La Petita Galícia

Sants (Ruta 1. L’Olivera Rodona)

 

Els supervivents do norte

 

Foneries, magatzems de ferralla i algun mas escampat era el paisatge que envoltava la vetusta estació de Sants quan molts immigrants gallecs -la majoria, procedents de Lugo- van decidir regentar negocis a finals dels seixanta a prop d’aquell baixador. No era casualitat la tria: en un tres i no res les tavernes s’omplien de maquinistes i interventors, i algunes, com l’O Rincon da Terra (Comtes de Bell-lloc 51), continuen omplint-se ara. Usuaris del tren hi dinen amb presses, mirant constantment l’hora no sigui que se’ls escapi l’AVE. Em consta, però, que aquest pas fugaç pel restaurant queda en la memòria de molts, que hi tornen. “Prova el pop”, m’aconsella la Celsa Moreiras, “i et fem també un xoriço”. No em penediré gens d’haver-me fet el mut: després del tiberi, tot seran floretes.

La Celsa té la sort de tenir el local ben situat i la virtut de ser molt atenta. Un paisà seu, el propietari del Bar Espejo (Santa Caterina 53), ni una cosa ni l’altra, i no em sorprendria que l’establiment seguís els passos dels que en els darrers temps han passat a millor vida -com A nosa casa (Guitard 41), en traspàs- o bé s’han transformat, com Can Ubaldo (Robrenyo 74-76), on el cocido i el lacón  no han desaparegut de la carta si bé és més recomanable demanar-se un cuscús. Altres, com el Mesón de Vaz (Vallespir 13), se’ls han quedat en propietat els xinesos o aquests han passat a ser-ne els llogaters. Cap d’ells, per cert, no s’esmerça a posar-hi un rètol nou: “Per què canviar-lo?, és només un nom!”, m’adverteix l’encarregat del Mesón de Galicia “Especialidades en carnes gallegas” (Nicaragua 60). L’home, d’origen asiàtic, admet que el bistec no és precisament el fort de la cuinera.

 

 

 

 

 


 

 

 

 

Aquests canvis motivats per la crisi i jubilacions de ben segur merescudes no han alterat del tot el panorama. Casa Martelo (Numància 12), oberta fa set anys pel corunyès José Martelo, serveix menús sense parar entre les dues del migdia i les quatre de la tarda, seguint la filosofia dels seus antecessors, que es resumeix en una frase: “Hay que estar por la faena”. Els gallecs que van emigrar a Barcelona, assegura, han estat sempre gent molt pencaire. “Però els seus fills, nascuts aquí, no tant”. Potser es tracta d’una excepció, però l’he trobada.

L’Alejandro Lolo, amb tan sols 22 anys, ha heretat al barri un petit imperi de bars i restaurants i no pensa defraudar el pare. “Una feina molt sacrificada? Als 17 ell treballava 18 hores. No em puc queixar”. Avui, Tres Vilas (Berlín 22) és un lloc molt freqüentat per oficinistes i per nostàlgics de la oreja hervida. I un exemple que la part alta de Sants seguirà sent territori galaic-català mentre hi triomfi el pulpo con cachelos i la tarta de Santiago regada amb un vi de licor Regueiro ©BcnSingular

 

La Petita Galícia de Sants (pg.Sant Antoni-av.Josep Tarradellas-c.Berlin-c.Alcolea)

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús