Polleria Lisboa

divendres, 31/01/2014

Horta (Ruta 1. Safarejos-Bacardí)

 

A foc viu

Hi ha vida més enllà del pollastre a l’ast. Però cal anar a Horta. Allà, la graellada perfecta és possible. Ja a quarts de dotze, tres màquines comencen a rostir-hi les primeres peces: més de cent, que van agafant color i desprenent una olor que fa venir gana. “Nena, com tens les guatlles?”. “Una mica crues, encara”. L’Isabel se’n cuida quan no hi és el Robert, qui fa quinze anys va decidir incorporar-hi més fauna. El porc hi és molt present: galtes, garrons i costelles es torren al foc. I a sota, ho fan dos conills, intueixo que molt apetitosos quan la carn es cogui.

 

 

 

 

 

 

 

 

 


La botiga, per on ja corria de petit l’actual amo darrere la mare, no desatén els pollastres, amb tot, el producte estrella. Se’n venen 300 els caps de setmana, i el Robert Motos me n’explica el secret: “L’important no és què hi posem, sinó què li’n traiem”. Aquí s’entretenen molt plomant els animals, pelant-los un a un a navalla i netejant-los. “I busquem que el condiment doni sabor, però no carregui”. Un preparat d’onze espècies remata la jugada. Xoriços, xistorres, botifarres i botifarrons, així com canelons i les habituals patates al caliu, se sumen a l’oferta d’aquest establiment, que ja fa 40 anys que rutlla. Ara que l’he descobert, potser m’animo a organitzar (per encàrrec) una barbacoa ©BcnSingular

1.Polleria Lisboa, c.Lisboa 1. Tel. 93.420.25.37

Obert de dimarts a divendres, de 7 a 15 h, i dissabtes i diumenges, de 10 a 16 h

English breakfast

dimarts , 28/01/2014

Top 100 Nyaps (Secció Pòst-its, Raval)

 

A relaxing cup of café chino


Self Naturista

dissabte, 25/01/2014

Gòtic (Ruta 1. Santa Anna)

 

Autoservei saludable

(Article publicat el 29-12-2010)

Foto: Montse García

Un bon dia va obrir a Barcelona el primer restaurant vegetarià. Ens hem de remuntar als anys de la transició; anys, també, de transgressió, però no precisament en l’àmbit culinari. De manera que sí, el Restaurant Vegetarià (així es deia) del carrer de Canuda va convertir-se en tot un fenomen, només superat, poc després, pel Self Naturista del carrer de sobre, Santa Anna. L’Òscar Colom, que havia acumulat experiència en l’empresa precursora, hi va introduir un altre concepte que igualment faria furor: el self service.

“La meva idea era oferir una opció als oficinistes de la zona que els resultés pràctica. Sabíem que el temps de què disposen per dinar és molt limitat, però volia que això no anés en detriment de la seva salut”. Menjar ràpid i sa no té perquè estar renyit amb menjar de gust. Proveu, sinó, els macarrons integrals gratinats, la paella de verdures, els xampinyons a la planxa, els pastissos o els batuts de fruites. En total, 300 plats que van rotant, i que trenquen prejudicis. Ara bé, no hi busqueu alcohol. “Sempre he procurat mantenir uns mateixos principis, basats en una alimentació saludable”… i que exclou tot allò que prové de l’animal. L’Òscar ho té clar: “ningú de nosaltres no té dret a alterar l’ordre natural de les coses. A més, la cuina vegetariana dóna molt de si. Jo no he tingut mai carències de res”. Ho celebrem, com també la vintena d’empleats que té contractats, i que ja formen part de l’estampa d’aquest local que va quedar ancorat als 80, i que d’allà no surt.

“He rebut ofertes molt suculentes de gent que volia associar-se amb mi, amb la intenció que ens estenguéssim a altres barris, però les he refusat totes”. En cas d’haver-ho acceptat, el Self Naturista potser hauria acabat perdent bona part de la seva essència. I li hauria pogut sortir car. També al client fidel que paga avui menys de 10 euros per tres plats, pa i unes postres, i que no trobarà, per molt que busqui, un restaurant tan a contracorrent de les modes com aquest, a tot el Barri Gòtic ©BcnSingular

1.Self Naturista, c.Santa Anna 11-17. Tel. 93.318.26.84

Obert tots els dies d’11.30 a 22 h excepte diumenges i festius.

 

Fotos: Montse García

Bar Alaska (Carmen Broto)

diumenge, 19/01/2014

Camp d’en Grassot (Ruta 1. Camp d’en Grassot)

La noia que el temps ha esborrat

La Jenny no entén de què li parlo. “Calmen Bloto? Aquí no Calmen Bloto”. Potser millor així: no deu ser molt gratificant descobrir que la història d’aquest bar està estretament lligada a una prostituta de luxe que va ser assassinada amb brutalitat, el cos de la qual va aparèixer semienterrat en un hort del carrer de la Legalitat. 65 anys després de la seva mort, el crim -reflex de la  Barcelona més sòrdida- continua sense aclarir-se, i qui podia aportar llum al cas, probablement ja fa temps que també fa malves.

 

Carmen Broto, originària d’un poblet d’Osca, freqüentava l’Alaska perquè vivia allà mateix*, en un pis que un industrial adinerat amb qui mantenia relacions li havia regalat. Un de tants clients, de qui sempre n’acabava sabent més del compte, de vegades secrets inconfessables que no era qüestió que s’anessin escampant. I menys encara si ets bisbe i hi ha menors pel mig. Es diu també que era afí al règim i que la temien els antifranquistes. L’Alaska era sempre ple de policies, i segurament li resultava fàcil subministrar-los informació.

Segons la versió oficial, la van matar per apoderar-se de les joies que havia anat acumulant. Una teoria que té bastant sentit apunta que la dona s’hauria negat a col·laborar amb els lladres, que volien utilitzar-la d’esquer per arribar fins al seu protector, l’empresari teatral Martínez Penas. Sorprèn, però, que dos dels tres implicats en l’homicidi se suïcidessin amb cianur just abans de ser detinguts.

 


“Fotos fuela”. L’Alaska ha canviat per dins però segueix sent la cantonada agradable que reunia veïns, gent de pas i amants solitaris. De la Marisa, amiga de la Broto i meuca com ella, en guarda algun record el José, el cambrer més veterà, a qui com la resta del personal la Jenny ha mantingut en nòmina. Però en canvi ja li queda molt lluny l’11 de gener de 1949, dia en què una notícia va commoure la societat benestant i va convertir Carmen Broto, aquella rossa espaterrant, en símbol d’una època fosca i molt, molt trista ©BcnSingular

1.Bar Alaska, c.Sant Antoni Maria Claret 20

 

*Carmen Broto va residir al número 16 del c.Sant Antoni Maria Claret

Casa Pasqual Amorós

dimarts , 7/01/2014

Sagrada Família (Ruta 1. Poblet)

 

Evocant Gaudí

(Article original publicat el 18-11-2013)


Se’l recorda més per les fabuloses torretes d’estiueig que va aixecar als barris de Vallvidrera i el Tibidabo, i per algunes perles modernistes disperses per la ciutat, com la Casa Anita Rodés, a Vallcarca; la Casa Sabadell de l’avinguda Meridiana o, propera a aquesta, la Casa Juan Sellarés, al Camp de l’Arpa. I amb raó, perquè són, tots, edificis magnífics. Poc abans de morir, però, el mestre d’obres Josep Masdéu i Puigdemasa encara ens va regalar aquesta curiosa mansarda feta de trencadís.

 

La coberta gaudiniana, fruit de l’ampliació el 1930 d’una finca més antiga, només es distingeix bé des de la vorera del davant, i com que queda relativament apartada dels circuits turístics que discorren pels carrers paral·lels (la Sagrada Família és a tocar), poca gent s’ha adonat de la seva existència. Molt desconegut és també el seu interior, amb parets decorades amb paons reials (segurament obra d’un altre autor), i encara més un vestíbul veí (el del número 272), on gairebé ja ni s’aprecien els angelets del sostre, tan difuminats que sembla que es vanin de fer-se fonedissos ©BcnSingular

 

 

 

 

 

 

1.Casa Pasqual Amorós, c.Nàpols 266

Merceria Ruchi

dissabte, 4/01/2014

Top 100 Nyaps (Secció Pòst-its, Vila de Gràcia)

 

Lliçó de catanyol (I)

(Article original publicat el 19-12-2010)

Fanal de Canaletes

dimecres, 1/01/2014

La Rambla (Ruta 1. Canaletes i la Rambla dels Estudis)


El llum orfe

(Article original publicat el 12-1-2011)

 


Ni havia de ser-ne només un ni havia de situar-se on sempre ha estat, al capdamunt de la Rambla. Amb set fanals més, estava predestinat a fer resplendir l’espai central de la plaça de Catalunya. Però un cop realitzat l’encàrrec a l’empresa Biosca & Botey, el projecte monumental de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, revisat després per Francesc de Paula Nebot, es va modificar de nou, i cap d’aquests llums art déco no hi va tenir ja cabuda.

 


La solució va ser posar l’únic que estava acabat on anys més tard es reunirien avis amb ganes de xerrameca, tradició que només han seguit una mica més avall uns pocs néts, ara tant o més granats, i capaços d’arreglar el món amb quatre crits i uns quants canvis d’alineacions. Potser aquestes discussions monotemàtiques sobre futbol ja no donen per escriure cròniques periodístiques. O potser és que ja no queden periodistes com en Martín Girard, de qui després, per cert, vam saber-ne la seva autèntica identitat: el cineasta i escriptor Gonzalo Suárez.

Doncs bé, resulta que el xicot prenia nota de tot el que es deia fins que se’n cansava: “cambio de corro y me meto en una concentración de andaluces”. El Noticiero Universal va publicar els microrelats del jove tafaner a la secció “La Farola de Canaletas”, però tant empatx de sapiència popular (“-ha habido tongo”; “-no me haga reír, hombre, ¡no me haga reír!”) no em consta que li servís per encertar mai cap quiniela ©BcnSingular

1.Fanal de Canaletes, Rambla de Canaletes

Fins aviat

dissabte, 7/12/2013

xxx

Aquesta clau obre el tresor més preuat de la Rambla. Estigueu atents al web bcnsingular.com

xxx

Abans de matar el gall

dissabte, 16/11/2013

L’única botiga de pessebres, Artesania Puig, només obre dos mesos a l’any

©Bcnsingularx

x

“En altres temps, per aquestes dates, la botiga la teníem plena”. En Francesc, com tants comerciants, ha vist com la crisi ha canviat els hàbits de molts clients. “Qui potser volia un pessebre molt sofisticat, ara s’acontenta amb una construcció barata i senzilla”. Ell, però, s’ha adaptat a les necessitats de la gent i compta amb una cosa i l’altra. “Vols un pont? N’hi ha de sis mides”. Artesania Puig, al barri de Sant Antoni, és com de conte, amb cases que treuen fum, dimonis, caganers i centenars de reis, pastors i nensjesús en miniatura amuntegats junt amb molts altres detalls per acabar d’ambientar el Naixement.

xxx

xxx

 

 

 

 

 

 

xxx

xxx

El local va adquirir-lo el pare del Francesc el 1967. L’home, de jove, havia guanyat diversos premis com a pessebrista. En Josep Puig era tot un expert construint casetes de cartró, molins i portals, i en quedar-se l’establiment dels Planelles, de venda a l’engròs de betlems, va passar a despatxar darrere el taulell. El negoci es va ampliar amb una fàbrica a Sant Esteve Sesrovires, portat per la tercera generació, i d’on prové el gènere que omple totes aquestes fascinants prestatgeries, així com moltes de les parades de la fira de Santa Llúcia, incloses les seves. “Funciona com a magatzem distribuïdor, perquè el producte ens el fan diversos tallers d’arreu que treballen per a nosaltres”, m’indica en Francesc, qui s’encarrega de dissenyar els prototips. Temps no li falta: va obrir la botiga el 5 de novembre i el 24 de desembre ja tornarà a abaixar la persiana. I així fins a l’any que ve.

“A la majoria d’escoles han deixat de fer pessebres. Ara el nostre futur depèn dels pares: els petits per si sols no demanaran tenir-ne”. La tradició, no és cap novetat, s’està perdent. Però amb comptagotes també es renova. “Cada cop es busca més que el pessebre sigui el més real possible (sic), amb típiques llars hebrees en lloc de cases de pagès”. Li pregunto com serà el seu aquest Nadal. “Entendràs que n’estic fins al capdamunt, de pessebres! D’aquí dintre agafaré un parell de figuretes… i llestos!”.

xxx

xxx

Top 1000 Barcelona Singular

Artesania Puig, c.Comte Borrell 127 (Sant Antoni). Tel. 93.454.75.23

Obert de dilluns a dissabte de 9.30 a 13.30h i de 16 a 20h, del 5 de novembre al 24 de desembre

Ruta 4 Sant Antoni / Salesians

La Rotonda dels Transports

dimarts , 12/11/2013

Canaletes i la Rambla dels Estudis (La Rambla)


 

I després… va arribar el metro

El mural del vestíbul de l’estació de Catalunya, un treball artístic ignorat


No és un lloc on vingui de gust estar-s’hi. Ni quan s’hi fan actuacions musicals improvisades (jo les evito). Dir que és lleig és quedar-se curt. El vestíbul d’accés al suburbà de l’estació de Catalunya resulta, amb tot, inevitable, i qui no hi ha passat mil vegades, ho ha fet les suficients per haver prestat una mínima atenció al mural de ceràmica que el decora. Admeteu-ho: ni això. El conjunt, de 1966 i restaurat el 2003, torna a estar força malmès.


Es tracta de sis plafons signats per professors i alumnes de l’Escola Massana, i realitzats amb mosaic de gres, que representen mitjans de transport de tota mena. El treball de ben segur que hauria entusiasmat Juli Verne. Avui, en canvi, ningú no s’hi queda pas contemplant avions rudimentaris, globus i bicicletes primitives, si sap que perdrà el metro. A més, la cosa té risc: el llum ronyós que penja del sostre em temo que algun dia cedirà. Potser serà aleshores el moment de buscar una solució menys espantosa per il·luminar tanta obra d’art.