Entrades amb l'etiqueta ‘Cuina gallega’

La Petita Galícia

dimecres, 7/05/2014

Sants (Ruta 1. L’Olivera Rodona)

 

Els supervivents do norte

 

Foneries, magatzems de ferralla i algun mas escampat era el paisatge que envoltava la vetusta estació de Sants quan molts immigrants gallecs -la majoria, procedents de Lugo- van decidir regentar negocis a finals dels seixanta a prop d’aquell baixador. No era casualitat la tria: en un tres i no res les tavernes s’omplien de maquinistes i interventors, i algunes, com l’O Rincon da Terra (Comtes de Bell-lloc 51), continuen omplint-se ara. Usuaris del tren hi dinen amb presses, mirant constantment l’hora no sigui que se’ls escapi l’AVE. Em consta, però, que aquest pas fugaç pel restaurant queda en la memòria de molts, que hi tornen. “Prova el pop”, m’aconsella la Celsa Moreiras, “i et fem també un xoriço”. No em penediré gens d’haver-me fet el mut: després del tiberi, tot seran floretes.

La Celsa té la sort de tenir el local ben situat i la virtut de ser molt atenta. Un paisà seu, el propietari del Bar Espejo (Santa Caterina 53), ni una cosa ni l’altra, i no em sorprendria que l’establiment seguís els passos dels que en els darrers temps han passat a millor vida -com A nosa casa (Guitard 41), en traspàs- o bé s’han transformat, com Can Ubaldo (Robrenyo 74-76), on el cocido i el lacón  no han desaparegut de la carta si bé és més recomanable demanar-se un cuscús. Altres, com el Mesón de Vaz (Vallespir 13), se’ls han quedat en propietat els xinesos o aquests han passat a ser-ne els llogaters. Cap d’ells, per cert, no s’esmerça a posar-hi un rètol nou: “Per què canviar-lo?, és només un nom!”, m’adverteix l’encarregat del Mesón de Galicia “Especialidades en carnes gallegas” (Nicaragua 60). L’home, d’origen asiàtic, admet que el bistec no és precisament el fort de la cuinera.

 

 

 

 

 


 

 

 

 

Aquests canvis motivats per la crisi i jubilacions de ben segur merescudes no han alterat del tot el panorama. Casa Martelo (Numància 12), oberta fa set anys pel corunyès José Martelo, serveix menús sense parar entre les dues del migdia i les quatre de la tarda, seguint la filosofia dels seus antecessors, que es resumeix en una frase: “Hay que estar por la faena”. Els gallecs que van emigrar a Barcelona, assegura, han estat sempre gent molt pencaire. “Però els seus fills, nascuts aquí, no tant”. Potser es tracta d’una excepció, però l’he trobada.

L’Alejandro Lolo, amb tan sols 22 anys, ha heretat al barri un petit imperi de bars i restaurants i no pensa defraudar el pare. “Una feina molt sacrificada? Als 17 ell treballava 18 hores. No em puc queixar”. Avui, Tres Vilas (Berlín 22) és un lloc molt freqüentat per oficinistes i per nostàlgics de la oreja hervida. I un exemple que la part alta de Sants seguirà sent territori galaic-català mentre hi triomfi el pulpo con cachelos i la tarta de Santiago regada amb un vi de licor Regueiro ©BcnSingular

 

La Petita Galícia de Sants (pg.Sant Antoni-av.Josep Tarradellas-c.Berlin-c.Alcolea)

Pop amb llista d’espera

diumenge, 12/02/2012

O’Retorno, mitges racions colossals en un gallec atapeït de l’Eixample

Fotos: M.P ©

xxx

“El secret del nostre èxit? Quantitat, qualitat, preu… i afecte”. Estem d’acord, però afegiríem: molta quantitat. En Fermín Pérez té cada nit el local ple a vessar. De gent i de pulpo a feira amb cachelos. “Tothom en demana”. Però només els grups nombrosos, els comensals novells i els goluts s’atreveixen amb la ració sencera. És a dir, la majoria. “Venc 36.000 quilos de pop a l’any”, assegura en Fermín, que en la suma inclou dos altres bars que regenta.

xxx

xx

 

 

 

 

 

 

 

 

 

xx

Ell i la seva dona, la Loli, fa just 20 anys que van obrir aquest restaurant a l’Esquerra de l’Eixample, un lloc a priori amb molt poc encant, i que gràcies al turbio, a l’albariño i a aquests plats més que generosos es veu amb més bons ulls. Alguns clients, m’adono, li troben fins i tot el gust a estar-se durant hores prostrats a la barra. “El paio que acaba de marxar”, comenta la Loli, referint-se a un home absolutament alcoholitzat, “portava des de les dues del migdia… i ja són quarts d’onze! En un descuit meu ha arribat a beure’s el vinagre de les setrilleres”. Tots sabem que és dur treballar en un bar. Més, però, deu ser-ho empassar-se el contingut d’una vinagrera.

xxx

xxx

Repassem. Quantitat: “qui ve a menjar, ve a menjar”, insisteix en Fermín. “Quan algú es demana un bistec, no li’n serveixo un de 80 grams. Jo hi poso, al plat, una peça d’almenys 300-350 grams, i si el client la vol de mig quilo, doncs que sigui mig quilo. Em faria vergonya no complaure’l”. Qualitat: el producte és fresc; la prova en són els escamarlans que al meu darrere esperaven el seu torn, i que s’entretenien movent les potes. Preu: perquè ens en fem una idea, mitja mariscada, suficient per saciar la gana de dues persones, surt per 29 euros. I el pop, 16 o 23€ segons la mida. Afecte: tot el que en vulgueu rebre. I si un cop devorat l’àpat, us conviden amablement a abandonar la taula, caldrà prendre-s’ho amb bon humor, que aquí, a tocar del Clínic, també hi ha llista d’espera!

x

xx

x

x

x

xxx

x

Top 1000 Barcelona Singular

O’Retorno, c.Comte d’Urgell 168 (Antiga Esquerra de l’Eixample). Tel. 93.453.11.04.

Obert de dimarts a dijous, de 7 a 24h, divendres i dissabtes, de 7.30 a 1h, i diumenges, de 8 a 17h

Barriada: Ninot.

Plats pantagruèlics per reconciliar-se amb el món

dijous, 16/06/2011

Una casa de menjars gallega, la millor opció gastronòmica del Baix Carmel

 

Tenim la recepta per deixar d’estar indignats, encara que sigui només durant unes hores. Això sí, s’ha de pujar fins el Carmel. A escassos cent metres d’on es va produir l’esvoranc que el gener de 2005 va obligar a desallotjar 500 famílies, sobreviu un restaurant modest regentat per un matrimoni d’Orense. Recordo que va ser una paradista del mercat qui, sense dubtar-ho, em va dir que si volia menjar bé havia d’anar a aquest gallec del carrer del Pantà de Tremp: Villa de Arosa.

xxx

 

Jo havia descobert aquesta part baixa del Carmel durant les successives expedicions que vam fer els periodistes arran del sinistre de les obres del metro, i us ben asseguro que aleshores recórrer el barri no era fàcil. Menys encara trobar un lloc decent on poder ficar-se alguna cosa a l’estómac. Avui, amb carrers fins i tot exclusius per a vianants, la zona més propera a l’epicentre del drama ha guanyat, i molt. Però, ai!, temia que a l’hora que t’entra la gana, acabés tenint els mateixos problemes que sis anys enrere.

No us enganyaré: bars on prendre una canya (o dues, o tres) n’hi ha molts. Però els que preparen dinars són comptats. D’aquests, el Villa de Arosa és la millor tria. Per la quantitat (les racions són molt abundants), per la qualitat (proveu el caldo gallego, les costelles de xai o la carn arrebossada) i pel preu: perquè us en feu una idea, un plat de macarrons casolans no arriba als tres euros.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La Pilar és qui cuina i en Manolo serveix. No són gent molt parladora, però intueixo que la seva vida no ha estat un camí de roses. De Galícia van fixar el rumb cap a Suïssa, i de Suïssa, al Carmel. Les penúries de vegades no cal explicar-les quan són tan evidents. La Pilar, de fet, parla a través dels seus plats: és generosa, segur, i una magnífica cuinera.

 

Fotos:  Montse García

Villa de Arosa, c.Pantà de Tremp 12 (Carmel). Tel.93.420.0162. De 7.30 a 21h. Tancat els diumenges.

Barriada: Baix Carmel