Entrades amb l'etiqueta ‘Edificis’

Seu de l’ONCE

diumenge, 4/01/2015

Sant Antoni (Ruta 1. Mistral)

 

Un edifici fet amb molta vista

 

Sobre els terrenys de l’antic Canòdrom Pavelló, abans també velòdrom i pista d’hoquei, voleibol, boxa i basquetbol, s’aixeca avui un macroedifici on no és necessari posar-hi els cinc sentits: amb quatre és suficient. Potser tampoc no hauria de ser una excepció, però ho és i s’entén, doncs, que per als invidents i discapacitats visuals suposi un cert respir transitar-hi. A la seu de l’ONCE tot està pensat perquè aquests col·lectius se sentin com a casa. El terra no s’abrillanta per evitar que enlluerni, totes les columnes són arrodonides, les portes tenen colors cridaners perquè els qui veuen poc puguin distingir-les, i no hi ha obstacles barrant el pas, ni tan sols l’extintor, que queda amagat perquè els cecs no s’hi estampin.

 

 

El complex, equipat amb un auditori, una piscina, un camp de futbol, un parc infantil 100% accessible i una residència, conviu amb el Centre de Recursos Educatius, que dóna resposta a les necessitats tant dels professors com dels alumnes i les seves famílies, assessorant-los i complementant la formació que reben fora. També incorpora l’anomenat Pis de Vida Diària, que permet als afiliats de la institució familiaritzar-se amb les feines domèstiques més habituals, com cuinar, planxar o posar una rentadora. I gràcies a disposar d’una impremta, es poden confeccionar contes tàctils i edicions en Braille que abasten la biblioteca, situada a la planta de sota i proveïda de màquines Perkins i lectors de llibres parlats en format Daisy.

 

 

Un altre servei que no trobarem enlloc més de la ciutat és la botiga, oberta a tothom, que ven calculadores parlants, mapes en relleu, baralles espanyoles de mida gegant o retoladors perfumats que permeten als nens sense visió associar un color amb una aroma. El blau, per exemple, fa olor de nabius; el magenta, de gerds; i el turquesa, de mango. En cas que tanta fragància ens desperti la gana, l’opció aleshores és dirigir-se a la cafeteria-restaurant, amb menús a bon preu i un cartell a l’entrada que ens recorda que hem de seguir certes normes: “Es prega no donar de menjar als gossos pigall” ©Bcnsingular

 

 

1.Seu de l’ONCE, c.Sepúlveda 1 (Sant Antoni).

Tel. 93.238.11.11. Oberta de dilluns a divendres, de 9 a 22 h

Botiga. Oberta de dilluns a divendres, de 9 a 13.45 h i de 17 a 20 h

Cafeteria. Tel. 93.325.46.60. Oberta de dill. a div. de 6.30 a 21.30 h, diss. de 8 a 16 h i dium, de 9 a 16 h

Preus dels menús: 8,75 € entre setmana; 9,25 € els dissabtes; i 14 € els diumenges

Inclòs a la ruta 63 (Mistral)

Vestíbul i capella de l’Edifici de Correus

dimarts , 18/02/2014

Via Laietana (Ruta 1. Via Laietana amunt)

 

Llum i ombra a la seu dels carters (i dels telegrafistes)

En els darrers temps, dirigir-me a Correus ha significat per a mi haver d’anar a recollir una multa a l’oficina que tinc més a prop, el més semblant que hi ha a un búnquer. Una mena de refugi sense cap tipus de gràcia, on és un miracle que no s’hi hagi detectat encara un sol cas de lipoatròfia. Potser per això -i indubtablement també pel fet de saber que ningú no m’havia de fer entrega de cap sanció de trànsit-, m’ha impressionat tant tornar a trepitjar, després de molts anys, el hall grandiós i imponent de la central de Correus. “I de Telègrafs”, precisa l’Antoni Aguilar, del gabinet de Comunicació. “Els treballadors d’un lloc i de l’altre resulta que s’odiaven, i s’evitaven sempre que podien”. L’enemistat, m’explica, es remunta de ben lluny, quan el 1869 l’aleshores ministre de Governació, Práxedes Mateo Sagasta, decreta la fusió de tots dos serveis. Els empleats de Telègrafs, que es consideraven un cos tècnic superior, ho van encaixar molt malament. També els de Correus –a qui anomenaven despectivament arrastra sacas– estaven descontents, per haver de dependre dels primers, los del hilo.

Aquest bon rotllo encara el va palpar l’Antoni de jove, quan va coincidir amb el personal més veterà en dependències plenes de teletips que escupien papers i cintes i que s’han substituït ja per ordinadors. Aquestes instal·lacions, poc atractives, contrasten amb el vestíbul, reflex de la voluntat dels arquitectes Josep Goday i Jaume Torres d’erigir una obra monumental prop de la Llotja, de l’estació de França i del nou centre de poder econòmic instal·lat a la Via Laietana. D’ells va ser la idea d’il·luminar l’espai amb una cúpula de vidre i acompanyar-la de pintures murals on voletegen coloms missatgers.

Molt menys lluminosa és la petita sala que un vigilant m’ha obert a la mateixa planta, i que oculta una capella. “Ho sento, no van els fluorescents. Com que no s’hi entra gairebé mai…”. Havia estat la seu d’una germandat, i fins i tot havia arribat a acollir algun casori. Actualment està en desús, però s’inclou en la ruta gratuïta que el segon dissabte de cada mes l’Antoni organitza per la Barcelona Postal, i que para en antigues cases de postes, gremis de correus i velles fondes. Acaba on jo començaré la pròxima entrega dedicada a l’edifici, amb sorpreses a les altures i potser també sota terra ©BcnSingular

1.Vestíbul i capella de l’Edifici de Correus, pl.Antoni López s/n

CEIP Mas Casanovas

dimecres, 12/02/2014

Baix Guinardó (Ruta 1. Eixample del Baix Guinardó)

 

Una escola amb passat estrellat

 

El Guinardó aspirava a convertir-se, a finals de segle XIX, en un paratge excels que atragués la burgesia, de la mateixa manera que segles enrere aquestes terres havien seduït la noblesa. La solució d’alguns propietaris per tal de fer negoci amb les seves parcel·les va ser posar-hi hotels. Però l’aventura va durar ben poc, un any i tres mesos en el cas que m’ocupa. L’intent gens reeixit de Montserrat de Casanovas, posseïdora de molts d’aquells terrenys –també d’un mas liquidat amb la construcció del recinte de l’Hospital de Sant Pau i la Santa Creu– perseguia captar una clientela adinerada, a la recerca d’un indret saludable als peus de la muntanya i amb vistes panoràmiques.

 

Tot això ho complia l’Hotel Casanovas, però el propi procés d’urbanització de la zona va acabar dictant sentència: per què anar a un hotel, si m’hi puc fer un xalet? L’establiment, aixecat el 1899 entre descampats, va adquirir una reputació que en res no va ajudar-lo. Tot i néixer amb la pretensió d’un cinc estrelles –disposava de 32 habitacions molt luxoses, dotades d’enllumenat elèctric, i de jardins, un al pis principal- de seguida va agafar fama de casa de jocs i trobades furtives. D’aquell edifici, que va ser posteriorment caserna de la Guàrdia Civil, escola, novament quarter policial i un altre cop escola, es conserva avui el conjunt sencer, amb l’escalinata i les torres, però coronades per unes cúpules -vistes de prop, força matusseres- que substitueixen les originals, amb forma d’ou.

“Com a escola, no és molt funcional, que diguem”, admet l’Aureli Martínez, professor de gimnàstica, el qual demostra apreciar-la igualment molt, ja que me l’ensenya de baix a dalt, sense oblidar-se de cap racó i evidenciant, quan puja les escales de dos en dos, una excel·lent forma física. És als cossos adossats on hi ha les classes, mentre a l’antic hotel s’ubiquen el vestíbul, despatxos, la biblioteca, el laboratori i una sala multiús. Resseguint des de dins les diverses plantes, s’observa amb claredat les estances circulars que conformaven algunes de les habitacions. Costa, en canvi, imaginar-se que aquesta finca acollís també els vestuaris del primer planter del Barça, quan allà fora es va instal·lar el primer camp de futbol que va tenir l’entitat culer. Sabut això, ja no m’estranya que la cosa ni tan sols funcionés com a amagatall romàntic, no fos cas que en plena disbauxa aparegués el mateix Gamper ©BcnSingular

1.CEIP Mas Casanovas, c.Mas Casanovas 55

Bar Alaska (Carmen Broto)

diumenge, 19/01/2014

Camp d’en Grassot (Ruta 1. Camp d’en Grassot)

La noia que el temps ha esborrat

La Jenny no entén de què li parlo. “Calmen Bloto? Aquí no Calmen Bloto”. Potser millor així: no deu ser molt gratificant descobrir que la història d’aquest bar està estretament lligada a una prostituta de luxe que va ser assassinada amb brutalitat, el cos de la qual va aparèixer semienterrat en un hort del carrer de la Legalitat. 65 anys després de la seva mort, el crim -reflex de la  Barcelona més sòrdida- continua sense aclarir-se, i qui podia aportar llum al cas, probablement ja fa temps que també fa malves.

 

Carmen Broto, originària d’un poblet d’Osca, freqüentava l’Alaska perquè vivia allà mateix*, en un pis que un industrial adinerat amb qui mantenia relacions li havia regalat. Un de tants clients, de qui sempre n’acabava sabent més del compte, de vegades secrets inconfessables que no era qüestió que s’anessin escampant. I menys encara si ets bisbe i hi ha menors pel mig. Es diu també que era afí al règim i que la temien els antifranquistes. L’Alaska era sempre ple de policies, i segurament li resultava fàcil subministrar-los informació.

Segons la versió oficial, la van matar per apoderar-se de les joies que havia anat acumulant. Una teoria que té bastant sentit apunta que la dona s’hauria negat a col·laborar amb els lladres, que volien utilitzar-la d’esquer per arribar fins al seu protector, l’empresari teatral Martínez Penas. Sorprèn, però, que dos dels tres implicats en l’homicidi se suïcidessin amb cianur just abans de ser detinguts.

 


“Fotos fuela”. L’Alaska ha canviat per dins però segueix sent la cantonada agradable que reunia veïns, gent de pas i amants solitaris. De la Marisa, amiga de la Broto i meuca com ella, en guarda algun record el José, el cambrer més veterà, a qui com la resta del personal la Jenny ha mantingut en nòmina. Però en canvi ja li queda molt lluny l’11 de gener de 1949, dia en què una notícia va commoure la societat benestant i va convertir Carmen Broto, aquella rossa espaterrant, en símbol d’una època fosca i molt, molt trista ©BcnSingular

1.Bar Alaska, c.Sant Antoni Maria Claret 20

 

*Carmen Broto va residir al número 16 del c.Sant Antoni Maria Claret

Casa Pasqual Amorós

dimarts , 7/01/2014

Sagrada Família (Ruta 1. Poblet)

 

Evocant Gaudí

(Article original publicat el 18-11-2013)


Se’l recorda més per les fabuloses torretes d’estiueig que va aixecar als barris de Vallvidrera i el Tibidabo, i per algunes perles modernistes disperses per la ciutat, com la Casa Anita Rodés, a Vallcarca; la Casa Sabadell de l’avinguda Meridiana o, propera a aquesta, la Casa Juan Sellarés, al Camp de l’Arpa. I amb raó, perquè són, tots, edificis magnífics. Poc abans de morir, però, el mestre d’obres Josep Masdéu i Puigdemasa encara ens va regalar aquesta curiosa mansarda feta de trencadís.

 

La coberta gaudiniana, fruit de l’ampliació el 1930 d’una finca més antiga, només es distingeix bé des de la vorera del davant, i com que queda relativament apartada dels circuits turístics que discorren pels carrers paral·lels (la Sagrada Família és a tocar), poca gent s’ha adonat de la seva existència. Molt desconegut és també el seu interior, amb parets decorades amb paons reials (segurament obra d’un altre autor), i encara més un vestíbul veí (el del número 272), on gairebé ja ni s’aprecien els angelets del sostre, tan difuminats que sembla que es vanin de fer-se fonedissos ©BcnSingular

 

 

 

 

 

 

1.Casa Pasqual Amorós, c.Nàpols 266

L’edifici pigat

dimecres, 20/03/2013

Decoració pretesament rústica en una façana moderna de la Bordeta xxx

El bloc, a la confluència dels carrers de Juan Bravo i Rossend Arús, no és res de l’altre món. O potser sí, atesa aquesta pluja de meteorits que li ha caigut a sobre. En realitat, el que veiem a la façana és obra d’un arquitecte i no pas el resultat d’un fenomen natural. Arquitecte, per cert, del qual en desconec la identitat. Probablement, era algú incomprès a qui poca gent recorda (“Mira, Pepi, el de les pedretes!”). Millor que sigui així, no fos que tanta roca incrustada li hagués acabat suposant una llosa: “M’hi posarà fòssils, a la meva torreta?”. Home, un premi FAD no es mereixia. Però agraeixo caminar per un carrer del tot anodí i que, de sobte, una casa aparentment sense gaire història hagi aconseguit deixar-me de pedra.

xxx

 

 

xxx

 

 

 

 

 

Aquest contingut s’ha emès al programa Connexió Barcelona. Mira’l aquí

x

Edifici c.Juan Bravo 11 /c.Rossend Arús 64 (la Bordeta)

Ruta 1 – La Bordeta – Parada núm.4

Bocabadats

divendres, 8/02/2013

Les gàrgoles de la casa de la vídua Marfà, una curiositat inesperada al passeig de Gràcia

xxx

No les hem posat allà nosaltres, hi són des de fa més de cent anys, però al descobrir-les ens hem quedat amb la boca oberta. Les gàrgoles de la casa de la vídua Marfà, al número 66 del passeig de Gràcia, passen desapercebudes tot i els esforços més que evidents de l’autor perquè cridessin l’atenció. Animals en situació grotesca treuen el cap per sobre de les tribunes i ens obsequien amb cares de sorpresa, quan no la tenen plena de potingues, com aquests micos presumits que semblen haver fet un curs de maquillatge a Cazcarra. Gossos, gripaus, galls i llagostes són part de la fauna incrustada a la façana i els responsables de la nostra torticoli, que no és res comparada amb els gemecs del xai atacat per una serp, o de la guineu, que va de part.

xx

 

 

 

 

 

 

 

x

Aquest contingut s’ha emès al programa Connexió Barcelona de BTV. Mira’l aquí

 

Top 1000 Barcelona Singular

Gàrgoles de la casa de la vídua Marfà. Pg.Gràcia 66 (Dreta de l’Eixample)

Ruta 12 – Dreta de l’Eixample / Passeig de Gràcia avall entre Diagonal i Aragó

Als peus del poble

dissabte, 16/06/2012

La CGT, obligada a abandonar l’edifici amb les vistes més espectaculars i desconegudes

xxx

“Puja, puja… que quan s’ho quedin els de Comissions Obreres, veuràs com s’ha acabat això d’anar al terrat”. La disputa entre els dos sindicats amb seu, encara avui, als números 16 i 18 de la Via Laietana, va tenir un final desigual. L’Estat, propietari de l’immoble, va certificar el gener passat que la novena planta, ocupada des de fa més de vint anys per la CGT, pertany a CCOO. I que la setena i la vuitena, que havien estat de la UGT abans d’anar-se’n al Raval, també. Els anarcosindicalistes saben, doncs, que no són benvinguts, i que han de fer les maletes. Però que no els vinguin amb presses. “El Ministeri de Treball ens ha de garantir abans un nou espai, tal com s’havia compromès”, em comenta el Rafael Iniesta, secretari de Comunicació.

x

 

xxx

 

 

 

 

x

 

xxx

Mentrestant, resisteixen a la seva particular Gàl·lia, separats de Comissions pels dos pisos actualment en desús i que tenen prohibit travessar a peu (m’asseguren que hi ha instal·lades alarmes), després que se’ls apropiessin temporalment, emprant mètodes de guerrilla urbana. “Només podem accedir als nostres despatxos agafant un dels ascensors. L’altre no funciona des que l’empresa de manteniment va negar-se a reparar-lo perquè se li deu diners”.

De fet, és tota la finca la que pateix desperfectes; les estàtues que coronaven l’edifici s’han retirat per precaució, i una malla metàl·lica que, segons en Rafael, ja s’hauria hagut de canviar, protegeix els vianants de possibles despreniments. Per la mateixa raó, potser no és bona idea passejar-se pel punt més elevat, un templet clàssic molt característic, visible des del carrer. O sí… si el que es vol és viure un moment impagable, el més idoni per posar a prova les cordes vocals: I am the king of the world! Per ara, m’abstinc.

xxx

xxx

No deixa de ser una paradoxa que la CGT tingui Barcelona als seus peus; un domini virtual de la ciutat gràcies a una ubicació privilegiada: una avinguda concebuda, un segle enrere, com a eix estrictament financer. “¿Eres afiliado? Aquí sólo comen afiliados… bueno, y listillos como tú”. El bar del sindicat ofereix, de dilluns a dijous, menjar casolà tirat de preu. Els divendres no hi és la cuinera però el plat de carns a la brasa que serveixen (a 5€, amb pa, beguda, postre i cafè inclòs!) ens fa entrar gana i el més important: ens ajuda a recuperar l’esperança d’un món millor. En acabat, penso tornar al terrat i no descarto celebrar, ara sí, la doble troballa a plena veu.

x

xxx

xxx

Hijo del pueblo, te oprimen cadenas,
y esa injusticia no puede seguir;
si tu existencia es un mundo de penas
antes que esclavo prefiere morir.
En la batalla, la hiena fascista,
por nuestro esfuerzo sucumbirá;
y el pueblo entero, con los anarquistas,
hará que triunfe la libertad.

xxx

 

 

 

 

 

 

 

xxx

x

Top 1000 Barcelona Singular

Edifici dels sindicats, Via Laietana 16-18 (Sant Pere, Santa Caterina i la  Ribera)

Entrada per l’accés de la CGT, al número 18. Ascensor fins al pis novè, i per les escales fins al terrat.

Bar obert de dilluns a divendres. No recomanat als militants i simpatitzants de CCOO i la UGT.

Busquem l’edifici més llarg (II)

dimecres, 7/03/2012

xxx

Crèiem haver-lo trobat a l’avinguda de Madrid, però una visita al barri de Canyelles ens ha tret de dubtes: l’edifici més allargat (medeix 292 passes) és aquest altre, que alguns veïns anomenen El Barco, i que correspon als números 10, 12, 14, 16, 18, 20, 22, 24, 26, 28, 30, 32, 34, 36 i 38 del carrer de Federico García Lorca. Ho afirmem convençuts, i desitjant… equivocar-nos.

xxx

Privilegis de pobres

dissabte, 2/07/2011

Un polígon d’habitatges del franquisme sobreviu al final de la rambla del Poblenou

 

Són vuit blocs imponents. I lletjos. Però agraeixo que en Maragall acabés indultant-los quan se li va plantejar la possibilitat de tirar-los a terra perquè desentonaven amb la nova Barcelona que naixia arran de mar, amb motiu de les Olimpíades. La Josefa Mellado encara n’està més contenta: “Ni els rics són tan afortunats” . M’ho diu al terrat, mentre gaudim d’unes vistes esplèndides, amb el parc del Poblenou en primer terme. A la banda contrària, ho tenim tot: el Tibidabo, el Palau Nacional mirant a l’esquerra, i enfront, l’omnipresent Torre Agbar.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La Josefa va ser barraquista a Montjuïc, i sap què és passar gana. Va arribar de Jaen -d’on prové també el seu marit Isidoro- amb només dotze anys, i es va guanyar la vida fent de costurera. Quan aquests edificis, construïts pel Patronat Municipal de l’Habitatge el 1953, van trucar a la porta, no s’ho van pensar dues vegades. “El pis ens costava 300 pessetes cada mes. Recordo que la meva mare les passava negres per pagar-lo. Al cap de vint anys, va ser nostre”.

 

xxxxxxxxxxxxx

 

Els entorns del passeig de Calvell on s’aixequen les vuit moles deixen molt a desitjar. Pendents d’urbanitzar des de temps pretèrits, havien estat ocupats anteriorment per les anomenades cases de la Corderia, que després d’una explosió en un magatzem proper van quedar molt afectades. Tot i que es va reservar als seus inquilins alguns dels pisos del nou polígon, quan els blocs s’haguessin enllestit, el cert és que els damnificats no van poder assumir el preu d’aquests habitatges socials,  i van passar-se almenys trenta anys residint en uns espais provisionals situats just darrere, on ara hi ha un solar envaït pels cotxes i una caseta rebel que data de 1890.

 

 

Blocs d’edificis del passeig de Calvell (Poblenou)

Barriada: Taulat