Arxiu de la categoria ‘La Rambla’

Fanal de Canaletes

dimecres, 1/01/2014

La Rambla (Ruta 1. Canaletes i la Rambla dels Estudis)


El llum orfe

(Article original publicat el 12-1-2011)

 


Ni havia de ser-ne només un ni havia de situar-se on sempre ha estat, al capdamunt de la Rambla. Amb set fanals més, estava predestinat a fer resplendir l’espai central de la plaça de Catalunya. Però un cop realitzat l’encàrrec a l’empresa Biosca & Botey, el projecte monumental de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, revisat després per Francesc de Paula Nebot, es va modificar de nou, i cap d’aquests llums art déco no hi va tenir ja cabuda.

 


La solució va ser posar l’únic que estava acabat on anys més tard es reunirien avis amb ganes de xerrameca, tradició que només han seguit una mica més avall uns pocs néts, ara tant o més granats, i capaços d’arreglar el món amb quatre crits i uns quants canvis d’alineacions. Potser aquestes discussions monotemàtiques sobre futbol ja no donen per escriure cròniques periodístiques. O potser és que ja no queden periodistes com en Martín Girard, de qui després, per cert, vam saber-ne la seva autèntica identitat: el cineasta i escriptor Gonzalo Suárez.

Doncs bé, resulta que el xicot prenia nota de tot el que es deia fins que se’n cansava: “cambio de corro y me meto en una concentración de andaluces”. El Noticiero Universal va publicar els microrelats del jove tafaner a la secció “La Farola de Canaletas”, però tant empatx de sapiència popular (“-ha habido tongo”; “-no me haga reír, hombre, ¡no me haga reír!”) no em consta que li servís per encertar mai cap quiniela ©BcnSingular

1.Fanal de Canaletes, Rambla de Canaletes

La Rotonda dels Transports

dimarts , 12/11/2013

Canaletes i la Rambla dels Estudis (La Rambla)


 

I després… va arribar el metro

El mural del vestíbul de l’estació de Catalunya, un treball artístic ignorat


No és un lloc on vingui de gust estar-s’hi. Ni quan s’hi fan actuacions musicals improvisades (jo les evito). Dir que és lleig és quedar-se curt. El vestíbul d’accés al suburbà de l’estació de Catalunya resulta, amb tot, inevitable, i qui no hi ha passat mil vegades, ho ha fet les suficients per haver prestat una mínima atenció al mural de ceràmica que el decora. Admeteu-ho: ni això. El conjunt, de 1966 i restaurat el 2003, torna a estar força malmès.


Es tracta de sis plafons signats per professors i alumnes de l’Escola Massana, i realitzats amb mosaic de gres, que representen mitjans de transport de tota mena. El treball de ben segur que hauria entusiasmat Juli Verne. Avui, en canvi, ningú no s’hi queda pas contemplant avions rudimentaris, globus i bicicletes primitives, si sap que perdrà el metro. A més, la cosa té risc: el llum ronyós que penja del sostre em temo que algun dia cedirà. Potser serà aleshores el moment de buscar una solució menys espantosa per il·luminar tanta obra d’art.

L’última carambola del Club de Billar Monforte

dilluns, 5/08/2013

Es trasllada al districte de Sant Andreu una de les entitats històriques de la Rambla

©Bcnsingular

A en Joan Tur l’agafo atabalat. Són quarts de tres i té el menjador ple. Hi dinen un grup de caricaturistes de la plaça del Teatre i socis del Monforte. Ell, mentrestant, va remenant el que es cou a les olles i controla l’arròs, que no es passi. La d’avui serà la meva última paella de 3 euros i mig en aquest bar d’un dels clubs de billar més antics de l’Estat. “Que si em fa pena, marxar d’aquí? Home, és clar”. Els salons on fins aquest juliol s’hi practicaven les caramboles passaran a formar part d’un hotel boutique, que s’obrirà properament en el marc d’aquesta reforma integral que s’està duent a terme a l’edifici del Principal, amb diverses estances amagades actualment en desús.

xxx

xxx

 

 

 

 

 

 

 

xxx

Es vol, per exemple, recuperar com a espai la mítica Cúpula Venus, sota la qual a finals dels setanta s’hi despullava Christa Leem i va debutar en un escenari Pepe Rubianes. Durant anys, aquest antic cabaret amb sostres ennegrits per un incendi i d’on penja un espectacular llum d’aranya ha estat infrautilitzat, i potser per això recordo haver quedat meravellat quan temps enrere el Joan m’hi va deixar accedir per primer cop. Aleshores creia erròniament que ja em coneixia la Rambla.

L’entitat que s’hi ha aixoplugat les darreres set dècades, pagant un lloguer irrisori, emigra ara al carrer de Sant Antoni Maria Claret, al districte de Sant Andreu. No l’acompanyaran, però, ni els pintors ni la curiosa fauna del passeig més universal, que aquí hi trobava refugi i menjar a preus populars comprat a la Boqueria. En Joan sí que ho farà, amb recança però sense dubtes. “Això és una gran família”, em diu amb aquest parlar salat que delata el seu origen eivissenc. “I allà on vagin les taules de billar, tingues la certesa que hi aniré jo”.

xxx

Aquest contingut s’ha emès al programa Connexió Barcelona de BTV. Mira’l aquí

xxx

Top 2500 Barcelona Singular

Club de Billar Monforte, pl.Teatre 27 (La Rambla). Tancat definitivament el 31 de juliol de 2013

Ruta 5 La Rambla / Plaça del Teatre i Rambla de Santa Mònica – Parada núm.2

La petjada basca

dimarts , 4/06/2013

Jai-alai Palacio, el frontó fantasma de la Rambla

 xxx

Resulta que teníem a la Rambla un espai enorme desaprofitat, i només uns quants ho sabien. El Jai-alai Palacio ha viscut durant dècades d’esquenes als canvis que experimentava el passeig, ignorant-los, assumint que el passat no tornaria, però resistint a l’ombra per si venien temps millors. Ara sembla que han arribat, i que aquest recinte que congregava les masses acollirà de nou gentades, es desconeix encara per què fer-hi. Amb l’excepció de les cadires, que es reemplaçaran per unes d’iguals en bon estat, el Jai-alai no variarà d’aspecte. Continuarà sent el que era, però ja sense les estrelles basques que van exhibir-hi el seu talent abans de posar rumb cap a Florida, on els esperaven uns últims anys de glòria i una retirada econòmicament plaent. Aquí com a molt hi rodolaran cuirs que es colin per alguna finestra mig oberta, com el que m’he trobat al mig de la pista, i que aparenta ser de l’època del Zamora.

xxx

 

 

 

 

 

 

 

 

xxx

És llei de vida: una mica més avall, un altre frontó en desús, el Colom, va revifar el 92 per convertir-se en seu olímpica. Avui, allà, s’hi juga a bàsquet. Que el Jai-alai, tot i les seves dimensions, resti amagat en un dels carrers més universals, no significa que tothom l’hagi oblidat. Alguns pilotaris mítics recorden, de fet, com Carmelo Ezpeleta, els germans Pedragosa, o els Mirapeix, van saber fer-se un lloc entre les llegendes d’aquest esport euskaldun, a pesar del seu origen català, i gràcies a uns cops de dreta que encara ressonen al frontis verd del palau de la Rambla. O això és el que vull pensar: estic sol, en una segona planta d’un edifici abandonat, i no, no crec en fantasmes.

xxx

Aquest contingut s’ha emès al programa Connexió Barcelona de BTV. Mira’l aquí

xxx

Top 1000 Barcelona Singular

Jai-alai Palacio (Entrada a l’edifici del Teatre Principal pel carrer de Lancaster)

Espai tancat, pendent de remodelació

Ruta 4 – La Rambla / Pl.Teatre i Rbla.Santa Mònica. Parada núm.5

Un bar minúscul i centenari

dissabte, 15/09/2012

El Kiosco La Cazalla viu una segona joventut sense oblidar les seves arrels

xxx

Molts donaven per fet que ja no tornaria a obrir mai més. Potser no comptaven que encara hi ha qui creu en el Xino, en mantenir viu el seu passat a pesar de ser poc glamurós. Els ha faltat conèixer en José Ángel de la Villa, propietari del Bar Pastís i responsable de la resurrecció d’aquest local mític del Raval que duia set anys amb la persiana abaixada. Set anys després, el Kiosco La Cazalla -segurament el bar més petit de Barcelona- continua operatiu, ara amb altres amos, i si se n’ensurt és gràcies als turistes i al nano amb aspecte d’okupa a qui li han encarregat situar-se a la Rambla i animar grups de joves guiris a provar mojitos a bon preu.

Enlloc no es diu que els tamborets habilitats al carrer estiguin vetats als veïns del Poble-sec. M’he assegut, doncs. Això sí, he obviat la pissarra cridanera que anuncia un tequila “boom boom” a 2€, i he buscat amb la mirada el pot de vidre que dóna sentit a la nostra visita. Unes panses potser centenàries reposen a la base del recipient, ple fins el capdamunt d’aquest aiguardent anomenat cazalla que ja se servia el 1912 als traginers que anaven i tornaven del Port. Es tracta d’un anís sec, de 50º, que, diguem-ho clar, m’ha agradat tastar, si bé per uns moments (50º, repeteixo) ha fet qüestionar-me si no hauria estat millor demanar-se un mojito com el que es prenien uns nois escocesos a la barra.

xxx

xx

 

 

 

 

 

 

 

x

Top 1000 Barcelona Singular

Sèrie La Rambla (I) – Kiosco La Cazalla, c.Arc del Teatre s/n

Aquest contingut s’ha emès al programa Connexió Barcelona de BTV. Mira’l aquí

 

El secret més ben guardat de la Rambla

dijous, 13/09/2012

Un curiós museu d’ampolles s’oculta damunt del Cafè de l’Òpera

xxx

x

És el museu més desconegut i, amb tota seguretat, el menys visitat de Barcelona. Els propietaris del Cafè de l’Òpera acumulen des de fa dècades centenars d’ampolles antiquíssimes en un pis de la mateixa finca, que, per motius logístics, no han pogut exhibir-se mai en públic. Només amb nosaltres han decidit fer una excepció. “Seria un enrenou”, m’adverteix l’Andreu Ros, fill de la jefa. “Hauríem de contractar vigilants, adequar-ho tot perquè es pogués veure bé… uf, massa feina. I massa calers”.

L’origen de tot plegat cal atribuir-lo al fundador, Antoni Dòria, qui el 1929 va adquirir, sent cambrer d’un bar veí, el local de baix -aleshores un restaurant de luxe- que havia caigut en desgràcia a causa d’un tràgic succés: l’assassinat d’un client davant la passivitat dels treballadors, que, segons sembla, no van fer res per auxiliar-lo. Dòria va transformar l’establiment en una cafeteria modernista, hi va col·locar la barra i va iniciar una aventura col·leccionista que ha arribat fins als nostres dies.

xxx

whisky_blend1.jpg

 

xxx

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

“El meu avi acudia a les subhastes de productes d’estraperlo decomissats per la policia al Port. Però alhora rebia ampolles de sotamà dels mariners que atracaven a Barcelona en vaixells carregats de begudes, i que treien d’amagat a canvi d’unes monedes per poder-se pagar una prostituta o una bona farra. Eren temps difícils, ja se sap”. Només alguns d’aquests envasos corresponen avui als whiskies i roms que va aconseguir reunir l’Antoni al llarg dels anys. Bona part de la col·lecció, la més interessant, es va optar per traslladar-la fora de Barcelona. Hi havia una raó de pes: el terra, un bon dia, va tremolar, i si no va esfondrar-se va ser de miracle.

“Vam arribar a tenir més de 4000 ampolles, el doble que ara”. Em pregunto on, perquè no hi queda cap forat a les prestatgeries, i hi ha caixes que s’amunteguen per tot arreu, i que impedeixen moure’ns. “A la bodega, però ja les hem tret”. No fos cas, intueixo, que algú n’obrís alguna per error. L’Andreu prefereix no dir el lloc on ara es guarden per motius de seguretat, ja que hi ha peces valuosíssimes. No importa. Feta aquesta troballa, ens conformem amb el petit museu que atresora el nét, continuador de l’obra heretada. “Però les begudes que veus sí que s’han obtingut legalment. Cal agrair-li a ma mare, que ha estat sempre molt viatgera”.xxx

 

x

Top 1000 Barcelona Singular

Sèrie La Rambla (I) - Museu d’ampolles del Cafè de l’Òperax

Aquest contingut s’ha emès al programa Connexió Barcelona de BTV. Mira’l aquí

La barra anticrisi del Cafè de l’Òpera

dimarts , 11/09/2012

xxx

No em direu que no fa pena que un establiment històric com el Cafè de l’Òpera, on, que jo recordi, no cabia ni una agulla durant els anys noranta, presenti cada tarda un ambient tan desangelat a dins del local. Els mateixos amos del negoci reconeixen que no han tingut més remei que abraçar el turista, que per una cervesa pot arribar a pagar 9 euros, quan les terrasses costen el que costen, i la Rambla està com està. De degradada, s’entén.

Ara, sense renunciar als preus desorbitats que claven per seure fora, han decidit, però, concedir-nos el plaer de poder gaudir de la barra i no haver per això de morir en l’intent. Un cafè costa 90 cèntims; un tallat, 1€; i un cafè amb llet, 1,20€, sempre que es demani (o es pagui, no ens ha quedat clar) abans de les cinc de la tarda. Qui sap?, potser hauran d’acabar ampliant el taulell i posar algú perquè organitzi bé les cues que es formin a l’entrada… em temo, no obstant, que corredisses no n’hi haurà, per asseure’s en un tamboret.

x

x

Sèrie La Rambla (I) – Barra del Cafè de l’Òpera

Aquest contingut s’ha emès al programa Connexió Barcelona de BTV. Mira’l aquí

Visitants il·lustres

dijous, 6/09/2012

El Saló Chopin, memòria viva del passat de la Rambla

xxx

D’aquell hotel fastuós que atreia tota mena de celebritats en queda poca cosa. Però els germans Saiz, propietaris del Quatre Nacions, han volgut d’alguna manera mantenir viu el passat esplendorós d’aquest establiment, segles enrere un dels més luxosos de Barcelona, i han decorat les parets d’una sala d’estar amb fotografies, cartes i retalls de diaris que deixen constància de la gran quantitat de personatges cèlebres que s’hi van allotjar.

Einstein, Stendhal, Ulysses S. Grant… tots ells van contribuir, amb la seva presència, al bon nom de l’hotel. També Buffalo Bill (hi ha molts turistes nord-americans que han preguntat si podien dormir en el mateix llit que el caçador de búfals: la resposta, sovint, ha estat que sí). Però qui hi  ha deixat més empremta és Fréderic Chopin. El compositor polonès s’hi va allotjar en dues ocasions, entre 1838 i 1839, acompanyat de l’escriptora francesa George Sand, amb qui va mantenir durant 10 anys una relació sentimental. La primera vegada es dirigien, de fet, cap a Mallorca, on Chopin pretenia curar-se de la tuberculosi que va acabar amb la seva vida una dècada més tard. El segon cop en tornaven, i van aprofitar per passar unes quantes nits més a Barcelona.

xxx

x

 

 

 

 

 

 

xxx

 

xx

x

Aquest petit i curiós espai, situat a la segona planta, va ser batejat com a Saló Chopin el 2010,  amb motiu del 200 aniversari del seu naixement. Això va passar en el transcurs d’un acte en què l’Ajuntament va posar una làmina a la façana per recordar l’efemèride, i durant el qual el Consolat de Polònia va obsequiar la família Saiz amb una altra placa, que roman al vestíbul. Avui, el Quatre Nacions de la Rambla és un modest dues estrelles, que ha vist reduïdes a una quarta part les seves dimensions. I si actualment encara rivalitza en alguna cosa amb l’Oriente, a l’altra banda del passeig, és precisament en disputar-se l’honor de ser l’hotel que ha allotjat més visitants il·lustres.

xxx

  xxx

Sèrie La Rambla (I) - Saló Chopin de l’Hotel Quatre Nacions

Aquest contingut s’ha emès al programa Connexió Barcelona de BTV. Mira’l aquí

Quan Barcelona buscava turistes

dimarts , 4/09/2012

 xxx

Costa imaginar-s’ho però també ha existit una Rambla sense turistes. I una època en què anaven buscats. La burgesia i els industrials de principis del segle XX, necessitats d’algun estímul que els permetés recuperar-se del dany econòmic que els va suposar la pèrdua de les colònies d’ultramar, van veure en el turisme una magnífica font d’ingressos. Tant és així que van decidir crear la Sociedad de Atracción de Forasteros, una entitat amb seu a la Rambla; finançada en part amb capital públic i en part amb capital privat, i que a través d’un butlletí mensual i gràcies també a una sèrie de delegats repartits per mig món, va dedicar-se a promocionar arreu la ciutat. Encara avui es conserva una placa, col·locada el 1968 a la façana del número 37 de la Rambla dels Caputxins, que ens recorda l’existència d’aquesta curiosa sociedad, germen de les actuals oficines de turisme.

xxx

xxxx

Sèrie La Rambla (I) – Placa d’homenatge a la Sociedad de Atracción de Forasteros

Aquest contingut s’ha emès al programa Connexió Barcelona de BTV. Mira’l aquí

Mals temps per a la lírica

divendres, 13/01/2012

Musical Emporium, una botiga centenària en crisi que s’aferra a la vida

Fotos: Montse García ©

xx

En Lluís Castelló té 78 anys i una salut de ferro. “La que està fotuda és la botiga”, assegura. El 2014 els pujaran el lloguer i tem no poder fer-hi front. “Estem passant apuros, costa molt fer caixa. Ni el turisme és com abans. Els qui no haurien dubtat a tirar de tarjeta de crèdit, avui, com a molt, em compren harmòniques de quatre euros, fetes a la Xina”. Les Hohner no es venen. Tampoc les guitarres de concert més preuades. “En tenim de 6000 i 7000 euros, i aquí es quedaran, mortes de fàstic”.

 

x

x

x

 

 

 

 

 

 

x

x

Musical Emporium ocupa, des de fa més de 100 anys, el lloc d’una sastreria, de la qual se’n conserva el taulell, de caoba. En Josep Maria Llobet, avi d’en Lluís, amb prou feines va tenir temps de fruir del negoci: va morir per la picada d’un tàvec quan la tenda anava a complir una dècada (aleshores no s’havia descobert encara la penicilina). La filla va haver-se’n de fer càrrec. Es deia Isabel, la “I” del rètol que llueix l’establiment a la façana.

x x xx

Durant molts anys, Musical Emporium va estar venent només partitures, que la pròpia casa Llobet editava. Sobretot, de càntics religiosos i de grans obres clàssiques. Unes 1500 reposen dintre d’aquests enormes i fotogènics volums de sobre el mostrador. I, sí, també es moren de fàstic. “Aviat em vaig adonar que amb això no fèiem, i vaig decidir incorporar-hi els instruments musicals”. En Lluís Castelló la va encertar de ple: les guitarres espanyoles i les castanyoles seduïen el turisme, cada cop més en auge a la ciutat. I la botiga s’omplia de gent que volia provar el piano que tenien a l’entrada. “Va acabar sent contraproduent. Entre assaig i assaig, s’hi feien tertúlies que podien arribar a durar hores. Al final, molts marxaven sense ni tan sols haver comprat una trista partitura”.

x

x

 

 

 

 

 

 

 

 

x

x

El piano va desaparèixer del local, però va donar pas a molts més instruments, la gran majoria de màxima qualitat, i alguns, de ben singulars. “Me n’anava de vacances, i tornava carregat amb sitars de la Índia, balalaiques o darbukkes”. Avui, la llista és interminable.

En Lluís no pensa en la jubilació. “Jo aquí em distrec molt”. Però si vénen mal dades, s’ho prendrà amb serenitat. A casa, omplirà un vas de vi, posarà un disc de jazz i s’oblidarà, fins i tot, que té la tele espatllada. La música, ja ho veieu, no l’abandonarà. “M’agrada tota”. S’ho repensa, i puntualitza: “menys el flamenc. Mira que m’hi esforço, però noi, no m’entra”.

x

x

Top 1000 Barcelona Singular

Musical Emporium, Rbla.de Canaletes 129 (La Rambla). Tel.93.317.63.38

Obert de dilluns a dissabte, de 10h a 13.30h, i de 17h a 21h.

Ruta: La Rambla avall. Parada número 1