Arxiu del mes: febrer 2014

Centre Comarcal Lleidatà

dilluns, 24/02/2014

Dreta de l’Eixample (Ruta 1. Barcelona Centre)

 

“Quan em jubili, m’hi veuran”

(Article original publicat el 17-1-2011)

CANT CORALFotos: ©Montse García

“Amb només 15 anys em van arrencar de la meva terra; vaig marxar del poble plorant”. En Miquel Àngel Gento, fill d’un mestre d’escola de Sort i parent de l’històric extrem del Madrid, presideix el Centre Comarcal Lleidatà, una institució fundada el 1927 i que avui viu de les subvencions i de l’estima que li tenen els 1200 socis i els prop de 2000 simpatitzants. Tot i sentir enyorança, aquí dins, entre amics, s’aixopluga de les llàgrimes, fa el cor fort i em diu emocionat: “Barcelona també m’ha donat molt”.

No cal ser un Einstein per adonar-nos que som davant d’un home bo, dedicat en cos i ànima a fer més plàcida l’existència dels qui, com ell, van veure’s obligats a emprendre el camí cap a la capital. Persones com l’Isidre, nonagenari. “Si em cites ja sé lo que diran: encara no s’ha mort, aquest?”. Comparteix taula amb quatre passarells que l’han reptat a la botifarra. Les dones, a excepció d’una, són a l’altra sala, jugant al canestó o participant en el taller de puntes de coixí. “Hi passava sempre amb l’autobús i pensava: quan em jubili, m’hi veuran”.

Però si hi ha una activitat que convoca gent, aquesta és el bingo dels divendres. El cartró costa només 5 cèntims d’euro. “Som una entitat sense ànim de lucre”, em recorda el Miquel Àngel. I em posa com a exemple la guitarra d’en Lluís Llach que s’exposa a la planta de baix: “Va ser la seva primera guitarra. Ens la va donar perquè la subhastéssim, però ens va fer pena i aquí s’ha quedat”. Ara entenc que se’n tregui tan poc profit del taulell d’anuncis, d’on hi penja una única nota: “Senyores, venc xaquetó: tres quarts de nútria natural” ©BcnSingular

 

1.Centre Comarcal Lleidatà, Ronda de la Universitat 1

Vestíbul i capella de l’Edifici de Correus

dimarts , 18/02/2014

Via Laietana (Ruta 1. Via Laietana amunt)

 

Llum i ombra a la seu dels carters (i dels telegrafistes)

En els darrers temps, dirigir-me a Correus ha significat per a mi haver d’anar a recollir una multa a l’oficina que tinc més a prop, el més semblant que hi ha a un búnquer. Una mena de refugi sense cap tipus de gràcia, on és un miracle que no s’hi hagi detectat encara un sol cas de lipoatròfia. Potser per això -i indubtablement també pel fet de saber que ningú no m’havia de fer entrega de cap sanció de trànsit-, m’ha impressionat tant tornar a trepitjar, després de molts anys, el hall grandiós i imponent de la central de Correus. “I de Telègrafs”, precisa l’Antoni Aguilar, del gabinet de Comunicació. “Els treballadors d’un lloc i de l’altre resulta que s’odiaven, i s’evitaven sempre que podien”. L’enemistat, m’explica, es remunta de ben lluny, quan el 1869 l’aleshores ministre de Governació, Práxedes Mateo Sagasta, decreta la fusió de tots dos serveis. Els empleats de Telègrafs, que es consideraven un cos tècnic superior, ho van encaixar molt malament. També els de Correus –a qui anomenaven despectivament arrastra sacas– estaven descontents, per haver de dependre dels primers, los del hilo.

Aquest bon rotllo encara el va palpar l’Antoni de jove, quan va coincidir amb el personal més veterà en dependències plenes de teletips que escupien papers i cintes i que s’han substituït ja per ordinadors. Aquestes instal·lacions, poc atractives, contrasten amb el vestíbul, reflex de la voluntat dels arquitectes Josep Goday i Jaume Torres d’erigir una obra monumental prop de la Llotja, de l’estació de França i del nou centre de poder econòmic instal·lat a la Via Laietana. D’ells va ser la idea d’il·luminar l’espai amb una cúpula de vidre i acompanyar-la de pintures murals on voletegen coloms missatgers.

Molt menys lluminosa és la petita sala que un vigilant m’ha obert a la mateixa planta, i que oculta una capella. “Ho sento, no van els fluorescents. Com que no s’hi entra gairebé mai…”. Havia estat la seu d’una germandat, i fins i tot havia arribat a acollir algun casori. Actualment està en desús, però s’inclou en la ruta gratuïta que el segon dissabte de cada mes l’Antoni organitza per la Barcelona Postal, i que para en antigues cases de postes, gremis de correus i velles fondes. Acaba on jo començaré la pròxima entrega dedicada a l’edifici, amb sorpreses a les altures i potser també sota terra ©BcnSingular

1.Vestíbul i capella de l’Edifici de Correus, pl.Antoni López s/n

Polo (Antarados Cafè)

dissabte, 15/02/2014

Top 100 Begudes (Secció Ho he provat, Sagrada Família)

 

Lluny de les bombes

Crec que ja tinc una beguda fixa per a l’estiu, o fins i tot abans, quan sigui temps de sol i terrasseta. Ben mirat, potser me la torno a demanar la setmana que ve, superat el refredat, i no m’importarà gens prendre-me-la dins. De fet, ho prefereixo: la cafeteria Antarados, dissenyada pel dominicà René Mateo, convida a quedar-s’hi. Elements decoratius com rajoles, llums i coixins m’indicaven que alguna connexió amb Orient hi tenen, en aquest lloc. Indagant més vaig descobrir que el morat que presideix les parets de l’establiment és el color dels fenicis. I fullejant la carta, se’m van esvair els dubtes: entre l’estimulant varietat d’entrepans, fan enrotllats de pa àrab; i una de les amanides que penso provar porta tomàquet, ceba, formatge feta, olives negres, llimona i menta. El seu nom, Síria.

En Tarek Taha té 28 anys i està aparellat amb la Marta, una noia de Cornellà. Tots dos formen un bon tàndem i de tant en tant els ajuda un cosí sirià que va marxar del seu país, devastat per la guerra i cada cop més abandonat a la seva sort. “Volia tenir alguna cosa pròpia”, m’explica en Tarek, “i que fusionés el món d’allà i el d’aquí”. Es va especialitzar en l’art del cafè i va obrir aquest local, que havia estat tenda de roba i que va batejar com a l’antiguitat era coneguda l’actual Tartus, ciutat síria de la costa mediterrània. L’Antarados funciona també molt bé com a teteria. Jo, però, no tenia clar si decantar-me per un cigaló del Líban o per un polo. Crec que vaig fer ben fet. L’opció triada, que en res té a veure amb aquells mítics Drácula o Capitán Cola, és una llimonada amb menta i aigua de roses, increïblement refrescant. Celebro haver-la conegut i confio en un futur poder compartir-la en un bar d’Aleppo, Homs o Damasc amb ciutadans, avui reprimits, i d’aquí a uns anys espero que lliures ©BcnSingular [Foto de sota: Archit3ctum]

Antarados, c.Marina 325. Tel. 93.172.12.54

De dilluns a dijous, de 7.30 a 21h (divendres fins a les 22h i dissabte, de 8.30 a 22h)

CEIP Mas Casanovas

dimecres, 12/02/2014

Baix Guinardó (Ruta 1. Eixample del Baix Guinardó)

 

Una escola amb passat estrellat

 

El Guinardó aspirava a convertir-se, a finals de segle XIX, en un paratge excels que atragués la burgesia, de la mateixa manera que segles enrere aquestes terres havien seduït la noblesa. La solució d’alguns propietaris per tal de fer negoci amb les seves parcel·les va ser posar-hi hotels. Però l’aventura va durar ben poc, un any i tres mesos en el cas que m’ocupa. L’intent gens reeixit de Montserrat de Casanovas, posseïdora de molts d’aquells terrenys –també d’un mas liquidat amb la construcció del recinte de l’Hospital de Sant Pau i la Santa Creu– perseguia captar una clientela adinerada, a la recerca d’un indret saludable als peus de la muntanya i amb vistes panoràmiques.

 

Tot això ho complia l’Hotel Casanovas, però el propi procés d’urbanització de la zona va acabar dictant sentència: per què anar a un hotel, si m’hi puc fer un xalet? L’establiment, aixecat el 1899 entre descampats, va adquirir una reputació que en res no va ajudar-lo. Tot i néixer amb la pretensió d’un cinc estrelles –disposava de 32 habitacions molt luxoses, dotades d’enllumenat elèctric, i de jardins, un al pis principal- de seguida va agafar fama de casa de jocs i trobades furtives. D’aquell edifici, que va ser posteriorment caserna de la Guàrdia Civil, escola, novament quarter policial i un altre cop escola, es conserva avui el conjunt sencer, amb l’escalinata i les torres, però coronades per unes cúpules -vistes de prop, força matusseres- que substitueixen les originals, amb forma d’ou.

“Com a escola, no és molt funcional, que diguem”, admet l’Aureli Martínez, professor de gimnàstica, el qual demostra apreciar-la igualment molt, ja que me l’ensenya de baix a dalt, sense oblidar-se de cap racó i evidenciant, quan puja les escales de dos en dos, una excel·lent forma física. És als cossos adossats on hi ha les classes, mentre a l’antic hotel s’ubiquen el vestíbul, despatxos, la biblioteca, el laboratori i una sala multiús. Resseguint des de dins les diverses plantes, s’observa amb claredat les estances circulars que conformaven algunes de les habitacions. Costa, en canvi, imaginar-se que aquesta finca acollís també els vestuaris del primer planter del Barça, quan allà fora es va instal·lar el primer camp de futbol que va tenir l’entitat culer. Sabut això, ja no m’estranya que la cosa ni tan sols funcionés com a amagatall romàntic, no fos cas que en plena disbauxa aparegués el mateix Gamper ©BcnSingular

1.CEIP Mas Casanovas, c.Mas Casanovas 55

Adam Mood Cafè

dilluns, 3/02/2014

Top 100 Cafeteries (Secció Nous al Barri, Sagrada Família)

 

Allà on s’acaba el barri

A l’extrem nord del barri de la Sagrada Família no hi ha turistes, com a molt quatre despistats. Però hi ha veïns. I feia temps que reclamaven algun lloc acollidor a la zona on poder passar l’estona. Amb la inauguració de l’Adam Mood Cafè, el desembre passat, els seus desitjos probablement s’han acomplert, i amb escreix. El local, blanc “per donar-li amplitud”, ha canviat de cap a peus respecte com era quan el regentaven uns xinesos mesos enrere. La crisi i una filla que amb prou feines veia van convèncer el Jordi Adam -amb experiència a la Hofmann i com a cuiner de l’Hotel Arts- de tornar a Barcelona. Hi va sumar les ganes d’engegar un nou projecte, menys estressant, i moltes dosis de paciència. Obrir un bar no és bufar i fer ampolles, ni barat, però com diu ell, “qui res no arrisca, res no té”.

Pot estar-ne content, com ho estarà també qui segui a un dels sofàs per degustar un cafè ecològic, un pastís de pastanaga o xocolata -servit amb coberts de fusta- o un te amb cirera i canyella. Una altra opció són les amanides, fetes al moment i que són perfectes per a un dinar lleuger. Amb l’arribada del bon temps, la clientela podrà estrenar a més una terrassa interior que transmet molt bon rotllo. Potser sí que li manca una cosa a l’establiment: dir-se Adam Good Mood Cafè. Perquè no hi hagi dubtes ©BcnSingular

 

Adam Mood Cafè, c.Sant Antoni Maria Claret 182. Tel. 93.667.82.43

Obert de dilluns a divendres de 8 a 20 h