Entrades amb l'etiqueta ‘Parcs i jardins’

La paret més erudita

dijous, 19/09/2013

Un curiós pastitx és l’únic que queda de l’antiga editorial Sopena

xxx

Qui hagi oblidat o no hagi conegut la façana de l’editorial Sopena pot imaginar-se-la mentre vigila que el fill o filla ja crescudet no s’envalentona massa fent equilibris al parc infantil. Un mural fet a partir d’alguns elements que decoraven la seu modernista del carrer de Provença ens recorda que en aquell mateix emplaçament, on ara hi ha un bloc de pisos modern i els jardins de Maria Mercè Marçal, s’hi van imprimir fins el 1990 milers de diccionaris, enciclopèdies i llibres escolars.

Les rajoles i relleus escultòrics que conformen aquesta mena de collage de l’artista Jordi Gispert són l’únic que es conserva de l’edifici, enderrocat per la immobiliària Metro-3 uns anys després que l’empresa fes fallida, tot i les protestes veïnals. No va servir de res queixar-se: l’Ajuntament va argumentar aleshores (no fa tant, era el 1996) que no tenia cap valor. És evident que no va tenir en compte el valor sentimental.

xxx

 

 

 

 

 

 

 

Aquest contingut s’ha emès al programa Connexió Barcelona de BTV. Mira’l aquí

xxx

Top 1000 Barcelona Singular

Mural de l’Editorial Sopena, al jardins de Maria Mercè Marçal (Nova Esquerra de l’Eixample)

Ruta 3 Nova Esquerra de l’Eixample – Les Editorials

Entre peixos d’aigua dolça

dimecres, 4/09/2013

El primer aquari de Barcelona, ocult darrere la Cascada de la Ciutadella

x

“Ningú no sap dir-me qui té la clau”. La resposta a la meva petició de poder veure què amaga la Cascada monumental de la Ciutadella no va ser gaire encoratjadora. “Et dic alguna cosa”. El següent whatsapp em va canviar la cara: “Demà a les onze”. Em sentia, de cop, afortunat: accediria per primera vegada dins d’un recinte a l’entorn del qual Gaudí va deixar volar la imaginació. Aquí va recrear unes coves de pel·lícula, decorades amb rocalles i estalactites, molt abans que una novel·la d’aquella mateixa època, ‘Vint mil llegües de viatge submarí’, fos duta a la gran pantalla.

xxx

xxx

El visitant que hi entrava en sortia just a les portes del que va ser el primer aquari públic de la ciutat, 30 anys després que obrissin els de Londres i Nova York. Incrustada a aquest habitacle sempre tancat, apareix de nou l’empremta de Gaudí: uns medallons amb salamandres, amfibis que, és sabut, fascinaven molt a l’arquitecte. Dintre (ja m’ho havien advertit), l’interès és mínim. Ni peixeres ni el més mínim rastre del que havia acollit. Només en queda un esgrafiat força malmès dedicat al déu Neptú. S’ha de ser molt fantasiós per formar-se la idea de com era aquest espai, amb mitja dotzena de recipients on s’exhibien peixos i crustacis autòctons dels nostres rius, introduïts en aigua dolça.

Ningú, doncs, no nedava entre taurons del Tròpic i piranyes de mars exòtics, ni tan sols per Nadal. Per viure emocions fortes, calia apropar-se fins al Saturno Park, instal·lat davant l’antic arsenal i actual seu del Parlament de Catalunya, en cas que s’hagués tingut la sort o la desgràcia d’haver-hi coincidit en el temps. Les seves atraccions segurament s’albiraven des de la terrassa de l’aquari, a la qual s’arriba pujant unes escales de cargol. “No hi ha res més, baixem?” M’acomiado de les vistes i abandono l’edifici, renunciant a un últim escorcoll, no sigui que de tant afany aventurer acabi caient presoner del Capità Nemo.

xxx

 

 

 

 

 

 

    

Aquest contingut s’ha emès al programa Connexió Barcelona de BTV.  Mira’l aquí

xxx

Top 2500 Barcelona Singular

Primer aquari, darrere la Cascada monumental

Ruta 1 Ciutadella

 

El jardí impossible

divendres, 5/07/2013

La Casa Cambó, primer exponent de roof garden a Barcelona

xxx©Bcnsingular

Quan Francesc Cambó va fer construir a la flamant Via Laietana la seva residència familiar, retornava d’un viatge als Estats Units on havia quedat embadalit amb la nova arquitectura que emergia a Chicago després del gran incendi de 1871 que havia devastat la ciutat. L’havia fascinat l’altura dels edificis, però també els ascensors elèctrics que duien incorporats, i els roof gardens, jardins elevats que tocaven les estrelles. Per voluntat de Cambó, casa seva seria un calc d’aquells gratacels d’estil racionalista que havien estat ja lleugerament imitats en els trams inferiors d’aquesta artèria que partia en dos la Barcelona antiga. La finca encarregada a Adolf Florensa destacava, però, per ser la més alta, i la primera amb un doble terrat arbrat, dissenyat per Rubió i Tudurí i refet després de la guerra pel paisatgista Joan Mirambell.

 

xxx

 

 

 

 

 

 

xxx

 

 

xxx

L’il·lustre polític en va gaudir poc, ni 10 anys. Filla i néts sí que n’han tret partit, d’aquests prop de mil metres quadrats repartits en dos nivells, des d’on sonen remots els clàxons i la fressa a peu de carrer. S’hi té accés directe des de la planta noble, ubicada a l’àtic, tota una novetat als anys 20, importada també de Nordamèrica. L’espai verd, ben cuidat però molt sofert, va ser concebut per resistir les batzacades del vent marí. On més colpeja és a la terrassa superior, decorada amb una glorieta coberta de fulles i un parterre amb un petit estany. Més agradable i recollit, el jardí de sota es beneficia de l’ombra que aporten les dues moreres i els dos tarongers, d’arrels poc problemàtiques però que van obligar a reforçar el terra amb granit.

Fa un quart d’hora que m’hi passejo i encara me’n faig creus, que això hi sigui. Assegut en una de les cadires, fantasiejo, que surt gratis. M’imagino contemplant cada tarda els arcs i columnes clàssiques que emmarquen una vista privilegiada, mentre ensumo el cafè que s’apropa, servit en una tassa per la mateixa minyona que em rep sempre amb gest reverencial. La resta del servei cuida de l’Helena Cambó, mecenes, mare de 14 fills i propietària d’aquesta meravella. Em giro per donar les gràcies a la criada, però un cambrer se m’avança. “1,60€”, diu a la nota. Surto del bar amb presses, tractant d’esquivar els turistes que ocupen l’estreta vorera de la Via Laietana i que ni tenen temps de preguntar-se què hi ha allà dalt, on sobresurten plantes i arbustos, i la mà d’una dona mulata que juraria que se m’acomiada.

xxx

Aquest contingut s’ha emès al programa Connexió Barcelona de BTV.  Mira’l aquí

xxx

Top 1000 Barcelona Singular

Jardí alçat de la Casa Cambó, via Laietana 30 (Santa Caterina). Propietat privada

Ruta Via Laietana / Via Laietana amunt – Parada núm.18

El festival de la (meva) infància

dijous, 29/11/2012

Un parc ancorat als anys 70 (c.Aurora Bertrana)

 

Pòst-its La Maternitat i Sant Ramon / Barcelona Singular 2a època

El passeig més saludable

dijous, 17/05/2012

Una quarantena de plantes remeieres animen el camí de l’Esparver, a Montjuïc 

 

La d’aquest diumenge ha estat l’última passejada organitzada pel Centre d’Estudis de Montjuïc i guiada per en Ramon Anglès. A punt de complir els 85 anys, aquest veí de l’antic barri de Port és el testimoni viu d’una època oblidada, quan la muntanya era terra de pagesos, horts i camins rurals. En Ramon es va criar a la masia de l’Esparver, ja desapareguda, i que pertanyia als seus rebesavis. Es veia envoltada de camps de blat i de cigroneres, i s’hi albirava una infinitat de garrofers. Avui no en queda ni un. Els marges del tram costerut que conduïen al casalot també han canviat. L’indret era ple de plantes medicinals. En Ramon, ara en troba a faltar. “En tinc catalogades unes quaranta. Però algunes… el te de roca, el romaní, la farigola… han desaparegut”.

 

xxx

 

 

 

 

 

 

 

La plantació d’arbres no autòctons, com figueres o nesprers, no ha ajudat a mantenir intacte aquest petit ecosistema. Tampoc la falta de destresa de molts visitants xinesos que regenten restaurants, i que s’enduen feixos de bledes, arrencades d’arrel. Amb tot, la presència d’herbes remeieres continua sent prou generosa. “Fos el que fos el que em demanés l’àvia Carmeta, a qui acudia mig veïnat, jo li’n portava. No he estudiat mai res, però en vaig aprendre un munt, fent de noi dels encàrrecs”.

Aquesta farmàcia a l’aire lliure permet sanar-se gairebé de tot. La malva silvestris confio que em tregui el mal de coll. Les tanarides, grogues com les margarides que abunden a la zona, són antiinflamatòries. El mateix efecte produeixen les apegaloses –en castellà, amor de hortelano, i que s’enganxen a la roba–, les llengües de bou i els esvarzers. Els brots tendres de les ortigues contribueixen a recuperar la veu, les flors de l’all van bé per als hipertensos, i les morelles roqueres, per als qui tenen hemorroides.

 

x

La ruta, que arrenca a la confluència dels carrers del Foc i de l’Esparver, avança en ziga-zaga quan s’endinsa a Montjuïc, i finalitza al Fossar de la Pedrera, on encara hi resten fonaments d’una torre del segle X: el Castell de Port. En Ramon Anglès ja no està en condicions d’arribar-hi, però tan se val: ens ha donat una lliçó. “Com els actors que desitgen morir dalt de l’escenari, jo volia acomiadar-me estant al peu del canó”. La diferència és que, morir-se, aquí, no es morirà. Impossible fer-ho en un entorn tan saludable.

 

x

Top 1000 Barcelona Singular

Camí de l’Esparver, entrant pel carrer dels Ferrocarrils Catalans (Parc de Montjuïc)

Ruta organitzada pel Centre d’Estudis de Montjuïc: ce.montjuic@gmail.com

Ruta: Els Barris de la Marina de Port (II)

Cinc metres de no res

dimarts , 3/04/2012

Dos cactus gegantins, principal atracció de la Urbanització Meridiana, a Navas

xxx

“No feien més de 10 centímetres, mig pam de no res”. Quan la Magda i el seu exmarit van comprar en un garden center de Castelldefels un test amb dos cactus, ella no es podia imaginar que, 35 anys després, aquests exemplars haurien adquirit unes dimensions tan enormes. “Els vam plantar al petit jardí de casa, i, pel que es veu, devem tenir una mina aquí enterrada, perquè, sinó, no ho entenc”. La propietària n’ha hagut de sacrificar alguna tija: “m’entraven per la finestra”. Però no fa cas als veïns més catastrofistes, que auguren una desgràcia. “Em diuen que cauran sobre algú. Impossible: tos dos cactus estan forts com un roure”.

La Magda viu a la Urbanització Meridiana, una mena de ciutat jardí projectada per l’Obra Sindical del Hogar a començaments del franquisme i que ocupa l’espai de l’antiga finca de Can Sellés, d’on destacava una figuera que, ningú no sap per què, va anar creixent fins a tenir un tronc que, de tan gran que era, calien almenys cinc persones per poder abraçar-lo.

xxx

x

 Cactus gegants, c.Sant Antoni Maria Claret 321 (Navas)

Els jardins guarits

divendres, 11/11/2011

Visitem l’antic Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (I)

xxx Fotos: Montse García

xxxxxxxxx

No feia miracles. En temps d’epidèmies, la mortalitat, allà dintre, es disparava fins al 70%. El mateix Antoni Gaudí hi va ingressar malferit, i ja no en va sortir viu. Però l’antic hospital de la Santa Creu i Sant Pau disposava, almenys, d’un espai central i ajardinat d’efectes sedants.

xxx

xxxxxxxxxxxxx

xxx

  xxxxxxxxxxxxxx

xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx

L’edifici, del segle XV i destinat inicialment a donar resposta a les necessitats assistencials de l’època, va acabar saturat de tal manera que els malalts es podien tocar estirant el braç, si és que encara el conservaven.

Hem de saber que això d’anar a l’hospital a curar-se és relativament nou. La gent hi acudia a “morir bé”. Hi havia, de fet, més presència de foranis -molts arribats per mar- que d’autòctons. I el popurri de miserables era ben divers: esguerrats, nafrats i desvalguts compartien sostre amb expòsits, dements i pobres de solemnitat.xxx

xx

xxx

Avui, és obvi, un amuntegament semblant seria impensable. Els més desgraciats tampoc no han marxat, però, gaire lluny. El claustre sol aixoplugar indigents que durant el dia s’apropien d’alguns racons dels jardins de Rubió i Lluch. I a pesar d’aquesta evidència, massa comuna en aquest i en tants altres barris de Barcelona, m’atreveixo a afirmar que l’indret, per fi, l’hem recuperat.

xxx

    

xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx

    

xxx

xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx

xxxxxxx

xxx

Hi ha contribuït, segur, la terrassa del bar El Jardí, oberta tot l’any. Però també el trànsit constant d’estudiants de les universitats més pròximes, turistes i usuaris de les dues biblioteques, la de Catalunya i la del Raval.

xxx

xxx

En aquesta primera aproximació al recinte, que tant bé coneix l’Edu Garcia, autor del bloc Barcelona es poderosa, no podem passar per alt la reproducció exacta de la creu barroca destruïda el 1936, que ens recorda que sense el suport financer de les autoritats eclesiàstiques, difícilment l’hospital hauria pogut fer-se realitat.

xxx

        

xxxxxxxxxxxxxx

        

xxxxxxxxxxxxxxxxxx

xxxxxxxxxxxxxxx

xxxxx

Les donacions particulars també van ajudar. Sobretot, a mantenir-lo un cop ja construït. Sense anar més lluny, el Teatre Principal de la Rambla va néixer amb aquesta intenció: proveir de recursos la institució sanitària amb els diners recaptats en els espectacles que s’hi programaven. xxxx

 

xxx

 MGM_9802.JPG        MGM_9794.JPG  

xxx

xxxxxx

         xxxxxxxxxxxx

Igualment està molt justificada la presència de dues escultures, una dedicada a la Caritat i l’altra a Sant Roc, amb el seu gos, tan sant com ell, fent-li companyia. Diu la llegenda que aquest pelegrí d’origen occità va ser guarit de la pesta per l’animal i es va convertir així en protector dels qui n’eren portadors.

No és per aixafar la guitarra a ningú, però circula una versió més creïble segons la qual Sant Roc no hauria existit mai, i el seu nom derivaria de Racus d’Autun, un altre sant, en aquest cas protector de la tem…pesta!

xxx

xxx

Jardins de Rubió i Lluch, c.Hospital 56-58 (Raval). Barriada: Hospital

Bar El Jardí. Obert de dilluns a dijous, de 10h a 22h, i els divendres i dissabtes, de 10h a 22.30h

Pròxima entrega: Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya

‘El meu avi va anar a Cuba?’

dilluns, 28/03/2011

Jardins elevats i fantasmes amb passat mariner dins el recinte de les Reials Drassanes

Fotos: Montse García

“No sabem res”. Bé, sí, matisa. “En sabem coses, però tenim un cacau de nassos”. L’Enric Garcia porta gairebé quinze anys treballant a les Drassanes, un edifici, comenta, que “està ple de fantasmes” i del qual cada dia en descobreix quelcom nou. “Com veus, estem d’obres”. La reforma integral del Museu Marítim probablement permetrà aprofundir sobre aquest recinte, que un dia ens sorprèn amb una paret del segle XVI que fins ara no s’havia aconseguit datar, i que un altre dia potser ens confirmarà les intencions de Pere IV, de qui es diu que volia aixecar-hi en aquest mateix emplaçament un palau on allotjar-se.

Avui, i mentre no s’acabin els treballs, les Drassanes estan i estaran de potes enlaire. L’atmosfera és la mateixa que a Los crímenes del museo de cera, però confiem que cap de les peces embalades oculti un ésser descerebrat.

 

 

 

 

 

 

 

Un dels espais que, en canvi, es manté intacte és la Sala del Marquès de Comillas. Des d’aquí arrenca una breu visita personalitzada per les entranyes d’aquesta joia medieval, que em durà a conèixer la casa del Governador, actualment un taller de restauració; i ja amb el cel com a únic sostre, els Jardins del Baluard. És aquest un dels llocs més desconcertants i alhora més màgics de tota la fortificació. Llàstima que estigui tancat al públic, i que només s’obri en comptadíssimes ocasions. S’ubica sobre l’actual narcosala, dècades enrere un punt de recollida de mariners borratxos. I s’hi accedeix des de la plaça de la Blanquerna, que no convida precisament a estar-s’hi estona.

A dalt, tot canvia. El parc, molt ben cuidat, s’estira fins gairebé a l’alçada del Portal de Santa Madrona, i ressegueix l’únic tram de muralla medieval que continua dempeus a la ciutat. No es descarta, en un futur, allargar-lo encara més i convertir-lo en una espècie de camí de ronda que es planti davant mateix del Passeig de Josep Carner, a les portes, doncs, del Moll de Barcelona.

xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx

L’Enric m’ensenya, per acabar, el Centre d’Informació Marítima que ell dirigeix. Inclou una biblioteca, un fons cartogràfic i arxius amb imatges i documents que qualsevol persona interessada pot consultar i que s’han anat engrandint gràcies a les aportacions de particulars. “De vegades em ve gent que busca notícies sobre algun avantpassat. ‘El meu avi va anar a Cuba?’ i preguntes per l’estil. Solen ser immigrants, a la recerca d’algun indici que els pugui facilitar obtenir la nacionalització”. Curiós. Altres vénen, suposo, pel catàleg de llibres: enciclopèdies de dret marítim, manuals de navegació, informes sobre els peixos de Torredembarra o la pesca a Menorca, i novel·les com ‘La catedral del mar’ o ‘Moby Dick’.

Som a tocar de la Sala d’Art Popular, sota les arcades de la qual les hores de feina passen més depressa. “Ho reconec: sóc un privilegiat absolut”, admet l’Enric. “M’apassiona la història marítima, sempre m’ha interessat. I aquí em veus: treballant a les Reials Drassanes. Es pot demanar més?”

 

Reials Drassanes de Barcelona. Av.Drassanes s/n (Raval) – Arxius, col·leccions i biblioteca. De dilluns a divendres, de 10h a 14h. I dimarts, també, de 14h a 19h

Barriada: Raval de Drassanes