Entrades amb l'etiqueta ‘Bars de tapes’

Entrepà de calamars (La Peninsular)

dimarts , 11/03/2014

Top 100 Entrepans (Secció Ho he provat, Barceloneta)

 

L’aperitiu més cañí

La sorpresa se suposava que havia de ser l’entrepà de calamars. I ho ha estat, no en tingueu cap dubte. Però tan sols una de moltes, més de les que s’intueix quan s’entra en aquest establiment renovat de dalt a baix i que, no obstant, el Sergio Gil ha aconseguit que sigui realment genuí; com les bodegues de sempre de la Barceloneta, i amb una oferta gastronòmica que rescata plats que menjaven alguns dels seus pobladors procedents de molts altres indrets d’arreu de l’Estat: els callos, el cochinillo i les sardines amb escabetx. La Peninsular oculta, a més, al soterrani un refugi antiaeri de la Guerra Civil, que havia estat també un assecador de bacallà, convertit ara en un reservat per a qui vulgui organitzar un sopar en grup.

Encara m’ha impactat més, però, descobrir el propòsit de tot plegat. El Sergio és antropòleg i ha obert aquest i dos locals més pràcticament alhora i no només amb finalitats empresarials: són l’excusa per a un treball de camp -la base de la seva tesi doctoral- en què s’ha proposat analitzar el comportament de la gent en llocs de trobada com són els bars, on sovint la gent reforça el seu sentiment de pertinença a una classe, o tot el contrari: s’hi infiltra per viure experiències noves.

Això últim és precisament el que he fet jo: posar-me en la pell d’un senyor castís i demanar-me un bocata de calamares. Aquí el broden, i ho diu un servidor que n’ha endrapat uns quants a la capital d’Espanya. El mol·lusc, portat de la llotja, s’arrebossa amb farina i cervesa, i s’acompanya d’una maionesa molt suau i amb alfàbrega, un condiment perfecte. L’han encertat també amb el panet, i el vermut de la casa admeto que entra molt bé. Només han faltat dues coses: obsequiar el cuiner amb un zapateado i cridar ben fort: ¡OOOLÉ! ©BcnSingular

La Peninsular, c.Mar 29. Tel. 93.221.40.89

Revolució (la segona) a Blai

diumenge, 21/04/2013

Set nous locals animen la temporada de sol i terrasseta al carrer Major del Poble-sec

xxx

Avui no us penso descobrir el carrer de Blai. En tot cas, us el redescobreixo. Consolitat ja com l’eix principal del barri, el main street del Poble-sec és el punt de trobada de la nova fornada de residents, siguin catalans, italians, pakistanesos o dominicans; alternativa ravalera a la veïna i turística Ciutat Vella, i al Sant Antoni més hypster. No admet comparacions, encara que agafa una mica de la rambla del Poblenou i molt del carrer de Joaquín Costa. I té, sobretot, terrasses. Moltes terrasses. Quatre pertanyen a establiments molt recents: Es Xibiu, bar de montaditos amb un toc mallorquí; Pomodoro Rosso, pizzeria milanesa; Manga Rosa, cocteleria brasilera; i Factory Burger, fast food turc. Les millors novetats, però, les he trobat portes endins.

xxx

 

 

 

 

 

xxx

 

xxx

Les germanes Imma i Teresa Blescia són de “l’empenya d’Itàlia”. Es refereixen a Basilicata, una regió del sud que, m’assegura la Teresa, no la coneix ni la gent del seu país. Les focaccias del local que han obert, L’Angolino, encara les he de tastar, però intueixo, veient-les, que sí que tindran notorietat. No m’he pogut resistir, en canvi, a un Spritz Aperol, i estic segur que tampoc no trigaré gaire a provar el brunch, que anuncien amb lletres ben grosses. Quan hi torni, hauré de girar la vista per evitar que em temptin els montaditos de la taverna del costat, La Tasqueta de Blai, l’última incorporació a la ruta de pintxos de la zona. Més heterogeni és un bar amb nom de gos, El Patán, de tapes gallegues, tostaditas, vermuts… i vinils, però que transmet també molt bon rotllo.

xxx

xxx

 

 

 

 

 

 

 

xxx

Sumem a tots aquests, llocs consagrats del tram Blai-Blesa com Carmesí, Koska, La Tieta, Lia d’en Vicius, La Fíbula, Blai Tonight o Barramón, que ens compliquen la tria, i donem per perdut el Zodiaco, que ha canviat d’amos, ara poc fiables. En surt un resultat clarament favorable, que obliga a retocar un lema que es cantava fa uns anys, El Poble-sec està de moda, i afegir-li: i no diguem el carrer de Blai!

 

xxx

Es Xibiu, c.Blai 48. Tel.93.175.35.87; Pomodoro Rosso, c.Blai 44; El Patán, c.Blai 33. Tel. 619.85.39.42; Manga Rosa, c.Blai 31; L’Angolino, c.Blai 15. Tel. 93.624.19.44; La Tasqueta de Blai, c.Blai 17. Tel. 656.96.87.67; Burger Factory, c.Blai 12 (Poble-sec)

 

Envàs, tu et quedes

diumenge, 17/02/2013

La col·lecció de gerres d’El Vaso de Oro, una atracció afegida

xxx

 

 

 

 

 

 

 

 

 

x

“Tens una escala?” Ha estat potser la primera vegada que algú s’ha interessat més pel continent que pel contingut. S’entén, doncs, la cara d’estranyesa que m’ha posat el Gabriel. “Sí, és clar”. Les gerres, algunes d’imponents, que decoren el bar que va inaugurar aquest bloc em semblen un distintiu marca de la casa tan important com ho són les filarmòniques, sempre tan ben tirades, i els filets amb foie. Confiant no desequilibrar-me, m’entretinc fotografiant les que tenen rostre humà, i que es troben a una alçada considerable. “N’hi ha que pertanyen a clients, i quan vénen les hi baixo”. La resta -també les més gegantines- es van comprar, majoritàriament, en successius viatges que els Fort van estar fent durant anys a Alemanya, on el pare de la nissaga, a part de treballar-hi un temps, no hi ha dubte que va aprendre els secrets de la bona cervesa.

 

xxx

xx

 

 

 

 

 

 

 x

Aquest contingut s’ha emès al programa Connexió Barcelona. Mira’l aquí

x

Top 2500 Barcelona Singular

El Vaso de Oro, c.Balboa 6 (Barceloneta)

Obert de dilluns a diumenge de 12 a 24h. Tel. 93.319.30.98

Ruta 1 Barceloneta – Eixample de la Barceloneta

Magiar en cos i ànima

diumenge, 4/03/2012

El bar hongarès Alma Cafè, una excentricitat en ple Raval

xxx

“Si, com m’ha passat, un dia et trobes sol al capdavant d’un negoci com aquest, acabes optant per allò que portes a la sang. Jo sóc hongarès, així que, què havia de fer sinó muntar un bar hongarès?”. Des que era nen, l’Àron Vermes tenia clar que es volia dedicar a l’hosteleria. Però obrir un local a Barcelona no figurava, d’entrada, en els seus plans. “Volia anar-me’n on fos que pogués aprendre un altre idioma. Havia viscut uns mesos a Alemanya; també a Anglaterra, i mira, vaig decidir venir aquí per una raó ben tonta: sóc fan del Barça”. Després d’una primera etapa com a cambrer a Els Pescadors, i d’una segona, ja amb l’Alma, oferint plats de fusió elaborats per un xef brasiler, n’ha arribat una tercera, que, confiem, sigui la més reeixida. No serà per falta de ganes.

xxx

xxx

 

 

 

 

 

 

xx

 

xxx

“Tot i la crisi, la gent surt tant com abans. Potser els clients no gastaran molt, però l’important és que entrin”, conclou l’Àron. I si ho fan, ja ho dic jo que menjaran. L’oferta, cert, no és gaire àmplia. Amb més motiu caldrà, doncs, provar el plat nacional, el gulasch, barrejat amb pasta, o encara millor, en la seva variant més famosa: amb sopa; un guisat sensacional. Tant d’una manera com de l’altra, el temps de preparació resulta clau.

“La cuina hongaresa és molt casolana, incorpora moltíssimes espècies i sabors forts, i requereix estar-s’hi estona”, m’adverteix l’Àron, qui assegura haver-se passat tres hores amb aquest estofat de vedella, i dues més a foc lent per tenir enllestit el caldo. “El truc és posar-hi molta ceba”, em diu. “Ceba d’Hongria”, afegeix. Un toc magiar que també trobem a la resta de la carta: embotits i formatges importats, pollastre paprikash, fözelék de pèsols i ou ferrat… i en alguns dels seus vins i licors (obligat cloure l’àpat amb un pàlinka, penetrant per no dir incendiari). Fins i tot és hongarès el nom de l’establiment, de decoració impecable. “Alma significa poma en el meu idioma”. Ara entenc, amic Àron, perquè aquest apfelstrudel que m’he demanat com a colofó m’ha arribat a l’ànima.

xxx

xx

Top 1000  Barcelona Singular

Alma Cafè, c.Riera Alta 33-35 (Raval). Tel.93.442.96.14

Obert de dimarts a dijous, de 12.30h a 24h, divendres i dissabte, fins les 2.30h, i diumenges, de 16h a 24h

Barriada: El Pedró

 

Els jardins guarits

divendres, 11/11/2011

Visitem l’antic Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (I)

xxx Fotos: Montse García

xxxxxxxxx

No feia miracles. En temps d’epidèmies, la mortalitat, allà dintre, es disparava fins al 70%. El mateix Antoni Gaudí hi va ingressar malferit, i ja no en va sortir viu. Però l’antic hospital de la Santa Creu i Sant Pau disposava, almenys, d’un espai central i ajardinat d’efectes sedants.

xxx

xxxxxxxxxxxxx

xxx

  xxxxxxxxxxxxxx

xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx

L’edifici, del segle XV i destinat inicialment a donar resposta a les necessitats assistencials de l’època, va acabar saturat de tal manera que els malalts es podien tocar estirant el braç, si és que encara el conservaven.

Hem de saber que això d’anar a l’hospital a curar-se és relativament nou. La gent hi acudia a “morir bé”. Hi havia, de fet, més presència de foranis -molts arribats per mar- que d’autòctons. I el popurri de miserables era ben divers: esguerrats, nafrats i desvalguts compartien sostre amb expòsits, dements i pobres de solemnitat.xxx

xx

xxx

Avui, és obvi, un amuntegament semblant seria impensable. Els més desgraciats tampoc no han marxat, però, gaire lluny. El claustre sol aixoplugar indigents que durant el dia s’apropien d’alguns racons dels jardins de Rubió i Lluch. I a pesar d’aquesta evidència, massa comuna en aquest i en tants altres barris de Barcelona, m’atreveixo a afirmar que l’indret, per fi, l’hem recuperat.

xxx

    

xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx

    

xxx

xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx

xxxxxxx

xxx

Hi ha contribuït, segur, la terrassa del bar El Jardí, oberta tot l’any. Però també el trànsit constant d’estudiants de les universitats més pròximes, turistes i usuaris de les dues biblioteques, la de Catalunya i la del Raval.

xxx

xxx

En aquesta primera aproximació al recinte, que tant bé coneix l’Edu Garcia, autor del bloc Barcelona es poderosa, no podem passar per alt la reproducció exacta de la creu barroca destruïda el 1936, que ens recorda que sense el suport financer de les autoritats eclesiàstiques, difícilment l’hospital hauria pogut fer-se realitat.

xxx

        

xxxxxxxxxxxxxx

        

xxxxxxxxxxxxxxxxxx

xxxxxxxxxxxxxxx

xxxxx

Les donacions particulars també van ajudar. Sobretot, a mantenir-lo un cop ja construït. Sense anar més lluny, el Teatre Principal de la Rambla va néixer amb aquesta intenció: proveir de recursos la institució sanitària amb els diners recaptats en els espectacles que s’hi programaven. xxxx

 

xxx

 MGM_9802.JPG        MGM_9794.JPG  

xxx

xxxxxx

         xxxxxxxxxxxx

Igualment està molt justificada la presència de dues escultures, una dedicada a la Caritat i l’altra a Sant Roc, amb el seu gos, tan sant com ell, fent-li companyia. Diu la llegenda que aquest pelegrí d’origen occità va ser guarit de la pesta per l’animal i es va convertir així en protector dels qui n’eren portadors.

No és per aixafar la guitarra a ningú, però circula una versió més creïble segons la qual Sant Roc no hauria existit mai, i el seu nom derivaria de Racus d’Autun, un altre sant, en aquest cas protector de la tem…pesta!

xxx

xxx

Jardins de Rubió i Lluch, c.Hospital 56-58 (Raval). Barriada: Hospital

Bar El Jardí. Obert de dilluns a dijous, de 10h a 22h, i els divendres i dissabtes, de 10h a 22.30h

Pròxima entrega: Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya

El carreró fantasma

dissabte, 9/07/2011

Un passatge de la Barceloneta amb prou feines conserva el nom i la placa

 

No consta a les guies de carrers i si es busca al plànol del web de l’Ajuntament, la resposta no admet dubtes: “via no trobada”. El passatge de la Cadena, per tant, no existeix. O sí, però no ho sembla. Situat intramurs, s’intueix només des del carrer de Carbonell, on una làmina de marbre indica l’únic tram visible. S’hi accedeix a través del Bitácora, bar de tapes amb unes braves de notable alt i un pati (el passatge en qüestió) al darrera.

 

 

Aquest espai  ignorat havia estat, qui ho diria, un indret de pas obligat, ja que just allà (o a tocar) s’ubicava la rudimentària estació que va inaugurar la línia Barcelona-Mataró, primer trajecte en tren de la Península. Resseguint el passatge s’arribava també fins a la plaça de braus de la Barceloneta, “El Torí”, on s’alça avui la seu de Gas Natural.

En direcció contrària, s’hi succeïen les tavernes, però amb la reforma del passeig Nacional -actual Joan de Borbó- van desaparèixer. Totes menys una: la Siempre Viva, fent honor al seu nom, perdura encara com a restaurant, tot i que una mica més avall (a l’emplaçament original hi ha ara la cerveseria Costa Brava). També  manté viu el record del passatge de la Cadena el Mas dels Arcs, una fruiteria del carrer de Balboa, amb un tros d’aquest carreró convertit avui en magatzem.

 

xxx

 

 

 

 

 

 

 

Passatge de la Cadena (Barceloneta).

Barriada: Eixample de la Barceloneta

El miracle de “Sant” Bacardí

diumenge, 20/02/2011

Disfresses, cases-jardí i salchipapas a la plaça amb més encant d’Horta

x

“Aquí celebràvem amb l’escola els Carnestoltes. No te’n recordes?” No, no me’n recordo. De fet, creia haver descobert aquesta indret tenint més de trenta anys. “I del Don Bocata, tampoc no te’n recordes?” Definitivament, tinc una memòria de mosquit.

x

x

La plaça de Bacardí no és, avui, com se suposa que l’hauria de recordar. Aleshores hi passaven cotxes i no s’hi havien col·locat encara les dues palmeres. “Va ser cosa del Maragall”, em diu la Maria Antònia Vila, veïna del número 14. “Molt abans, això estava ple de comerços: teníem dues cases de queviures, una cansaladeria, una polleria, una lleteria i dos forns de pa”. La Maria Antònia viu en una casa amb jardí, i per Sant Joan l’utilitza per reunir-hi al voltant d’una taula tota la família, molt arrelada a Horta.

x

xxx

xxx

.

xxx

xxx

xxx

xxx

xxx

xxx

xxx

x

La filla, anys enrere, va obrir a la plaça la braseria La Bacardina, que duu el nom amb què era coneguda la seva besàvia, masovera de la finca dels Bacardí. El restaurant ja no els pertany. Ara se’n fa càrrec en Carlos Alférez, un paio curiós que ha sabut mantenir el nivell: el revoltillo de bolets i espàrrecs, i un bacallà a la mel excel·lent ho confirmen.

xxx

xxx

xxx

xxx

xxx

D’ell és la idea d’oferir als clients de l’altre local seu, el cafè-terrassa de la cantonada i antic Don Bocata, un dels plats més sol·licitats a totes hores: les salchipapas, una bomba calòrica típica dels països de l’Amèrica Llatina més fàcil de fer que de digerir. L’alternativa: unes braves, uns calamars a l’andalusa o els entrepans gratinats amb pa de xapata que el proper cop que hi vagi m’aventuraré a provar.

xxx

 

Alexandre de Bacardí, polític, advocat i escriptor, va iniciar la urbanització d’aquesta zona el 1870, quan Horta encara era un nucli poc poblat i molt dispers que començava a atraure gent benestant desitjosa de plantar-hi les seves torretes d’estiueig.

L’home va tenir l’ocurrència de batejar els carrers que circumden la plaça de Bacardí amb el seu nom, el de la seva difunta esposa i el del seu germà Baltasar, a qui va convertir en sants: Sant Alexandre, Santa Amàlia i Sant Baltasar (actual carrer del Duero; Baltasar de Bacardí té igualment un carrer dedicat al barri de Badal). Desconec si tots tres havien fet prou mèrits per merèixe’s aquesta dintinció. Però si ens referim a miracles, aquesta plaça n’és un.

 

Fotos: Montse García

x

La Bacardina, c.Santa Amàlia 38 (Horta)

Barriada: Bacardí

El ‘Tickets’ dels germans Adrià, a punt, a punt

dimarts , 15/02/2011

(Pòst-its Sant Antoni)


Ja falta menys perquè obri al Paral·lel el bar de tapes del nostre xef més universal. L’expectació va in crescendo, i augmenta també l’atrafegament dels qui hi treballen per tenir-ho tot disposat per al gran dia (se sap que serà al març i poc més). Nosaltres avui hi hem entrat. “Una foto”, m’han advertit. I no he dubtat ni un moment: la barra gaudiniana és el que més es mereixia sortir en la instantània.

 

 

El nou gir d’Els Tres Tombs

dijous, 9/12/2010

(Pòst-its Raval)

Diumenge al migdia tornarà a estar ple a vessar, amb els mateixos cambrers anant de bòlit i servint si fa no fa les mateixes tapes. El local, completament renovat, acaba de reobrir portes. I estem de sort: ha desaparegut l’olor de refregit que tant empipa al nostre company Guillem Carbonell.

 

Foto: Montse García

 

xxxxxxxx

Xin-xin a El Vaso de Oro

diumenge, 28/11/2010

Filarmòniques, filets amb foie i urnes funeràries

JAVI 'EL GALLEGO' AMB LES 'FILO' A PUNT

Ens estrenem, i ho fem brindant a El Vaso de Oro per l’èxit del bloc. Aquí, les ‘filo’ van que volen. Al final de la jornada n’hauran servit 600 (això diuen). El vas en qüestió conté una cervesa única: el secret, m’expliquen, es troba en el compressor. La beguda surt amb molta pressió i poc gas. Abans de lliurar-te-la la deixen reposar una estona, després retiren amb una espàtula part de l’escuma, reomplen el got i llestos.

El personal, sense excepcions, ha crescut a la Barceloneta: se’ls veu fets uns experts, com proven els galons que duen cosits a l’uniforme. El més veterà, Javi ‘el Bronson’, suma 25 anys darrere la barra. Un altre Javi, ‘el Gallego’, gairebé l’atrapa. Ells són els qui cuinen al matí dues exquisideses marca de la casa: la tonyina picant i l’amanida russa. Quan van entrar al negoci de la família Fort, encara vivia el Gabriel, el patriarca, a qui tots veneraven. Avui veneren el fill. En Gabriel Segon m’acaba de conèixer i ja m’està obsequiant amb unes cerveses. “Són artesanals, i sense conservants. Emporta-te-les”. Si segueix així, també jo li hauré de rendir honors.

És dijous i el local cada cop s’anima més, però ningú no s’estressa. Demano que em preparin el plat estrella, solomillo amb foie, sense desmerèixer el famós sandvitx granjero, que igualment caurà tard o d’hora. En Xavi, que viu a Terrassa, ara mateix en té un a l’estómac. Ve sovint amb la parenta, i assegura haver-s’hi passat molts dissabtes fins a set hores seguides consumint temps i filarmòniques. “El dia que em mori vull que fiquin les meves cendres dins d’una d’aquelles gerres”, i m’assenyala uns atuells enormes que decoren el bar, portats expressament d’Alemanya. “Ets un bèstia!”, li responc. Però el comentari em confirma una cosa: a El Vaso de Oro s’imposa la fidelitat. No hi ha traïció possible.

 

SANDVITX 'GRANJERO'TONYINA PICANTFILET AMB 'FOIE'L'ORIOL I EL 'JEFE'UNA GERRA O UNA URNA FUNERÀRIA?UNS CLIENTS MOLT FIDELS

Fotos: Montse García

xxx

xxx

 

El Vaso de Oro, c.Balboa 6 (Barceloneta). Obert tots els dies.

Ruta 1 Barceloneta: Eixample de la Barceloneta