Arxiu de la categoria ‘CIUTAT VELLA’

Filo (El Vaso de Oro)

dilluns, 1/09/2014

Barceloneta (Ruta 1. Eixample de la Barceloneta)

 

Cervesa amb majúscules

 Fotos: ©Montse García

Probablement és la cervesa més ben tirada, que se serveix només quan ha desprès ja part del CO2 que conté, i dins d’un got que els cambrers d’El Vaso de Oro mantenen pacientment sota el brollador abans de reomplir-lo i lliurar-lo al client. El següent pas és degustar-la i comprovar la perfecció de la barreja: llúpol, malt, aigua i llevat, amb el punt just d’amargor, i petits matisos de flors i mel. Atès que la beguda no és barata, recomano esmerçar una mica de temps en el vas, més llarg que una flauta i que algú va batejar com a filharmònica (abreujat: filo). L’autor del disseny és el Gabriel Fort, amo d’aquesta cerveseria històrica amb la qual vaig inaugurar el blog i que des de fa uns anys ha creat noves varietats artesanals i sense additius sota una marca que du el segell de la família. Aquí dins, però, passen desapercebudes. El que s’hi promou és la cultura de la canya, de la cervesa a pressió, que no para de rajar: una mena de simfonia interpretada al compàs pels empleats i que esdevé tot un espectacle per a la vista i l’oïda, i, sobretot, per al paladar ©BcnSingular

Filo (o Filharmònica). Preu: 3,5 € + IVA

Cerveseria El Vaso de Oro (c.Balboa 6). Tel. 93.319.30.98

Parada 1 de la ruta 34 (Eixample de la Barceloneta)

Xocolateria Fargas

diumenge, 4/05/2014

Gòtic (Ruta 2. Pi)

 

Crònica d’una mort anunciada

“Hi havia una vegada la xocolateria Fargas, la més antiga de la ciutat, d’encant innegable, amb retolació i mobiliari clàssics, i productes amb molta anomenada. Però la cantonada on s’ubicava era tant o més llaminera que tots aquells bombons i caramels farcits junts. Un 31 de desembre va abaixar la persiana, sense que cap governant tractés de posar-hi remei”. Aquest epitafi, escrit amb més de set mesos d’antelació, només serveix perquè jo tregui d’alguna manera la ràbia. Tot està decidit i ja no hi ha res a fer.

Setmanes abans que es publiqués al Butlletí Oficial de la Província de Barcelona la suspensió, durant un any, de llicències d’obres en establiments emblemàtics, el plenari de l’Ajuntament aprovava el projecte promogut per Casacuberta Villamil que permetrà destinar la finca sencera a fer-hi apartaments turístics i unes galeries quan s’obri de nou la veda. Aquesta reforma integral de l’edifici suposa la defunció dels comerços històrics situats als baixos. Quan hi pensa, la Teresa Torras s’emociona. Fa 40 anys va coincidir amb l’afillada del senyor Fargas i última representant de la nissaga. “Necessitaven una persona i la meva tieta, que era una gran clienta, em va recomanar. Vaig començar amb mal peu: a l’accedir per primer cop a la botiga, vaig ensopegar i per poc que no caic a la falda de la mestressa”.

 

 

 

Els turistes, desconeixedors de l’atemptat que està a punt de produir-se, entren encuriosits i sempre acaben sortint-ne amb una bosseta de paper plena de catàniestoffes o gelatines de fruita confitada. Els més habituals no deixen escapar l’oportunitat d’endur-se llengües de gat o l’especialitat de la casa, la xocolata elaborada artesanalment en un molí de pedra, seguint la fórmula secreta de Josep Fargas, qui va heretar un negoci iniciat el 1827 o fins i tot abans.

Per aquí han passat un munt d’enamorats del cacau. “Jo en sóc la primera addicta”, em diu la Teresa, i la segueix un dissenyador de moda que feia expressament escala a Barcelona per poder comprar trufes gelades cada cop que havia de viatjar a Milà des de les Canàries, on vivia. “Per cert, vols una xocolatina?”. La pregunta no m’agafa per sorpresa perquè ja l’ha formulada a altres visitants afortunats, com la parella russa que s’entreté fent-se un “selfie” amb la dependenta de fons. “Sé que és un sacrilegi -li responc-. Però t’importaria si fos blanca?” ©BcnSingular

1.Xocolateria Fargas, c.Pi 16. Tel. 93.302.03.43
Obert de dilluns a divendres, de 9.30 a 20h, i dissabtes, de 10 a 20h

Entrepà de calamars (La Peninsular)

dimarts , 11/03/2014

Top 100 Entrepans (Secció Ho he provat, Barceloneta)

 

L’aperitiu més cañí

La sorpresa se suposava que havia de ser l’entrepà de calamars. I ho ha estat, no en tingueu cap dubte. Però tan sols una de moltes, més de les que s’intueix quan s’entra en aquest establiment renovat de dalt a baix i que, no obstant, el Sergio Gil ha aconseguit que sigui realment genuí; com les bodegues de sempre de la Barceloneta, i amb una oferta gastronòmica que rescata plats que menjaven alguns dels seus pobladors procedents de molts altres indrets d’arreu de l’Estat: els callos, el cochinillo i les sardines amb escabetx. La Peninsular oculta, a més, al soterrani un refugi antiaeri de la Guerra Civil, que havia estat també un assecador de bacallà, convertit ara en un reservat per a qui vulgui organitzar un sopar en grup.

Encara m’ha impactat més, però, descobrir el propòsit de tot plegat. El Sergio és antropòleg i ha obert aquest i dos locals més pràcticament alhora i no només amb finalitats empresarials: són l’excusa per a un treball de camp -la base de la seva tesi doctoral- en què s’ha proposat analitzar el comportament de la gent en llocs de trobada com són els bars, on sovint la gent reforça el seu sentiment de pertinença a una classe, o tot el contrari: s’hi infiltra per viure experiències noves.

Això últim és precisament el que he fet jo: posar-me en la pell d’un senyor castís i demanar-me un bocata de calamares. Aquí el broden, i ho diu un servidor que n’ha endrapat uns quants a la capital d’Espanya. El mol·lusc, portat de la llotja, s’arrebossa amb farina i cervesa, i s’acompanya d’una maionesa molt suau i amb alfàbrega, un condiment perfecte. L’han encertat també amb el panet, i el vermut de la casa admeto que entra molt bé. Només han faltat dues coses: obsequiar el cuiner amb un zapateado i cridar ben fort: ¡OOOLÉ! ©BcnSingular

La Peninsular, c.Mar 29. Tel. 93.221.40.89

Vestíbul i capella de l’Edifici de Correus

dimarts , 18/02/2014

Via Laietana (Ruta 1. Via Laietana amunt)

 

Llum i ombra a la seu dels carters (i dels telegrafistes)

En els darrers temps, dirigir-me a Correus ha significat per a mi haver d’anar a recollir una multa a l’oficina que tinc més a prop, el més semblant que hi ha a un búnquer. Una mena de refugi sense cap tipus de gràcia, on és un miracle que no s’hi hagi detectat encara un sol cas de lipoatròfia. Potser per això -i indubtablement també pel fet de saber que ningú no m’havia de fer entrega de cap sanció de trànsit-, m’ha impressionat tant tornar a trepitjar, després de molts anys, el hall grandiós i imponent de la central de Correus. “I de Telègrafs”, precisa l’Antoni Aguilar, del gabinet de Comunicació. “Els treballadors d’un lloc i de l’altre resulta que s’odiaven, i s’evitaven sempre que podien”. L’enemistat, m’explica, es remunta de ben lluny, quan el 1869 l’aleshores ministre de Governació, Práxedes Mateo Sagasta, decreta la fusió de tots dos serveis. Els empleats de Telègrafs, que es consideraven un cos tècnic superior, ho van encaixar molt malament. També els de Correus –a qui anomenaven despectivament arrastra sacas– estaven descontents, per haver de dependre dels primers, los del hilo.

Aquest bon rotllo encara el va palpar l’Antoni de jove, quan va coincidir amb el personal més veterà en dependències plenes de teletips que escupien papers i cintes i que s’han substituït ja per ordinadors. Aquestes instal·lacions, poc atractives, contrasten amb el vestíbul, reflex de la voluntat dels arquitectes Josep Goday i Jaume Torres d’erigir una obra monumental prop de la Llotja, de l’estació de França i del nou centre de poder econòmic instal·lat a la Via Laietana. D’ells va ser la idea d’il·luminar l’espai amb una cúpula de vidre i acompanyar-la de pintures murals on voletegen coloms missatgers.

Molt menys lluminosa és la petita sala que un vigilant m’ha obert a la mateixa planta, i que oculta una capella. “Ho sento, no van els fluorescents. Com que no s’hi entra gairebé mai…”. Havia estat la seu d’una germandat, i fins i tot havia arribat a acollir algun casori. Actualment està en desús, però s’inclou en la ruta gratuïta que el segon dissabte de cada mes l’Antoni organitza per la Barcelona Postal, i que para en antigues cases de postes, gremis de correus i velles fondes. Acaba on jo començaré la pròxima entrega dedicada a l’edifici, amb sorpreses a les altures i potser també sota terra ©BcnSingular

1.Vestíbul i capella de l’Edifici de Correus, pl.Antoni López s/n

English breakfast

dimarts , 28/01/2014

Top 100 Nyaps (Secció Pòst-its, Raval)

 

A relaxing cup of café chino


Fanal de Canaletes

dimecres, 1/01/2014

La Rambla (Ruta 1. Canaletes i la Rambla dels Estudis)


El llum orfe

(Article original publicat el 12-1-2011)

 


Ni havia de ser-ne només un ni havia de situar-se on sempre ha estat, al capdamunt de la Rambla. Amb set fanals més, estava predestinat a fer resplendir l’espai central de la plaça de Catalunya. Però un cop realitzat l’encàrrec a l’empresa Biosca & Botey, el projecte monumental de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, revisat després per Francesc de Paula Nebot, es va modificar de nou, i cap d’aquests llums art déco no hi va tenir ja cabuda.

 


La solució va ser posar l’únic que estava acabat on anys més tard es reunirien avis amb ganes de xerrameca, tradició que només han seguit una mica més avall uns pocs néts, ara tant o més granats, i capaços d’arreglar el món amb quatre crits i uns quants canvis d’alineacions. Potser aquestes discussions monotemàtiques sobre futbol ja no donen per escriure cròniques periodístiques. O potser és que ja no queden periodistes com en Martín Girard, de qui després, per cert, vam saber-ne la seva autèntica identitat: el cineasta i escriptor Gonzalo Suárez.

Doncs bé, resulta que el xicot prenia nota de tot el que es deia fins que se’n cansava: “cambio de corro y me meto en una concentración de andaluces”. El Noticiero Universal va publicar els microrelats del jove tafaner a la secció “La Farola de Canaletas”, però tant empatx de sapiència popular (“-ha habido tongo”; “-no me haga reír, hombre, ¡no me haga reír!”) no em consta que li servís per encertar mai cap quiniela ©BcnSingular

1.Fanal de Canaletes, Rambla de Canaletes

La Rotonda dels Transports

dimarts , 12/11/2013

Canaletes i la Rambla dels Estudis (La Rambla)


 

I després… va arribar el metro

El mural del vestíbul de l’estació de Catalunya, un treball artístic ignorat


No és un lloc on vingui de gust estar-s’hi. Ni quan s’hi fan actuacions musicals improvisades (jo les evito). Dir que és lleig és quedar-se curt. El vestíbul d’accés al suburbà de l’estació de Catalunya resulta, amb tot, inevitable, i qui no hi ha passat mil vegades, ho ha fet les suficients per haver prestat una mínima atenció al mural de ceràmica que el decora. Admeteu-ho: ni això. El conjunt, de 1966 i restaurat el 2003, torna a estar força malmès.


Es tracta de sis plafons signats per professors i alumnes de l’Escola Massana, i realitzats amb mosaic de gres, que representen mitjans de transport de tota mena. El treball de ben segur que hauria entusiasmat Juli Verne. Avui, en canvi, ningú no s’hi queda pas contemplant avions rudimentaris, globus i bicicletes primitives, si sap que perdrà el metro. A més, la cosa té risc: el llum ronyós que penja del sostre em temo que algun dia cedirà. Potser serà aleshores el moment de buscar una solució menys espantosa per il·luminar tanta obra d’art.

Entre peixos d’aigua dolça

dimecres, 4/09/2013

El primer aquari de Barcelona, ocult darrere la Cascada de la Ciutadella

x

“Ningú no sap dir-me qui té la clau”. La resposta a la meva petició de poder veure què amaga la Cascada monumental de la Ciutadella no va ser gaire encoratjadora. “Et dic alguna cosa”. El següent whatsapp em va canviar la cara: “Demà a les onze”. Em sentia, de cop, afortunat: accediria per primera vegada dins d’un recinte a l’entorn del qual Gaudí va deixar volar la imaginació. Aquí va recrear unes coves de pel·lícula, decorades amb rocalles i estalactites, molt abans que una novel·la d’aquella mateixa època, ‘Vint mil llegües de viatge submarí’, fos duta a la gran pantalla.

xxx

xxx

El visitant que hi entrava en sortia just a les portes del que va ser el primer aquari públic de la ciutat, 30 anys després que obrissin els de Londres i Nova York. Incrustada a aquest habitacle sempre tancat, apareix de nou l’empremta de Gaudí: uns medallons amb salamandres, amfibis que, és sabut, fascinaven molt a l’arquitecte. Dintre (ja m’ho havien advertit), l’interès és mínim. Ni peixeres ni el més mínim rastre del que havia acollit. Només en queda un esgrafiat força malmès dedicat al déu Neptú. S’ha de ser molt fantasiós per formar-se la idea de com era aquest espai, amb mitja dotzena de recipients on s’exhibien peixos i crustacis autòctons dels nostres rius, introduïts en aigua dolça.

Ningú, doncs, no nedava entre taurons del Tròpic i piranyes de mars exòtics, ni tan sols per Nadal. Per viure emocions fortes, calia apropar-se fins al Saturno Park, instal·lat davant l’antic arsenal i actual seu del Parlament de Catalunya, en cas que s’hagués tingut la sort o la desgràcia d’haver-hi coincidit en el temps. Les seves atraccions segurament s’albiraven des de la terrassa de l’aquari, a la qual s’arriba pujant unes escales de cargol. “No hi ha res més, baixem?” M’acomiado de les vistes i abandono l’edifici, renunciant a un últim escorcoll, no sigui que de tant afany aventurer acabi caient presoner del Capità Nemo.

xxx

 

 

 

 

 

 

    

Aquest contingut s’ha emès al programa Connexió Barcelona de BTV.  Mira’l aquí

xxx

Top 2500 Barcelona Singular

Primer aquari, darrere la Cascada monumental

Ruta 1 Ciutadella

 

L’última carambola del Club de Billar Monforte

dilluns, 5/08/2013

Es trasllada al districte de Sant Andreu una de les entitats històriques de la Rambla

©Bcnsingular

A en Joan Tur l’agafo atabalat. Són quarts de tres i té el menjador ple. Hi dinen un grup de caricaturistes de la plaça del Teatre i socis del Monforte. Ell, mentrestant, va remenant el que es cou a les olles i controla l’arròs, que no es passi. La d’avui serà la meva última paella de 3 euros i mig en aquest bar d’un dels clubs de billar més antics de l’Estat. “Que si em fa pena, marxar d’aquí? Home, és clar”. Els salons on fins aquest juliol s’hi practicaven les caramboles passaran a formar part d’un hotel boutique, que s’obrirà properament en el marc d’aquesta reforma integral que s’està duent a terme a l’edifici del Principal, amb diverses estances amagades actualment en desús.

xxx

xxx

 

 

 

 

 

 

 

xxx

Es vol, per exemple, recuperar com a espai la mítica Cúpula Venus, sota la qual a finals dels setanta s’hi despullava Christa Leem i va debutar en un escenari Pepe Rubianes. Durant anys, aquest antic cabaret amb sostres ennegrits per un incendi i d’on penja un espectacular llum d’aranya ha estat infrautilitzat, i potser per això recordo haver quedat meravellat quan temps enrere el Joan m’hi va deixar accedir per primer cop. Aleshores creia erròniament que ja em coneixia la Rambla.

L’entitat que s’hi ha aixoplugat les darreres set dècades, pagant un lloguer irrisori, emigra ara al carrer de Sant Antoni Maria Claret, al districte de Sant Andreu. No l’acompanyaran, però, ni els pintors ni la curiosa fauna del passeig més universal, que aquí hi trobava refugi i menjar a preus populars comprat a la Boqueria. En Joan sí que ho farà, amb recança però sense dubtes. “Això és una gran família”, em diu amb aquest parlar salat que delata el seu origen eivissenc. “I allà on vagin les taules de billar, tingues la certesa que hi aniré jo”.

xxx

Aquest contingut s’ha emès al programa Connexió Barcelona de BTV. Mira’l aquí

xxx

Top 2500 Barcelona Singular

Club de Billar Monforte, pl.Teatre 27 (La Rambla). Tancat definitivament el 31 de juliol de 2013

Ruta 5 La Rambla / Plaça del Teatre i Rambla de Santa Mònica – Parada núm.2

El jardí impossible

divendres, 5/07/2013

La Casa Cambó, primer exponent de roof garden a Barcelona

xxx©Bcnsingular

Quan Francesc Cambó va fer construir a la flamant Via Laietana la seva residència familiar, retornava d’un viatge als Estats Units on havia quedat embadalit amb la nova arquitectura que emergia a Chicago després del gran incendi de 1871 que havia devastat la ciutat. L’havia fascinat l’altura dels edificis, però també els ascensors elèctrics que duien incorporats, i els roof gardens, jardins elevats que tocaven les estrelles. Per voluntat de Cambó, casa seva seria un calc d’aquells gratacels d’estil racionalista que havien estat ja lleugerament imitats en els trams inferiors d’aquesta artèria que partia en dos la Barcelona antiga. La finca encarregada a Adolf Florensa destacava, però, per ser la més alta, i la primera amb un doble terrat arbrat, dissenyat per Rubió i Tudurí i refet després de la guerra pel paisatgista Joan Mirambell.

 

xxx

 

 

 

 

 

 

xxx

 

 

xxx

L’il·lustre polític en va gaudir poc, ni 10 anys. Filla i néts sí que n’han tret partit, d’aquests prop de mil metres quadrats repartits en dos nivells, des d’on sonen remots els clàxons i la fressa a peu de carrer. S’hi té accés directe des de la planta noble, ubicada a l’àtic, tota una novetat als anys 20, importada també de Nordamèrica. L’espai verd, ben cuidat però molt sofert, va ser concebut per resistir les batzacades del vent marí. On més colpeja és a la terrassa superior, decorada amb una glorieta coberta de fulles i un parterre amb un petit estany. Més agradable i recollit, el jardí de sota es beneficia de l’ombra que aporten les dues moreres i els dos tarongers, d’arrels poc problemàtiques però que van obligar a reforçar el terra amb granit.

Fa un quart d’hora que m’hi passejo i encara me’n faig creus, que això hi sigui. Assegut en una de les cadires, fantasiejo, que surt gratis. M’imagino contemplant cada tarda els arcs i columnes clàssiques que emmarquen una vista privilegiada, mentre ensumo el cafè que s’apropa, servit en una tassa per la mateixa minyona que em rep sempre amb gest reverencial. La resta del servei cuida de l’Helena Cambó, mecenes, mare de 14 fills i propietària d’aquesta meravella. Em giro per donar les gràcies a la criada, però un cambrer se m’avança. “1,60€”, diu a la nota. Surto del bar amb presses, tractant d’esquivar els turistes que ocupen l’estreta vorera de la Via Laietana i que ni tenen temps de preguntar-se què hi ha allà dalt, on sobresurten plantes i arbustos, i la mà d’una dona mulata que juraria que se m’acomiada.

xxx

Aquest contingut s’ha emès al programa Connexió Barcelona de BTV.  Mira’l aquí

xxx

Top 1000 Barcelona Singular

Jardí alçat de la Casa Cambó, via Laietana 30 (Santa Caterina). Propietat privada

Ruta Via Laietana / Via Laietana amunt – Parada núm.18