Entrades amb l'etiqueta ‘Entitats socioculturals i esportives’

Club de Petanca La Tripleta

dissabte, 13/09/2014

Clot (Ruta 1. Clot de la Mel)

 

Alta competició als Jardins del Clot de la Mel

(Article original publicat el 12-10-2010)

 

Fotos: ©Montse García


A la Tripleta s’hi ha d’anar el cap de setmana. I ben d’hora, per així entrar en el bombo que decideix els grups, dits melés, i poder per tant jugar i aspirar al primer premi. L’Apolinar Martínez* té la tropa excitadíssima, i no sigueu malpensats. Aquí, l’emoció rau bàsicament a saber si aquest bon home, president del club de petanca, haurà comprat préssec en almívar o pinya a rodanxes. Els lots que després es repartiran els millors queden exposats en plena partida a la vista de tothom.

“Sobretot, que no hi falti ni oli ni vi – demanava la gent… elles volien oli, i ells el vi… entens ara per què l’oli i el vi no fallen mai?”. Ho entenc. I de reüll dirigeixo la mirada cap a les llaunes d’olives amb anxova que, interpreto, són les convidades de pedra d’aquest fastuós tiberi. Veient que em costa parar atenció al joc de botxes, decideixo fixar-me en els edificis que circumval·len els jardins del Clot de la Mel. Molts dels qui hi viuen tenen encara molt present el dia que tota aquesta zona l’ocupaven camps de conreu.

 

No us parlo de fa 50 ni 40 ni 30 anys. No. Ja havíem entrat als 90 i les terres, allà seguien. Ignoro si hi havia vinyes. Avui, en aquest emplaçament, sí que sé, en canvi, què hi ha: uns Ribeiro sobre una taula i, a tocar, una vuitantena d’avis i àvies armats amb boles metàl·liques, capaços de no tenir pietat del rival per poder-lo degustar (el tinto, no el pobre rival) aquell mateix migdia amb la família. “Tot ha canviat molt”, confessa la Rosa, veïna del Clot des de fa 53 anys. “Ara ja no es ve a conversar. Hi ha molta avarícia: només es ve a guanyar”. Deu ser que el Viña do Val, s’ho val ©BcnSingular

 

1.Club de Petanca La Tripleta, Jardins del Clot de la Mel 

*Apolinar Martínez va morir l’agost de 2012

Centre Comarcal Lleidatà

dilluns, 24/02/2014

Dreta de l’Eixample (Ruta 1. Barcelona Centre)

 

“Quan em jubili, m’hi veuran”

(Article original publicat el 17-1-2011)

CANT CORALFotos: ©Montse García

“Amb només 15 anys em van arrencar de la meva terra; vaig marxar del poble plorant”. En Miquel Àngel Gento, fill d’un mestre d’escola de Sort i parent de l’històric extrem del Madrid, presideix el Centre Comarcal Lleidatà, una institució fundada el 1927 i que avui viu de les subvencions i de l’estima que li tenen els 1200 socis i els prop de 2000 simpatitzants. Tot i sentir enyorança, aquí dins, entre amics, s’aixopluga de les llàgrimes, fa el cor fort i em diu emocionat: “Barcelona també m’ha donat molt”.

No cal ser un Einstein per adonar-nos que som davant d’un home bo, dedicat en cos i ànima a fer més plàcida l’existència dels qui, com ell, van veure’s obligats a emprendre el camí cap a la capital. Persones com l’Isidre, nonagenari. “Si em cites ja sé lo que diran: encara no s’ha mort, aquest?”. Comparteix taula amb quatre passarells que l’han reptat a la botifarra. Les dones, a excepció d’una, són a l’altra sala, jugant al canestó o participant en el taller de puntes de coixí. “Hi passava sempre amb l’autobús i pensava: quan em jubili, m’hi veuran”.

Però si hi ha una activitat que convoca gent, aquesta és el bingo dels divendres. El cartró costa només 5 cèntims d’euro. “Som una entitat sense ànim de lucre”, em recorda el Miquel Àngel. I em posa com a exemple la guitarra d’en Lluís Llach que s’exposa a la planta de baix: “Va ser la seva primera guitarra. Ens la va donar perquè la subhastéssim, però ens va fer pena i aquí s’ha quedat”. Ara entenc que se’n tregui tan poc profit del taulell d’anuncis, d’on hi penja una única nota: “Senyores, venc xaquetó: tres quarts de nútria natural” ©BcnSingular

 

1.Centre Comarcal Lleidatà, Ronda de la Universitat 1

L’última carambola del Club de Billar Monforte

dilluns, 5/08/2013

Es trasllada al districte de Sant Andreu una de les entitats històriques de la Rambla

©Bcnsingular

A en Joan Tur l’agafo atabalat. Són quarts de tres i té el menjador ple. Hi dinen un grup de caricaturistes de la plaça del Teatre i socis del Monforte. Ell, mentrestant, va remenant el que es cou a les olles i controla l’arròs, que no es passi. La d’avui serà la meva última paella de 3 euros i mig en aquest bar d’un dels clubs de billar més antics de l’Estat. “Que si em fa pena, marxar d’aquí? Home, és clar”. Els salons on fins aquest juliol s’hi practicaven les caramboles passaran a formar part d’un hotel boutique, que s’obrirà properament en el marc d’aquesta reforma integral que s’està duent a terme a l’edifici del Principal, amb diverses estances amagades actualment en desús.

xxx

xxx

 

 

 

 

 

 

 

xxx

Es vol, per exemple, recuperar com a espai la mítica Cúpula Venus, sota la qual a finals dels setanta s’hi despullava Christa Leem i va debutar en un escenari Pepe Rubianes. Durant anys, aquest antic cabaret amb sostres ennegrits per un incendi i d’on penja un espectacular llum d’aranya ha estat infrautilitzat, i potser per això recordo haver quedat meravellat quan temps enrere el Joan m’hi va deixar accedir per primer cop. Aleshores creia erròniament que ja em coneixia la Rambla.

L’entitat que s’hi ha aixoplugat les darreres set dècades, pagant un lloguer irrisori, emigra ara al carrer de Sant Antoni Maria Claret, al districte de Sant Andreu. No l’acompanyaran, però, ni els pintors ni la curiosa fauna del passeig més universal, que aquí hi trobava refugi i menjar a preus populars comprat a la Boqueria. En Joan sí que ho farà, amb recança però sense dubtes. “Això és una gran família”, em diu amb aquest parlar salat que delata el seu origen eivissenc. “I allà on vagin les taules de billar, tingues la certesa que hi aniré jo”.

xxx

Aquest contingut s’ha emès al programa Connexió Barcelona de BTV. Mira’l aquí

xxx

Top 2500 Barcelona Singular

Club de Billar Monforte, pl.Teatre 27 (La Rambla). Tancat definitivament el 31 de juliol de 2013

Ruta 5 La Rambla / Plaça del Teatre i Rambla de Santa Mònica – Parada núm.2