Arxiu de la categoria ‘Can Peguera’

En un llogaret de la Gàl·lia…

dimarts , 4/10/2011

El barri més progre de Barcelona resisteix amagat darrere el Turó de la Peira

Fotos: Montse García

x

“Ja podíem tenir una muntanya com aquella als nassos, que la llenya s’anava a buscar a Collserola”. Els primers 534 habitatges que es van aixecar a Can Peguera no enganyaven ningú: aquell seria un barri humil, de cases baixes i minúscules, amb cuina econòmica i un petit jardí a l’entrada. Se sumava, de fet, a altres promocions, algunes més singulars que altres, destinades a aixoplugar barraquistes i nouvinguts. Les penúries van ser moltes, però no van desembocar mai en actes de traïció envers el seu veí més apreciat: el Turó de la Peira. “Per a nosaltres, sempre ha estat intocable”.

xxx

xxx

xx

 

 

 

 

 

xxx

El Pep Ortiz, president de l’AV Can Peguera des de fa 37 anys, s’oblida conscientment dels orígens d’aquesta zona repleta de pinedes, amb les quals s’obtenia la resina que servia després per elaborar pega. De la “fàbrica” -una masia, de nom Can Peguera-, en queden només els fonaments, utilitzats en la construcció d’un edifici que avui fa companyia a l’església de Sant Francesc Xavier, d’inspiració colonial.

 Foto: M.P

 

“Som i serem un veïnat d’esquerres”. El Pep no parla per parlar. Part de la Columna de Durruti va sortir d’aquí. Les Cases Barates de Ramon Albó -així s’anomenaven- eren un niu de cenetistes i per això les represàlies van ser brutals. En l’actualitat, socialistes i ecosocialistes no tenen rival. “Ara hi posarem un reformatori per a joves”. L’enèsim equipament que altres barris rebutjarien.

 

xxx

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Quan a Barcelona queien bombes, tothom acudia al refugi antiaeri, actualment amb els accessos tapiats. Recuperar-lo és una vella reivindicació veïnal. Jo, en canvi, em marco una altra fita, a curt termini: trobar un bar. “Tan sols en tenim dos, i un no te’l recomano”, em diu el Pep. El segon resultarà ser el local social del PSC, i intueixo -veient els retrats de polítics que pengen de les parets- que tampoc no és apte per a tots els gustos.

 

 Foto: M.P

 

Llafranc, Pals, Fitor, Montagut, Vila-seca, Biure, Marçà, Cabanelles… Recórrer els carrers de Can Peguera és, alhora, fer-ho per diverses localitats de les comarques catalanes. La idea va sorgir en ple franquisme, i s’ha respectat. Canvis, en realitat, n’hi ha hagut pocs. Alguns habitacles, com el de la Bernarda, s’han convertit en apartaments de dues plantes. Al fons, un gratacels amb pisos protegits per a joves actua de contrast. I en la mateixa línia d’altres barriades, uns quants carrerons han passat a ser exclusius per a vianants. El cens d’immigrants és el més baix de la ciutat: 83, només un 3,7% del total. I a les casetes blanques, únicament consta que han vingut dues famílies.

 

xxx

 

 

 

 

 

 

 

El futur de Can Peguera és, avui, més esperançador que mai. En els últims 30 anys, s’ha rehabilitat la meitat dels edificis, i les intencions del Patronat, propietari dels habitatges, disten molt de la destrucció que s’ha fet al Bon Pastor o, temps enrere, a Baró de Viver i a la Zona Franca. Can Peguera, a més, és barri oficial. I això en principi havia de significar que tard o d’hora disposi d’uns serveis mínims: una plaça major, una escola bressol i també una estació de Bicing. Tot això és perfecte; ara bé, em pregunto, i el tercer bar, per a quan?

 

x

Top 1000 Barcelona Singular

Can Peguera, entre els barris d’Horta, el Turó de la Peira i la Guineueta.

Estacions de metro més properes: Vilapicina i Valldaura.