Entrades amb l'etiqueta ‘Visites guiades’

Els veïns nobles de Sant Just

dijous, 1/03/2012

Visita amb sorpresa final al Palau Moxó, una joia barroca

Fotos: Montse García ©

xxx

Va ser una mica de rebot, que els Moxó es fessin amb aquesta casa senyorial del S.XVIII. El palau que duu el seu nom hauria seguit en mans dels Graell, o ni això: seria avui dels Castelló si la falta de descendència no els ho hagués impedit. Però, en cap cas, els Moxó desentonaven: el llinatge, originari de Cervera, ja feia més d’un segle que havia aconseguit l’estatus nobiliari, i qui no era baró, era marquès, o totes dues coses.

D’entre l’estirp d’aristòcrates de sang blava que hi van habitar (i que, de fet, encara hi viuen), potser va ser Francisca Güell, filla d’Eusebi Güell -mecenes de Gaudí- i àvia dels actuals propietaris, qui n’ha deixat més empremta. Ella va encomanar una gran reforma que va permetre l’electrificació del palau, i va tenir també el bon gust d’adquirir a Itàlia un preciós conjunt de llums de cristall, la col·lecció particular més important que es conserva a Barcelona. La mateixa Francisca, davant el temor que durant la Guerra Civil cremessin l’edifici, va idear una jugada perfecta: va cedir-lo a la Generalitat perquè l’utilitzés per a oficines, però abans va dipositar en diferents museus de la ciutat tots els béns, prèviament inventariats. Anys després, el mobiliari tornaria al seu lloc, amb l’excepció d’una taula de billar que algú creu haver vist en un altra residència de la família: el Palau Güell.

xxx

xxx

 

 

 

 

 

 

 

 

x

xxx

En realitat, no es troba a faltar, atenent les moltíssimes perles que s’apleguen en les diverses estances. Els detalls els té la gent de Cases Singulars, que organitza les visites. Si crèiem que, travessats els salons, el menjador, la biblioteca, i vista també l’habitació on fins el 2000 hi dormia la mestressa, ho havíem descobert tot, anàvem errats. La gran sorpresa, sense discussió, són les golfes. “No us podeu imaginar com estaven”, comenta la guia durant aquesta incursió inesperada. L’espai, tot i que arreglat, és plena d’objectes vells, i hi ha uniformes que ningú no ha tocat des que el servei va deixar d’ocupar les cambres, fa ara més de cinquanta anys.

xxx

xxx

Top 1000 Barcelona Singular

Palau Moxó, pl.Sant Just 4 (Gòtic)

Visites individuals els divendres a les 12h, amb reserva prèvia. Tel.670.466.260

Barriada: Sant Just i Regomir

Oh, benvinguts, passeu passeu

dilluns, 30/01/2012

Quadres i converses en una torreta del Putxet on va viure el pintor Josep Amat

Fotos: Montse García ©

xxx

Visitar la Fundació Amat ha estat com passar una tarda a casa dels oncles, però sense pastetes ni te, ni sense oncles. En lloc dels tiets, m’ha rebut el Joan, fill del pintor, i la seva dona, l’Ester, un matrimoni afable de cap a fi, i amb un munt de vivències per explicar als nebots, i també als intrusos. “És millor trucar abans. Fa un temps va venir un grup sense avisar; casualment érem a casa, però amb la bata i el pijama posats”.

Josep Amat va morir el  gener de 1991, deixant una obra extensíssima i apreciada. Sense comptar els molts quadres que va estripar (“el meu pare era molt meticulós”) i els molts altres que no han aparegut mai i que potser mai no apareixeran. “Pensa que pagava en espècies al dentista”. El mateix Josep Amat va haver de desembutxacar 632.500 pessetes en una subhasta per poder recuperar Notre Dame de París, una de les moltes pintures que va fer durant les seves estades a la capital francesa. “Ell comprava un bitllet d’anada, i tornava quan se li acabaven les teles”.

xxx

xxx

 

 

 

 

 

 

 

 

xxx

xxx

El seu marxant era Joan-Antoni Maragall, qui va ser propietari de la Sala Parés, a més de fill del poeta. “Després de la guerra, no hi havia manera de vendre un quadre. Però en Maragall seguia pagant-li. Fins i tot quan ma mare va patir l’accident”. Una caiguda tonta, que va deixar-la impossibilitada, i que, lògicament, va afectar el treball del marit, que durant un any sencer va ser incapaç de pintar res.

Va ser precisament aquell 1962 quan els Amat s’havien traslladat a viure en una torreta del Putxet, “un lloc tranquil i amb llum”, que els amfitrions no tenen inconvenient a ensenyar-nos de dalt a baix; inclosa la cuina, amb rajoles dibuixades per l’artista; el jardí, que amaga pous morts i alguna bestiola; i una col·lecció de caixes de música i de rellotges que en Joan, ell sol, ha aconseguit fer-les funcionar de nou.

xxx

xxx

El gran valor d’aquesta finca, però, penja de les parets o bé les sosté un cavallet. Són les obres de Nonell, Mompou, Mallol Suazo o Grau Sala, i lògicament també, les de Josep Amat i el seu germà, Gabriel, que la família ha mantingut. “Com aquest retrat de la mare que mon pare va regalar als meus avis. ‘Jo m’emporto la seva filla’, els digué, ‘però no s’amoïnin, que la seguiran veient’”.

xxx

xxx

 

 

 

 

xxx

xxx

xxx

Top 1000 Barcelona Singular

Fundació Josep Amat (El Putxet). Visites concertades, i gratuïtes.

Tel. 93.212.03.92 (demanar per Joan Amat)

El col·leccionista del Putxet (i els tèrmits del seu palauet)

dissabte, 22/10/2011

La casa on va viure el mecenes Manuel Rocamora, una sorpresa majúscula

Fotos: Montse García

Allà on neix el carrer de Ballester, al barri del Putxet, se succeïen un conjunt d’habitatges unifamiliars que, amb els seus respectius jardins, ocupaven un terreny immens, molt frondós, perfecte per veure-hi niar una gran quantitat d’espècies. Aquest pulmó verd, privat però verd, ha anat disminuint al mateix temps que s’hi anaven construint noves finques, com ara una de ben llastimosa a la cantonada amb el carrer de Berna, o les que donen a General Mitre.

És precisament la ronda del Mig la que es va endur per endavant part de la increïble Casa Tosquella, i un tros també del pati de la casa de Manuel Rocamora. Però el que més sobta és que Porcioles ho fes amb el vistiplau d’aquest veí tan distingit. “Eren amics”, em comenta la Isabel, guia de Cases Singulars. D’alguna manera, aquell despropòsit s’ha vist compensat avui amb la tasca que realitza la Fundació Cultural Privada Rocamora, creada amb l’objectiu de divulgar el patrimoni cultural que l’edifici atresora.

xxx

x

xxxxxx

xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx

A Manuel Rocamora Vidal (1892-1976), l’afany de col·leccionar li venia de petit, i per imitació dels pares, que també havien convertit casa seva en un autèntic museu. Va començar reunint ceràmiques originals d’Alcora, va continuar amb els vestits que guardava la mare, i ja no va parar.

Rocamora pertanyia a una família burgesa que es va cobrir d’or quan la seva indústria de sabons i bugies va fer les Amèriques. Ell, però, sempre va preferir els pinzells a les espelmes. A la Llotja va desenvolupar la seva vocació de pintor, que va compaginar amb la de mecenes, i que el va apropar a artistes i intel·lectuals de l’època. Amb Ramon Casas l’unia, de fet, una relació de parentesc. Un espectacular Casas de més de 4 metres de llargada domina, per cert, el saló de la planta noble.

xxx

xxxxx

xxxxxxxxxxxxxxxxxxx

xxx

xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx

No tot el que Manuel Rocamora posseïa es conserva avui entre aquestes quatre parets. Més de 4000 peces de roba i altres accessoris les va donar a l’Ajuntament, un fons que va servir per crear el Museu Tèxtil i d’Indumentària del carrer de Montcada i que ara s’exhibeix al Palau de Pedralbes a l’espera del seu trasllat a les Glòries.

 

xxx

La veritat és que no es troben a faltar perquè, si una cosa hi ha a la casa, són obres d’art i objectes curiosos: reclams publicitaris, un mòbil dels Quatre Gats que el seu amic Picasso hauria fet per a la taverna modernista, el prototip en bronze del monument a Colom, binocles del Liceu, ventalls, una vuitantena d’autòmats, nines, sabates, baralles de cartes i fins i tot mascarons de proa i plats decorats amb llangardaixos (!)

xxx

 

xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx

xxx xx

 

 

 

xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx

xxx

xxx

L’afició als globus aerostàtics també hi és molt present, tant en recipients i rellotges com a la biblioteca, especialitzada en aeronàutica, i que conté més de 5000 volums. Les visites que organitza Cases Singulars finalitzen al jardí romàntic. O millor dit, al que en queda. Em va semblar entendre que Porcioles no va ser l’únic culpable. La venda d’una parcel·la hauria permès als hereus sufragar la reparació dels terres d’aquest palauet isabelí que havien estat envaïts pels tèrmits.

 

xxxxxxxxxxxxxxxxxxx

 

 

 

 

xxx

 

xxx

Top 1000 Barcelona Singular

Fundació Cultural Privada Rocamora, c.Ballester 12 (El Putxet).

Visites individuals: últims dijous de cada mes, a les 12h i a les 17h (amb reserva). Tel. 93.212.04.36

Visites en grup a través de Cases Singulars: casessingulars@casessingulars.com

El Paranimf com mai no l’heu vist

dissabte, 21/05/2011

Visitem l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona (III)

(Continuació)

 

Qui era Francisco Salvany? Potser als estudiosos aquesta pregunta no els va fer perdre la son. Però la veritat és que m’ha deixat intrigat llegir el seu nom, això sí, amb dificultats, enmig de tant home prominent. “No ho sabem amb absoluta certesa -comenta la guia-, però podria tractar-se d’un dels metges participants en una expedició per fer arribar la vacuna de la verola a les Índies”. Cal aixecar el cap i tenir bona vista per adonar-se que Salvany comparteix protagonisme, per exemple, amb l’Arciprestre de Hita i molts altres prohoms (cliqueu la foto de sota). Curiosament, també amb una mena d’asteriscs. “Pensem que no se’ls va ocórrer més gent a qui honorar”. Vaja, això ja costa més que m’ho empassi.

 

 

Anècdotes a banda, el Paranimf de la Universitat és, des de la mateixa porta d’entrada, un dels indrets més màgics que he trepitjat. L’arquitecte, Elies Rogent, pretenia meravellar amb tanta exuberància, i a fe que ho va aconseguir. L’enteixinat, les parets decorades amb guix policromat, els bancs, els elements d’estil mudèjar i plateresc, les trones, les rajoles, el dosser amb columnes de marbre verd, les pintures de temàtica històrica, els medallons… tot ens entusiasma. Com deia Rogent, el conjunt “impressiona l’ànim i fascina la imaginació”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El mateix Antoni Gaudí hauria pogut quedar-ne igualment encantat. Però va preferir desafiar el mestre. El seu projecte final de carrera va ser, de fet, una versió lliure i molt més atrevida del Paranimf (el seu professor, per aquelles dates, el tenia a mig construir). Comprenem que a Rogent aquesta gosadia li toqués la moral i l’orgull. Llàstima que quedés en evidència anys més tard: Gaudí ja s’havia fet un nom, però l’autor de la Sagrada Família no va tenir altre remei que conviure sempre més amb un aprovat justet fruit d’aquella insolència.

 

Fotos: Montse García

x

xxx

 

El Paranimf o Saló de Graus està reservat per als esdeveniments més solemnes i obre al públic només els dies que hi ha concert.

(Pròxima entrega: la Biblioteca Central)

Rectors retratats

dissabte, 29/01/2011

Visitem l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona (II)

(Continuació)

 

Estan tan anxovats com els estudiants de l’Autònoma viatjant en tren en hora punta. Però ells mantenen el tipus: els han pintat amb la toga negra, les punyetes roses i una medalla penjada del coll. Alguns, també, amb una col·lecció de distincions i fermalls clavats al pit. Compto 36 autoritats. Albert Pujol i Gurena, que fa tota la cara de monjo (era augustinià), va ser el primer d’estrenar-se en el càrrec. Busco l’actual rector, Dídac Ramírez, infructuosament. L’anterior, Màrius Rubiralta, tampoc no hi apareix. I això que m’asseguren que els retrats estan, sinó fets, com a mínim encarregats.

De les altres cinc absències, destaca la de Manuel Jiménez de Parga, expresident del Tribunal Constitucional, ministre de Treball amb Suárez… i rector de la UB un ja llunyà 1976. Segur que el recordeu: va ser ell qui, com qui no vol la cosa, va deixar anar que Catalunya era un dels llocs de l’Estat on es rebia Franco amb més entusiasme. Home, depèn. Si tenia en ment alguns dels col·legues que el van precedir, aleshores, sí.

Emilio Jimeno Gil, per exemple. El primer rector del franquisme, definia així els seus antecessors: “(…) unos ilusos que se creyeron capaces de formar una nacionalidad nueva, aunque para ello tuvieran que cometer el crimen de desgarrar las entrañas de su patria y la estupidez de arrojar por la borda un idioma en que se entienden 80.000.000 de hombres y en que está escrita la más hermosa literatura del mundo, para sustituirla con una lengua que sólo sirve para andar por casa”.

 

SALA DE JUNTES

Fotos: Montse García

 

El filonazi Francisco Gómez del Campillo no es quedar enrere. Responsable d’un procés de depuració dins la universitat que no té precedents (“era vital para nuestra cultura amputar con energía los miembros corrompidos”), va tenir el goig de transformar el Paranimf en una sala d’exposicions destinada a exhibir llibres i propaganda hitleriana, bust de Mein Führer inclòs.

Avui, aquests i altres mandataris il·lustres, tenen el seu raconet a la Galeria dels Retrats. Però aviat podrien tornar al seu emplaçament originari, la veïna Sala de Juntes, per tal de poder-hi encabir també les pintures d’aquells rectors que demanen pas. Em pregunto: és aquesta la millor solució? No seria més lògic resoldre-ho obsequiant amb alguns d’aquests quadres l’Arxiu de Salamanca?

(Pròxima entrega: el Paranimf)

La saviesa ho impregna (gairebé) tot

dimarts , 7/12/2010

Visitem l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona (I)

Construït per Elies Rogent en un lapse de vint anys (1863-1882), evoca els palaus medievals, amb la particularitat que en lloc de rebre’ns al vestíbul el criat, ho fa la guia, que es diu Cristina. Ella no ens durà a l’habitació on dorm un suposat prelat, ni al saló on uns reis ficticis celebren els banquets, però sí a la planta dels antibolònia. L’hem batejat així pels mesos que hi van passar clapant dins de sacs enconxats i preparant sopes Maggi amb el fogonet a tan sols un pam dels quadres cedits pel Museu del Prado. En certa manera, allò va ser històric. Penós però històric.

Avui, i arran d’aquella tancada que va acabar com el rosari de l’aurora, l’accés al primer pis està una mica més restringit. S’hi han instal·lat unes portes de vidre, sí, però ningú no ens barrarà el pas si pugem per l’escala noble, que també ens hi porta. Precisament al replà superior (perquè ens entenguem, on hi ha els tapissos) arribarem aviat a una conclusió: no hi ha resposta per a tot en les rutes organitzades pel departament de Protocol de la UB.

Observeu, sinó, les galeries cegues: intercalen el lema perfundet omnia luce (“la saviesa ho impregna tot”) amb representacions de l’astre solar, i incorporen també el nom d’aquells estudis o graus més corrents de l’època. Llegeixo: administratio, farmaceutica, historia, mineralogia, mineralogia, mineralogia… perdó? Segueixo llegint: mineralogia… un altre cop? I el següent… mineralogia! Arribat a aquest punt, m’atreviria a apostar que, EFECTIVAMENT, mineralogia apareix més vegades. Sis, per ser exactes. “No sabem per què”, m’informa la Cristina. De manera instintiva, torno a mirar cap amunt: perfundet omnia luce. “Llàstima”, li dic, “ara que la visita es posava interessant!”

(Pròxima entrega: la Galeria dels Retrats)

Edifici Històric de la UB, Gran Via de les Corts Catalanes 585 (Antiga Esquerra de l’Eixample)

Barriada: Universitat

Fotos: Montse García