Arxiu de la categoria ‘Horta’

Polleria Lisboa

divendres, 31/01/2014

Horta (Ruta 1. Safarejos-Bacardí)

 

A foc viu

Hi ha vida més enllà del pollastre a l’ast. Però cal anar a Horta. Allà, la graellada perfecta és possible. Ja a quarts de dotze, tres màquines comencen a rostir-hi les primeres peces: més de cent, que van agafant color i desprenent una olor que fa venir gana. “Nena, com tens les guatlles?”. “Una mica crues, encara”. L’Isabel se’n cuida quan no hi és el Robert, qui fa quinze anys va decidir incorporar-hi més fauna. El porc hi és molt present: galtes, garrons i costelles es torren al foc. I a sota, ho fan dos conills, intueixo que molt apetitosos quan la carn es cogui.

 

 

 

 

 

 

 

 

 


La botiga, per on ja corria de petit l’actual amo darrere la mare, no desatén els pollastres, amb tot, el producte estrella. Se’n venen 300 els caps de setmana, i el Robert Motos me n’explica el secret: “L’important no és què hi posem, sinó què li’n traiem”. Aquí s’entretenen molt plomant els animals, pelant-los un a un a navalla i netejant-los. “I busquem que el condiment doni sabor, però no carregui”. Un preparat d’onze espècies remata la jugada. Xoriços, xistorres, botifarres i botifarrons, així com canelons i les habituals patates al caliu, se sumen a l’oferta d’aquest establiment, que ja fa 40 anys que rutlla. Ara que l’he descobert, potser m’animo a organitzar (per encàrrec) una barbacoa ©BcnSingular

1.Polleria Lisboa, c.Lisboa 1. Tel. 93.420.25.37

Obert de dimarts a divendres, de 7 a 15 h, i dissabtes i diumenges, de 10 a 16 h

Herències del continent oblidat

diumenge, 11/12/2011

El Museu Africà Daniel Comboni, tota una raresa a l’Eixample d’Horta

Fotos: Montse García

x

Sis milions de persones parlen ewe. Jo en conec només una, i es diu Antonio. De ben jove ja complia els dos principals requisits per ser missioner combonià: abraçar la fe cristiana i estar decidit a donar-ho tot per Àfrica. Però no en va tenir prou. “M’havia d’entendre amb aquella gent si volia convènce’ls d’alguna cosa”. Aprendre ewe no és fàcil. Es tracta d’una llengua tonal, de manera que una mateixa paraula pot tenir significats molt diferents segons com la pronunciem. “Al principi m’adonava que sortien sempre de missa amb cara d’estranyesa. Es veu que en comptes de dir-los: “marxeu en pau”, els instava a anar-se’n “amb fred”. Això passava a Togo, i, gairebé cada diumenge, sota un sol abrasador.

 

 

xxx

xxx

 

 

 

 

 

 

 

xxx

xxx

xxx

De retorn a Espanya, Antonio Calvero va materialitzar la seva estima per la història i la tradició africanes amb la creació, el 1990 a Madrid, d’un museu que, anys més tard, també veuria la llum a Barcelona. Arribar-hi ja és tota una aventura. Dins, en viurem una altra més per l’estil de les que organitza Kananga. Però molt menys pretensiosa.

x

xxx

La col·lecció, per bé que comprèn una gran varietat d’èpoques, països i temàtiques, exhibeix els objectes d’una manera modesta, i amb una intenció més didàctica que seductora. No obstant, és lògic que ens sentim atrets per aquests collarets i penjolls tan vistosos, o pels estris decorats amb sanefes que ja voldríem trobar a l’Ikea, o per les teles lluents i els calçats fets amb pell de camell o d’elefant. Els instruments musicals, ben rars, acaparen també un parell o tres de vitrines, i del conjunt de màscares, en sobresurt una utilitzada al Congo durant la iniciació de l’adolescent que amb 12 o 13 anys ha de demostrar estar preparat per valdre’s per si sol.

xxx

xxx

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

xxx

x

Vista aquesta sala, vistes totes. Però aquest únic espai és suficient per comprendre l’enorme riquesa ètnica i cultural d’un poble massa sovint menystingut. “A Europa ens vanagloriem del període renaixentista, en contraposició a l’endarreriment manifest que aleshores hi havia al continent negre. Oblidem, però, que molt abans havia existit l’imperi Mossi, molt fecund”. D’aquell regne ric i poderós solament en queda el record. Avui els Mossi són una de les tribus més pobres de l’Àfrica.

xxx

xxx

xxx

Molt ficat en el seu paper de cicerone, l’Antonio em mostra, abans d’acabar, encara algunes curiositats més, sempre al compàs d’una música escaient: la recreació d’un habitatge dels fula, del Senegal; una pintura amb la presència d’un Sant Jordi mulato (Sant Jordi és el patró d’Etiòpia), i diverses joguines elaborades per infants. “Espero que t’hagi resultat profitós”, em diu, mentre s’acomiada en ewe: “Ves-te’n en pau”. A l’home, baixet i amb cara de savi bondadós, me’l quedo mirant per última vegada quan, de sobte, em ve una esgarrifança, suposo que de fred.

x

xxx

C.PEGUERA.113.JPGC.PEGUERA.043.JPGC.PEGUERA.063.JPG

xxx

Top 1000 Barcelona Singular

Museu Africà Daniel Comboni, c.Feliu i Codina 59 (Horta). Tel. 93.427.85.77.

Visites concertades per a grups, excepte els dies festius i el mes d’agost.

Obert els dijous de 16h a 20h. Entrada gratuïta.

Barriada: Eixample d’Horta

El miracle de “Sant” Bacardí

diumenge, 20/02/2011

Disfresses, cases-jardí i salchipapas a la plaça amb més encant d’Horta

x

“Aquí celebràvem amb l’escola els Carnestoltes. No te’n recordes?” No, no me’n recordo. De fet, creia haver descobert aquesta indret tenint més de trenta anys. “I del Don Bocata, tampoc no te’n recordes?” Definitivament, tinc una memòria de mosquit.

x

x

La plaça de Bacardí no és, avui, com se suposa que l’hauria de recordar. Aleshores hi passaven cotxes i no s’hi havien col·locat encara les dues palmeres. “Va ser cosa del Maragall”, em diu la Maria Antònia Vila, veïna del número 14. “Molt abans, això estava ple de comerços: teníem dues cases de queviures, una cansaladeria, una polleria, una lleteria i dos forns de pa”. La Maria Antònia viu en una casa amb jardí, i per Sant Joan l’utilitza per reunir-hi al voltant d’una taula tota la família, molt arrelada a Horta.

x

xxx

xxx

.

xxx

xxx

xxx

xxx

xxx

xxx

xxx

x

La filla, anys enrere, va obrir a la plaça la braseria La Bacardina, que duu el nom amb què era coneguda la seva besàvia, masovera de la finca dels Bacardí. El restaurant ja no els pertany. Ara se’n fa càrrec en Carlos Alférez, un paio curiós que ha sabut mantenir el nivell: el revoltillo de bolets i espàrrecs, i un bacallà a la mel excel·lent ho confirmen.

xxx

xxx

xxx

xxx

xxx

D’ell és la idea d’oferir als clients de l’altre local seu, el cafè-terrassa de la cantonada i antic Don Bocata, un dels plats més sol·licitats a totes hores: les salchipapas, una bomba calòrica típica dels països de l’Amèrica Llatina més fàcil de fer que de digerir. L’alternativa: unes braves, uns calamars a l’andalusa o els entrepans gratinats amb pa de xapata que el proper cop que hi vagi m’aventuraré a provar.

xxx

 

Alexandre de Bacardí, polític, advocat i escriptor, va iniciar la urbanització d’aquesta zona el 1870, quan Horta encara era un nucli poc poblat i molt dispers que començava a atraure gent benestant desitjosa de plantar-hi les seves torretes d’estiueig.

L’home va tenir l’ocurrència de batejar els carrers que circumden la plaça de Bacardí amb el seu nom, el de la seva difunta esposa i el del seu germà Baltasar, a qui va convertir en sants: Sant Alexandre, Santa Amàlia i Sant Baltasar (actual carrer del Duero; Baltasar de Bacardí té igualment un carrer dedicat al barri de Badal). Desconec si tots tres havien fet prou mèrits per merèixe’s aquesta dintinció. Però si ens referim a miracles, aquesta plaça n’és un.

 

Fotos: Montse García

x

La Bacardina, c.Santa Amàlia 38 (Horta)

Barriada: Bacardí

L’home sense rostre

dimarts , 11/01/2011

(Pòst-its Horta)

Foto: Montse García

Què li ha passat al monument a Castelao que hi ha a Horta? Què se n’ha fet de les seves ulleres de pasta? La imatge de sota és de quan es va inaugurar l’escultura.