Arxiu de la categoria ‘EIXAMPLE’

Sota la basílica que no es va fer mai

dimecres, 10/04/2013

La cripta de la parròquia del Pilar, un lloc poc explorat fruit d’un projecte frustrat

xxx

El recorregut fins arribar-hi ens pot fer pensar en una baixada als inferns. Però quan s’encenen els llums, deu ser el paradís, per a molts. Aquí sota s’hi respira pau, pràcticament tots els dies de la setmana. No així pel Pilar, quan s’hi fa la missa baturra que omple de gom a gom la capella. La patrona dels aragonesos, ara reclosa en aquesta cripta, tenia tots els números de ser, a Barcelona, la verge més venerada. “En esta capital donde viven unos 90.000 aragoneses -escrivia amb to emocionat qui seria rector de la parròquia, Salvador Samaranch-, donde habitan un sin fin de señoras y señoritas que se honran con el nombre de Pilar, en la ciudad condal, mariana por excelencia, se elevará muy pronto esta Monumental iglesia“.  L’aleshores ecònom es referia al temple de 15 metres d’amplada i 50 de profunditat, i amb capacitat per a 4000 persones, que s’havia d’aixecar a la cantonada dels carrers de Londres i Casanova, envoltat de jardins i aïllat dels edificis veïns.

xxx

xxx

 

 

 

 

 

xxx

 

xxx

El resultat final no havia de diferir gaire de la catedral barroca de Saragossa, i, de fet, les obres que es van dur a terme als anys 40 així ho feien creure. Però la basílica no es va acabar erigint. Potser perquè el cost era massa elevat, potser perquè el nou mossèn no compartia l’entusiasme del seu predecessor, tan sols es va enllestir la cripta -que conserva les dimensions adaptades al temple que no es va arribar a fer mai-, alhora que s’optava per edificar-hi, a sobre, una escola religiosa. La marededéu que, segons Samaranch, havia de seguir protegint “tots els bons espanyols” a qui havia salvat “de la barbàrie roja”, s’ha hagut de conformar, doncs, amb un paper secundari: controlar que els alumnes no facin campana.

xxx

Aquest contingut s’ha emès al programa Connexió Barcelona de BTV. Mira’l aquí

xxx

Top 1000 Barcelona Singular

Cripta de la Parròquia del Pilar, c.Casanova 226 (Antiga Esquerra de l’Eixample)

Ruta 12 – Antiga Esquerra de l’Eixample / El Pilar

Una oferta temptadora

dissabte, 6/04/2013

No ve d’un cèntim… o potser sí

xxx

Pòst-its Sant Antoni

Secret rere la porta

dimarts , 5/03/2013

El passatge més idíl·lic de l’antic Poblet, salvat de miracle de la piqueta

xxx

Poc se’n sap, d’aquest carreró interior que vaig descobrir per casualitat quan creia conèixer ja tot el barri de la Sagrada Família, després de setmanes d’haver-lo estat recorrent de punta a punta. M’havia quedat més d’un cop amb aquella façana, al número 425 del carrer del Rosselló, realment curiosa, però el que s’hi amaga dins no podia per res del món imaginar-m’ho. Darrere la porta opaca i de color terrós de l’entrada, s’arrengleren a banda i banda una vintena de casetes. Cadascuna tenia, fa anys, un pati, però successives reformes els han eliminat. Ara, molts veïns, del que gaudeixen és d’un terrat.

L’Antonio Román em convida a pujar al seu. Ell és el propietari més antic, i un dels set o vuit que es va negar a vendre quan Metro 3 va trucar al timbre. La intenció de la immobiliària era quedar-s’ho tot per aixecar-hi pisos, i, de fet, va arribar a adquirir una quinzena d’habitatges. Però la crisi i, sobretot, la resistència dels qui entenien que viure aquí és un privilegi ha permès mantenir íntegre aquest conjunt, únic i absolutament desprotegit. M’atreveixo a dir que qui hauria de vetllar per la seva conservació en desconeix, segur, la seva existència.

xxx

xxx

 

 

 

 

 

 

 

 

xxx

L’Antonio m’explica que el passatge, sense nom, és de principis de segle i que les cases les van fer enginyers i aparelladors vinguts de fora de Barcelona per habitar-hi ells mentre treballaven en diverses obres. La Ginesa Sánchez, una altra veïna veterana, tenia entès que eren constructors del temple de Gaudí, però l’Antonio m’assegura que això no és veritat. Suposo que me l’hauré de creure, com quan em diu que una de les cases pertanyia a un torero i que l’home en sortia amb el vestit de llums posat quan tenia faena a la Monumental. “Durant la guerra, aquí hi havia un refugi”. L’Antonio em descriu el lloc exacte, ara del tot inacessible, on els residents d’aleshores compartien estones i penúries. Avui, els qui hi habiten només tenen en comú aquest saló enjardinat des d’on es creuen mirades i de tant en tant també algun somriure còmplice, sabedors que guarden un secret i que cal preservar-lo.

xxx

xx

Aquest contingut s’ha emès al programa Connexió Barcelona. Mira’l aquí

xxx

Top 1000 Barcelona Singular

Passatge interior – Núm.425 c.Rosselló (Sagrada Família)

Ruta 2 – Sagrada Família / El Poblet – Parada núm.2

Bocabadats

divendres, 8/02/2013

Les gàrgoles de la casa de la vídua Marfà, una curiositat inesperada al passeig de Gràcia

xxx

No les hem posat allà nosaltres, hi són des de fa més de cent anys, però al descobrir-les ens hem quedat amb la boca oberta. Les gàrgoles de la casa de la vídua Marfà, al número 66 del passeig de Gràcia, passen desapercebudes tot i els esforços més que evidents de l’autor perquè cridessin l’atenció. Animals en situació grotesca treuen el cap per sobre de les tribunes i ens obsequien amb cares de sorpresa, quan no la tenen plena de potingues, com aquests micos presumits que semblen haver fet un curs de maquillatge a Cazcarra. Gossos, gripaus, galls i llagostes són part de la fauna incrustada a la façana i els responsables de la nostra torticoli, que no és res comparada amb els gemecs del xai atacat per una serp, o de la guineu, que va de part.

xx

 

 

 

 

 

 

 

x

Aquest contingut s’ha emès al programa Connexió Barcelona de BTV. Mira’l aquí

 

Top 1000 Barcelona Singular

Gàrgoles de la casa de la vídua Marfà. Pg.Gràcia 66 (Dreta de l’Eixample)

Ruta 12 – Dreta de l’Eixample / Passeig de Gràcia avall entre Diagonal i Aragó

Suant la samarreta

dimarts , 5/02/2013

Uns relleus de Marès viuen en primera persona la transformació del carrer més luxós

x

Amb esforç i ganes de superació -sembla que ens vinguin a dir- aconseguirem allò que ens hem proposat  (que ara mateix és mirar de trobar alguna peça de roba rebaixada que sigui de la nostra talla). Aquesta obra de l’escultor Frederic Marès, situada a l’entrada d’una antiga seu del BBVA, ha sobreviscut a l’entitat i, de fet, encaixa avui millor en una botiga Lacoste que en una sucursal bancària (ja podem fer-nos un fart de treballar, que no per això ens concediran la hipoteca). No entenc, aleshores, perquè quan van posar-hi la tenda van preguntar si s’ho podien carregar. Que no veien que era publicitat gratuïta? “Sues la samarreta? Doncs entra i canvia-te-la”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

xxx

Aquest contingut s’ha emès al programa Connexió Barcelona de BTV. Mira’l aquí

 

Top 2500 Barcelona Singular

Baix relleu de Frederic Marès. Pg.Gràcia 51 (Dreta de l’Eixample)

Ruta 11 – Dreta de l’Eixample / Pg. de Gràcia amunt entre Aragó i Diagonal – Parada núm.1

 

 

La pinacoteca més insòlita

dijous, 17/01/2013

Ambulàncies Tomás reuneix desenes de pintures adquirides pel seu amo, ja traspassat

x

He fet tard. La meva descoberta arriba quan el protagonista fa uns mesos que és mort. Me’n parlen, i lamento no haver-lo conegut. Se’n va anar quan encara no era vell, però la seva vida dóna per escriure molts llibres. En Tomás Vega, m’expliquen, era d’aquells homes que no deixen mai indiferent. Tossut, sí, i també molt murri. Incansable i generós. Tenia només 16 anys quan va quedar paraplègic. Potser perquè les persones per a qui treballava se’n van despreocupar, va adoptar des d’aleshores una actitud rebel que l’acompanyaria fins el darrer dia.

La manera de sobreposar-se a la seva invalidesa va ser, primer, venint a Barcelona per ser tractat a l’Institut Guttmann, que s’acabava d’inaugurar. I després, liderant el col·lectiu de discapacitats, que reclamava viure en condicions més dignes. Estàvem encara en dictadura, i si calia córrer al davant dels grisos, corria, assegut a la seva cadira de rodes. L’empresa la va fundar el 1981. Ell mateix conduïa l’únic vehicle de transport sanitari adaptat per traslladar malalts amb lesions medul·lars. Ambulàncies Tomás en té ara 40.

xxx

 

 

xxx

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

xxx

Probablement no sabria res de tot això si no m’hagués fixat que la rampa d’entrada i sortida de les furgonetes i d’accés a les oficines és, alhora, una mena de saló inclinat on podem delectar-nos en els moltíssims quadres col·locats a banda i banda, com si d’una galeria d’art es tractés. Pintures, la majoria, de poc valor, adquirides als encants, que penjen també dels sostres de l’aparcament. Si aneu a ficar-hi el nas descobrireu fins i tot una col·lecció de màquines de cosir on menys s’espera trobar-la. “Els de Salut Laboral”, recorda la Maria Jesús, “se’n feien creus. Temien que poguessin caure i matar algú”. Admeto que seria penós morir així, o aixafat per un gramòfon, o un Charlot. “Això que veus no és res”, em comenta l’administradora. “Abans no es podia ni caminar amb tanta andròmina”.xxx

x

xxxx

Entro al despatx d’en Ricardo, que és qui porta ara el negoci. “En Tomás ho arreplegava tot”, em diu. Només cal mirar la seva taula, que no s’ha tocat d’ençà que va marxar. “Marxar? No ha marxat. Això que veus són les seves cendres!” I al costat, tots els seus barrets amuntegats, una infinitat de clauers i una tetera que tampoc no s’ha netejat. “Aquesta és la millor manera d’honorar-lo: tenint-lo amb nosaltres, i conservant els seus petits tresors”.

x

x

Aquest contingut s’ha emès al programa Connexió Barcelona de BTV. Mira’l aquí

 

Top  1000 Barcelona Singular

Ambulàncies Tomás, c.Padilla 165 (Fort Pienc). Tel. 93.232.30.30

Ruta Fort Pienc / El  Roser. Parada número 13

 

 

Sota l’asfalt

divendres, 30/11/2012

Llambordes ocultes (c.Parlament)


Pòst-its Sant Antoni / Barcelona Singular 2a època

Un cinema en la penombra

dimarts , 6/11/2012

Troballa arqueològica al vestíbul de l’estació de Catalunya dels Ferrocarrils

xxx

Quan en un videoclip de 1984, Loquillo es passejava per l’avinguda de la Llum, flanquejat per una successió de columnes molt robustes i avui encara visibles, faltaven poc més de cinc anys perquè tanqués definitivament el primer espai comercial soterrat de Barcelona. Tot el glamur que havia tingut durant tres dècades es va esfumar, curiosament, amb els nous corrents de llibertat que bufaven, i coincidint amb una certa relaxació policial a l’hora d’aplicar la ley de vagos y maleantes. Loquillo cantava que aquest carrer subterrani era un bon lloc on acabar una borratxera; de fet, s’havia convertit en un indret on resultava fàcil caure en la temptació de la carn aliena. Hi contribuïa el cinema Avenida de la Luz, una sala que s’havia estrenat el 1943 amb “Los tres cerditos”, de la Disney, i que, mig segle més tard, s’acomiadaria amb la projecció El placer entre las nalgas, un film pornogràfic.xxxxxx

 

x

“Jo hi havia anat molts cops”, recorda en Nico, treballador dels Ferrocarrils de la Generalitat. “Quan hi feien bons westerns i pel·lícules decents”, puntualitza. Ara, d’aquell cinema, el precursor de l’imperi Balañà, només en queda el refrigerador Carrier, un tros de tela i restes minúscules de la moqueta que cobria el terra. L’espai està en desús, com també la cambra annexa, on s’ubicava el saló de jocs, i que conserva el cartell a l’entrada. Són, aquests dos, els únics vestigis ocults d’unes galeries que van sobreviure a la dictadura franquista, però que s’havien apagat molt abans, quan el luxe va donar pas al pecat, i la llum va deixar de penetrar-hi.

xxx

Aquest contingut s’ha emès al programa Connexió Barcelona de BTV. Mira’l aquí

xx

Top 1000 Barcelona Singular

El cinema i el saló recreatiu de l’avinguda de la Llum, sota el carrer de Bergara (Dreta de l’Eixample)

Espais tancats al públic, propietat de Ferrocarrils de la Generalitat

Agonia darrere de la universitat

dimecres, 31/10/2012

Els Pavellons Antoni Palau i Dulcet, a punt de sucumbir (si no ho han fet ja)

xxx

Qui els ha vist i qui els veu. Els pavellons Antoni Palau i Dulcet -inicialment, al carrer del Portal de Santa Madrona, a les Drassanes- van ser el més semblant que teníem al mercat de llibres de vell que voreja el riu Sena. Avui, només en queda l’estructura de dues de les antigues parades, i la placa descoberta per Porcioles quan es van inaugurar els quioscos, prop d’una vintena, el març de 1967. Encara no fa un any, l’últim supervivent se’m mostrava esquerp davant de qualsevol intent per part meva de treure-li una mínima informació sobre el passat d’aquests curiosos edicles. El present el veia amb els meus propis ulls: una trista pila de revistes pornogràfiques sobre un expositor, i el botiguer malcarat, mig amagat dintre de la seva cabina. El futur, no cal ser un setciències per endevinar-lo.

xxx

 

Aquest contingut s’ha emès al programa Connexió Barcelona de BTV. Mira’l aquí

x

Pavellons Antoni Palau i Dulcet, c.Diputació, entre Balmes i Aribau (Antiga Esquerra de l’Eixample)

 

La Petita Colòmbia

dilluns, 24/09/2012

La comunitat paisa irromp amb força al barri de la Sagrada Família

xxx

De mica en mica han anat fent-se un lloc entre tant visitant, comerciant de records i veí molest per la sobredosi de turistes. Sense soroll, i això que són d’on són, els colombians s’han convertit  ja en la quarta comunitat estrangera, i la primera entre les llatines, del barri de la Sagrada Família. I els qui no hi viuen, hi vénen, atrets per la proliferació d’establiments del país sud-americà. Sobretot, llocs de menjar, però també perruqueries, tendes de roba i clíniques dentals.

La peregrinació per alguns d’aquests locals comença de bon matí. El forn Colombia Pan sempre ve de pas, sigui per esmorzar un cafè amb llet i un pandebono, fer un dinar ràpid o berenar amb més calma una xocolata, i sucar-hi un buñuelo. L’assortiment de productes és inacabable. La sobrietat del pan aliñado, amb formatge fresc per dins, i les arepas con queso, contrasta amb el colorant cridaner del brazo de reina, un pecat calòric ple d’aquest almívar de llet que anomenen arequipe. L’alternativa pot ser un tall de torta negra, un roscon o unas peras. “Hi ha dies que entren famílies senceres i s’enduen mitja botiga”, em comenta la Sònia Querol, filla d’en Raül, el propietari, i tan catalana com el seu pare. L’home, resulta que es va enamorar de Colòmbia i quan va tornar a casa va decidir obrir aquest negoci. Amb anterioritat, havia parit Zoco Latino, una casa de queviures traspassada a l’Albert, un amabilíssim colombià, i que enlluerna per la seva varietat de productes exòtics.

xxx

xx

 

 

 

 

 

 

xxx

xx

“Els colombians, menjant, no tenen mesura”, admet la Sònia. Però, segons ella, tampoc no els amoïna. “La majoria de noies s’opera”, em diu. “Per 500€, tornen del seu país fetes noves”. Ells, en canvi, van veient com creix la panxa, i res. “L’únic que els preocupa és fer-se la manicura”, corrobora la María, que regenta una perruqueria al carrer de Cartagena, i que està acostumada a atendre peticions impossibles. “Com més negra de pell és una dona, més ros vol el seu cabell. Faig el que puc”. A Jaco Jeans sí que fan miracles. En aquesta petita botiga, molt adient per a qui encara no s’ha atrevit a fer-se una liposucció, ho tenen molt clar: “Quien no se opera, se enfaja“. Des de l’època de les nostres àvies que no havien tingut tant èxit les cotilles i les faixes. I no unes faixes qualsevols. Les levantacolas, en combinació amb els jeans del mateix nom, t’aixequen el cul i te’l destaquen.

xx

xx

 

 

 

xxx

 

xxx

xxxxxxxxxxxx

xxx

A tot això cal afegir que ha obert recentment una segona Fonda Paisa, probablement el millor restaurant colombià de Barcelona, que serveix plats típics, en proporcions descomunals, com la bandeja paisa, el sancocho de carne o els combinados. I que la Sandra, la cara visible del bar Arepazo, especialitzat en arepas colombianes -la gran icona gastronòmica de la regió que engloba Medellín i Pereira-, ja està pensant en abaixar la persiana i posar-se a fer menús en un nou local més espaiós, situat també al barri. Definitivament, els colombians han vingut per quedar-se… i no passar gana.

xxx

EL MAPA DE LA PETITA COLÒMBIA

Clica per fer el mapa gran