Opinió

Visitem l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona (III)

(Continuació)

Qui era Francisco Salvany? Potser als estudiosos aquesta pregunta no els va fer perdre la son. Però la veritat és que m’ha deixat intrigat llegir el seu nom, això sí, amb dificultats, enmig de tant home prominent. “No ho sabem amb absoluta certesa -comenta la guia-, però podria tractar-se d’un dels metges participants en una expedició per fer arribar la vacuna de la verola a les Índies”. Cal aixecar el cap i tenir bona vista per adonar-se que Salvany comparteix protagonisme, per exemple, amb l’Arciprestre de Hita i molts altres prohoms (cliqueu la foto de sota). Curiosament, també amb una mena d’asteriscs. “Pensem que no se’ls va ocórrer més gent a qui honorar”. Vaja, això ja costa més que m’ho empassi.

Anècdotes a banda, el Paranimf de la Universitat és, des de la mateixa porta d’entrada, un dels indrets més màgics que he trepitjat. L’arquitecte, Elies Rogent, pretenia meravellar amb tanta exuberància, i a fe que ho va aconseguir. L’enteixinat, les parets decorades amb guix policromat, els bancs, els elements d’estil mudèjar i plateresc, les trones, les rajoles, el dosser amb columnes de marbre verd, les pintures de temàtica històrica, els medallons… tot ens entusiasma. Com deia Rogent, el conjunt “impressiona l’ànim i fascina la imaginació”.

El mateix Antoni Gaudí hauria pogut quedar-ne igualment encantat. Però va preferir desafiar el mestre. El seu projecte final de carrera va ser, de fet, una versió lliure i molt més atrevida del Paranimf (el seu professor, per aquelles dates, el tenia a mig construir). Comprenem que a Rogent aquesta gosadia li toqués la moral i l’orgull. Llàstima que quedés en evidència anys més tard: Gaudí ja s’havia fet un nom, però l’autor de la Sagrada Família no va tenir altre remei que conviure sempre més amb un aprovat justet fruit d’aquella insolència.

Fotos: Montse García

x

xxx

El Paranimf o Saló de Graus està reservat per als esdeveniments més solemnes i obre al públic només els dies que hi ha concert.

(Pròxima entrega: la Biblioteca Central)

Visitem l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona (II)

(Continuació)

Estan tan anxovats com els estudiants de l’Autònoma viatjant en tren en hora punta. Però ells mantenen el tipus: els han pintat amb la toga negra, les punyetes roses i una medalla penjada del coll. Alguns, també, amb una col·lecció de distincions i fermalls clavats al pit. Compto 36 autoritats. Albert Pujol i Gurena, que fa tota la cara de monjo (era augustinià), va ser el primer d’estrenar-se en el càrrec. Busco l’actual rector, Dídac Ramírez, infructuosament. L’anterior, Màrius Rubiralta, tampoc no hi apareix. I això que m’asseguren que els retrats estan, sinó fets, com a mínim encarregats.

De les altres cinc absències, destaca la de Manuel Jiménez de Parga, expresident del Tribunal Constitucional, ministre de Treball amb Suárez… i rector de la UB un ja llunyà 1976. Segur que el recordeu: va ser ell qui, com qui no vol la cosa, va deixar anar que Catalunya era un dels llocs de l’Estat on es rebia Franco amb més entusiasme. Home, depèn. Si tenia en ment alguns dels col·legues que el van precedir, aleshores, sí.

Emilio Jimeno Gil, per exemple. El primer rector del franquisme, definia així els seus antecessors: “(…) unos ilusos que se creyeron capaces de formar una nacionalidad nueva, aunque para ello tuvieran que cometer el crimen de desgarrar las entrañas de su patria y la estupidez de arrojar por la borda un idioma en que se entienden 80.000.000 de hombres y en que está escrita la más hermosa literatura del mundo, para sustituirla con una lengua que sólo sirve para andar por casa”.

Fotos: Montse García

El filonazi Francisco Gómez del Campillo no es quedar enrere. Responsable d’un procés de depuració dins la universitat que no té precedents (“era vital para nuestra cultura amputar con energía los miembros corrompidos”), va tenir el goig de transformar el Paranimf en una sala d’exposicions destinada a exhibir llibres i propaganda hitleriana, bust de Mein Führer inclòs.

Avui, aquests i altres mandataris il·lustres, tenen el seu raconet a la Galeria dels Retrats. Però aviat podrien tornar al seu emplaçament originari, la veïna Sala de Juntes, per tal de poder-hi encabir també les pintures d’aquells rectors que demanen pas. Em pregunto: és aquesta la millor solució? No seria més lògic resoldre-ho obsequiant amb alguns d’aquests quadres l’Arxiu de Salamanca?

(Pròxima entrega: el Paranimf)

Visitem l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona (I)

Construït per Elies Rogent en un lapse de vint anys (1863-1882), evoca els palaus medievals, amb la particularitat que en lloc de rebre’ns al vestíbul el criat, ho fa la guia, que es diu Cristina. Ella no ens durà a l’habitació on dorm un suposat prelat, ni al saló on uns reis ficticis celebren els banquets, però sí a la planta dels antibolònia. L’hem batejat així pels mesos que hi van passar clapant dins de sacs enconxats i preparant sopes Maggi amb el fogonet a tan sols un pam dels quadres cedits pel Museu del Prado. En certa manera, allò va ser històric. Penós però històric.

Avui, i arran d’aquella tancada que va acabar com el rosari de l’aurora, l’accés al primer pis està una mica més restringit. S’hi han instal·lat unes portes de vidre, sí, però ningú no ens barrarà el pas si pugem per l’escala noble, que també ens hi porta. Precisament al replà superior (perquè ens entenguem, on hi ha els tapissos) arribarem aviat a una conclusió: no hi ha resposta per a tot en les rutes organitzades pel departament de Protocol de la UB.

Observeu, sinó, les galeries cegues: intercalen el lema perfundet omnia luce (“la saviesa ho impregna tot”) amb representacions de l’astre solar, i incorporen també el nom d’aquells estudis o graus més corrents de l’època. Llegeixo: administratio, farmaceutica, historia, mineralogia, mineralogia, mineralogia… perdó? Segueixo llegint: mineralogia… un altre cop? I el següent… mineralogia! Arribat a aquest punt, m’atreviria a apostar que, EFECTIVAMENT, mineralogia apareix més vegades. Sis, per ser exactes. “No sabem per què”, m’informa la Cristina. De manera instintiva, torno a mirar cap amunt: perfundet omnia luce. “Llàstima”, li dic, “ara que la visita es posava interessant!”

(Pròxima entrega: la Galeria dels Retrats)

Edifici Històric de la UB, Gran Via de les Corts Catalanes 585 (Antiga Esquerra de l’Eixample)

Barriada: Universitat

Fotos: Montse García