El miracle de “Sant” Bacardí

Disfresses, cases-jardí i salchipapas a la plaça amb més encant d’Horta

x

“Aquí celebràvem amb l’escola els Carnestoltes. No te’n recordes?” No, no me’n recordo. De fet, creia haver descobert aquesta indret tenint més de trenta anys. “I del Don Bocata, tampoc no te’n recordes?” Definitivament, tinc una memòria de mosquit.

x

x

La plaça de Bacardí no és, avui, com se suposa que l’hauria de recordar. Aleshores hi passaven cotxes i no s’hi havien col·locat encara les dues palmeres. “Va ser cosa del Maragall”, em diu la Maria Antònia Vila, veïna del número 14. “Molt abans, això estava ple de comerços: teníem dues cases de queviures, una cansaladeria, una polleria, una lleteria i dos forns de pa”. La Maria Antònia viu en una casa amb jardí, i per Sant Joan l’utilitza per reunir-hi al voltant d’una taula tota la família, molt arrelada a Horta.

x

xxx

xxx

.

xxx

xxx

xxx

xxx

xxx

xxx

xxx

x

La filla, anys enrere, va obrir a la plaça la braseria La Bacardina, que duu el nom amb què era coneguda la seva besàvia, masovera de la finca dels Bacardí. El restaurant ja no els pertany. Ara se’n fa càrrec en Carlos Alférez, un paio curiós que ha sabut mantenir el nivell: el revoltillo de bolets i espàrrecs, i un bacallà a la mel excel·lent ho confirmen.

xxx

xxx

xxx

xxx

xxx

D’ell és la idea d’oferir als clients de l’altre local seu, el cafè-terrassa de la cantonada i antic Don Bocata, un dels plats més sol·licitats a totes hores: les salchipapas, una bomba calòrica típica dels països de l’Amèrica Llatina més fàcil de fer que de digerir. L’alternativa: unes braves, uns calamars a l’andalusa o els entrepans gratinats amb pa de xapata que el proper cop que hi vagi m’aventuraré a provar.

xxx

 

Alexandre de Bacardí, polític, advocat i escriptor, va iniciar la urbanització d’aquesta zona el 1870, quan Horta encara era un nucli poc poblat i molt dispers que començava a atraure gent benestant desitjosa de plantar-hi les seves torretes d’estiueig.

L’home va tenir l’ocurrència de batejar els carrers que circumden la plaça de Bacardí amb el seu nom, el de la seva difunta esposa i el del seu germà Baltasar, a qui va convertir en sants: Sant Alexandre, Santa Amàlia i Sant Baltasar (actual carrer del Duero; Baltasar de Bacardí té igualment un carrer dedicat al barri de Badal). Desconec si tots tres havien fet prou mèrits per merèixe’s aquesta dintinció. Però si ens referim a miracles, aquesta plaça n’és un.

 

Fotos: Montse García

x

La Bacardina, c.Santa Amàlia 38 (Horta)

Barriada: Bacardí

1 comentari

  • julio Garcia

    09/03/2011 11:17

    He leido los comentarios que hace sobre los nombres Santos de sus calles.
    Voy a darle una serie de datos que es provable que desconozca.
    Alejandro de bacardí tenía una serie de terrenos que amplió comprando la torre denominada “Casa Mirallers” antes de “Rialp”. La finca era uficientemente grande como para parcelarla y urbanizarla, por lo que así lo hizo. Sus parcelas (casi en su totalidad) las censo en enfiteusis, o sea a perpetuidad por ua cantidad de dinero anual. Los enfiteutas tenian derecho a construir lo que el Ayuntamiento les permitia. Las calles, que eran parte del terreno de su propiedad, las cedió al municipio, por lo que es provable que le permitieran poner los nombres que quiso. He de decir que durante un tiempo fué Teniente de Alcalde del Ayuntamiento de Barcelona.
    Con Comas de Argemir tenia una linea de tranvia que pasaba por la zona.
    Fue muchas cosas, algunas muy necesarias, como todo el pensamiento y ordenación jurista que su legado nos ha dejado.
    Tengo una pagina web en la que salen muchos de los censos de esa zona y es la siguiente:
    monacodebacardi, luego presione en the watersmurf site. Sei encuentra la escritura de venta de Casa Mirallers verá que es de fecha uno de Abril de 1867, la venta la hace Manuel Martinez y Andres Pi y el Conde de Asalto Carlos Garcia de Pinel.
    He de decirle que las torres de Horta, las verdaderas eras mansiones muy grandes. Lo que se hizo a finales del siglo 19, fué permitir que clases mucho mas modestas pudieran tener sus casitas, un intento de crear una nueva clase alta, pero inferior. De la esposa de Alejandro; Amalia, he de comentar que su familia tenia también fuerte unión con Horta. Ella era una de Casanovas, que por otra rama estaba unida a los Fargas Etc.
    Saludos Julio Garcia

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús