Entrades amb l'etiqueta ‘Top 100 Restaurants econòmics’

Self Naturista

dissabte, 25/01/2014

Gòtic (Ruta 1. Santa Anna)

 

Autoservei saludable

(Article publicat el 29-12-2010)

Foto: Montse García

Un bon dia va obrir a Barcelona el primer restaurant vegetarià. Ens hem de remuntar als anys de la transició; anys, també, de transgressió, però no precisament en l’àmbit culinari. De manera que sí, el Restaurant Vegetarià (així es deia) del carrer de Canuda va convertir-se en tot un fenomen, només superat, poc després, pel Self Naturista del carrer de sobre, Santa Anna. L’Òscar Colom, que havia acumulat experiència en l’empresa precursora, hi va introduir un altre concepte que igualment faria furor: el self service.

“La meva idea era oferir una opció als oficinistes de la zona que els resultés pràctica. Sabíem que el temps de què disposen per dinar és molt limitat, però volia que això no anés en detriment de la seva salut”. Menjar ràpid i sa no té perquè estar renyit amb menjar de gust. Proveu, sinó, els macarrons integrals gratinats, la paella de verdures, els xampinyons a la planxa, els pastissos o els batuts de fruites. En total, 300 plats que van rotant, i que trenquen prejudicis. Ara bé, no hi busqueu alcohol. “Sempre he procurat mantenir uns mateixos principis, basats en una alimentació saludable”… i que exclou tot allò que prové de l’animal. L’Òscar ho té clar: “ningú de nosaltres no té dret a alterar l’ordre natural de les coses. A més, la cuina vegetariana dóna molt de si. Jo no he tingut mai carències de res”. Ho celebrem, com també la vintena d’empleats que té contractats, i que ja formen part de l’estampa d’aquest local que va quedar ancorat als 80, i que d’allà no surt.

“He rebut ofertes molt suculentes de gent que volia associar-se amb mi, amb la intenció que ens estenguéssim a altres barris, però les he refusat totes”. En cas d’haver-ho acceptat, el Self Naturista potser hauria acabat perdent bona part de la seva essència. I li hauria pogut sortir car. També al client fidel que paga avui menys de 10 euros per tres plats, pa i unes postres, i que no trobarà, per molt que busqui, un restaurant tan a contracorrent de les modes com aquest, a tot el Barri Gòtic ©BcnSingular

1.Self Naturista, c.Santa Anna 11-17. Tel. 93.318.26.84

Obert tots els dies d’11.30 a 22 h excepte diumenges i festius.

 

Fotos: Montse García

La Petita Colòmbia

dilluns, 24/09/2012

La comunitat paisa irromp amb força al barri de la Sagrada Família

xxx

De mica en mica han anat fent-se un lloc entre tant visitant, comerciant de records i veí molest per la sobredosi de turistes. Sense soroll, i això que són d’on són, els colombians s’han convertit  ja en la quarta comunitat estrangera, i la primera entre les llatines, del barri de la Sagrada Família. I els qui no hi viuen, hi vénen, atrets per la proliferació d’establiments del país sud-americà. Sobretot, llocs de menjar, però també perruqueries, tendes de roba i clíniques dentals.

La peregrinació per alguns d’aquests locals comença de bon matí. El forn Colombia Pan sempre ve de pas, sigui per esmorzar un cafè amb llet i un pandebono, fer un dinar ràpid o berenar amb més calma una xocolata, i sucar-hi un buñuelo. L’assortiment de productes és inacabable. La sobrietat del pan aliñado, amb formatge fresc per dins, i les arepas con queso, contrasta amb el colorant cridaner del brazo de reina, un pecat calòric ple d’aquest almívar de llet que anomenen arequipe. L’alternativa pot ser un tall de torta negra, un roscon o unas peras. “Hi ha dies que entren famílies senceres i s’enduen mitja botiga”, em comenta la Sònia Querol, filla d’en Raül, el propietari, i tan catalana com el seu pare. L’home, resulta que es va enamorar de Colòmbia i quan va tornar a casa va decidir obrir aquest negoci. Amb anterioritat, havia parit Zoco Latino, una casa de queviures traspassada a l’Albert, un amabilíssim colombià, i que enlluerna per la seva varietat de productes exòtics.

xxx

xx

 

 

 

 

 

 

xxx

xx

“Els colombians, menjant, no tenen mesura”, admet la Sònia. Però, segons ella, tampoc no els amoïna. “La majoria de noies s’opera”, em diu. “Per 500€, tornen del seu país fetes noves”. Ells, en canvi, van veient com creix la panxa, i res. “L’únic que els preocupa és fer-se la manicura”, corrobora la María, que regenta una perruqueria al carrer de Cartagena, i que està acostumada a atendre peticions impossibles. “Com més negra de pell és una dona, més ros vol el seu cabell. Faig el que puc”. A Jaco Jeans sí que fan miracles. En aquesta petita botiga, molt adient per a qui encara no s’ha atrevit a fer-se una liposucció, ho tenen molt clar: “Quien no se opera, se enfaja“. Des de l’època de les nostres àvies que no havien tingut tant èxit les cotilles i les faixes. I no unes faixes qualsevols. Les levantacolas, en combinació amb els jeans del mateix nom, t’aixequen el cul i te’l destaquen.

xx

xx

 

 

 

xxx

 

xxx

xxxxxxxxxxxx

xxx

A tot això cal afegir que ha obert recentment una segona Fonda Paisa, probablement el millor restaurant colombià de Barcelona, que serveix plats típics, en proporcions descomunals, com la bandeja paisa, el sancocho de carne o els combinados. I que la Sandra, la cara visible del bar Arepazo, especialitzat en arepas colombianes -la gran icona gastronòmica de la regió que engloba Medellín i Pereira-, ja està pensant en abaixar la persiana i posar-se a fer menús en un nou local més espaiós, situat també al barri. Definitivament, els colombians han vingut per quedar-se… i no passar gana.

xxx

EL MAPA DE LA PETITA COLÒMBIA

Clica per fer el mapa gran

Als peus del poble

dissabte, 16/06/2012

La CGT, obligada a abandonar l’edifici amb les vistes més espectaculars i desconegudes

xxx

“Puja, puja… que quan s’ho quedin els de Comissions Obreres, veuràs com s’ha acabat això d’anar al terrat”. La disputa entre els dos sindicats amb seu, encara avui, als números 16 i 18 de la Via Laietana, va tenir un final desigual. L’Estat, propietari de l’immoble, va certificar el gener passat que la novena planta, ocupada des de fa més de vint anys per la CGT, pertany a CCOO. I que la setena i la vuitena, que havien estat de la UGT abans d’anar-se’n al Raval, també. Els anarcosindicalistes saben, doncs, que no són benvinguts, i que han de fer les maletes. Però que no els vinguin amb presses. “El Ministeri de Treball ens ha de garantir abans un nou espai, tal com s’havia compromès”, em comenta el Rafael Iniesta, secretari de Comunicació.

x

 

xxx

 

 

 

 

x

 

xxx

Mentrestant, resisteixen a la seva particular Gàl·lia, separats de Comissions pels dos pisos actualment en desús i que tenen prohibit travessar a peu (m’asseguren que hi ha instal·lades alarmes), després que se’ls apropiessin temporalment, emprant mètodes de guerrilla urbana. “Només podem accedir als nostres despatxos agafant un dels ascensors. L’altre no funciona des que l’empresa de manteniment va negar-se a reparar-lo perquè se li deu diners”.

De fet, és tota la finca la que pateix desperfectes; les estàtues que coronaven l’edifici s’han retirat per precaució, i una malla metàl·lica que, segons en Rafael, ja s’hauria hagut de canviar, protegeix els vianants de possibles despreniments. Per la mateixa raó, potser no és bona idea passejar-se pel punt més elevat, un templet clàssic molt característic, visible des del carrer. O sí… si el que es vol és viure un moment impagable, el més idoni per posar a prova les cordes vocals: I am the king of the world! Per ara, m’abstinc.

xxx

xxx

No deixa de ser una paradoxa que la CGT tingui Barcelona als seus peus; un domini virtual de la ciutat gràcies a una ubicació privilegiada: una avinguda concebuda, un segle enrere, com a eix estrictament financer. “¿Eres afiliado? Aquí sólo comen afiliados… bueno, y listillos como tú”. El bar del sindicat ofereix, de dilluns a dijous, menjar casolà tirat de preu. Els divendres no hi és la cuinera però el plat de carns a la brasa que serveixen (a 5€, amb pa, beguda, postre i cafè inclòs!) ens fa entrar gana i el més important: ens ajuda a recuperar l’esperança d’un món millor. En acabat, penso tornar al terrat i no descarto celebrar, ara sí, la doble troballa a plena veu.

x

xxx

xxx

Hijo del pueblo, te oprimen cadenas,
y esa injusticia no puede seguir;
si tu existencia es un mundo de penas
antes que esclavo prefiere morir.
En la batalla, la hiena fascista,
por nuestro esfuerzo sucumbirá;
y el pueblo entero, con los anarquistas,
hará que triunfe la libertad.

xxx

 

 

 

 

 

 

 

xxx

x

Top 1000 Barcelona Singular

Edifici dels sindicats, Via Laietana 16-18 (Sant Pere, Santa Caterina i la  Ribera)

Entrada per l’accés de la CGT, al número 18. Ascensor fins al pis novè, i per les escales fins al terrat.

Bar obert de dilluns a divendres. No recomanat als militants i simpatitzants de CCOO i la UGT.

I els dilluns, caldo de “menestrón”

dissabte, 24/09/2011

Sancocho de pescado, el plat estrella dels divendres al restaurant equatorià Bella Terra

Fotos: Montse García

 

“La meva mare seria capaç de vendre’t pedres, i sense enganyar-te. És una dona increïble”. L’Eloy, el seu fill, li agraeix que ensumés que aquí hi havia negoci. “Cuidava avis i se’n va fartar. Quan va descobrir aquest bar, que estava molt deixat, els va fer una proposta als amos: ella prepararia menjars latinos i a canvi s’enduria només una petita part dels beneficis. Com que no tenien res a perdre, van acceptar”. Avui encara ho celebren. I d’això ja fa gairebé deu anys.

 

.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El restaurant Bella Terra funciona. No m’estranya, veient les promocions que fan de dilluns a divendres. Un plat combinat surt per 5,5 euros i la beguda no es cobra. “Sé d’altres llocs equatorians fins i tot més barats, però ni posen tanta quantitat ni la qualitat del producte és tan bona. La gent, quan demana un sancocho, hi vol veure chicha i notar el cacauet. Ara entens per què heu hagut de fer cua?”. No m’ha importat; així he tingut temps de repassar totes les excel·lències culinàries del país: moros de lentejas, chaulafán, caldo de pata o de torrejas, chupe de pescado, guatita, lengua guisada, caldo de menestrón

 

 

L’Eloy canvia cada dia els menús, també a un preu molt assequible, però no en serveix a la terrassa de fora ni als seients d’estil ianqui de dintre. “Vam adonar-nos que per tenir a tothom content, hauríem hagut de contractar més personal. Vam optar per una cosa diferent: reduir taules i col·locar els clients a prop de la cuina”. En veritat, la sala on dinem no és la bomba. Però ho salva l’ambientàs, i, insisteixo, aquest sancocho de tonyina digne dels millors restaurants llatinoamericans.

 

 

 

 

 

 

.

 

 

“Ens vénen paisanos de tot el món”. És dir-ho i escoltar de cop dues parelles parlar en francès. Els miro i per les seves faccions juraria que són equatorians. “Turistes francesos”, em confirma l’Eloy. “Però d’origen equatorià”, puntualitza. Quan crec que no em tornaré a deixar sorprendre, em mostra unes postres a 5 euros que si sóc llaminer, diu, m’encantaran. El dulce de tres leches està ideat per endur-se’l a casa. I compartir-lo. Li faig cas i me l’emporto, però em sembla que no seguiré els seus consells al peu de la lletra.

 

Restaurant Bella Terra, c.Padilla 177 (Fort Pienc). Tel. 693.956.736

Menús a 8 euros, beguda inclosa, de dilluns a divendres. Obert tots els dies, de 12h a 1h.

Barriada: Monumental

Plats pantagruèlics per reconciliar-se amb el món

dijous, 16/06/2011

Una casa de menjars gallega, la millor opció gastronòmica del Baix Carmel

 

Tenim la recepta per deixar d’estar indignats, encara que sigui només durant unes hores. Això sí, s’ha de pujar fins el Carmel. A escassos cent metres d’on es va produir l’esvoranc que el gener de 2005 va obligar a desallotjar 500 famílies, sobreviu un restaurant modest regentat per un matrimoni d’Orense. Recordo que va ser una paradista del mercat qui, sense dubtar-ho, em va dir que si volia menjar bé havia d’anar a aquest gallec del carrer del Pantà de Tremp: Villa de Arosa.

xxx

 

Jo havia descobert aquesta part baixa del Carmel durant les successives expedicions que vam fer els periodistes arran del sinistre de les obres del metro, i us ben asseguro que aleshores recórrer el barri no era fàcil. Menys encara trobar un lloc decent on poder ficar-se alguna cosa a l’estómac. Avui, amb carrers fins i tot exclusius per a vianants, la zona més propera a l’epicentre del drama ha guanyat, i molt. Però, ai!, temia que a l’hora que t’entra la gana, acabés tenint els mateixos problemes que sis anys enrere.

No us enganyaré: bars on prendre una canya (o dues, o tres) n’hi ha molts. Però els que preparen dinars són comptats. D’aquests, el Villa de Arosa és la millor tria. Per la quantitat (les racions són molt abundants), per la qualitat (proveu el caldo gallego, les costelles de xai o la carn arrebossada) i pel preu: perquè us en feu una idea, un plat de macarrons casolans no arriba als tres euros.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La Pilar és qui cuina i en Manolo serveix. No són gent molt parladora, però intueixo que la seva vida no ha estat un camí de roses. De Galícia van fixar el rumb cap a Suïssa, i de Suïssa, al Carmel. Les penúries de vegades no cal explicar-les quan són tan evidents. La Pilar, de fet, parla a través dels seus plats: és generosa, segur, i una magnífica cuinera.

 

Fotos:  Montse García

Villa de Arosa, c.Pantà de Tremp 12 (Carmel). Tel.93.420.0162. De 7.30 a 21h. Tancat els diumenges.

Barriada: Baix Carmel