La paret més erudita

dijous, 19/09/2013

Un curiós pastitx és l’únic que queda de l’antiga editorial Sopena

xxx

Qui hagi oblidat o no hagi conegut la façana de l’editorial Sopena pot imaginar-se-la mentre vigila que el fill o filla ja crescudet no s’envalentona massa fent equilibris al parc infantil. Un mural fet a partir d’alguns elements que decoraven la seu modernista del carrer de Provença ens recorda que en aquell mateix emplaçament, on ara hi ha un bloc de pisos modern i els jardins de Maria Mercè Marçal, s’hi van imprimir fins el 1990 milers de diccionaris, enciclopèdies i llibres escolars.

Les rajoles i relleus escultòrics que conformen aquesta mena de collage de l’artista Jordi Gispert són l’únic que es conserva de l’edifici, enderrocat per la immobiliària Metro-3 uns anys després que l’empresa fes fallida, tot i les protestes veïnals. No va servir de res queixar-se: l’Ajuntament va argumentar aleshores (no fa tant, era el 1996) que no tenia cap valor. És evident que no va tenir en compte el valor sentimental.

xxx

 

 

 

 

 

 

 

Aquest contingut s’ha emès al programa Connexió Barcelona de BTV. Mira’l aquí

xxx

Top 1000 Barcelona Singular

Mural de l’Editorial Sopena, al jardins de Maria Mercè Marçal (Nova Esquerra de l’Eixample)

Ruta 3 Nova Esquerra de l’Eixample – Les Editorials

Entre peixos d’aigua dolça

dimecres, 4/09/2013

El primer aquari de Barcelona, ocult darrere la Cascada de la Ciutadella

x

“Ningú no sap dir-me qui té la clau”. La resposta a la meva petició de poder veure què amaga la Cascada monumental de la Ciutadella no va ser gaire encoratjadora. “Et dic alguna cosa”. El següent whatsapp em va canviar la cara: “Demà a les onze”. Em sentia, de cop, afortunat: accediria per primera vegada dins d’un recinte a l’entorn del qual Gaudí va deixar volar la imaginació. Aquí va recrear unes coves de pel·lícula, decorades amb rocalles i estalactites, molt abans que una novel·la d’aquella mateixa època, ‘Vint mil llegües de viatge submarí’, fos duta a la gran pantalla.

xxx

xxx

El visitant que hi entrava en sortia just a les portes del que va ser el primer aquari públic de la ciutat, 30 anys després que obrissin els de Londres i Nova York. Incrustada a aquest habitacle sempre tancat, apareix de nou l’empremta de Gaudí: uns medallons amb salamandres, amfibis que, és sabut, fascinaven molt a l’arquitecte. Dintre (ja m’ho havien advertit), l’interès és mínim. Ni peixeres ni el més mínim rastre del que havia acollit. Només en queda un esgrafiat força malmès dedicat al déu Neptú. S’ha de ser molt fantasiós per formar-se la idea de com era aquest espai, amb mitja dotzena de recipients on s’exhibien peixos i crustacis autòctons dels nostres rius, introduïts en aigua dolça.

Ningú, doncs, no nedava entre taurons del Tròpic i piranyes de mars exòtics, ni tan sols per Nadal. Per viure emocions fortes, calia apropar-se fins al Saturno Park, instal·lat davant l’antic arsenal i actual seu del Parlament de Catalunya, en cas que s’hagués tingut la sort o la desgràcia d’haver-hi coincidit en el temps. Les seves atraccions segurament s’albiraven des de la terrassa de l’aquari, a la qual s’arriba pujant unes escales de cargol. “No hi ha res més, baixem?” M’acomiado de les vistes i abandono l’edifici, renunciant a un últim escorcoll, no sigui que de tant afany aventurer acabi caient presoner del Capità Nemo.

xxx

 

 

 

 

 

 

    

Aquest contingut s’ha emès al programa Connexió Barcelona de BTV.  Mira’l aquí

xxx

Top 2500 Barcelona Singular

Primer aquari, darrere la Cascada monumental

Ruta 1 Ciutadella

 

L’última carambola del Club de Billar Monforte

dilluns, 5/08/2013

Es trasllada al districte de Sant Andreu una de les entitats històriques de la Rambla

©Bcnsingular

A en Joan Tur l’agafo atabalat. Són quarts de tres i té el menjador ple. Hi dinen un grup de caricaturistes de la plaça del Teatre i socis del Monforte. Ell, mentrestant, va remenant el que es cou a les olles i controla l’arròs, que no es passi. La d’avui serà la meva última paella de 3 euros i mig en aquest bar d’un dels clubs de billar més antics de l’Estat. “Que si em fa pena, marxar d’aquí? Home, és clar”. Els salons on fins aquest juliol s’hi practicaven les caramboles passaran a formar part d’un hotel boutique, que s’obrirà properament en el marc d’aquesta reforma integral que s’està duent a terme a l’edifici del Principal, amb diverses estances amagades actualment en desús.

xxx

xxx

 

 

 

 

 

 

 

xxx

Es vol, per exemple, recuperar com a espai la mítica Cúpula Venus, sota la qual a finals dels setanta s’hi despullava Christa Leem i va debutar en un escenari Pepe Rubianes. Durant anys, aquest antic cabaret amb sostres ennegrits per un incendi i d’on penja un espectacular llum d’aranya ha estat infrautilitzat, i potser per això recordo haver quedat meravellat quan temps enrere el Joan m’hi va deixar accedir per primer cop. Aleshores creia erròniament que ja em coneixia la Rambla.

L’entitat que s’hi ha aixoplugat les darreres set dècades, pagant un lloguer irrisori, emigra ara al carrer de Sant Antoni Maria Claret, al districte de Sant Andreu. No l’acompanyaran, però, ni els pintors ni la curiosa fauna del passeig més universal, que aquí hi trobava refugi i menjar a preus populars comprat a la Boqueria. En Joan sí que ho farà, amb recança però sense dubtes. “Això és una gran família”, em diu amb aquest parlar salat que delata el seu origen eivissenc. “I allà on vagin les taules de billar, tingues la certesa que hi aniré jo”.

xxx

Aquest contingut s’ha emès al programa Connexió Barcelona de BTV. Mira’l aquí

xxx

Top 2500 Barcelona Singular

Club de Billar Monforte, pl.Teatre 27 (La Rambla). Tancat definitivament el 31 de juliol de 2013

Ruta 5 La Rambla / Plaça del Teatre i Rambla de Santa Mònica – Parada núm.2

De rebaixes a Sarrià

diumenge, 28/07/2013

Pòst-its Sarrià

El jardí impossible

divendres, 5/07/2013

La Casa Cambó, primer exponent de roof garden a Barcelona

xxx©Bcnsingular

Quan Francesc Cambó va fer construir a la flamant Via Laietana la seva residència familiar, retornava d’un viatge als Estats Units on havia quedat embadalit amb la nova arquitectura que emergia a Chicago després del gran incendi de 1871 que havia devastat la ciutat. L’havia fascinat l’altura dels edificis, però també els ascensors elèctrics que duien incorporats, i els roof gardens, jardins elevats que tocaven les estrelles. Per voluntat de Cambó, casa seva seria un calc d’aquells gratacels d’estil racionalista que havien estat ja lleugerament imitats en els trams inferiors d’aquesta artèria que partia en dos la Barcelona antiga. La finca encarregada a Adolf Florensa destacava, però, per ser la més alta, i la primera amb un doble terrat arbrat, dissenyat per Rubió i Tudurí i refet després de la guerra pel paisatgista Joan Mirambell.

 

xxx

 

 

 

 

 

 

xxx

 

 

xxx

L’il·lustre polític en va gaudir poc, ni 10 anys. Filla i néts sí que n’han tret partit, d’aquests prop de mil metres quadrats repartits en dos nivells, des d’on sonen remots els clàxons i la fressa a peu de carrer. S’hi té accés directe des de la planta noble, ubicada a l’àtic, tota una novetat als anys 20, importada també de Nordamèrica. L’espai verd, ben cuidat però molt sofert, va ser concebut per resistir les batzacades del vent marí. On més colpeja és a la terrassa superior, decorada amb una glorieta coberta de fulles i un parterre amb un petit estany. Més agradable i recollit, el jardí de sota es beneficia de l’ombra que aporten les dues moreres i els dos tarongers, d’arrels poc problemàtiques però que van obligar a reforçar el terra amb granit.

Fa un quart d’hora que m’hi passejo i encara me’n faig creus, que això hi sigui. Assegut en una de les cadires, fantasiejo, que surt gratis. M’imagino contemplant cada tarda els arcs i columnes clàssiques que emmarquen una vista privilegiada, mentre ensumo el cafè que s’apropa, servit en una tassa per la mateixa minyona que em rep sempre amb gest reverencial. La resta del servei cuida de l’Helena Cambó, mecenes, mare de 14 fills i propietària d’aquesta meravella. Em giro per donar les gràcies a la criada, però un cambrer se m’avança. “1,60€”, diu a la nota. Surto del bar amb presses, tractant d’esquivar els turistes que ocupen l’estreta vorera de la Via Laietana i que ni tenen temps de preguntar-se què hi ha allà dalt, on sobresurten plantes i arbustos, i la mà d’una dona mulata que juraria que se m’acomiada.

xxx

Aquest contingut s’ha emès al programa Connexió Barcelona de BTV.  Mira’l aquí

xxx

Top 1000 Barcelona Singular

Jardí alçat de la Casa Cambó, via Laietana 30 (Santa Caterina). Propietat privada

Ruta Via Laietana / Via Laietana amunt – Parada núm.18

El meu primer #crònut

dimarts , 18/06/2013

Des d’avui, a Cal Forner, c.Joan Güell 125 (Les Corts)

x

Pòst-its Les Corts

La petjada basca

dimarts , 4/06/2013

Jai-alai Palacio, el frontó fantasma de la Rambla

 xxx

Resulta que teníem a la Rambla un espai enorme desaprofitat, i només uns quants ho sabien. El Jai-alai Palacio ha viscut durant dècades d’esquenes als canvis que experimentava el passeig, ignorant-los, assumint que el passat no tornaria, però resistint a l’ombra per si venien temps millors. Ara sembla que han arribat, i que aquest recinte que congregava les masses acollirà de nou gentades, es desconeix encara per què fer-hi. Amb l’excepció de les cadires, que es reemplaçaran per unes d’iguals en bon estat, el Jai-alai no variarà d’aspecte. Continuarà sent el que era, però ja sense les estrelles basques que van exhibir-hi el seu talent abans de posar rumb cap a Florida, on els esperaven uns últims anys de glòria i una retirada econòmicament plaent. Aquí com a molt hi rodolaran cuirs que es colin per alguna finestra mig oberta, com el que m’he trobat al mig de la pista, i que aparenta ser de l’època del Zamora.

xxx

 

 

 

 

 

 

 

 

xxx

És llei de vida: una mica més avall, un altre frontó en desús, el Colom, va revifar el 92 per convertir-se en seu olímpica. Avui, allà, s’hi juga a bàsquet. Que el Jai-alai, tot i les seves dimensions, resti amagat en un dels carrers més universals, no significa que tothom l’hagi oblidat. Alguns pilotaris mítics recorden, de fet, com Carmelo Ezpeleta, els germans Pedragosa, o els Mirapeix, van saber fer-se un lloc entre les llegendes d’aquest esport euskaldun, a pesar del seu origen català, i gràcies a uns cops de dreta que encara ressonen al frontis verd del palau de la Rambla. O això és el que vull pensar: estic sol, en una segona planta d’un edifici abandonat, i no, no crec en fantasmes.

xxx

Aquest contingut s’ha emès al programa Connexió Barcelona de BTV. Mira’l aquí

xxx

Top 1000 Barcelona Singular

Jai-alai Palacio (Entrada a l’edifici del Teatre Principal pel carrer de Lancaster)

Espai tancat, pendent de remodelació

Ruta 4 – La Rambla / Pl.Teatre i Rbla.Santa Mònica. Parada núm.5

A sis parades en metro d’everything

dimarts , 14/05/2013

Be My Bagel, un forn rodó en el cor dels artesans de Gràcia

xxx

Ja fa quinze anys que en Carles Ricart va iniciar el seu idil·li particular amb els bagels. Ha estat, però, a la seva botiga de Gràcia, oberta el 2010, on ha aconseguit afermar-se com a forner capaç fins i tot de convèncer un novaiorquès que aquest pa rodó és tan català com el que més. No ho diu només perquè hi ha introduït gustos típicament mediterranis. “O és que una baguet no ho és, tampoc? He après a fer bagels aquí, en faig desenes cada dia i gent catalana com tu no falleu mai”. Amb això té raó, tot i que he d’admetre que jo em sento també una mica ianqui. La meva germana crec que gens, i també n’és assídua.

Aquest emprenedor ha posat el llistó molt alt: fa els millors bagels de la ciutat. I si en localitzeu en algun altre establiment (al Poblenou, per més pistes) d’igual de bons, són seus. Que, en plena crisi, un negoci com aquest s’expandeixi té mèrit. I més encara quan no té cap mena d’intenció de desbancar la barra de quart. “Són compatibles”, assegura en Carles. El secret? Oferir un bon producte, barat i que mata la gana. Poseu-li el que sigui, everything. I si podeu, torreu-lo. A mi -per als qui no m’heu entès- m’entusiasma el que porta per sobre de tot: ceba, sèsam i rosella.

xxx

xxx

xx

x

 

x

 

 

x

x

El bagel és d’origen semític, ja apareix en jeroglífics dels antics egipcis i va ser adoptat, primer, pels jueus de Terra Santa, i, molt després, pels països anglosaxons. La seva massa és tan consistent que sobrevivia a qualsevol inclemència, i el forat al mig en facilitava el trasllat. “No hi ha un pa més arcaic que aquest. És l’únic al món que es bull abans de posar-lo al forn, i per protegir-lo de la intempèrie, se li llançava mel a l’aigua, com es fa encara ara. Per això té aquesta crosteta”. En Carles és un artesà. Com ho són molts als carrers de l’entorn de la plaça del Sol, reparin pianos, treballin de fusters o esmicolin rajoles per crear un mosaic. Els bagels s’estan quedant sense. “Et costarà trobar un lloc on els facin com jo a mà, tothom avui té màquines”. Per què buscar, doncs. Diria que després d’escriure aquest article, m’enyoro menys de Nova York i, en canvi, una mica més de la veïna Vila de Gràcia.

x

Aquest contingut s’ha emès al programa Connexió Barcelona de BTV. Mira’l aquí

xA

Top 1000 Barcelona Singular

Be My Bagel, c.Planeta 37 (Vila de Gràcia). Tel. 647.69.51.13

Obert de 9.30 a 14.00h i de 17 a 20.30h, diss. de 10 a 14.30h i de 18 a 21.30h i dium. de 10.30 a 14h

Ruta 4 – Vila de Gràcia / Plaça del Sol

Plou sobre mullat

dissabte, 27/04/2013

En ple xàfec: obsessió municipal per la neteja?

Pòst-its Poble-sec

Revolució (la segona) a Blai

diumenge, 21/04/2013

Set nous locals animen la temporada de sol i terrasseta al carrer Major del Poble-sec

xxx

Avui no us penso descobrir el carrer de Blai. En tot cas, us el redescobreixo. Consolitat ja com l’eix principal del barri, el main street del Poble-sec és el punt de trobada de la nova fornada de residents, siguin catalans, italians, pakistanesos o dominicans; alternativa ravalera a la veïna i turística Ciutat Vella, i al Sant Antoni més hypster. No admet comparacions, encara que agafa una mica de la rambla del Poblenou i molt del carrer de Joaquín Costa. I té, sobretot, terrasses. Moltes terrasses. Quatre pertanyen a establiments molt recents: Es Xibiu, bar de montaditos amb un toc mallorquí; Pomodoro Rosso, pizzeria milanesa; Manga Rosa, cocteleria brasilera; i Factory Burger, fast food turc. Les millors novetats, però, les he trobat portes endins.

xxx

 

 

 

 

 

xxx

 

xxx

Les germanes Imma i Teresa Blescia són de “l’empenya d’Itàlia”. Es refereixen a Basilicata, una regió del sud que, m’assegura la Teresa, no la coneix ni la gent del seu país. Les focaccias del local que han obert, L’Angolino, encara les he de tastar, però intueixo, veient-les, que sí que tindran notorietat. No m’he pogut resistir, en canvi, a un Spritz Aperol, i estic segur que tampoc no trigaré gaire a provar el brunch, que anuncien amb lletres ben grosses. Quan hi torni, hauré de girar la vista per evitar que em temptin els montaditos de la taverna del costat, La Tasqueta de Blai, l’última incorporació a la ruta de pintxos de la zona. Més heterogeni és un bar amb nom de gos, El Patán, de tapes gallegues, tostaditas, vermuts… i vinils, però que transmet també molt bon rotllo.

xxx

xxx

 

 

 

 

 

 

 

xxx

Sumem a tots aquests, llocs consagrats del tram Blai-Blesa com Carmesí, Koska, La Tieta, Lia d’en Vicius, La Fíbula, Blai Tonight o Barramón, que ens compliquen la tria, i donem per perdut el Zodiaco, que ha canviat d’amos, ara poc fiables. En surt un resultat clarament favorable, que obliga a retocar un lema que es cantava fa uns anys, El Poble-sec està de moda, i afegir-li: i no diguem el carrer de Blai!

 

xxx

Es Xibiu, c.Blai 48. Tel.93.175.35.87; Pomodoro Rosso, c.Blai 44; El Patán, c.Blai 33. Tel. 619.85.39.42; Manga Rosa, c.Blai 31; L’Angolino, c.Blai 15. Tel. 93.624.19.44; La Tasqueta de Blai, c.Blai 17. Tel. 656.96.87.67; Burger Factory, c.Blai 12 (Poble-sec)