Arxiu de la categoria ‘EIXAMPLE’

Seu de l’ONCE

diumenge, 4/01/2015

Sant Antoni (Ruta 1. Mistral)

 

Un edifici fet amb molta vista

 

Sobre els terrenys de l’antic Canòdrom Pavelló, abans també velòdrom i pista d’hoquei, voleibol, boxa i basquetbol, s’aixeca avui un macroedifici on no és necessari posar-hi els cinc sentits: amb quatre és suficient. Potser tampoc no hauria de ser una excepció, però ho és i s’entén, doncs, que per als invidents i discapacitats visuals suposi un cert respir transitar-hi. A la seu de l’ONCE tot està pensat perquè aquests col·lectius se sentin com a casa. El terra no s’abrillanta per evitar que enlluerni, totes les columnes són arrodonides, les portes tenen colors cridaners perquè els qui veuen poc puguin distingir-les, i no hi ha obstacles barrant el pas, ni tan sols l’extintor, que queda amagat perquè els cecs no s’hi estampin.

 

 

El complex, equipat amb un auditori, una piscina, un camp de futbol, un parc infantil 100% accessible i una residència, conviu amb el Centre de Recursos Educatius, que dóna resposta a les necessitats tant dels professors com dels alumnes i les seves famílies, assessorant-los i complementant la formació que reben fora. També incorpora l’anomenat Pis de Vida Diària, que permet als afiliats de la institució familiaritzar-se amb les feines domèstiques més habituals, com cuinar, planxar o posar una rentadora. I gràcies a disposar d’una impremta, es poden confeccionar contes tàctils i edicions en Braille que abasten la biblioteca, situada a la planta de sota i proveïda de màquines Perkins i lectors de llibres parlats en format Daisy.

 

 

Un altre servei que no trobarem enlloc més de la ciutat és la botiga, oberta a tothom, que ven calculadores parlants, mapes en relleu, baralles espanyoles de mida gegant o retoladors perfumats que permeten als nens sense visió associar un color amb una aroma. El blau, per exemple, fa olor de nabius; el magenta, de gerds; i el turquesa, de mango. En cas que tanta fragància ens desperti la gana, l’opció aleshores és dirigir-se a la cafeteria-restaurant, amb menús a bon preu i un cartell a l’entrada que ens recorda que hem de seguir certes normes: “Es prega no donar de menjar als gossos pigall” ©Bcnsingular

 

 

1.Seu de l’ONCE, c.Sepúlveda 1 (Sant Antoni).

Tel. 93.238.11.11. Oberta de dilluns a divendres, de 9 a 22 h

Botiga. Oberta de dilluns a divendres, de 9 a 13.45 h i de 17 a 20 h

Cafeteria. Tel. 93.325.46.60. Oberta de dill. a div. de 6.30 a 21.30 h, diss. de 8 a 16 h i dium, de 9 a 16 h

Preus dels menús: 8,75 € entre setmana; 9,25 € els dissabtes; i 14 € els diumenges

Inclòs a la ruta 63 (Mistral)

Núm.99 c.Consell de Cent

dissabte, 4/10/2014

Top 100 Curiositats (Secció Pòst-its, Nova Esquerra de l’Eixample)

 

Una lampisteria freqüentada per top models

©BcnSingular

Rotllet de canyella (Manso’s Cafe)

diumenge, 28/09/2014

Top 100 Dolços (Secció Ho he provat, Sant Antoni)

 

Rebosteria especiada

 

Que el jove uruguaià Diego Arriola i la seva parella, Cecilia Echenique, tinguin una cafeteria sueca, no és en el fons tan estrany. Ella, de fet, va néixer al país escandinau anys després que els seus pares fugissin de la dictadura instaurada per Juan María Bordaberry. Es van adaptar tant a la cultura nòrdica que encara hi viuen. El Diego i la Cecilia es van conèixer aquí, però va ser prenent un cafè a Göteborg quan la idea que feia temps que a ell li rondava va acabar de prendre forma: obririen un bar íntim com aquells que al nord tan freqüentaven, i el tindrien al seu barri, a Sant Antoni. No es tractava només de traslladar el concepte -lloc acollidor, producte de qualitat i molt bon servei-, sinó també d’oferir les mateixes temptacions, inspirant-se en el pastisser de moda Roy Fares. I això passava irremeiablement per elaborar kanelbulle.

 

 

Aquests dolços gairebé centenaris que han fet fortuna en terres dels víkings i que els estatunidencs han copiat a la seva manera (cinnamon roll) són la millor carta de presentació del Manso’s Cafe. Contenen mantega, cardamom i sucre candi, i vainilla els que no porten canyella. Suecs que els han provat asseguren que no se’n troben de millors. La perícia de la Cecilia no es limita, però, a aquestes pastes sublims. De professió, odontòloga, té tant domini de les dents com dels paladars aliens, i quan no sorprèn amb una quiche d’espinacs, formatge de cabra i figues confitades, ho fa amb una col·lecció de pastissos que, amb permís dels rotllets, haurem d’anar descobrint ©Bcnsingular

 

Rotllet de canyella. Preu: 2,50 €

En tenen els divendres, dissabtes i diumenges

Manso’s Cafe, (c.Manso 1, Sant Antoni)

Escuts del vestíbul de la UB

diumenge, 7/09/2014

Antiga Esquerra de l’Eixample (Ruta 1. Edifici Històric de la UB)

 

Hispània sobre els nostres caps

(Article original publicat el 6-2-2014)

 

L’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona té mil i un detalls que sovint passen desapercebuts. Només entrant, s’accedeix al vestíbul: majestuós, sobri i aparentment poc carregat d’elements decoratius. La nota de color, l’aporten els escuts col·locats als capitells i que representen les províncies espanyoles. Havien estat modelats en guix al taller d’escultura que l’arquitecte Elies Rogent va demanar aixecar allà mateix per poder tenir un millor control dels treballs. La feina es va encarregar el 1866 a un artista barceloní molt prolífic, el pintor i dissenyador de tapissos Victorià Codina Langlin, aleshores encara un jove acadèmic. El noi va haver de sotmetre’s als designis de Rogent l’exigent, i segur que ni es va atrevir a proposar-ho, però no hauria desentonat que hagués signat l’obra amb un escut heràldic, el de la nissaga Codina, d’origen nobiliari. Ens haguessin dit avui que aquest era l’emblema de Palència o de Múrcia, i qui no s’ho hauria empassat? ©BcnSingular

 

1.Escuts del vestíbul de la UB

Universitat de Barcelona (Gran Via de les Corts Catalanes 585)

Parada 1 de la ruta 51 (Gaixample/Universitat)

Jo també sóc al·lèrgic

dijous, 4/09/2014

Top 100 Botigues d’alimentació (Secció Nous al Barri, Sant Antoni)

 

De tot… però sense

 

 

Ens imaginàvem que molts clients serien celíacs, però no prevèiem tants intolerants a la fructosa ni tants al·lèrgics a l’ou o a la proteïna de la llet. Quan vénen, arrasen“. Fa mig any que la Núria Canturri ha alegrat un col·lectiu, nombrós, que no ho té fàcil quan es tracta de comprar aliments. La seva botiga del barri de Sant Antoni és la que a ella i al seu marit els hauria agradat trobar ara fa quinze anys, o deu, o cinc, per abastir-se de queviures que pogués consumir el seu fill, qui ja va avisar tan bon punt va néixer del problema que tenia.

En Pau, ara un adolescent, ni pot prendre llet de vaca ni llegums ni marisc. Quan marxa de colònies, aquella nit traiem els formatges i ens empatxem fins a indigestar-nos. La resta del temps cuinen el mateix per a tots; solen evitar els restaurants i s’han habituat a elaborar productes en família. Això, la Núria ho ha tingut en compte: ha destinat una prestatgeria de la tenda a utensilis, i ha col·locat en un altre espai material pensat per traslladar el menjar portat de casa.

 

 

Amb l’ajuda d’uns simpàtics personatgets, el client rep informació directa sobre quins al·lèrgens no trobarà entre els ingredients anunciats al bric de cartó, la capsa de cereals o el pot d’olivada. I mirant i remirant acabarà, segur, sorprès que ell (sí, ell) pugui permetre’s un coulant (sense gluten), una llonganissa de pagès (ídem) o un camembert lliure de lactosa ©BcnSingular

 

 

Jo també sóc al·lèrgic, c.Vilamarí 26 (Sant Antoni).

Tel. 93.426.49.48. Obert de dilluns a dissabte, de 10 a 14 h i de 16.30 a 20 h

Inclòs a la ruta 63 (Mistral)

Forn Belmonte

dilluns, 17/03/2014

Top 100 Curiositats (Secció Pòst-its, Sant Antoni)

 

Per quaresma, absteniu-vos 

Centre Comarcal Lleidatà

dilluns, 24/02/2014

Dreta de l’Eixample (Ruta 1. Barcelona Centre)

 

“Quan em jubili, m’hi veuran”

(Article original publicat el 17-1-2011)

CANT CORALFotos: ©Montse García

“Amb només 15 anys em van arrencar de la meva terra; vaig marxar del poble plorant”. En Miquel Àngel Gento, fill d’un mestre d’escola de Sort i parent de l’històric extrem del Madrid, presideix el Centre Comarcal Lleidatà, una institució fundada el 1927 i que avui viu de les subvencions i de l’estima que li tenen els 1200 socis i els prop de 2000 simpatitzants. Tot i sentir enyorança, aquí dins, entre amics, s’aixopluga de les llàgrimes, fa el cor fort i em diu emocionat: “Barcelona també m’ha donat molt”.

No cal ser un Einstein per adonar-nos que som davant d’un home bo, dedicat en cos i ànima a fer més plàcida l’existència dels qui, com ell, van veure’s obligats a emprendre el camí cap a la capital. Persones com l’Isidre, nonagenari. “Si em cites ja sé lo que diran: encara no s’ha mort, aquest?”. Comparteix taula amb quatre passarells que l’han reptat a la botifarra. Les dones, a excepció d’una, són a l’altra sala, jugant al canestó o participant en el taller de puntes de coixí. “Hi passava sempre amb l’autobús i pensava: quan em jubili, m’hi veuran”.

Però si hi ha una activitat que convoca gent, aquesta és el bingo dels divendres. El cartró costa només 5 cèntims d’euro. “Som una entitat sense ànim de lucre”, em recorda el Miquel Àngel. I em posa com a exemple la guitarra d’en Lluís Llach que s’exposa a la planta de baix: “Va ser la seva primera guitarra. Ens la va donar perquè la subhastéssim, però ens va fer pena i aquí s’ha quedat”. Ara entenc que se’n tregui tan poc profit del taulell d’anuncis, d’on hi penja una única nota: “Senyores, venc xaquetó: tres quarts de nútria natural” ©BcnSingular

 

1.Centre Comarcal Lleidatà, Ronda de la Universitat 1

Polo (Antarados Cafè)

dissabte, 15/02/2014

Top 100 Begudes (Secció Ho he provat, Sagrada Família)

 

Lluny de les bombes

Crec que ja tinc una beguda fixa per a l’estiu, o fins i tot abans, quan sigui temps de sol i terrasseta. Ben mirat, potser me la torno a demanar la setmana que ve, superat el refredat, i no m’importarà gens prendre-me-la dins. De fet, ho prefereixo: la cafeteria Antarados, dissenyada pel dominicà René Mateo, convida a quedar-s’hi. Elements decoratius com rajoles, llums i coixins m’indicaven que alguna connexió amb Orient hi tenen, en aquest lloc. Indagant més vaig descobrir que el morat que presideix les parets de l’establiment és el color dels fenicis. I fullejant la carta, se’m van esvair els dubtes: entre l’estimulant varietat d’entrepans, fan enrotllats de pa àrab; i una de les amanides que penso provar porta tomàquet, ceba, formatge feta, olives negres, llimona i menta. El seu nom, Síria.

En Tarek Taha té 28 anys i està aparellat amb la Marta, una noia de Cornellà. Tots dos formen un bon tàndem i de tant en tant els ajuda un cosí sirià que va marxar del seu país, devastat per la guerra i cada cop més abandonat a la seva sort. “Volia tenir alguna cosa pròpia”, m’explica en Tarek, “i que fusionés el món d’allà i el d’aquí”. Es va especialitzar en l’art del cafè i va obrir aquest local, que havia estat tenda de roba i que va batejar com a l’antiguitat era coneguda l’actual Tartus, ciutat síria de la costa mediterrània. L’Antarados funciona també molt bé com a teteria. Jo, però, no tenia clar si decantar-me per un cigaló del Líban o per un polo. Crec que vaig fer ben fet. L’opció triada, que en res té a veure amb aquells mítics Drácula o Capitán Cola, és una llimonada amb menta i aigua de roses, increïblement refrescant. Celebro haver-la conegut i confio en un futur poder compartir-la en un bar d’Aleppo, Homs o Damasc amb ciutadans, avui reprimits, i d’aquí a uns anys espero que lliures ©BcnSingular [Foto de sota: Archit3ctum]

Antarados, c.Marina 325. Tel. 93.172.12.54

De dilluns a dijous, de 7.30 a 21h (divendres fins a les 22h i dissabte, de 8.30 a 22h)

Adam Mood Cafè

dilluns, 3/02/2014

Top 100 Cafeteries (Secció Nous al Barri, Sagrada Família)

 

Allà on s’acaba el barri

A l’extrem nord del barri de la Sagrada Família no hi ha turistes, com a molt quatre despistats. Però hi ha veïns. I feia temps que reclamaven algun lloc acollidor a la zona on poder passar l’estona. Amb la inauguració de l’Adam Mood Cafè, el desembre passat, els seus desitjos probablement s’han acomplert, i amb escreix. El local, blanc “per donar-li amplitud”, ha canviat de cap a peus respecte com era quan el regentaven uns xinesos mesos enrere. La crisi i una filla que amb prou feines veia van convèncer el Jordi Adam -amb experiència a la Hofmann i com a cuiner de l’Hotel Arts- de tornar a Barcelona. Hi va sumar les ganes d’engegar un nou projecte, menys estressant, i moltes dosis de paciència. Obrir un bar no és bufar i fer ampolles, ni barat, però com diu ell, “qui res no arrisca, res no té”.

Pot estar-ne content, com ho estarà també qui segui a un dels sofàs per degustar un cafè ecològic, un pastís de pastanaga o xocolata -servit amb coberts de fusta- o un te amb cirera i canyella. Una altra opció són les amanides, fetes al moment i que són perfectes per a un dinar lleuger. Amb l’arribada del bon temps, la clientela podrà estrenar a més una terrassa interior que transmet molt bon rotllo. Potser sí que li manca una cosa a l’establiment: dir-se Adam Good Mood Cafè. Perquè no hi hagi dubtes ©BcnSingular

 

Adam Mood Cafè, c.Sant Antoni Maria Claret 182. Tel. 93.667.82.43

Obert de dilluns a divendres de 8 a 20 h

Casa Pasqual Amorós

dimarts , 7/01/2014

Sagrada Família (Ruta 1. Poblet)

 

Evocant Gaudí

(Article original publicat el 18-11-2013)


Se’l recorda més per les fabuloses torretes d’estiueig que va aixecar als barris de Vallvidrera i el Tibidabo, i per algunes perles modernistes disperses per la ciutat, com la Casa Anita Rodés, a Vallcarca; la Casa Sabadell de l’avinguda Meridiana o, propera a aquesta, la Casa Juan Sellarés, al Camp de l’Arpa. I amb raó, perquè són, tots, edificis magnífics. Poc abans de morir, però, el mestre d’obres Josep Masdéu i Puigdemasa encara ens va regalar aquesta curiosa mansarda feta de trencadís.

 

La coberta gaudiniana, fruit de l’ampliació el 1930 d’una finca més antiga, només es distingeix bé des de la vorera del davant, i com que queda relativament apartada dels circuits turístics que discorren pels carrers paral·lels (la Sagrada Família és a tocar), poca gent s’ha adonat de la seva existència. Molt desconegut és també el seu interior, amb parets decorades amb paons reials (segurament obra d’un altre autor), i encara més un vestíbul veí (el del número 272), on gairebé ja ni s’aprecien els angelets del sostre, tan difuminats que sembla que es vanin de fer-se fonedissos ©BcnSingular

 

 

 

 

 

 

1.Casa Pasqual Amorós, c.Nàpols 266