Entrades amb l'etiqueta ‘Pel·lícules’

Ets raro

dimarts , 13/01/2015

Ho fas poques vegades, però la sensació t’agrada. Hi ha alguna cosa de “pose”, ho reconeixes, hi ha alguna cosa de seguir la tendència, però no t’atreveixes a negar que algun cop (o dos) t’agrada seguir-la (la tendència). I fer-ho és tan fàcil com agafar els trapaus, sortir de casa, baixar a un bar, demanar un entrepanet i un te. I un llibre. O un diari. Passes una estona fent feina, de la teva (empapar-te del món, de cultura, aquesta feina) en un bar, envoltat de gent, observat per la gent, observant la gent. Com t’agrada i que poc que ho fas.

Avui ho has fet, aprofitant que després tenies una reunió en aquell bar. Quan veus gent sola en un bar llegint, tu els mires, i avui has vist que ells també et miraven.El cambrer s’ha preguntat què hi devies fer allà, si esperaves algú. La dona del teu costat també s’ha plantejat si la cadira que tenies al davant s’ompliria o no. Les noies de dues taules més enllà no paraven de mirar-te, mentre tu també les miraves a elles. I només estaves llegint. Deuen haver especulat molt sobre tu, tant com tu especules sobre el món que t’envolta. Especules, observes i xafardeges. Ho fas tant que un dia et clavaran un cop de puny. Per sorpresa.

La sorpresa que s’han endut tots aquests, els del bar, quan han vist que arribava una persona i s’asseia a la teva taula. I aquesta persona treia una sèrie de fulls i de retalls de revista, amb figurins de teatre, amb dibuixos de vestuari i fotografies de models. Els de teatre feu coses bastant estranyes, això ja ho saps, però ho has acabat d’entendre quan has vist les cares dels del teu voltant, que mai s’haguessin imaginat que aquell noi que llegia el diari a les 10 del matí, a les 11 estaria parlant de moda, vestuari i altres. A tu també et sorprèn la varietat que té la teva vida quan fas teatre. Mira que el dia se’t carrega d’activitats ben estranyes, de moltes, i mira que acabes cobrant ben poc quan les fas, quan fas teatre. És ben estrany tot plegat. És ben estrany el teatre.

All under one roof raving de Jamie XX et porta molt bon rotllo. Birdman de l’Iñárritu és una de les millers pel·lícules que has vist mai i confirma que els del teatre esteu bastant malament del cap.

Claregeu

dijous, 2/10/2014

 

Hi va haver una època que quan passejaves pel carrer i et trobaves amb el reflex d’algun aparador, aprofitaves l’ocasió per retocar-te una mica el serrell. Ja ho vas epxlicar en un post d’aquest bloc, però està clar que no ets l’únic de Barcelona, de Catalunya ni del món que ho fa. De fet, detectes de lluny els homes, les dones, els nois i les noies que són addictes al reflex dels vidres urbans.

Però fa un temps que el reflex d’aquests miralls (i del de casa teva també) et confirma el que ja sospitaves de fa anys: ets un home i, com a tal, clareges. Tu que sempre has viscut pendent de com portes el tupé, de quina cera fer servir, ara clareges. Per ara la cosa aguanta, però ja estàs demanant als teus amics que t’avisin el dia que la situació sigui dramàtica. No vols acabar deixant-te els cabells llargs per pentinar-los amb la intenció que tapin la calva. Una rapada a temps val més que mil invents capil·lars.

Com amb el tema de l’addicció als reflexos, no ets l’únic cas. De fet si algú et veiés segurament et diria que ets un exagerat, que hi ha molts nois de la teva edat que sí que claregen. I això és el que veus contínuament. No pots parar de fixar-t’hi, ara. Està ple d’homes amb pocs cabells, però que actuen com si en tinguessin molts. Vols parlar amb ells, vols fer un club, vols fer teràpia: accepteu que claregeu, tots junts, i tu entre ells. Deixa de preocupar-te per això i passa’t la màquina. No tens ganes de aptir més, però no t’atreveixes a fer-ho.

Tot i així, saps dues coses: una, que a partir d’avui, qui hagi llegit aquets post no podrà evitar mirar-te els cabells i, l’altra, que un cop rapat, el dia que això arribi, començarà la teva obsessió per les gorres. Modernes, si pot ser. Ja patirem per triar-les, ja.

1988 és un tema de Youandewan que va bé per començar el matí, amb el coixí ple de cabells o no. El 1988 tu tenies molts més cabells que ara. El 1988 es va estrenar Mi vecino Totoro, pel·lícula de Miyazaki.

Fas una petició

dilluns, 25/08/2014

Necessites fer una petició urgent. Davant l’allau d’obertures de botigues ecològiques i de proximitat, t’agradaria aclarir el concepte de proximitat. No et posaràs a parlar de la qualitat dels productes, ni del disseny dels seus paquets, pots de vidre o bosses de plàstic, ni de com t’enganyen visualment perquè tot entri millor i et sentis més sa quan t’ho menges. No comentaràs que t’ho estàs creient i que quan entres, per exemple, a Casa Ametller, alguna cosa es remou dins teu i quedes convençut que viuràs deu anys més dels que et tocava després de menjar els seus productes, després de pagar-los a uns quants euros més del que els pagaries a algun altre lloc.

La proximitat. Necessites demanar a les venedores universals i a les concretes d’alguna botiga d’aquestes que no t’intentin encolomar més productes just quan estàs pagant. Per molt que es vulguin fer amigues teves, per molt que et parlin com si els preocupés la teva dieta. Això no és proximitat. I has parlat de Casa Ametller, però la teva petició serveix per qualsevol altre collons de botiga. Per molt que s’hagin de treure de sobre el raïm a punt de fer-se malbé, o les crudités a un euro (quina estafa, sisplau, cinc barretes de crudités a un euro, per molt que siguin delicioses amb tempura, senyora), ni vols cap suc de pinya amb coco, ni vols un pebrot escalivat, ni vols res que no hagis agafat ja o que no siguis capaç d’agafar tu mateix passant per caixa, sense que les senyores i els senyors et taladrin, per molt que els seus caps els demanin que t’ho enxufin tot.

Necessites dir que no vols tanta proximitat, necessites demanar que deixin de lluitar per una causa com aquesta. Sisplau.

Fighting is futile és un tema de Matthew Dear, versionat per Benoit & Sergio. Benoit & Sergio són mig francesos, mig d’Estats Units. Com Lucy, la pel·li de Luc Besson que vas veure el cap de setmana.

Li claves un cop de puny a una dona de la tercera edat

dilluns, 4/08/2014

Feia temps que no anaves al cine tot sol, una pràctica que en el seu moment (fa molts anys) vas explotar per necessitats imposades per la carrera que estudiaves, però que de mica en mica va anar potenciant la sensació orgasmàtica que ara, tornant-hi, volies recuperar. I realment, des del moment que vas posar els peus al Verdi, la recompensa psico- i fisiològica va ser molt agradable. Està disposat a fer-ho tantes vegades com puguis i tantes com t’ho permeti la butxaca. És un fet que el cinema va pujant de preu, però també ho és que cada vegada intenten oferir més combinacions possibles de packs, descomptes i altres martingales. Val la pena dedicar uan estona a buscar-ho per internet.

A la sala, a la primera sessió, éreu 7 persones. Comptades. Tal qual. Vas arribar-hi deu minuts abans (encara és poc, tenint en compte la teva puntualitat) i duies un llibre però vas optar per estar-te deu minuts sense fer res, contemplant la pantalla en negra mentre no començaven els anuncis i gaudint d’aquests des que es posessin en marxa. Però just a la fila de darrere teu, però a l’altra banda del passadís, hi havia dues lloques de seixanta llargs comentant les increïbles aventures que protagonitzen les seves vides. Ho feien amb un volum de veu excessivament alt. Encara no havia començat la pel·li però la cosa molestava. Simplement vas girar el cap un parell de vegades, mirant-te-les. Algú altre va començar a fer “shht”, però elles, tot i sentir-ho, tot i veure’t la cara, no paraven. Fins i tot podries dir que parlaven més alt perquè els efectes sonors dels anuncis els impedien sentir-se a elles mateixes. A la cinquena vegada que les vas mirar, la teva mirada va coincidir amb el “shht” de l’altre que les reprovava. Una de les senyores va pensar que eres tu que ho feies tot i et va parlar: “Escolta, nen, ja pararem quan comenci la pel·li, o és que tens ganes de veure els anuncis? T’agraden els nuancis? Sí, és clar, t’agraden molt els anuncis”. Així mateix t’ho va dir. I tu vas respondre: “Sí, m’agraden molt els anuncis”.

La dona finalment va callar. La teva frase va ser com una bona bufetada.

Speechless és un tema d’Agoria. Agoria és un dj francés. La pel·lícula es deia Zwei Leben, dirigida per G. Maas i J. Kaufmann. Et fascinen les pel·lícules d’espies.

El teu nom és una merda (o el teu no + una merda)

dijous, 6/03/2014

Has passat per davant d’un botiga. Les botigues tenen cartells. Aquesta també. Hi deia “No + lloguers”. De bones a primeres, pot semblar una immobiliària que es dedica, exclusivament, a vendre pisos. Si hi penses una mica més, pot ser un local revindicatiu de cases lliures per tothom. Sense lloguers ni ventes pel mig. Però no, es tractava, i ho has sabut pels cartells que es veien a través de l’aparador, d’una immobiliària dedicada exclusivament als lloguers. Només lloguers.

Posar noms és molt difícil, et passa gairebé sempre que has de decidir el títol d’una obra teva. L’última, que l’estrenaràs al maig, ha canviat 4 cops de títol. Finalment t’has quedat amb “La gent molesta”. No saps què en dirà la gent. El que sí que saps és que el nom de la immobiliària en qüestió és un error. Per voler ser modern, perquè no podien registrar el que realment volien, pel que sigui, és un nom fallit. Reconeixem-ho.

Hi ha un tema a tractar amb els noms dels comerços a Barcelona. Alguns naveguen, com aquest, i d’altres estan plens de faltes. Ningú no es preocupa massa abans de gastar-se els calés en encarregar un cartell. De debò que no?

L’últim disc dels Booka Shade té nom de noia, Eve. És un disc sorprenent, que trenca amb la línia habitual que portaven fins ara. És un disc molt més bo que els altres. All about Eve és una pel·lícula de Mankiewicz que vas remirar no fa gaire i que es mereix tots els revisionats del món. Promets que al proper post parlaràs d’algun llibre. Amb un títol bonic.

La teva veïna és una santa

dimarts , 4/03/2014

Amb ciclogènesi explosiva o sense, estendre la roba és un perill. Sempre pot caure. Vius en un tercer pis, que és un quart. Estens la roba al pati interior, un pati molt ample de l’eixample. Sota teu, quatre pisos més avall, hi ha una terrassa enorme, propietat d’una veïna (la veïna del teu edifici que mai no et recorda i que va massa maquillada). Pobra dona, no té forces per sortir i gaudir de la seva terrassa. Tampoc no hi deu sortir mai la dona que la cuida, una dona que poques vegades et saluda i que has vist més d’una, més de dues i més de tres vegades fotent crits a la dona cuidada. La deuen pagar per això.

Dius que aquesta cuidadora no deu tenir temps per sortir a la terrassa, perquè t’hi va caure un guant fa una setmana i ahir encara hi era. La veritat és que tu el vas veure, just al costat del tovallola que li va caure  a la teva companya de pis, i vas pensar “un dia hi ha de passar”. Però tens massa coses al cap (i es veu que la teva companya de pis també) i cap dels dos va anar a reclamar el que és vostre. La cuidadora tampoc no en devia fer cas.

Qui sí que en va fer cas va ser la veïna de sota, la que toca el piano. Ha tocat al timbre amb el guant i la tovallola a la mà i t’ha dit que feia massa dies que ho veia allà baix. Tu has pensat que era un acte generós, que la veïna era una santa, però ella t’ha confessat que ho ha anat a buscar perquè veure-ho cada dia l’estava posant nerviosa. Només volia saber si era teu. Tu has mentit. Has dit que no te n’havies adonat. Segurament no s’ha cregut la mentida, però acceptar que havies vist com havien caigut fa més d’una setmana i no havies fet res et semblava indigne. Tot i així, la veïna de sota, la del piano, no ha carregat en contra teva. Li ha donat les culpes a la cuidadora; ha dit, literalment, que és una estúpida que mai farà res per ningú de l’escala. Hi ha tensió entre elles, no en tens cap dubte.

No vols tenir enemics en la guerra d’aquest edifici, però ho estàs fent malament. No hauries d’haver mentit a la veïna de sota. Ho hauràs de compensar.

Beatific és un tema de Glass Candy del 2007. Hard Candy és una pel·lícula de David Slade una mica més dura que el tema d’avui.

Estàs perdut

dimarts , 19/11/2013

Aquest curs (des de petit que et mires la vida amb “cursos” i creus que això costarà de canviar) has entrat de ple en el món de la docència, amb totes les ganes del món, però, ho has de reconèixer, també amb certa ignorància. No de la matèria (matèries) que has d’impartir, sinó sobre el funcionament de l’engrenatge de l’educació, sobretot quan es tracta d’educar en el món artístic, en el qual, per sort, hi has treballat molt, però poc com a docent.

Al principi, aquest forat negre et va espantar molt, sobretot pel grau de responsabilitat que suposa ser pedagog, pel valor del missatge que transmets als alumnes que formes. Pel sentit i pel pes que ha de tenir l’educació en una societat (no sabem si a la nostra el seguirà tenint, veient el panorama). De mica en mica, però, aquest abisme es va anar convertint en un paradís. Has descobert, i sobre aquesta teoria et mous, que la pèrdua, com a docent, és bona. Si algú llegeix aquest post i s’atura aquí no et contractarà mai com a professor. Si segueix llegint, potser sí. O potser no.

La pèrdua, perquè sigui bona, s’ha de sostentar sobre uns coneixements i sobre un objectiu clar. Fer créixer els alumnes en un sentit determinat. Tu això ho tens clar: no només han de adquirir una ciència (un art, un codi, el que sigui), sinó que han d’aprendre a pensar. I per pensar es necessita un desordre, un caos per poder ordenar. Si, com a docent, ja el tens ordenat, poc marge pel creixement hi haurà.

Això, deixa-ho clar, no et treu cap hora de preparació de les classes, però sí que te’n dóna moltes de satisfacció, quan veus que els alumnes no només reben la classe sinó que també la fan.

Never Stop Running forma part de l’àlbum Lost, de Trentemoller. A ¿Dónde está la casa de mi amigo?, pel·lícula de Kiarostami, el nen protagonista no troba la seva llibreta de deures.

El teu paquet

dijous, 24/10/2013

Moltes vegades, accepta-ho, te’l poses bé, el teu paquet. Si no moltes, unes quantes sí que ho has fet, i creus que la majoria d’homes, per no dir tots, ho feu. A vegades és imprescindible, necessari, perquè caminar amb el paquet mal posat pot provocar cert desgast, cert encetament; asseure’s amb el paquet mal posat també pot provocar danys irreversibles. Però sempre que el mous, i te’l recol·loques, ho fas amb tacte, amb cura i sobretot no t’ensenyes públicament, pel nivell púdic de l’acció, perquè és prou desagradable. La clau, per evitar aquests moviments no buscats, és comprar-te uns bons boxers.

La clau perquè la gent d’Envialia (una empresa de missatgeria prou coneguda) segueixi tenint clients i guanyant-se la vida és que cuidin bé els seus, de paquets. Els teus, vaja. Ahir, baixant pel carrer Bailen, vas veure un treballador d’Envialia traient paquets d’una furgoneta. Li’n van caure uns quants per terra i el noi, directament, els va anar recollint i llançant de nou dins la furgoneta com si fossin pilotes de bàsquet. Entre elles hi podia haver hagut un paquet teu, el teu paquet, el que tu cuides tant, tant com el cuidaria qualsevol altre, però que als d’Envialia, que cobren per fer-ho, es veu que se’ls en fot. Tracten el teu paquet i el dels altres com una merda. I segurament arribarà on hagi d’arribar ben trencat.

No has sentit cap altre disc de Broken Bells a part del que van treure el 2010, amb Mongrel Heart com a molt bon tema. Unbreakable és una pel·lícula que has vist milers de vegades. Ho tornaries a fer mil vegades més.

Vols ser amable

dimecres, 2/10/2013

L’ésser humà és una entitat amb tal mutltiplicitat de cares que quan te les trobes al davant (totes alhora o molt seguides) t’acaben provocant basques.

Ahir hauries d’haver començat el curs d’alemany a l’Escola Oficial. De fet, l’hauries d’haver començat a fa una setmana, però la professora no va aparèixer. I ahir no hi podies aparèixer tu. Per això vas trucar. El web deixava clar que havies de trucar per comunicar una falta el primer dia (o perdies la plaça). Feia dies que trucaves, a diversos números, però cap veu humana (en directe) es va dignar a respondre’t. Per això vas deciddir, fent mans i mànigues, presentar-t’hi en persona. Però allà no hi havia cap persona. Només hi havia un conserge que, només de veure’t, ja volia una discussió. Li vas preguntar on podies trobar el cap de departament i et va dir que no estava disponible. Tu, lògicament, li vas preguntar quan estaria disponible i el conserge et va respondre cridant i encès que si et volies queixar, ell no era la persona, que ell tenia molta feina i no precisament aquesta i que estava cansat que gent com tu li clavés la bronca. Repeteixes: tu només havies preguntat quan el podies trobar.

Unes hores després, a la sessió de rehabilitació pel braç (aquella merda de caiguda estiuenca porta cua, mira que ets desgraciat a vegades), vas fixar-te en l’excessiva lluminositat d’un dels altres lesionats (compartiu lesió, de fet). El noi lluminós està contínuament pendent de tothom, passant-los tovalloles, explicant-los bé els exercicis, somrient quan el miren, acompanyant-los d’una màquina a l’altra, preocupant-se per la millora de la seva articulació.

Tanta amibilitat és gairebé tan incòmoda com el vòmit ple d’estupidesa del conserge.

L’ésser humà en tota la seva complexitat.

Primative people és un tema del disc de Mano Le Tough Changing Days. Un día de furia és uan pel·lícula de Joel Schumacher que deixa clar com pot ser de visceral i primitiva la humanitat.

Hi ha cabrons que van molt de pressa

dilluns, 9/09/2013

Eres al metro, just acabat d’entrar al vagó, a la Barceloneta, una de les parades més turístiques de Barcelona. Darrere teu, han entrat un senyor gran anglès, acompanyat de la seva dona i de dos nois, no saps si eren els seus fills. Entre ells, hi havia una noia maca maca maca, que s’ha enganxat a l’home anglès, ha tapat el seu braç amb un mocador i li ha tret la cartera de la butxaca. Ho has vist perfectament. La molt cabrona no ha trigat gens a fer-ho.

Qui ha trigat has estat tu, que t’has bloquejat i no has reaccionat prou ràpid. Has vist la noia sortir amb la cartera, acompanyada d’un altre noi maco maco maco, que feia de còmplice. Just quan ja estaven a punt de tancar les portes, has reaccionat i, en anglès, has avisat l’home. S’ha atabalat, ha fet els possibles per anar darrere la noia i al mateix moment un altre noi encara més maco, que era just a la porta del metro, ha cridat “Sir! Sir!” I ha senyalat la cartera, que era just al terra del vagó. La noia maca l’havia deixat caure després de prendre-li tots els bitllets. El noi maco de la porta del metro era un de la seva troupe de cabrons carteristes que devia fer el paper del bo de la pel·lícula.

El pobre home anglès ha quedat descol·locat. T’ha mirat a tu com si tu fossis un d’ells, un noi maco i cabró capaç de robar-li cartera a qualsevol turista.

No t’estranya que tothom sospiti de tothom en aquesta ciutat i en aquest país on vius.

Slow és un tema de Mount Kimbie, un duet anglès. Pickpocket és una obra mestra de Bresson.