Arxiu de la categoria ‘HORTA-GUINARDÓ’

CEIP Mas Casanovas

dimecres, 12/02/2014

Baix Guinardó (Ruta 1. Eixample del Baix Guinardó)

 

Una escola amb passat estrellat

 

El Guinardó aspirava a convertir-se, a finals de segle XIX, en un paratge excels que atragués la burgesia, de la mateixa manera que segles enrere aquestes terres havien seduït la noblesa. La solució d’alguns propietaris per tal de fer negoci amb les seves parcel·les va ser posar-hi hotels. Però l’aventura va durar ben poc, un any i tres mesos en el cas que m’ocupa. L’intent gens reeixit de Montserrat de Casanovas, posseïdora de molts d’aquells terrenys –també d’un mas liquidat amb la construcció del recinte de l’Hospital de Sant Pau i la Santa Creu– perseguia captar una clientela adinerada, a la recerca d’un indret saludable als peus de la muntanya i amb vistes panoràmiques.

 

Tot això ho complia l’Hotel Casanovas, però el propi procés d’urbanització de la zona va acabar dictant sentència: per què anar a un hotel, si m’hi puc fer un xalet? L’establiment, aixecat el 1899 entre descampats, va adquirir una reputació que en res no va ajudar-lo. Tot i néixer amb la pretensió d’un cinc estrelles –disposava de 32 habitacions molt luxoses, dotades d’enllumenat elèctric, i de jardins, un al pis principal- de seguida va agafar fama de casa de jocs i trobades furtives. D’aquell edifici, que va ser posteriorment caserna de la Guàrdia Civil, escola, novament quarter policial i un altre cop escola, es conserva avui el conjunt sencer, amb l’escalinata i les torres, però coronades per unes cúpules -vistes de prop, força matusseres- que substitueixen les originals, amb forma d’ou.

“Com a escola, no és molt funcional, que diguem”, admet l’Aureli Martínez, professor de gimnàstica, el qual demostra apreciar-la igualment molt, ja que me l’ensenya de baix a dalt, sense oblidar-se de cap racó i evidenciant, quan puja les escales de dos en dos, una excel·lent forma física. És als cossos adossats on hi ha les classes, mentre a l’antic hotel s’ubiquen el vestíbul, despatxos, la biblioteca, el laboratori i una sala multiús. Resseguint des de dins les diverses plantes, s’observa amb claredat les estances circulars que conformaven algunes de les habitacions. Costa, en canvi, imaginar-se que aquesta finca acollís també els vestuaris del primer planter del Barça, quan allà fora es va instal·lar el primer camp de futbol que va tenir l’entitat culer. Sabut això, ja no m’estranya que la cosa ni tan sols funcionés com a amagatall romàntic, no fos cas que en plena disbauxa aparegués el mateix Gamper ©BcnSingular

1.CEIP Mas Casanovas, c.Mas Casanovas 55

Polleria Lisboa

divendres, 31/01/2014

Horta (Ruta 1. Safarejos-Bacardí)

 

A foc viu

Hi ha vida més enllà del pollastre a l’ast. Però cal anar a Horta. Allà, la graellada perfecta és possible. Ja a quarts de dotze, tres màquines comencen a rostir-hi les primeres peces: més de cent, que van agafant color i desprenent una olor que fa venir gana. “Nena, com tens les guatlles?”. “Una mica crues, encara”. L’Isabel se’n cuida quan no hi és el Robert, qui fa quinze anys va decidir incorporar-hi més fauna. El porc hi és molt present: galtes, garrons i costelles es torren al foc. I a sota, ho fan dos conills, intueixo que molt apetitosos quan la carn es cogui.

 

 

 

 

 

 

 

 

 


La botiga, per on ja corria de petit l’actual amo darrere la mare, no desatén els pollastres, amb tot, el producte estrella. Se’n venen 300 els caps de setmana, i el Robert Motos me n’explica el secret: “L’important no és què hi posem, sinó què li’n traiem”. Aquí s’entretenen molt plomant els animals, pelant-los un a un a navalla i netejant-los. “I busquem que el condiment doni sabor, però no carregui”. Un preparat d’onze espècies remata la jugada. Xoriços, xistorres, botifarres i botifarrons, així com canelons i les habituals patates al caliu, se sumen a l’oferta d’aquest establiment, que ja fa 40 anys que rutlla. Ara que l’he descobert, potser m’animo a organitzar (per encàrrec) una barbacoa ©BcnSingular

1.Polleria Lisboa, c.Lisboa 1. Tel. 93.420.25.37

Obert de dimarts a divendres, de 7 a 15 h, i dissabtes i diumenges, de 10 a 16 h

Qui no es consola és perquè no vol

dijous, 13/06/2013

Un xalet de Can Baró amaga darrere un jardí amb més passat que futur 

xxx

Estan repartides per tot el barri, però aquesta villa en particular se situa en un dels carrers afortunadament menys costeruts. S’hi arriba, això sí, després d’una pujada indecent en cas d’haver vingut en metro. La torreta, modesta, es va construir, com la resta, a principis de segle XX i és l’últim edifici d’aquest tram que ja no queda alineat. Avui, si en Blasco Poch volgués, el xalet Villa Consuelo podria anar a terra. Pel que es veu, no té prou valor (el valor sentimental no es té en compte). I menys que en tindrà: d’ençà que se li va morir la dona, ara fa sis anys, en Blasco té el jardí descuidat perquè diu que no se’n pot fer càrrec. Una llàstima. El galliner fa funcions de traster, i l’estany està sec. Tenia també un cirerer, però el va fer talar. “Quan floria, em deixava perdut el terra”. No el culpo. L’home, ja gran, simplement es resigna a la seva nova i dura realitat. “Mira el nesprer, encara fa goig”. Aquest arbre i el nom de la casa són l’únic consol que li queda.

xxx

x

 

 

 

 

 

 

xxx

Villa Consuelo, av.Verge de Montserrat 43 (Can Baró)

Propietat privada

Ruta 1 – Can Baró. Parada núm.1

Herències del continent oblidat

diumenge, 11/12/2011

El Museu Africà Daniel Comboni, tota una raresa a l’Eixample d’Horta

Fotos: Montse García

x

Sis milions de persones parlen ewe. Jo en conec només una, i es diu Antonio. De ben jove ja complia els dos principals requisits per ser missioner combonià: abraçar la fe cristiana i estar decidit a donar-ho tot per Àfrica. Però no en va tenir prou. “M’havia d’entendre amb aquella gent si volia convènce’ls d’alguna cosa”. Aprendre ewe no és fàcil. Es tracta d’una llengua tonal, de manera que una mateixa paraula pot tenir significats molt diferents segons com la pronunciem. “Al principi m’adonava que sortien sempre de missa amb cara d’estranyesa. Es veu que en comptes de dir-los: “marxeu en pau”, els instava a anar-se’n “amb fred”. Això passava a Togo, i, gairebé cada diumenge, sota un sol abrasador.

 

 

xxx

xxx

 

 

 

 

 

 

 

xxx

xxx

xxx

De retorn a Espanya, Antonio Calvero va materialitzar la seva estima per la història i la tradició africanes amb la creació, el 1990 a Madrid, d’un museu que, anys més tard, també veuria la llum a Barcelona. Arribar-hi ja és tota una aventura. Dins, en viurem una altra més per l’estil de les que organitza Kananga. Però molt menys pretensiosa.

x

xxx

La col·lecció, per bé que comprèn una gran varietat d’èpoques, països i temàtiques, exhibeix els objectes d’una manera modesta, i amb una intenció més didàctica que seductora. No obstant, és lògic que ens sentim atrets per aquests collarets i penjolls tan vistosos, o pels estris decorats amb sanefes que ja voldríem trobar a l’Ikea, o per les teles lluents i els calçats fets amb pell de camell o d’elefant. Els instruments musicals, ben rars, acaparen també un parell o tres de vitrines, i del conjunt de màscares, en sobresurt una utilitzada al Congo durant la iniciació de l’adolescent que amb 12 o 13 anys ha de demostrar estar preparat per valdre’s per si sol.

xxx

xxx

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

xxx

x

Vista aquesta sala, vistes totes. Però aquest únic espai és suficient per comprendre l’enorme riquesa ètnica i cultural d’un poble massa sovint menystingut. “A Europa ens vanagloriem del període renaixentista, en contraposició a l’endarreriment manifest que aleshores hi havia al continent negre. Oblidem, però, que molt abans havia existit l’imperi Mossi, molt fecund”. D’aquell regne ric i poderós solament en queda el record. Avui els Mossi són una de les tribus més pobres de l’Àfrica.

xxx

xxx

xxx

Molt ficat en el seu paper de cicerone, l’Antonio em mostra, abans d’acabar, encara algunes curiositats més, sempre al compàs d’una música escaient: la recreació d’un habitatge dels fula, del Senegal; una pintura amb la presència d’un Sant Jordi mulato (Sant Jordi és el patró d’Etiòpia), i diverses joguines elaborades per infants. “Espero que t’hagi resultat profitós”, em diu, mentre s’acomiada en ewe: “Ves-te’n en pau”. A l’home, baixet i amb cara de savi bondadós, me’l quedo mirant per última vegada quan, de sobte, em ve una esgarrifança, suposo que de fred.

x

xxx

C.PEGUERA.113.JPGC.PEGUERA.043.JPGC.PEGUERA.063.JPG

xxx

Top 1000 Barcelona Singular

Museu Africà Daniel Comboni, c.Feliu i Codina 59 (Horta). Tel. 93.427.85.77.

Visites concertades per a grups, excepte els dies festius i el mes d’agost.

Obert els dijous de 16h a 20h. Entrada gratuïta.

Barriada: Eixample d’Horta

Plats pantagruèlics per reconciliar-se amb el món

dijous, 16/06/2011

Una casa de menjars gallega, la millor opció gastronòmica del Baix Carmel

 

Tenim la recepta per deixar d’estar indignats, encara que sigui només durant unes hores. Això sí, s’ha de pujar fins el Carmel. A escassos cent metres d’on es va produir l’esvoranc que el gener de 2005 va obligar a desallotjar 500 famílies, sobreviu un restaurant modest regentat per un matrimoni d’Orense. Recordo que va ser una paradista del mercat qui, sense dubtar-ho, em va dir que si volia menjar bé havia d’anar a aquest gallec del carrer del Pantà de Tremp: Villa de Arosa.

xxx

 

Jo havia descobert aquesta part baixa del Carmel durant les successives expedicions que vam fer els periodistes arran del sinistre de les obres del metro, i us ben asseguro que aleshores recórrer el barri no era fàcil. Menys encara trobar un lloc decent on poder ficar-se alguna cosa a l’estómac. Avui, amb carrers fins i tot exclusius per a vianants, la zona més propera a l’epicentre del drama ha guanyat, i molt. Però, ai!, temia que a l’hora que t’entra la gana, acabés tenint els mateixos problemes que sis anys enrere.

No us enganyaré: bars on prendre una canya (o dues, o tres) n’hi ha molts. Però els que preparen dinars són comptats. D’aquests, el Villa de Arosa és la millor tria. Per la quantitat (les racions són molt abundants), per la qualitat (proveu el caldo gallego, les costelles de xai o la carn arrebossada) i pel preu: perquè us en feu una idea, un plat de macarrons casolans no arriba als tres euros.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La Pilar és qui cuina i en Manolo serveix. No són gent molt parladora, però intueixo que la seva vida no ha estat un camí de roses. De Galícia van fixar el rumb cap a Suïssa, i de Suïssa, al Carmel. Les penúries de vegades no cal explicar-les quan són tan evidents. La Pilar, de fet, parla a través dels seus plats: és generosa, segur, i una magnífica cuinera.

 

Fotos:  Montse García

Villa de Arosa, c.Pantà de Tremp 12 (Carmel). Tel.93.420.0162. De 7.30 a 21h. Tancat els diumenges.

Barriada: Baix Carmel

Una plaça maltractada

dijous, 14/04/2011

(Pòst-its Carmel)

UN BANC AMB VISTES

M’hauria pogut passar tot el matí fotografiant caques de gos. La plaça de Boyeros del Carmel, quan es va inaugurar, va demostrar ser un magnífic exemple de com dignificar un barri amb una trama urbana complicada. Preocupa la poca cura que avui en tenen els veïns, i la desídia de Parcs i Jardins i dels serveis de neteja.

El miracle de “Sant” Bacardí

diumenge, 20/02/2011

Disfresses, cases-jardí i salchipapas a la plaça amb més encant d’Horta

x

“Aquí celebràvem amb l’escola els Carnestoltes. No te’n recordes?” No, no me’n recordo. De fet, creia haver descobert aquesta indret tenint més de trenta anys. “I del Don Bocata, tampoc no te’n recordes?” Definitivament, tinc una memòria de mosquit.

x

x

La plaça de Bacardí no és, avui, com se suposa que l’hauria de recordar. Aleshores hi passaven cotxes i no s’hi havien col·locat encara les dues palmeres. “Va ser cosa del Maragall”, em diu la Maria Antònia Vila, veïna del número 14. “Molt abans, això estava ple de comerços: teníem dues cases de queviures, una cansaladeria, una polleria, una lleteria i dos forns de pa”. La Maria Antònia viu en una casa amb jardí, i per Sant Joan l’utilitza per reunir-hi al voltant d’una taula tota la família, molt arrelada a Horta.

x

xxx

xxx

.

xxx

xxx

xxx

xxx

xxx

xxx

xxx

x

La filla, anys enrere, va obrir a la plaça la braseria La Bacardina, que duu el nom amb què era coneguda la seva besàvia, masovera de la finca dels Bacardí. El restaurant ja no els pertany. Ara se’n fa càrrec en Carlos Alférez, un paio curiós que ha sabut mantenir el nivell: el revoltillo de bolets i espàrrecs, i un bacallà a la mel excel·lent ho confirmen.

xxx

xxx

xxx

xxx

xxx

D’ell és la idea d’oferir als clients de l’altre local seu, el cafè-terrassa de la cantonada i antic Don Bocata, un dels plats més sol·licitats a totes hores: les salchipapas, una bomba calòrica típica dels països de l’Amèrica Llatina més fàcil de fer que de digerir. L’alternativa: unes braves, uns calamars a l’andalusa o els entrepans gratinats amb pa de xapata que el proper cop que hi vagi m’aventuraré a provar.

xxx

 

Alexandre de Bacardí, polític, advocat i escriptor, va iniciar la urbanització d’aquesta zona el 1870, quan Horta encara era un nucli poc poblat i molt dispers que començava a atraure gent benestant desitjosa de plantar-hi les seves torretes d’estiueig.

L’home va tenir l’ocurrència de batejar els carrers que circumden la plaça de Bacardí amb el seu nom, el de la seva difunta esposa i el del seu germà Baltasar, a qui va convertir en sants: Sant Alexandre, Santa Amàlia i Sant Baltasar (actual carrer del Duero; Baltasar de Bacardí té igualment un carrer dedicat al barri de Badal). Desconec si tots tres havien fet prou mèrits per merèixe’s aquesta dintinció. Però si ens referim a miracles, aquesta plaça n’és un.

 

Fotos: Montse García

x

La Bacardina, c.Santa Amàlia 38 (Horta)

Barriada: Bacardí

L’home sense rostre

dimarts , 11/01/2011

(Pòst-its Horta)

Foto: Montse García

Què li ha passat al monument a Castelao que hi ha a Horta? Què se n’ha fet de les seves ulleres de pasta? La imatge de sota és de quan es va inaugurar l’escultura.