Arxiu de la categoria ‘Antiga Esquerra de l’Eixample’

Sota la basílica que no es va fer mai

dimecres, 10/04/2013

La cripta de la parròquia del Pilar, un lloc poc explorat fruit d’un projecte frustrat

xxx

El recorregut fins arribar-hi ens pot fer pensar en una baixada als inferns. Però quan s’encenen els llums, deu ser el paradís, per a molts. Aquí sota s’hi respira pau, pràcticament tots els dies de la setmana. No així pel Pilar, quan s’hi fa la missa baturra que omple de gom a gom la capella. La patrona dels aragonesos, ara reclosa en aquesta cripta, tenia tots els números de ser, a Barcelona, la verge més venerada. “En esta capital donde viven unos 90.000 aragoneses -escrivia amb to emocionat qui seria rector de la parròquia, Salvador Samaranch-, donde habitan un sin fin de señoras y señoritas que se honran con el nombre de Pilar, en la ciudad condal, mariana por excelencia, se elevará muy pronto esta Monumental iglesia“.  L’aleshores ecònom es referia al temple de 15 metres d’amplada i 50 de profunditat, i amb capacitat per a 4000 persones, que s’havia d’aixecar a la cantonada dels carrers de Londres i Casanova, envoltat de jardins i aïllat dels edificis veïns.

xxx

xxx

 

 

 

 

 

xxx

 

xxx

El resultat final no havia de diferir gaire de la catedral barroca de Saragossa, i, de fet, les obres que es van dur a terme als anys 40 així ho feien creure. Però la basílica no es va acabar erigint. Potser perquè el cost era massa elevat, potser perquè el nou mossèn no compartia l’entusiasme del seu predecessor, tan sols es va enllestir la cripta -que conserva les dimensions adaptades al temple que no es va arribar a fer mai-, alhora que s’optava per edificar-hi, a sobre, una escola religiosa. La marededéu que, segons Samaranch, havia de seguir protegint “tots els bons espanyols” a qui havia salvat “de la barbàrie roja”, s’ha hagut de conformar, doncs, amb un paper secundari: controlar que els alumnes no facin campana.

xxx

Aquest contingut s’ha emès al programa Connexió Barcelona de BTV. Mira’l aquí

xxx

Top 1000 Barcelona Singular

Cripta de la Parròquia del Pilar, c.Casanova 226 (Antiga Esquerra de l’Eixample)

Ruta 12 – Antiga Esquerra de l’Eixample / El Pilar

Agonia darrere de la universitat

dimecres, 31/10/2012

Els Pavellons Antoni Palau i Dulcet, a punt de sucumbir (si no ho han fet ja)

xxx

Qui els ha vist i qui els veu. Els pavellons Antoni Palau i Dulcet -inicialment, al carrer del Portal de Santa Madrona, a les Drassanes- van ser el més semblant que teníem al mercat de llibres de vell que voreja el riu Sena. Avui, només en queda l’estructura de dues de les antigues parades, i la placa descoberta per Porcioles quan es van inaugurar els quioscos, prop d’una vintena, el març de 1967. Encara no fa un any, l’últim supervivent se’m mostrava esquerp davant de qualsevol intent per part meva de treure-li una mínima informació sobre el passat d’aquests curiosos edicles. El present el veia amb els meus propis ulls: una trista pila de revistes pornogràfiques sobre un expositor, i el botiguer malcarat, mig amagat dintre de la seva cabina. El futur, no cal ser un setciències per endevinar-lo.

xxx

 

Aquest contingut s’ha emès al programa Connexió Barcelona de BTV. Mira’l aquí

x

Pavellons Antoni Palau i Dulcet, c.Diputació, entre Balmes i Aribau (Antiga Esquerra de l’Eixample)

 

Dolços de primera necessitat

diumenge, 24/06/2012

La Pastisseria ofereix les creacions de Josep Maria Rodríguez celebrades mundialment

xxx

xxx

Consultant el currículum de Josep Maria Rodríguez Guerola, podríem pensar que ens trobem davant d’un pastisser que segurament ja ho ha donat tot en aquesta professió, i que, ara, per mèrits propis, viu de renda. Aquest alumne avantatjat de la Hoffman, ha fet carrera als obradors d’Oriol Balaguer, el Foix de Sarrià i la Pastisseria Totel d’Alacant, propietat de Paco Torreblanca, probablement el mestre de qui més n’ha après, juntament amb Yann Duytsche, de la Dolç de Sant Cugat. Rodríguez Guerola ha tocat les estrelles treballant als restaurants Miramar i Zuberoa, i a la Pâtisserie Faunchon de París, la crème de la crème. Des de fa tres mesos regenta amb el seus pares un negoci molt llaminer a l’Esquerra de l’Eixample. Té 27 anys.

xxx

xxx

 

 

 

 

 

 

xxx

xxx

Rodríguez Guerola va ser un dels triomfador absoluts de l’edició 2011-2012 de la Coupe Du Monde de la Pâtisserie, gràcies a dues espectaculars creacions, la Rosa dels Vents i Mandarin Express. Són la millor alternativa a les coques de Sant Joan, un assortit que no es queda curt. D’entre totes, me’n proposa una feta de brioix, i amb galeta cruixent d’ametlla, perles de xocolata, cirera natural i sucre perlat. El règim haurà d’esperar.

xxx

xxx

L’afició pastissera d’aquest jove talent li ve d’observar l’àvia. “Ella em va despertar la curiositat”. Avui és ell qui centra totes les mirades, i no vol defraudar. “La qualitat del producte és innegociable, i sabem que té un preu, però l’objectiu que ens hem proposat és arribar a tothom”. Potser per això, La Pastisseria és també forn i cafeteria, i exhibeix a les vitrines pastissets individuals que, per 4 euros, ens conviden a perdre els sentits. “El Tatin mini de poma, has de provar el Tatin!”, m’indica un client entusiasta. Jo, però, ja fa estona que m’he fixat en unes altres postres: una versió de la Rosa dels Vents i del Mandarin Express servides en got, i que es recomana acompanyar d’un vi dolç, o d’una copa de xampany o de cava.

La crisi, a en Josep Maria, no li fa por. Ni tampoc l’àmplia oferta de pastisseries de nivell que tenim a Barcelona. “Aquí, com a París, hi ha espai per a tots, està demostrat”. En altres paraules, els dolços són un producte de primera necessitat. I en particular, aquests. De fet, el dubte és quin ho és abans: si la mousse d’avellana, el pink de gerds o la lionesa de crema amb plàtan.

xxx

xxx

 

 

 

 

 

 

 

x

La Pastisseria, c.Aragó 228 (Antiga Esquerra de l’Eixample). Tel. 93.451.84.01

De dilluns a divendres, de 8 a 14h i de 17 a 20h, dissabtes de 9 a 14 i de 17 a 20h, i diumenges de 9 a 14h

Ruta 1 Antiga Esquerra de l’Eixample:  Universitat i el Gaixample

Goig sobre el Gaig

dimecres, 6/06/2012

xxx

No té ni de bon tros les millors vistes de Barcelona (el carrer d’Aragó és el carrer d’Aragó), però s’hi veu Montjuïc i el Tibidabo… i uns cossets ben bronzejats de turistes que no semblen tenir cap pressa per sumar-se a les cues de la Pedrera o la Sagrada Família. Sigui com sigui, sempre és una bona notícia que un hotel ens cedeixi el seu espai més privilegiat. El Cram s’incorpora aquesta setmana a la llista ja llarga d’establiments que obren la seva terrassa panoràmica als barcelonins que ho desitgin, mentre duri el bon temps. Des d’aquí ho celebrem. Divendres dia 8 de juny, a partir de les 20 hores, s’inaugura oficialment amb una festa. Us  hi esperen.

xxx

xx

xxxx

 

 

 

 

 

xx

 

x                                       ©Marco Pastori

x

Pòst-its Antiga Esquerra de l’Eixample

Ànemos Terrace Bar, 7a. planta de Cram l’Hotel, c.Aribau 54 amb Aragó

Tots els dies de la setmana, de 12h a 24h. Tel. 93.216.77.00

Pop amb llista d’espera

diumenge, 12/02/2012

O’Retorno, mitges racions colossals en un gallec atapeït de l’Eixample

Fotos: M.P ©

xxx

“El secret del nostre èxit? Quantitat, qualitat, preu… i afecte”. Estem d’acord, però afegiríem: molta quantitat. En Fermín Pérez té cada nit el local ple a vessar. De gent i de pulpo a feira amb cachelos. “Tothom en demana”. Però només els grups nombrosos, els comensals novells i els goluts s’atreveixen amb la ració sencera. És a dir, la majoria. “Venc 36.000 quilos de pop a l’any”, assegura en Fermín, que en la suma inclou dos altres bars que regenta.

xxx

xx

 

 

 

 

 

 

 

 

 

xx

Ell i la seva dona, la Loli, fa just 20 anys que van obrir aquest restaurant a l’Esquerra de l’Eixample, un lloc a priori amb molt poc encant, i que gràcies al turbio, a l’albariño i a aquests plats més que generosos es veu amb més bons ulls. Alguns clients, m’adono, li troben fins i tot el gust a estar-se durant hores prostrats a la barra. “El paio que acaba de marxar”, comenta la Loli, referint-se a un home absolutament alcoholitzat, “portava des de les dues del migdia… i ja són quarts d’onze! En un descuit meu ha arribat a beure’s el vinagre de les setrilleres”. Tots sabem que és dur treballar en un bar. Més, però, deu ser-ho empassar-se el contingut d’una vinagrera.

xxx

xxx

Repassem. Quantitat: “qui ve a menjar, ve a menjar”, insisteix en Fermín. “Quan algú es demana un bistec, no li’n serveixo un de 80 grams. Jo hi poso, al plat, una peça d’almenys 300-350 grams, i si el client la vol de mig quilo, doncs que sigui mig quilo. Em faria vergonya no complaure’l”. Qualitat: el producte és fresc; la prova en són els escamarlans que al meu darrere esperaven el seu torn, i que s’entretenien movent les potes. Preu: perquè ens en fem una idea, mitja mariscada, suficient per saciar la gana de dues persones, surt per 29 euros. I el pop, 16 o 23€ segons la mida. Afecte: tot el que en vulgueu rebre. I si un cop devorat l’àpat, us conviden amablement a abandonar la taula, caldrà prendre-s’ho amb bon humor, que aquí, a tocar del Clínic, també hi ha llista d’espera!

x

xx

x

x

x

xxx

x

Top 1000 Barcelona Singular

O’Retorno, c.Comte d’Urgell 168 (Antiga Esquerra de l’Eixample). Tel. 93.453.11.04.

Obert de dimarts a dijous, de 7 a 24h, divendres i dissabtes, de 7.30 a 1h, i diumenges, de 8 a 17h

Barriada: Ninot.

El negoci que va ensumar-se el cunyat

dilluns, 19/12/2011

Cues diàries per comprar croquetes a la xarcuteria La Granja, a l’Esquerra de l’Eixample

Fotos: Montse García

xxx

La botiga ja existia, però la idea de diversificar els gustos de les croquetes va arribar molt després. I va ser cosa del cunyat. “Està tot el dia pensant…”. A l’Anna Tobella la veig una mica atabalada. No m’estranya: ha de deixar fetes croquetes de gairebé una vintena de varietats diferents, i jo, aquí destorbant.

xxx

x

 

 

 

 

 

 

 

x

xx

La rostisseria La Granja en té de clàssiques (pollastre, pernil, bacallà, carn rostida), de menys clàssiques (xampinyons i formatge, espinacs i pinyons) i de gens clàssiques (salmó fumat, sobrassada, ceps i foie). I els ha sortit tan bé la jugada, que s’han atrevit també amb les hamburgueses de pollastre i pinya, i les salsitxes i botifarres amb escalivada. Però com les croquetes, res.

xxx

xxx

Aquesta casa de menjars preparats s’ubica en ple Gaixample. I es nota. “Els gais són gairebé una tercera part de la nostra clientela”, afirma l’Anna, conscient que parla d’un col·lectiu amb bastant poder adquisitiu i poc acostumat a mirar prim. “Els agrada vestir bé, sortir de nit i, pel que veig, menjar croquetes”. També molts antics veïns que han abandonat el barri vénen, si cal de l’altra punta, per fer-se amb el producte estrella de La Granja. “Funciona tant el boca-orella que és el client qui t’acaba realitzant la venda”.

xxx

x

x

xx

 

 

 

 

 

 

xxx

xxx

Actualment, la xarcuteria serveix croquetes a parades de la Boqueria i el Ninot, i també a l’orxateria La Valenciana (!). Però la gràcia és veure-les abassegades en aquest mostrador de l’Eixample, on amb prou feines caben. “Aviat no sé com ens ho farem”. Tranquil·la, Anna, que això, el teu cunyat (qui, per cert, és l’amo) ho arregla.

xxx

xxx

La Granja, c.Muntaner 57 bis (Antiga Esquerra de l’Eixample). Tel. 93.453.88.51

De dilluns a divendres, de 8.30h a 15h i de 17.30h a 20.30h, i dissabtes i diumenges, de 10h a 15.30h

Barriada: Gaixample

 

Lliçó de catanyol (III)

diumenge, 6/11/2011

Potser sí que el menorquí no és català…

 Us vau perdre la segona lliçó de catanyol?

Glops de felicitat a l’Eixample més “cool”

dissabte, 17/09/2011

Cosmo, una cafeteria i galeria d’art idònia per passar-hi una tarda sencera

Fotos: Montse García

 

Hi ha cafeteries, i cafeteries. Però només en aquesta aconseguireu tocar les estrelles. El bar Cosmo no ha celebrat encara els dos anys de vida, i ja ens té el cor robat. El nostre i el de tants veïns i passavolants atrets pel blanc de les seves parets i pels colors llampants de les seves obres d’art.

 

 

 

 

 

 

 

 

 xxx

x

Els artífexs d’aquest local sorprenent són una parella ben curiosa. Ella, la Regina, és mexicana; ell, el Thomas, danès. No s’ho van pensar dues vegades, o potser sí, però el cert és que, avui, el Cosmo és el resultat d’allò que l’un i l’altre havien anhelat.

“No voldríem que es perdés aquest sentiment de familiaritat amb els clients, perquè és precisament aquest bon rotllo el que ens ha dut fins aquí”, em comenta la Regina. “El dia que ja no ens vinguin a deixar claus o maletes, serà que alguna cosa falla”. No ho sé, suposo que sempre ens quedarien els sucs, l’especialitat de la casa. El de taronja, pastanaga, poma i gingebre és exquisit.

El desig futur de la Regina i el Thomas és potenciar l’espai reservat per a exposicions d’autors no consagrats. “Volem pensar que podrem acabar vivint de la galeria, i no dels cafès com fins ara. Però ens temem que no serà fàcil: la gent d’aquí no gasta en art si el firmen desconeguts. Això no passa als nostres països”.

x

xxxxxxx

 

 

 

 

 

 

 

x

Abandono el Cosmo però a mi no m’abandona la felicitat. Aquest primer tast d’Enric Granados és un edèn per on no hi passen cotxes. I pel que fa a la resta de trams, en res s’assemblen ja al carrer lleig i gris que, durant molts anys, els residents de les cases que donen a Balmes van utilitzar com a traster i aparcament improvisat.

 

x

Top 1000 Barcelona Singular

Cosmo, c.Enric Granados, 3 (Antiga Esquerra de l’Eixample). Tel. 93.453.70.07

De dilluns a dijous, de 8.30h a 22h. Divendres i dissabtes, de 12h a 22h. Diumenges, de 14h a 22h.

Barriada: Universitat

El Paranimf com mai no l’heu vist

dissabte, 21/05/2011

Visitem l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona (III)

(Continuació)

 

Qui era Francisco Salvany? Potser als estudiosos aquesta pregunta no els va fer perdre la son. Però la veritat és que m’ha deixat intrigat llegir el seu nom, això sí, amb dificultats, enmig de tant home prominent. “No ho sabem amb absoluta certesa -comenta la guia-, però podria tractar-se d’un dels metges participants en una expedició per fer arribar la vacuna de la verola a les Índies”. Cal aixecar el cap i tenir bona vista per adonar-se que Salvany comparteix protagonisme, per exemple, amb l’Arciprestre de Hita i molts altres prohoms (cliqueu la foto de sota). Curiosament, també amb una mena d’asteriscs. “Pensem que no se’ls va ocórrer més gent a qui honorar”. Vaja, això ja costa més que m’ho empassi.

 

 

Anècdotes a banda, el Paranimf de la Universitat és, des de la mateixa porta d’entrada, un dels indrets més màgics que he trepitjat. L’arquitecte, Elies Rogent, pretenia meravellar amb tanta exuberància, i a fe que ho va aconseguir. L’enteixinat, les parets decorades amb guix policromat, els bancs, els elements d’estil mudèjar i plateresc, les trones, les rajoles, el dosser amb columnes de marbre verd, les pintures de temàtica històrica, els medallons… tot ens entusiasma. Com deia Rogent, el conjunt “impressiona l’ànim i fascina la imaginació”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El mateix Antoni Gaudí hauria pogut quedar-ne igualment encantat. Però va preferir desafiar el mestre. El seu projecte final de carrera va ser, de fet, una versió lliure i molt més atrevida del Paranimf (el seu professor, per aquelles dates, el tenia a mig construir). Comprenem que a Rogent aquesta gosadia li toqués la moral i l’orgull. Llàstima que quedés en evidència anys més tard: Gaudí ja s’havia fet un nom, però l’autor de la Sagrada Família no va tenir altre remei que conviure sempre més amb un aprovat justet fruit d’aquella insolència.

 

Fotos: Montse García

x

xxx

 

El Paranimf o Saló de Graus està reservat per als esdeveniments més solemnes i obre al públic només els dies que hi ha concert.

(Pròxima entrega: la Biblioteca Central)

Rectors retratats

dissabte, 29/01/2011

Visitem l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona (II)

(Continuació)

 

Estan tan anxovats com els estudiants de l’Autònoma viatjant en tren en hora punta. Però ells mantenen el tipus: els han pintat amb la toga negra, les punyetes roses i una medalla penjada del coll. Alguns, també, amb una col·lecció de distincions i fermalls clavats al pit. Compto 36 autoritats. Albert Pujol i Gurena, que fa tota la cara de monjo (era augustinià), va ser el primer d’estrenar-se en el càrrec. Busco l’actual rector, Dídac Ramírez, infructuosament. L’anterior, Màrius Rubiralta, tampoc no hi apareix. I això que m’asseguren que els retrats estan, sinó fets, com a mínim encarregats.

De les altres cinc absències, destaca la de Manuel Jiménez de Parga, expresident del Tribunal Constitucional, ministre de Treball amb Suárez… i rector de la UB un ja llunyà 1976. Segur que el recordeu: va ser ell qui, com qui no vol la cosa, va deixar anar que Catalunya era un dels llocs de l’Estat on es rebia Franco amb més entusiasme. Home, depèn. Si tenia en ment alguns dels col·legues que el van precedir, aleshores, sí.

Emilio Jimeno Gil, per exemple. El primer rector del franquisme, definia així els seus antecessors: “(…) unos ilusos que se creyeron capaces de formar una nacionalidad nueva, aunque para ello tuvieran que cometer el crimen de desgarrar las entrañas de su patria y la estupidez de arrojar por la borda un idioma en que se entienden 80.000.000 de hombres y en que está escrita la más hermosa literatura del mundo, para sustituirla con una lengua que sólo sirve para andar por casa”.

 

SALA DE JUNTES

Fotos: Montse García

 

El filonazi Francisco Gómez del Campillo no es quedar enrere. Responsable d’un procés de depuració dins la universitat que no té precedents (“era vital para nuestra cultura amputar con energía los miembros corrompidos”), va tenir el goig de transformar el Paranimf en una sala d’exposicions destinada a exhibir llibres i propaganda hitleriana, bust de Mein Führer inclòs.

Avui, aquests i altres mandataris il·lustres, tenen el seu raconet a la Galeria dels Retrats. Però aviat podrien tornar al seu emplaçament originari, la veïna Sala de Juntes, per tal de poder-hi encabir també les pintures d’aquells rectors que demanen pas. Em pregunto: és aquesta la millor solució? No seria més lògic resoldre-ho obsequiant amb alguns d’aquests quadres l’Arxiu de Salamanca?

(Pròxima entrega: el Paranimf)