Entrades amb l'etiqueta ‘Bars i restaurants’

El Bisaura

diumenge, 2/03/2014

Les Corts (Ruta 1. Les Corts Velles)

 

Colofó al mercat

Una activitat matinal que cap sibarita no ha de passar per alt és visitar els mercats municipals a la recerca d’un lloc (sempre n’hi ha algun) que ofereixi esmorzars de forquilla. M’havien parlat molt bé del Bisaura, a les Corts, on per cinc euros pots comprovar la perícia de l’Anna Munné i el seu personal acontentant panxes, i, de pas, intuir com deuen ser els dinars. Jo ja he fet les dues coses, i, definitivament, em quedo amb l’àpat del migdia, més fidel a la tradició marinera de la família, que manté la parada de peix i marisc des dels inicis, i de la qual viu el restaurant.

El rèmol fet a la planxa i sense artificis que em va servir el Fabricio estava exquisit. Però hi ha més especialitats, i no han de tenir necessàriament closca o escates. Aquí la gent es delecta amb els entrants de temporada: les carxofes fregides amb foie, els calçots arrebossats o els rovellons; i plats contundents com els callos (això diuen: no me’n veureu menjar mai), els botifarrons amb ceba i vi blanc, i demés embotits marca de la casa: El Bisaura, al nord d’Osona, és la regió dels sogres de l’Anna, i així es deia també el seu bar. Des del 2007, el mercat de les Corts pot presumir, doncs, de tenir una de les millors cuines del barri, que a posteriori llegeixo que sobresurt també pels seus calamars a la romana i per un bacallà de primera. Fa quatre dies que hi vaig anar i ja m’estic impacientant.

1.El Bisaura, mercat de les Corts

Obert de dimarts a dissabte fins a les 16h (dilluns fins a les 14h)

Bar Alaska (Carmen Broto)

diumenge, 19/01/2014

Camp d’en Grassot (Ruta 1. Camp d’en Grassot)

La noia que el temps ha esborrat

La Jenny no entén de què li parlo. “Calmen Bloto? Aquí no Calmen Bloto”. Potser millor així: no deu ser molt gratificant descobrir que la història d’aquest bar està estretament lligada a una prostituta de luxe que va ser assassinada amb brutalitat, el cos de la qual va aparèixer semienterrat en un hort del carrer de la Legalitat. 65 anys després de la seva mort, el crim -reflex de la  Barcelona més sòrdida- continua sense aclarir-se, i qui podia aportar llum al cas, probablement ja fa temps que també fa malves.

 

Carmen Broto, originària d’un poblet d’Osca, freqüentava l’Alaska perquè vivia allà mateix*, en un pis que un industrial adinerat amb qui mantenia relacions li havia regalat. Un de tants clients, de qui sempre n’acabava sabent més del compte, de vegades secrets inconfessables que no era qüestió que s’anessin escampant. I menys encara si ets bisbe i hi ha menors pel mig. Es diu també que era afí al règim i que la temien els antifranquistes. L’Alaska era sempre ple de policies, i segurament li resultava fàcil subministrar-los informació.

Segons la versió oficial, la van matar per apoderar-se de les joies que havia anat acumulant. Una teoria que té bastant sentit apunta que la dona s’hauria negat a col·laborar amb els lladres, que volien utilitzar-la d’esquer per arribar fins al seu protector, l’empresari teatral Martínez Penas. Sorprèn, però, que dos dels tres implicats en l’homicidi se suïcidessin amb cianur just abans de ser detinguts.

 


“Fotos fuela”. L’Alaska ha canviat per dins però segueix sent la cantonada agradable que reunia veïns, gent de pas i amants solitaris. De la Marisa, amiga de la Broto i meuca com ella, en guarda algun record el José, el cambrer més veterà, a qui com la resta del personal la Jenny ha mantingut en nòmina. Però en canvi ja li queda molt lluny l’11 de gener de 1949, dia en què una notícia va commoure la societat benestant i va convertir Carmen Broto, aquella rossa espaterrant, en símbol d’una època fosca i molt, molt trista ©BcnSingular

1.Bar Alaska, c.Sant Antoni Maria Claret 20

 

*Carmen Broto va residir al número 16 del c.Sant Antoni Maria Claret

Dinars contra la tristor

divendres, 28/12/2012

El bar-restaurant Las Corts, parada obligatòria a pocs metres del Miniestadi

x

Les aparences enganyen. Els germans de las Heras fan bé, doncs, de deixar ben clar a la mateixa entrada de l’establiment que qui vulgui dinar al seu bar-restaurant s’haurà de gratar la butxaca. Pot semblar, certament, una mica abusiu cobrar 27 amb 50 per un menú de migdia, que serveixen, només, de dilluns a divendres, ja que els caps de setmana tanquen. Però què voleu que us digui: descobriments com aquest són un regal. I un bon present -ja se sap- es paga. “Fins fa deu anys obríem tots els dies. També els diumenges, quan jugava el Barça. Això era massa, i ja en vam tenir prou”. Explicat així, podem endur-nos una impressió equivocada del Cipriano. La veritat és que no hi ha persona més amable despatxant darrere d’una barra -amb permís d’en Rafel de la bodega del carrer de Manso-, i si una cosa es mereix, és poder recollir ara els fruits d’una vida ben agitada.

“Vaig arribar a Barcelona amb 12 anys, i als 13 em teníeu servint copes”. En aquell bar Atómico de Cornellà, que va acabar sent seu, va ficar-hi el germà, més jove que ell. El noi, però, se’n va anar a la mili. “Em va deixar sol, i jo, sense el Julián, no era ningú”. Amb dificultats, recorda totes les feines on va treballar després: una drogueria, en un parell de bars més, repartint pinchitos morunos dins d’una furgoneta, i d’encarregat a la fàbrica Myrurgia. El retrobament es va produir el 1986. “Vam agafar aquest local amb la intenció que les nostres senyores ens ajudessin a la cuina. Però al cap d’un any, elles ja havien emigrat a casa per fer-se càrrec de la canalla”.

x

x

xxx

 

 

 

 

 

 

 

x

xxx

Els plats, des d’aleshores, han estat sempre obra d’en Julián, que en va aprendre, assegura, tirant molt menjar. Avui seria un delicte que el seu arròs caldós amb llamàntol i la seva cua de bou estofat no anessin a parar a algun estómac. La llista de primers i segons és un oh d’exclamació, i també els esmorzars de forquilla que congreguen, sobretot, gent gran de fora del barri. “Ens hem quedat amb la clientela que ens agrada. Bàsicament, persones amb una bona prejubilació”.

El restaurant té un espai reservat per als escuts dels 20 equips de Primera Divisió, que canvien de lloc en funció de la classificació de la Lliga. També les parets parlen sobre els orígens manxecs dels germans de las Heras. “Ens sentim molt integrats, però jo vull recordar d’on venim”, diu el Julián. “I més ara, que Barcelona està una mica trista, sense alegria”. Serà la Barcelona que no ha anat encara al restaurant Las Corts (sic), amb diners a la cartera i la panxa buida.

 

x

Aquest contingut s’ha emès al programa Connexió Barcelona de BTV. Mira’l aquí

x

Bar-restaurant Las Corts, c.Pintor Tapiró 45 (La Maternitat i Sant Ramon)

Obert de dilluns a divendres, de 7 a 18h. Tel. 93.334.22.44

Ruta 2 – La Maternitat i Sant Ramon / Sant Ramon. Parada núm.9

I els dilluns, caldo de “menestrón”

dissabte, 24/09/2011

Sancocho de pescado, el plat estrella dels divendres al restaurant equatorià Bella Terra

Fotos: Montse García

 

“La meva mare seria capaç de vendre’t pedres, i sense enganyar-te. És una dona increïble”. L’Eloy, el seu fill, li agraeix que ensumés que aquí hi havia negoci. “Cuidava avis i se’n va fartar. Quan va descobrir aquest bar, que estava molt deixat, els va fer una proposta als amos: ella prepararia menjars latinos i a canvi s’enduria només una petita part dels beneficis. Com que no tenien res a perdre, van acceptar”. Avui encara ho celebren. I d’això ja fa gairebé deu anys.

 

.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El restaurant Bella Terra funciona. No m’estranya, veient les promocions que fan de dilluns a divendres. Un plat combinat surt per 5,5 euros i la beguda no es cobra. “Sé d’altres llocs equatorians fins i tot més barats, però ni posen tanta quantitat ni la qualitat del producte és tan bona. La gent, quan demana un sancocho, hi vol veure chicha i notar el cacauet. Ara entens per què heu hagut de fer cua?”. No m’ha importat; així he tingut temps de repassar totes les excel·lències culinàries del país: moros de lentejas, chaulafán, caldo de pata o de torrejas, chupe de pescado, guatita, lengua guisada, caldo de menestrón

 

 

L’Eloy canvia cada dia els menús, també a un preu molt assequible, però no en serveix a la terrassa de fora ni als seients d’estil ianqui de dintre. “Vam adonar-nos que per tenir a tothom content, hauríem hagut de contractar més personal. Vam optar per una cosa diferent: reduir taules i col·locar els clients a prop de la cuina”. En veritat, la sala on dinem no és la bomba. Però ho salva l’ambientàs, i, insisteixo, aquest sancocho de tonyina digne dels millors restaurants llatinoamericans.

 

 

 

 

 

 

.

 

 

“Ens vénen paisanos de tot el món”. És dir-ho i escoltar de cop dues parelles parlar en francès. Els miro i per les seves faccions juraria que són equatorians. “Turistes francesos”, em confirma l’Eloy. “Però d’origen equatorià”, puntualitza. Quan crec que no em tornaré a deixar sorprendre, em mostra unes postres a 5 euros que si sóc llaminer, diu, m’encantaran. El dulce de tres leches està ideat per endur-se’l a casa. I compartir-lo. Li faig cas i me l’emporto, però em sembla que no seguiré els seus consells al peu de la lletra.

 

Restaurant Bella Terra, c.Padilla 177 (Fort Pienc). Tel. 693.956.736

Menús a 8 euros, beguda inclosa, de dilluns a divendres. Obert tots els dies, de 12h a 1h.

Barriada: Monumental

Xin-xin a El Vaso de Oro

diumenge, 28/11/2010

Filarmòniques, filets amb foie i urnes funeràries

JAVI 'EL GALLEGO' AMB LES 'FILO' A PUNT

Ens estrenem, i ho fem brindant a El Vaso de Oro per l’èxit del bloc. Aquí, les ‘filo’ van que volen. Al final de la jornada n’hauran servit 600 (això diuen). El vas en qüestió conté una cervesa única: el secret, m’expliquen, es troba en el compressor. La beguda surt amb molta pressió i poc gas. Abans de lliurar-te-la la deixen reposar una estona, després retiren amb una espàtula part de l’escuma, reomplen el got i llestos.

El personal, sense excepcions, ha crescut a la Barceloneta: se’ls veu fets uns experts, com proven els galons que duen cosits a l’uniforme. El més veterà, Javi ‘el Bronson’, suma 25 anys darrere la barra. Un altre Javi, ‘el Gallego’, gairebé l’atrapa. Ells són els qui cuinen al matí dues exquisideses marca de la casa: la tonyina picant i l’amanida russa. Quan van entrar al negoci de la família Fort, encara vivia el Gabriel, el patriarca, a qui tots veneraven. Avui veneren el fill. En Gabriel Segon m’acaba de conèixer i ja m’està obsequiant amb unes cerveses. “Són artesanals, i sense conservants. Emporta-te-les”. Si segueix així, també jo li hauré de rendir honors.

És dijous i el local cada cop s’anima més, però ningú no s’estressa. Demano que em preparin el plat estrella, solomillo amb foie, sense desmerèixer el famós sandvitx granjero, que igualment caurà tard o d’hora. En Xavi, que viu a Terrassa, ara mateix en té un a l’estómac. Ve sovint amb la parenta, i assegura haver-s’hi passat molts dissabtes fins a set hores seguides consumint temps i filarmòniques. “El dia que em mori vull que fiquin les meves cendres dins d’una d’aquelles gerres”, i m’assenyala uns atuells enormes que decoren el bar, portats expressament d’Alemanya. “Ets un bèstia!”, li responc. Però el comentari em confirma una cosa: a El Vaso de Oro s’imposa la fidelitat. No hi ha traïció possible.

 

SANDVITX 'GRANJERO'TONYINA PICANTFILET AMB 'FOIE'L'ORIOL I EL 'JEFE'UNA GERRA O UNA URNA FUNERÀRIA?UNS CLIENTS MOLT FIDELS

Fotos: Montse García

xxx

xxx

 

El Vaso de Oro, c.Balboa 6 (Barceloneta). Obert tots els dies.

Ruta 1 Barceloneta: Eixample de la Barceloneta