Un parc ancorat als anys 70 (c.Aurora Bertrana)
Pòst-its La Maternitat i Sant Ramon / Barcelona Singular 2a època
Entrades amb l'etiqueta ‘Parcs i jardins’
El festival de la (meva) infància
dijous, 29/11/2012El passeig més saludable
dijous, 17/05/2012Una quarantena de plantes remeieres animen el camí de l’Esparver, a Montjuïc
La d’aquest diumenge ha estat l’última passejada organitzada pel Centre d’Estudis de Montjuïc i guiada per en Ramon Anglès. A punt de complir els 85 anys, aquest veí de l’antic barri de Port és el testimoni viu d’una època oblidada, quan la muntanya era terra de pagesos, horts i camins rurals. En Ramon es va criar a la masia de l’Esparver, ja desapareguda, i que pertanyia als seus rebesavis. Es veia envoltada de camps de blat i de cigroneres, i s’hi albirava una infinitat de garrofers. Avui no en queda ni un. Els marges del tram costerut que conduïen al casalot també han canviat. L’indret era ple de plantes medicinals. En Ramon, ara en troba a faltar. “En tinc catalogades unes quaranta. Però algunes… el te de roca, el romaní, la farigola… han desaparegut”.
xxx
La plantació d’arbres no autòctons, com figueres o nesprers, no ha ajudat a mantenir intacte aquest petit ecosistema. Tampoc la falta de destresa de molts visitants xinesos que regenten restaurants, i que s’enduen feixos de bledes, arrencades d’arrel. Amb tot, la presència d’herbes remeieres continua sent prou generosa. “Fos el que fos el que em demanés l’àvia Carmeta, a qui acudia mig veïnat, jo li’n portava. No he estudiat mai res, però en vaig aprendre un munt, fent de noi dels encàrrecs”.
Aquesta farmàcia a l’aire lliure permet sanar-se gairebé de tot. La malva silvestris confio que em tregui el mal de coll. Les tanarides, grogues com les margarides que abunden a la zona, són antiinflamatòries. El mateix efecte produeixen les apegaloses –en castellà, amor de hortelano, i que s’enganxen a la roba–, les llengües de bou i els esvarzers. Els brots tendres de les ortigues contribueixen a recuperar la veu, les flors de l’all van bé per als hipertensos, i les morelles roqueres, per als qui tenen hemorroides.
x
La ruta, que arrenca a la confluència dels carrers del Foc i de l’Esparver, avança en ziga-zaga quan s’endinsa a Montjuïc, i finalitza al Fossar de la Pedrera, on encara hi resten fonaments d’una torre del segle X: el Castell de Port. En Ramon Anglès ja no està en condicions d’arribar-hi, però tan se val: ens ha donat una lliçó. “Com els actors que desitgen morir dalt de l’escenari, jo volia acomiadar-me estant al peu del canó”. La diferència és que, morir-se, aquí, no es morirà. Impossible fer-ho en un entorn tan saludable.
x
Top 1000 Barcelona Singular
Camí de l’Esparver, entrant pel carrer dels Ferrocarrils Catalans (Parc de Montjuïc)
Ruta organitzada pel Centre d’Estudis de Montjuïc: ce.montjuic@gmail.com
Ruta: Els Barris de la Marina de Port (II)
Cinc metres de no res
dimarts , 3/04/2012Dos cactus gegantins, principal atracció de la Urbanització Meridiana, a Navas
xxx
“No feien més de 10 centímetres, mig pam de no res”. Quan la Magda i el seu exmarit van comprar en un garden center de Castelldefels un test amb dos cactus, ella no es podia imaginar que, 35 anys després, aquests exemplars haurien adquirit unes dimensions tan enormes. “Els vam plantar al petit jardí de casa, i, pel que es veu, devem tenir una mina aquí enterrada, perquè, sinó, no ho entenc”. La propietària n’ha hagut de sacrificar alguna tija: “m’entraven per la finestra”. Però no fa cas als veïns més catastrofistes, que auguren una desgràcia. “Em diuen que cauran sobre algú. Impossible: tos dos cactus estan forts com un roure”.
La Magda viu a la Urbanització Meridiana, una mena de ciutat jardí projectada per l’Obra Sindical del Hogar a començaments del franquisme i que ocupa l’espai de l’antiga finca de Can Sellés, d’on destacava una figuera que, ningú no sap per què, va anar creixent fins a tenir un tronc que, de tan gran que era, calien almenys cinc persones per poder abraçar-lo.
xxx
x
Cactus gegants, c.Sant Antoni Maria Claret 321 (Navas)
Els jardins guarits
divendres, 11/11/2011Visitem l’antic Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (I)
xxx Fotos: Montse García
xxxxxxxxx
No feia miracles. En temps d’epidèmies, la mortalitat, allà dintre, es disparava fins al 70%. El mateix Antoni Gaudí hi va ingressar malferit, i ja no en va sortir viu. Però l’antic hospital de la Santa Creu i Sant Pau disposava, almenys, d’un espai central i ajardinat d’efectes sedants.
xxx
xxxxxxxxxxxxx
xxx
xxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
L’edifici, del segle XV i destinat inicialment a donar resposta a les necessitats assistencials de l’època, va acabar saturat de tal manera que els malalts es podien tocar estirant el braç, si és que encara el conservaven.
Hem de saber que això d’anar a l’hospital a curar-se és relativament nou. La gent hi acudia a “morir bé”. Hi havia, de fet, més presència de foranis -molts arribats per mar- que d’autòctons. I el popurri de miserables era ben divers: esguerrats, nafrats i desvalguts compartien sostre amb expòsits, dements i pobres de solemnitat.xxx
xx
xxx
Avui, és obvi, un amuntegament semblant seria impensable. Els més desgraciats tampoc no han marxat, però, gaire lluny. El claustre sol aixoplugar indigents que durant el dia s’apropien d’alguns racons dels jardins de Rubió i Lluch. I a pesar d’aquesta evidència, massa comuna en aquest i en tants altres barris de Barcelona, m’atreveixo a afirmar que l’indret, per fi, l’hem recuperat.
xxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxx
xxx
Hi ha contribuït, segur, la terrassa del bar El Jardí, oberta tot l’any. Però també el trànsit constant d’estudiants de les universitats més pròximes, turistes i usuaris de les dues biblioteques, la de Catalunya i la del Raval.
xxx
xxx
En aquesta primera aproximació al recinte, que tant bé coneix l’Edu Garcia, autor del bloc Barcelona es poderosa, no podem passar per alt la reproducció exacta de la creu barroca destruïda el 1936, que ens recorda que sense el suport financer de les autoritats eclesiàstiques, difícilment l’hospital hauria pogut fer-se realitat.
xxx
xxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxx
xxxxx
Les donacions particulars també van ajudar. Sobretot, a mantenir-lo un cop ja construït. Sense anar més lluny, el Teatre Principal de la Rambla va néixer amb aquesta intenció: proveir de recursos la institució sanitària amb els diners recaptats en els espectacles que s’hi programaven. xxxx
xxx
xxx
xxxxxx
xxxxxxxxxxxx
Igualment està molt justificada la presència de dues escultures, una dedicada a la Caritat i l’altra a Sant Roc, amb el seu gos, tan sant com ell, fent-li companyia. Diu la llegenda que aquest pelegrí d’origen occità va ser guarit de la pesta per l’animal i es va convertir així en protector dels qui n’eren portadors.
No és per aixafar la guitarra a ningú, però circula una versió més creïble segons la qual Sant Roc no hauria existit mai, i el seu nom derivaria de Racus d’Autun, un altre sant, en aquest cas protector de la tem…pesta!
xxx
xxx
Jardins de Rubió i Lluch, c.Hospital 56-58 (Raval). Barriada: Hospital
Bar El Jardí. Obert de dilluns a dijous, de 10h a 22h, i els divendres i dissabtes, de 10h a 22.30h
Pròxima entrega: Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya
‘El meu avi va anar a Cuba?’
dilluns, 28/03/2011Jardins elevats i fantasmes amb passat mariner dins el recinte de les Reials Drassanes
Fotos: Montse García
“No sabem res”. Bé, sí, matisa. “En sabem coses, però tenim un cacau de nassos”. L’Enric Garcia porta gairebé quinze anys treballant a les Drassanes, un edifici, comenta, que “està ple de fantasmes” i del qual cada dia en descobreix quelcom nou. “Com veus, estem d’obres”. La reforma integral del Museu Marítim probablement permetrà aprofundir sobre aquest recinte, que un dia ens sorprèn amb una paret del segle XVI que fins ara no s’havia aconseguit datar, i que un altre dia potser ens confirmarà les intencions de Pere IV, de qui es diu que volia aixecar-hi en aquest mateix emplaçament un palau on allotjar-se.
Avui, i mentre no s’acabin els treballs, les Drassanes estan i estaran de potes enlaire. L’atmosfera és la mateixa que a Los crímenes del museo de cera, però confiem que cap de les peces embalades oculti un ésser descerebrat.
Un dels espais que, en canvi, es manté intacte és la Sala del Marquès de Comillas. Des d’aquí arrenca una breu visita personalitzada per les entranyes d’aquesta joia medieval, que em durà a conèixer la casa del Governador, actualment un taller de restauració; i ja amb el cel com a únic sostre, els Jardins del Baluard. És aquest un dels llocs més desconcertants i alhora més màgics de tota la fortificació. Llàstima que estigui tancat al públic, i que només s’obri en comptadíssimes ocasions. S’ubica sobre l’actual narcosala, dècades enrere un punt de recollida de mariners borratxos. I s’hi accedeix des de la plaça de la Blanquerna, que no convida precisament a estar-s’hi estona.
A dalt, tot canvia. El parc, molt ben cuidat, s’estira fins gairebé a l’alçada del Portal de Santa Madrona, i ressegueix l’únic tram de muralla medieval que continua dempeus a la ciutat. No es descarta, en un futur, allargar-lo encara més i convertir-lo en una espècie de camí de ronda que es planti davant mateix del Passeig de Josep Carner, a les portes, doncs, del Moll de Barcelona.
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
L’Enric m’ensenya, per acabar, el Centre d’Informació Marítima que ell dirigeix. Inclou una biblioteca, un fons cartogràfic i arxius amb imatges i documents que qualsevol persona interessada pot consultar i que s’han anat engrandint gràcies a les aportacions de particulars. “De vegades em ve gent que busca notícies sobre algun avantpassat. ‘El meu avi va anar a Cuba?’ i preguntes per l’estil. Solen ser immigrants, a la recerca d’algun indici que els pugui facilitar obtenir la nacionalització”. Curiós. Altres vénen, suposo, pel catàleg de llibres: enciclopèdies de dret marítim, manuals de navegació, informes sobre els peixos de Torredembarra o la pesca a Menorca, i novel·les com ‘La catedral del mar’ o ‘Moby Dick’.
Som a tocar de la Sala d’Art Popular, sota les arcades de la qual les hores de feina passen més depressa. “Ho reconec: sóc un privilegiat absolut”, admet l’Enric. “M’apassiona la història marítima, sempre m’ha interessat. I aquí em veus: treballant a les Reials Drassanes. Es pot demanar més?”
Reials Drassanes de Barcelona. Av.Drassanes s/n (Raval) – Arxius, col·leccions i biblioteca. De dilluns a divendres, de 10h a 14h. I dimarts, també, de 14h a 19h
Barriada: Raval de Drassanes
Sóc periodista des de 3r d'EGB, veí de la França Xica del Poble-sec i visitant habitual de la resta de barriades.