Entrades amb l'etiqueta ‘Edificis’

Vestíbul i capella de l’Edifici de Correus

dimarts , 18/02/2014

Via Laietana (Ruta 1. Via Laietana amunt)

 

Llum i ombra a la seu dels carters (i dels telegrafistes)

En els darrers temps, dirigir-me a Correus ha significat per a mi haver d’anar a recollir una multa a l’oficina que tinc més a prop, el més semblant que hi ha a un búnquer. Una mena de refugi sense cap tipus de gràcia, on és un miracle que no s’hi hagi detectat encara un sol cas de lipoatròfia. Potser per això -i indubtablement també pel fet de saber que ningú no m’havia de fer entrega de cap sanció de trànsit-, m’ha impressionat tant tornar a trepitjar, després de molts anys, el hall grandiós i imponent de la central de Correus. “I de Telègrafs”, precisa l’Antoni Aguilar, del gabinet de Comunicació. “Els treballadors d’un lloc i de l’altre resulta que s’odiaven, i s’evitaven sempre que podien”. L’enemistat, m’explica, es remunta de ben lluny, quan el 1869 l’aleshores ministre de Governació, Práxedes Mateo Sagasta, decreta la fusió de tots dos serveis. Els empleats de Telègrafs, que es consideraven un cos tècnic superior, ho van encaixar molt malament. També els de Correus –a qui anomenaven despectivament arrastra sacas– estaven descontents, per haver de dependre dels primers, los del hilo.

Aquest bon rotllo encara el va palpar l’Antoni de jove, quan va coincidir amb el personal més veterà en dependències plenes de teletips que escupien papers i cintes i que s’han substituït ja per ordinadors. Aquestes instal·lacions, poc atractives, contrasten amb el vestíbul, reflex de la voluntat dels arquitectes Josep Goday i Jaume Torres d’erigir una obra monumental prop de la Llotja, de l’estació de França i del nou centre de poder econòmic instal·lat a la Via Laietana. D’ells va ser la idea d’il·luminar l’espai amb una cúpula de vidre i acompanyar-la de pintures murals on voletegen coloms missatgers.

Molt menys lluminosa és la petita sala que un vigilant m’ha obert a la mateixa planta, i que oculta una capella. “Ho sento, no van els fluorescents. Com que no s’hi entra gairebé mai…”. Havia estat la seu d’una germandat, i fins i tot havia arribat a acollir algun casori. Actualment està en desús, però s’inclou en la ruta gratuïta que el segon dissabte de cada mes l’Antoni organitza per la Barcelona Postal, i que para en antigues cases de postes, gremis de correus i velles fondes. Acaba on jo començaré la pròxima entrega dedicada a l’edifici, amb sorpreses a les altures i potser també sota terra ©BcnSingular

1.Vestíbul i capella de l’Edifici de Correus, pl.Antoni López s/n

L’edifici pigat

dimecres, 20/03/2013

Decoració pretesament rústica en una façana moderna de la Bordeta xxx

El bloc, a la confluència dels carrers de Juan Bravo i Rossend Arús, no és res de l’altre món. O potser sí, atesa aquesta pluja de meteorits que li ha caigut a sobre. En realitat, el que veiem a la façana és obra d’un arquitecte i no pas el resultat d’un fenomen natural. Arquitecte, per cert, del qual en desconec la identitat. Probablement, era algú incomprès a qui poca gent recorda (“Mira, Pepi, el de les pedretes!”). Millor que sigui així, no fos que tanta roca incrustada li hagués acabat suposant una llosa: “M’hi posarà fòssils, a la meva torreta?”. Home, un premi FAD no es mereixia. Però agraeixo caminar per un carrer del tot anodí i que, de sobte, una casa aparentment sense gaire història hagi aconseguit deixar-me de pedra.

xxx

 

 

xxx

 

 

 

 

 

Aquest contingut s’ha emès al programa Connexió Barcelona. Mira’l aquí

x

Edifici c.Juan Bravo 11 /c.Rossend Arús 64 (la Bordeta)

Ruta 1 – La Bordeta – Parada núm.4

Busquem l’edifici més llarg (II)

dimecres, 7/03/2012

xxx

Crèiem haver-lo trobat a l’avinguda de Madrid, però una visita al barri de Canyelles ens ha tret de dubtes: l’edifici més allargat (medeix 292 passes) és aquest altre, que alguns veïns anomenen El Barco, i que correspon als números 10, 12, 14, 16, 18, 20, 22, 24, 26, 28, 30, 32, 34, 36 i 38 del carrer de Federico García Lorca. Ho afirmem convençuts, i desitjant… equivocar-nos.

xxx

Privilegis de pobres

dissabte, 2/07/2011

Un polígon d’habitatges del franquisme sobreviu al final de la rambla del Poblenou

 

Són vuit blocs imponents. I lletjos. Però agraeixo que en Maragall acabés indultant-los quan se li va plantejar la possibilitat de tirar-los a terra perquè desentonaven amb la nova Barcelona que naixia arran de mar, amb motiu de les Olimpíades. La Josefa Mellado encara n’està més contenta: “Ni els rics són tan afortunats” . M’ho diu al terrat, mentre gaudim d’unes vistes esplèndides, amb el parc del Poblenou en primer terme. A la banda contrària, ho tenim tot: el Tibidabo, el Palau Nacional mirant a l’esquerra, i enfront, l’omnipresent Torre Agbar.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La Josefa va ser barraquista a Montjuïc, i sap què és passar gana. Va arribar de Jaen -d’on prové també el seu marit Isidoro- amb només dotze anys, i es va guanyar la vida fent de costurera. Quan aquests edificis, construïts pel Patronat Municipal de l’Habitatge el 1953, van trucar a la porta, no s’ho van pensar dues vegades. “El pis ens costava 300 pessetes cada mes. Recordo que la meva mare les passava negres per pagar-lo. Al cap de vint anys, va ser nostre”.

 

xxxxxxxxxxxxx

 

Els entorns del passeig de Calvell on s’aixequen les vuit moles deixen molt a desitjar. Pendents d’urbanitzar des de temps pretèrits, havien estat ocupats anteriorment per les anomenades cases de la Corderia, que després d’una explosió en un magatzem proper van quedar molt afectades. Tot i que es va reservar als seus inquilins alguns dels pisos del nou polígon, quan els blocs s’haguessin enllestit, el cert és que els damnificats no van poder assumir el preu d’aquests habitatges socials,  i van passar-se almenys trenta anys residint en uns espais provisionals situats just darrere, on ara hi ha un solar envaït pels cotxes i una caseta rebel que data de 1890.

 

 

Blocs d’edificis del passeig de Calvell (Poblenou)

Barriada: Taulat

Busquem l’edifici més llarg

dilluns, 25/04/2011

 

 

Ajudeu-nos a trobar-lo. Aquest de l’avinguda de Madrid 127-159 té tots els números d’estar entre els finalistes. De punta a punta hi he sumat 184 passes. Algú les supera?

 

Edifici Av.Madrid 127-159 (Les Corts)

Barriada: Sòl de Baix-Can Bruixa

El primer gratacels

dimarts , 12/04/2011

L’Edifici Fàbregas dominava, en plena postguerra, el cel de Barcelona

Heus aquí l’Abelux (aquest és l’altre nom que rep, per la botiga de llums), el qual es va coronar, amb les seves quinze plantes, com l’edifici més alt de la ciutat. Era l’any 44, i encara quedava molt perquè el desbanqués la veïna Torre Urquinaona. En va ser autor Luis Gutiérrez Soto, arquitecte madrileny molt prolífic a la capital espanyola en temps de Franco. L’antic Ministeri de l’Aire, el Cine Callao o el Museo Chicote duen la seva firma. Ens hauria agradat pujar-hi, i comprovar les vistes, però els veïns no ens han deixat. Una llàstima.

Edifici Fàbregas, c.Trafalgar 2-4 (Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera).

Barriada: Sant Pere

Despropòsits a la planta cinquena

dimarts , 8/02/2011

(Pòst-its Rambla de Catalunya)

Només sis números separen les dues finques. Formen part d’un mateix tram de la Rambla de Catalunya caigut en desgràcia fa més de cinquanta anys, quan el franquisme va obrir la veda autoritzant els propietaris a cometre aquests excessos.

 

IMG_1900.JPG

 

 

 

xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx

Edifici Banesto: ara va de bo?

dimarts , 14/12/2010

(Pòst-its Eixample)

Les pancartes antisistema han deixat pas a les bastides. La promotora Andybal, participada pel Grup Ballester, s’ha posat mans a l’obra i ha començat la rehabilitació de l’Edifici Banesto de la plaça de Catalunya. Per finalment fer-hi pisos de luxe? Per cedir-lo de nou als ocupes? No ens emocionem. El més probable, vista la maledicció que sembla perseguir aquest immoble, és que Andybal se l’acabi traient de sobre, el vengui per molt més del que va costar, i que el comprador, després de pensar-s’ho molt, se l’acabi traient de sobre i el vengui per molt més del que va costar. Això, siguem optimistes! Almenys els baixos del número 1 del Passeig de Gràcia, dels quals n’és propietària la família De Andrés, s’han llogat a Apple, i aquests, ja us dic jo que no estan de romanços i quan puguin ens envairan amb nous gadgets.