Arxiu de la categoria ‘Via Laietana’

Vestíbul i capella de l’Edifici de Correus

dimarts , 18/02/2014

Via Laietana (Ruta 1. Via Laietana amunt)

 

Llum i ombra a la seu dels carters (i dels telegrafistes)

En els darrers temps, dirigir-me a Correus ha significat per a mi haver d’anar a recollir una multa a l’oficina que tinc més a prop, el més semblant que hi ha a un búnquer. Una mena de refugi sense cap tipus de gràcia, on és un miracle que no s’hi hagi detectat encara un sol cas de lipoatròfia. Potser per això -i indubtablement també pel fet de saber que ningú no m’havia de fer entrega de cap sanció de trànsit-, m’ha impressionat tant tornar a trepitjar, després de molts anys, el hall grandiós i imponent de la central de Correus. “I de Telègrafs”, precisa l’Antoni Aguilar, del gabinet de Comunicació. “Els treballadors d’un lloc i de l’altre resulta que s’odiaven, i s’evitaven sempre que podien”. L’enemistat, m’explica, es remunta de ben lluny, quan el 1869 l’aleshores ministre de Governació, Práxedes Mateo Sagasta, decreta la fusió de tots dos serveis. Els empleats de Telègrafs, que es consideraven un cos tècnic superior, ho van encaixar molt malament. També els de Correus –a qui anomenaven despectivament arrastra sacas– estaven descontents, per haver de dependre dels primers, los del hilo.

Aquest bon rotllo encara el va palpar l’Antoni de jove, quan va coincidir amb el personal més veterà en dependències plenes de teletips que escupien papers i cintes i que s’han substituït ja per ordinadors. Aquestes instal·lacions, poc atractives, contrasten amb el vestíbul, reflex de la voluntat dels arquitectes Josep Goday i Jaume Torres d’erigir una obra monumental prop de la Llotja, de l’estació de França i del nou centre de poder econòmic instal·lat a la Via Laietana. D’ells va ser la idea d’il·luminar l’espai amb una cúpula de vidre i acompanyar-la de pintures murals on voletegen coloms missatgers.

Molt menys lluminosa és la petita sala que un vigilant m’ha obert a la mateixa planta, i que oculta una capella. “Ho sento, no van els fluorescents. Com que no s’hi entra gairebé mai…”. Havia estat la seu d’una germandat, i fins i tot havia arribat a acollir algun casori. Actualment està en desús, però s’inclou en la ruta gratuïta que el segon dissabte de cada mes l’Antoni organitza per la Barcelona Postal, i que para en antigues cases de postes, gremis de correus i velles fondes. Acaba on jo començaré la pròxima entrega dedicada a l’edifici, amb sorpreses a les altures i potser també sota terra ©BcnSingular

1.Vestíbul i capella de l’Edifici de Correus, pl.Antoni López s/n

El jardí impossible

divendres, 5/07/2013

La Casa Cambó, primer exponent de roof garden a Barcelona

xxx©Bcnsingular

Quan Francesc Cambó va fer construir a la flamant Via Laietana la seva residència familiar, retornava d’un viatge als Estats Units on havia quedat embadalit amb la nova arquitectura que emergia a Chicago després del gran incendi de 1871 que havia devastat la ciutat. L’havia fascinat l’altura dels edificis, però també els ascensors elèctrics que duien incorporats, i els roof gardens, jardins elevats que tocaven les estrelles. Per voluntat de Cambó, casa seva seria un calc d’aquells gratacels d’estil racionalista que havien estat ja lleugerament imitats en els trams inferiors d’aquesta artèria que partia en dos la Barcelona antiga. La finca encarregada a Adolf Florensa destacava, però, per ser la més alta, i la primera amb un doble terrat arbrat, dissenyat per Rubió i Tudurí i refet després de la guerra pel paisatgista Joan Mirambell.

 

xxx

 

 

 

 

 

 

xxx

 

 

xxx

L’il·lustre polític en va gaudir poc, ni 10 anys. Filla i néts sí que n’han tret partit, d’aquests prop de mil metres quadrats repartits en dos nivells, des d’on sonen remots els clàxons i la fressa a peu de carrer. S’hi té accés directe des de la planta noble, ubicada a l’àtic, tota una novetat als anys 20, importada també de Nordamèrica. L’espai verd, ben cuidat però molt sofert, va ser concebut per resistir les batzacades del vent marí. On més colpeja és a la terrassa superior, decorada amb una glorieta coberta de fulles i un parterre amb un petit estany. Més agradable i recollit, el jardí de sota es beneficia de l’ombra que aporten les dues moreres i els dos tarongers, d’arrels poc problemàtiques però que van obligar a reforçar el terra amb granit.

Fa un quart d’hora que m’hi passejo i encara me’n faig creus, que això hi sigui. Assegut en una de les cadires, fantasiejo, que surt gratis. M’imagino contemplant cada tarda els arcs i columnes clàssiques que emmarquen una vista privilegiada, mentre ensumo el cafè que s’apropa, servit en una tassa per la mateixa minyona que em rep sempre amb gest reverencial. La resta del servei cuida de l’Helena Cambó, mecenes, mare de 14 fills i propietària d’aquesta meravella. Em giro per donar les gràcies a la criada, però un cambrer se m’avança. “1,60€”, diu a la nota. Surto del bar amb presses, tractant d’esquivar els turistes que ocupen l’estreta vorera de la Via Laietana i que ni tenen temps de preguntar-se què hi ha allà dalt, on sobresurten plantes i arbustos, i la mà d’una dona mulata que juraria que se m’acomiada.

xxx

Aquest contingut s’ha emès al programa Connexió Barcelona de BTV.  Mira’l aquí

xxx

Top 1000 Barcelona Singular

Jardí alçat de la Casa Cambó, via Laietana 30 (Santa Caterina). Propietat privada

Ruta Via Laietana / Via Laietana amunt – Parada núm.18

Als peus del poble

dissabte, 16/06/2012

La CGT, obligada a abandonar l’edifici amb les vistes més espectaculars i desconegudes

xxx

“Puja, puja… que quan s’ho quedin els de Comissions Obreres, veuràs com s’ha acabat això d’anar al terrat”. La disputa entre els dos sindicats amb seu, encara avui, als números 16 i 18 de la Via Laietana, va tenir un final desigual. L’Estat, propietari de l’immoble, va certificar el gener passat que la novena planta, ocupada des de fa més de vint anys per la CGT, pertany a CCOO. I que la setena i la vuitena, que havien estat de la UGT abans d’anar-se’n al Raval, també. Els anarcosindicalistes saben, doncs, que no són benvinguts, i que han de fer les maletes. Però que no els vinguin amb presses. “El Ministeri de Treball ens ha de garantir abans un nou espai, tal com s’havia compromès”, em comenta el Rafael Iniesta, secretari de Comunicació.

x

 

xxx

 

 

 

 

x

 

xxx

Mentrestant, resisteixen a la seva particular Gàl·lia, separats de Comissions pels dos pisos actualment en desús i que tenen prohibit travessar a peu (m’asseguren que hi ha instal·lades alarmes), després que se’ls apropiessin temporalment, emprant mètodes de guerrilla urbana. “Només podem accedir als nostres despatxos agafant un dels ascensors. L’altre no funciona des que l’empresa de manteniment va negar-se a reparar-lo perquè se li deu diners”.

De fet, és tota la finca la que pateix desperfectes; les estàtues que coronaven l’edifici s’han retirat per precaució, i una malla metàl·lica que, segons en Rafael, ja s’hauria hagut de canviar, protegeix els vianants de possibles despreniments. Per la mateixa raó, potser no és bona idea passejar-se pel punt més elevat, un templet clàssic molt característic, visible des del carrer. O sí… si el que es vol és viure un moment impagable, el més idoni per posar a prova les cordes vocals: I am the king of the world! Per ara, m’abstinc.

xxx

xxx

No deixa de ser una paradoxa que la CGT tingui Barcelona als seus peus; un domini virtual de la ciutat gràcies a una ubicació privilegiada: una avinguda concebuda, un segle enrere, com a eix estrictament financer. “¿Eres afiliado? Aquí sólo comen afiliados… bueno, y listillos como tú”. El bar del sindicat ofereix, de dilluns a dijous, menjar casolà tirat de preu. Els divendres no hi és la cuinera però el plat de carns a la brasa que serveixen (a 5€, amb pa, beguda, postre i cafè inclòs!) ens fa entrar gana i el més important: ens ajuda a recuperar l’esperança d’un món millor. En acabat, penso tornar al terrat i no descarto celebrar, ara sí, la doble troballa a plena veu.

x

xxx

xxx

Hijo del pueblo, te oprimen cadenas,
y esa injusticia no puede seguir;
si tu existencia es un mundo de penas
antes que esclavo prefiere morir.
En la batalla, la hiena fascista,
por nuestro esfuerzo sucumbirá;
y el pueblo entero, con los anarquistas,
hará que triunfe la libertad.

xxx

 

 

 

 

 

 

 

xxx

x

Top 1000 Barcelona Singular

Edifici dels sindicats, Via Laietana 16-18 (Sant Pere, Santa Caterina i la  Ribera)

Entrada per l’accés de la CGT, al número 18. Ascensor fins al pis novè, i per les escales fins al terrat.

Bar obert de dilluns a divendres. No recomanat als militants i simpatitzants de CCOO i la UGT.