milers de posts sencers a tots el procés, de fet en dedicaràs més d’un, i és que fins i tot t’has plantejat fer-ne una sèrie. El material extret de tots aquests dies s’ha d’aprofitar.

El que també s’ha d’aprofitar, es veu, és tot el que vas decidir llençar a les escombraries. Sembla mentida però acumulem més merda que experiències, és un fet. Vas acabar generant cinc bosses d’escombraries. De les grans. Un vespre, poc abans de deixar el teu antic pis, vas baixar-les, una rera l’altra. A dins hi havia tot allò que no podies portar a reciclar o que no havies venut ni donat. Trastos, el que se’n diu trastos. Vas ocupar els contenidors de davant de casa teva. Vas sentir-te alliberat després de deixar-hi l’última bossa. Vas pujar al pis buit, vas beure una mica i al cap d’una estona vas sortir de casa. Vas passar just per davant dels contendiors. I allà t’hi esperava una altra experiència: havien obert, estripat i escampat totes les teves bosses d’escombraries. La vorera (ampla) de Diagonal amb Pau Claris estava plena dels teus trastos, en els quals t’hi reconeixies. La vorera estava plena de tu. Això et va produir un efecte realment pertorbador: se’t feia evident que llençaves una part de tu, que la donaves per feta, per passada, al mateix temps que et venia la paranoia que et podien inculpar (i jutjar) per incivisme.

Estaves acabat. Acabat i convertit en deixalla enmig de Barcelona.

It’s all over de Pional és d’aquells temes que se’t fica a dins, tan profundament com l’ADN i et fa venir ganes de tocar. De tocar a tothom i de la manera més lasciva que et puguis imaginar. La lascívia que també hi ha a Deseo de Elfriede Jelinek.

Com us agrada

dimecres, 4/02/2015

El teu voltant està ple d’éssers humans que avui parlen de la neu. “Els nens no han pogut anar a l’escola, ja han tret les màquines de sal, encara no ha agafat, això és aigua-neu, quan va ser l’última nevada forta, etc”. Aprofiteu els canvis climàtics per tenir tema de conversa. Ho feu molt sovint a l’ascensor, és una tendència genètica de tot ésser humà (que ha conegut ascensor), però un dia com avui, que poses la ràdio i sents la Terribas dedicant-hi més de 45 minuts, et fa plantejar moltes coses sobre el funcionament de l’univers.

És cert que escrius des del teu pis de Barcelona, on no hi neva però sí que hi plou, i se’t fa estrany aquest esforç mediàtic. Estàs segur (t’ho han dit a la ràdio, ho has vist a la ele) que la neu és un tema a altres indrets de Catalunya i que, realment, val la pena posar l’alerta sobre la població. Però no t’enganyis. Hi ha alguna cosa més enllà del deure informatiu, en tot això. Us agrada parlar del temps, fer-ne un tema, i sentir que els nens diuen que faran ninots de neu. Us agrada fer temes, que duren el que duren, segons el que interessi.

No compararàs el tema de la neu amb el del 4f, precisament avui. Després dels 40 minuts se n’ha parlat i força estona, del 4f. Però quant durarà aquest tema? Quant de temps el fareu durar? Qui tria el que duren els temes ? Potser duren el que algú volen que durin, no el que a tu (a vosaltres) us agradaria que duressin.

Nice Wölkchen és un tema d’hivern, totalment d’hivern, de DJ Koze, interpretat per Apparat. País de nieve, de Yasuri Kawabata, és una novel·la japonesa que encara has de començar i que potser avui t’està cridant.

Ets raro

dimarts , 13/01/2015

Ho fas poques vegades, però la sensació t’agrada. Hi ha alguna cosa de “pose”, ho reconeixes, hi ha alguna cosa de seguir la tendència, però no t’atreveixes a negar que algun cop (o dos) t’agrada seguir-la (la tendència). I fer-ho és tan fàcil com agafar els trapaus, sortir de casa, baixar a un bar, demanar un entrepanet i un te. I un llibre. O un diari. Passes una estona fent feina, de la teva (empapar-te del món, de cultura, aquesta feina) en un bar, envoltat de gent, observat per la gent, observant la gent. Com t’agrada i que poc que ho fas.

Avui ho has fet, aprofitant que després tenies una reunió en aquell bar. Quan veus gent sola en un bar llegint, tu els mires, i avui has vist que ells també et miraven.El cambrer s’ha preguntat què hi devies fer allà, si esperaves algú. La dona del teu costat també s’ha plantejat si la cadira que tenies al davant s’ompliria o no. Les noies de dues taules més enllà no paraven de mirar-te, mentre tu també les miraves a elles. I només estaves llegint. Deuen haver especulat molt sobre tu, tant com tu especules sobre el món que t’envolta. Especules, observes i xafardeges. Ho fas tant que un dia et clavaran un cop de puny. Per sorpresa.

La sorpresa que s’han endut tots aquests, els del bar, quan han vist que arribava una persona i s’asseia a la teva taula. I aquesta persona treia una sèrie de fulls i de retalls de revista, amb figurins de teatre, amb dibuixos de vestuari i fotografies de models. Els de teatre feu coses bastant estranyes, això ja ho saps, però ho has acabat d’entendre quan has vist les cares dels del teu voltant, que mai s’haguessin imaginat que aquell noi que llegia el diari a les 10 del matí, a les 11 estaria parlant de moda, vestuari i altres. A tu també et sorprèn la varietat que té la teva vida quan fas teatre. Mira que el dia se’t carrega d’activitats ben estranyes, de moltes, i mira que acabes cobrant ben poc quan les fas, quan fas teatre. És ben estrany tot plegat. És ben estrany el teatre.

All under one roof raving de Jamie XX et porta molt bon rotllo. Birdman de l’Iñárritu és una de les millers pel·lícules que has vist mai i confirma que els del teatre esteu bastant malament del cap.

Coses que regales

dilluns, 5/01/2015

Als grups de whatsapp, sempre intentes sorprendre amb les teves respostes, fer que la conversa canviï de to, deixar algú en ridícul (amb ironia, amb carinyo) o deixar-t’hi a tu mateix; sempre intentes fer una broma (o dues), com més provocadora millor, com més fora de lloc millor. Fas el mateix a la vida real, i dius això com si el whatsapp no fos la vida real. La gent s’ha acostumat (tu l’has acostumada) a que no parlis mai de debò. No es creuen la meitat de les coses que dius. Queden poques persones que caiguin als teus paranys verbals, a les teves respostes clarament desagradables, desagradables des de l’humor que et caracteritza.

Pots resumir que tota aquesta estratègia comunicativa forma part d’una evident necessitat de mirar-se el melic o de que te’l mirin. D’un egocentrisme innegable. Del mateix egocentrisme que caracteritza la majoria de companys que es dediquen al que tu et dediques, a escriure, a parlar de tu i del teu món.De TU i del TEU món.

Aquesta manera de fer s’extén també als regals que fas. T’agrada ser enginyós, que els teus paquets contingui agradables sorpreses. Confies que les idees no se t’acabaran mai, però has de reconèixer que cada vegada pateixes més. El personatge que has creat, el padrí hipster que fa regals hipsters, l’amic teatrero que fa regals culturals, el fill modern que fa regals moderns… arribarà aviat a un punt de no retorn, a un estancament neuronal que t’obligarà a recórrer, l’any que ve, a comprar tots els regals a les botigues de calçotets. Això sí que serà una bona sorpresa per tothom. I la teva fama per fi podrà descansar plàcidament.

El disc Liminal de The Acid no és especialment ballable. El remix que has triat de Fame, sí que ho és. T’encanta que et regalin llibres. Pel teu aniversari et van regalar Galveston de Nic Pizzolatto.

Molestes

dimecres, 15/10/2014

 

Vas passar una estona darrere el taulell d’una farmàcia. No treballaves, simplement esperaves, però semblava que hi treballessis. Hi vas passar una mitja horeta i et va servir per recordar aquells anys que vas vendre càmeres fotogràfiques, pantalles de plasma i altres aparells a l’FNAC. També et va servir per veure uns quants clients curiosos, un d’ells del que parlaràs ara.

De la que parlaràs ara. Era una noia amb cadira de rodes. No hi havia res estrany en ella, més enllà que anava descalça. Prou estrany, però tampoc tant. No vas aconseguir entendre el motiu pel que anava descalça, però et vas imaginar que duia les sabates a la bossa que anava penjada al respatller de la seva cadira.

Un cop a dins la botiga, la noia va començar a donar un cop d’ull a la zona de tes. A les farmàcies venen tes, si, de tot tipus: per aprimar, pel refredat, per dormir. Va cridar a l’auxiliar i li va fer alguna pregunta sobre un dels tes. Va decidir que se’n quedava una caixa, que l’auxiliar va deixar al taulell. La noia de la cadira de rodes va seguir amb les cremes hidratants. Va demanar ajuda a l’auxiliar. Li va fer unes quantes preguntes. No es va quedar cap crema. La noia de la cadira de rodes va seguir amb els maquillatges. L’auxiliar li va baixar moltes, moltes, moltes vegades, els provadors de maquillatge. La noia de la cadira de rodes se’n va provar moltíssims. Va fer moltíssimes preguntes. Va acabar amb la mà plena de maquillatges diversos. Va decidir quedar-se’n un de car.

La noia de la cadira de rodes va seguir amb les cremes solars. Ara, a l’octubre, aquest octubre que sembla estiu però que no vas a la platja. No se’n va quedar cap. Eren gairebé les nou. La farmàcia tanca a les nou. La noia de la cadira de rodes va seguir amb les tovalloletes íntimes. Les va revisar totes. Va fer preguntes sobre totes. Eren les nou. Els de la farmàcia van decidir tancar una part de la il·luminació de la farmàcia perquè la clienta entengués que estaven tancant. La clienta de la cadira de rodes va seguir amb els lubricants i els preservatius. No és broma. volia saber com anaven, quines diferències hi havia. El farmacèutic treia fum. La noia va agafar, finalment, unes tovalloletes íntimes. Va anar a pagar. No, espera un moment. Sí, senyora, són les nou. Quant em costarà? Això, li costarà això. Ui, doncs espera, posa’m també una crema solar. Doncs li costarà això. Això? Sí. Això. Doncs no, només m’enduré el te. Només el te? Només el te?! Les nou i quinze minuts. No, però, un moment, aquell xampú que té al darrere diu que regalen una crema també, no? No, senyora, avui ja no regalem cremes.

Molesta, senyora, està clar que molesta. Està clar que la noia de la cadira de rodes no estava bé del tot, o almenys no estava disposada a sortir d’aquella farmàcia sense haver emprenyat una estona al farmacèutic i a la seva auxiliar. Hi ha gent que molesta perquè vol.

Placid Corporation és un tema de Compuphonic. La gent molesta és l’espectacle que es reestrena aquest dijous al Teatre Gaudí. Hi serà fins el 2 de novembre. Hi aniràs.

Claregeu

dijous, 2/10/2014

 

Hi va haver una època que quan passejaves pel carrer i et trobaves amb el reflex d’algun aparador, aprofitaves l’ocasió per retocar-te una mica el serrell. Ja ho vas epxlicar en un post d’aquest bloc, però està clar que no ets l’únic de Barcelona, de Catalunya ni del món que ho fa. De fet, detectes de lluny els homes, les dones, els nois i les noies que són addictes al reflex dels vidres urbans.

Però fa un temps que el reflex d’aquests miralls (i del de casa teva també) et confirma el que ja sospitaves de fa anys: ets un home i, com a tal, clareges. Tu que sempre has viscut pendent de com portes el tupé, de quina cera fer servir, ara clareges. Per ara la cosa aguanta, però ja estàs demanant als teus amics que t’avisin el dia que la situació sigui dramàtica. No vols acabar deixant-te els cabells llargs per pentinar-los amb la intenció que tapin la calva. Una rapada a temps val més que mil invents capil·lars.

Com amb el tema de l’addicció als reflexos, no ets l’únic cas. De fet si algú et veiés segurament et diria que ets un exagerat, que hi ha molts nois de la teva edat que sí que claregen. I això és el que veus contínuament. No pots parar de fixar-t’hi, ara. Està ple d’homes amb pocs cabells, però que actuen com si en tinguessin molts. Vols parlar amb ells, vols fer un club, vols fer teràpia: accepteu que claregeu, tots junts, i tu entre ells. Deixa de preocupar-te per això i passa’t la màquina. No tens ganes de aptir més, però no t’atreveixes a fer-ho.

Tot i així, saps dues coses: una, que a partir d’avui, qui hagi llegit aquets post no podrà evitar mirar-te els cabells i, l’altra, que un cop rapat, el dia que això arribi, començarà la teva obsessió per les gorres. Modernes, si pot ser. Ja patirem per triar-les, ja.

1988 és un tema de Youandewan que va bé per començar el matí, amb el coixí ple de cabells o no. El 1988 tu tenies molts més cabells que ara. El 1988 es va estrenar Mi vecino Totoro, pel·lícula de Miyazaki.

El dubte

dimecres, 27/08/2014

Vius prop de la Pedrera, just davant de la Casa de les Punxes i, per tant, a poca distància de la Sagrada Família. És habitual passejar entre riuades de turistes, amb mapes a les mans, a la recerca dels highlights barcelonins. Tens  tendència a convertir-te en punt d’informació turística ambulant, segurament per culpa de les teves mirades xafarderes. Sempres estàs al cas dels altres, sigui per ànsia de saber què busquen, per ganes d’ajudar o per morbo. Els altres ho noten, s’adonen de la teva predisposició i t’interpel·len.

Ahir, dos guiris joves, guapos i formosos, es van apropar per demanar-te quin camí havien de seguir per arribar a la Pedrera. Éreu molt a prop, però vas tenir un moment de dubte perquè no sabies per quin carrer anirien més ràpid (el creuament de la Diagonal fa que hagin de fer certes giragonses per arribar-hi). Quan vas respondre ho vas fer amb fermesa i convicció. Els guiris van anar-se’n aparentment convençuts però, cent metres després, vas veure com ho preguntaven de nou a un senyor que seia en un banc. Van dubtar clarament de tu, per culpa del petit dubte que els vas transmetre abans de donar la resposta correcta. O potser perquè els hauries d’haver dit alguna altra cosa.

Un dubte similar és el que et transmet la Merkel assegurant que està molt orgullosa del seu alumne Rajoy. És cert que aquí el dubte ve motivat, principalment, per la seva tendència política, pel seu univers moral, que no comparteixes, però s’hi afegeix la terrible imatge d’ells dos fent el pallasso al camí de Santiago. Curtmetratge patètic, el que has vist a les notícies, i que no tens clar quin cap de premsa els el va recomanar, perquè els dóna de tot menys credibilitat.

What do you want me to say és un tema molt soft de H.O.S.H., dj alemany. El mundo después del cumpleaños, de Lionel Shriver, també es basa en un dubte. Dues opcions de vida, sense saber quina és millor.

Fas una petició

dilluns, 25/08/2014

Necessites fer una petició urgent. Davant l’allau d’obertures de botigues ecològiques i de proximitat, t’agradaria aclarir el concepte de proximitat. No et posaràs a parlar de la qualitat dels productes, ni del disseny dels seus paquets, pots de vidre o bosses de plàstic, ni de com t’enganyen visualment perquè tot entri millor i et sentis més sa quan t’ho menges. No comentaràs que t’ho estàs creient i que quan entres, per exemple, a Casa Ametller, alguna cosa es remou dins teu i quedes convençut que viuràs deu anys més dels que et tocava després de menjar els seus productes, després de pagar-los a uns quants euros més del que els pagaries a algun altre lloc.

La proximitat. Necessites demanar a les venedores universals i a les concretes d’alguna botiga d’aquestes que no t’intentin encolomar més productes just quan estàs pagant. Per molt que es vulguin fer amigues teves, per molt que et parlin com si els preocupés la teva dieta. Això no és proximitat. I has parlat de Casa Ametller, però la teva petició serveix per qualsevol altre collons de botiga. Per molt que s’hagin de treure de sobre el raïm a punt de fer-se malbé, o les crudités a un euro (quina estafa, sisplau, cinc barretes de crudités a un euro, per molt que siguin delicioses amb tempura, senyora), ni vols cap suc de pinya amb coco, ni vols un pebrot escalivat, ni vols res que no hagis agafat ja o que no siguis capaç d’agafar tu mateix passant per caixa, sense que les senyores i els senyors et taladrin, per molt que els seus caps els demanin que t’ho enxufin tot.

Necessites dir que no vols tanta proximitat, necessites demanar que deixin de lluitar per una causa com aquesta. Sisplau.

Fighting is futile és un tema de Matthew Dear, versionat per Benoit & Sergio. Benoit & Sergio són mig francesos, mig d’Estats Units. Com Lucy, la pel·li de Luc Besson que vas veure el cap de setmana.

Tu paga i calla

dijous, 14/08/2014

Els restaurants de Barcelona cada vegada tenen una marca més clara, que no té a veure amb la seva qualitat gastronòmica, sinó amb la seva relació qualitat-preu. Les cartes s’han establert en un preu mig, que fa que acabis pagant uns vint euros mínim cada vegada que surts a sopar i t’entaules una mica. Qui diu vint euros, diu vint-i-cinc. Els plats també han començat un procés de simbiosi i la fusió entre menjar mediterrani, tendències orientals i estètica d’avantguarda monopolitza la majoria de restaurants. Però cap d’aquests fets és la marca de la que parles. L’alta probabilitat de menjar malament (i arruinant-ne) sota l’aparença que estàs en un restaurant bo, molt in, molt cool és la veritable marca de Barcelona. I amb aquesta marca també s’hi acompanya la, també alta, tendència a tenir un preus per sobre del que correspondria a la qualitat del plat.

Tot i així, de tant en tant l’encertes. Aquesta setmana un amic et va portar al Pepito, un restaurant que, de bones a primeres, podria encaixar en el fracàs típic baceloní. La seva estètica i els seus cambrers posadets i moderns indicaven que el lloc està a la moda. Tot i així, el menjar era realment bo. Et vas arriscar a demanar un Steak Tartare. Quan el veus a la carta, alguna cosa t’impossibilita a evitar-lo. I era boníssim. Un Steak Tartare bo només el fan bé en un restaurant que cuini bé. També la vau encertar amb el vi, el Brunus de Montsant. I aquí sí que es pot dir que el restaurant seguia uan tendència molt barcelonina (i d’altres ciutats, segurament també). Una ampolla de Brunus val 12 euros. Ells us en van cobrar 24. I apa, com si res.

Sopar a Barcelona.

Tequila és un tema clàssic de Bo Boss. L’autor de Lanark, Alasdair Gray, també devia beure molt per escriure la novel·la que l’ha fet famós.

Li claves un cop de puny a una dona de la tercera edat

dilluns, 4/08/2014

Feia temps que no anaves al cine tot sol, una pràctica que en el seu moment (fa molts anys) vas explotar per necessitats imposades per la carrera que estudiaves, però que de mica en mica va anar potenciant la sensació orgasmàtica que ara, tornant-hi, volies recuperar. I realment, des del moment que vas posar els peus al Verdi, la recompensa psico- i fisiològica va ser molt agradable. Està disposat a fer-ho tantes vegades com puguis i tantes com t’ho permeti la butxaca. És un fet que el cinema va pujant de preu, però també ho és que cada vegada intenten oferir més combinacions possibles de packs, descomptes i altres martingales. Val la pena dedicar uan estona a buscar-ho per internet.

A la sala, a la primera sessió, éreu 7 persones. Comptades. Tal qual. Vas arribar-hi deu minuts abans (encara és poc, tenint en compte la teva puntualitat) i duies un llibre però vas optar per estar-te deu minuts sense fer res, contemplant la pantalla en negra mentre no començaven els anuncis i gaudint d’aquests des que es posessin en marxa. Però just a la fila de darrere teu, però a l’altra banda del passadís, hi havia dues lloques de seixanta llargs comentant les increïbles aventures que protagonitzen les seves vides. Ho feien amb un volum de veu excessivament alt. Encara no havia començat la pel·li però la cosa molestava. Simplement vas girar el cap un parell de vegades, mirant-te-les. Algú altre va començar a fer “shht”, però elles, tot i sentir-ho, tot i veure’t la cara, no paraven. Fins i tot podries dir que parlaven més alt perquè els efectes sonors dels anuncis els impedien sentir-se a elles mateixes. A la cinquena vegada que les vas mirar, la teva mirada va coincidir amb el “shht” de l’altre que les reprovava. Una de les senyores va pensar que eres tu que ho feies tot i et va parlar: “Escolta, nen, ja pararem quan comenci la pel·li, o és que tens ganes de veure els anuncis? T’agraden els nuancis? Sí, és clar, t’agraden molt els anuncis”. Així mateix t’ho va dir. I tu vas respondre: “Sí, m’agraden molt els anuncis”.

La dona finalment va callar. La teva frase va ser com una bona bufetada.

Speechless és un tema d’Agoria. Agoria és un dj francés. La pel·lícula es deia Zwei Leben, dirigida per G. Maas i J. Kaufmann. Et fascinen les pel·lícules d’espies.