Sota l’asfalt

divendres, 30/11/2012

Llambordes ocultes (c.Parlament)


Pòst-its Sant Antoni / Barcelona Singular 2a època

El festival de la (meva) infància

dijous, 29/11/2012

Un parc ancorat als anys 70 (c.Aurora Bertrana)

 

Pòst-its La Maternitat i Sant Ramon / Barcelona Singular 2a època

Una finca indecisa

dimecres, 28/11/2012

La casa que fa parar bojos els carters  (c.Montseny)

.

Aquest contingut s’ha emès al programa Connexió Barcelona de BTV. Mira’l aquí

Pòst-its Vila de Gràcia

Pòst-its Vila de Gràcia / Barcelona Singular 2a època

Crisi? Quina crisi?

dimecres, 14/11/2012

x

Les galeries comercials Nou Boulevard, en horari de màxima afluència comercial

x

 

xxx

 

 x

Aquest contingut s’ha emès al programa Connexió Barccelona de BTV. Mira’l aquí

x

 Nou Boulevard, c.Joan Güell 184 (Les Corts). Tel. 93.201.72.30

Un cinema en la penombra

dimarts , 6/11/2012

Troballa arqueològica al vestíbul de l’estació de Catalunya dels Ferrocarrils

xxx

Quan en un videoclip de 1984, Loquillo es passejava per l’avinguda de la Llum, flanquejat per una successió de columnes molt robustes i avui encara visibles, faltaven poc més de cinc anys perquè tanqués definitivament el primer espai comercial soterrat de Barcelona. Tot el glamur que havia tingut durant tres dècades es va esfumar, curiosament, amb els nous corrents de llibertat que bufaven, i coincidint amb una certa relaxació policial a l’hora d’aplicar la ley de vagos y maleantes. Loquillo cantava que aquest carrer subterrani era un bon lloc on acabar una borratxera; de fet, s’havia convertit en un indret on resultava fàcil caure en la temptació de la carn aliena. Hi contribuïa el cinema Avenida de la Luz, una sala que s’havia estrenat el 1943 amb “Los tres cerditos”, de la Disney, i que, mig segle més tard, s’acomiadaria amb la projecció El placer entre las nalgas, un film pornogràfic.xxxxxx

 

x

“Jo hi havia anat molts cops”, recorda en Nico, treballador dels Ferrocarrils de la Generalitat. “Quan hi feien bons westerns i pel·lícules decents”, puntualitza. Ara, d’aquell cinema, el precursor de l’imperi Balañà, només en queda el refrigerador Carrier, un tros de tela i restes minúscules de la moqueta que cobria el terra. L’espai està en desús, com també la cambra annexa, on s’ubicava el saló de jocs, i que conserva el cartell a l’entrada. Són, aquests dos, els únics vestigis ocults d’unes galeries que van sobreviure a la dictadura franquista, però que s’havien apagat molt abans, quan el luxe va donar pas al pecat, i la llum va deixar de penetrar-hi.

xxx

Aquest contingut s’ha emès al programa Connexió Barcelona de BTV. Mira’l aquí

xx

Top 1000 Barcelona Singular

El cinema i el saló recreatiu de l’avinguda de la Llum, sota el carrer de Bergara (Dreta de l’Eixample)

Espais tancats al públic, propietat de Ferrocarrils de la Generalitat

Agonia darrere de la universitat

dimecres, 31/10/2012

Els Pavellons Antoni Palau i Dulcet, a punt de sucumbir (si no ho han fet ja)

xxx

Qui els ha vist i qui els veu. Els pavellons Antoni Palau i Dulcet -inicialment, al carrer del Portal de Santa Madrona, a les Drassanes- van ser el més semblant que teníem al mercat de llibres de vell que voreja el riu Sena. Avui, només en queda l’estructura de dues de les antigues parades, i la placa descoberta per Porcioles quan es van inaugurar els quioscos, prop d’una vintena, el març de 1967. Encara no fa un any, l’últim supervivent se’m mostrava esquerp davant de qualsevol intent per part meva de treure-li una mínima informació sobre el passat d’aquests curiosos edicles. El present el veia amb els meus propis ulls: una trista pila de revistes pornogràfiques sobre un expositor, i el botiguer malcarat, mig amagat dintre de la seva cabina. El futur, no cal ser un setciències per endevinar-lo.

xxx

 

Aquest contingut s’ha emès al programa Connexió Barcelona de BTV. Mira’l aquí

x

Pavellons Antoni Palau i Dulcet, c.Diputació, entre Balmes i Aribau (Antiga Esquerra de l’Eixample)

 

Un balcó al Port Vell

dimecres, 24/10/2012

L’Hotel Duquesa de Cardona, un antic palauet del S.XVI amb bones vistes

xxx

En aquest edifici, hotel des de 2003, ja es feia estada quan, al segle XVI, el palau pertanyia al duc de Cardona. Aleshores, potser no se servien tapes a la terrassa, però la comitiva reial amistada amb l’aristòcrata de ben segur que quedava contenta amb el banquet que s’hi oferia. Eren els temps en què Barcelona construïa una muralla que l’havia de protegir dels assaltants que arribaven per via marítima, i, per tant, de mirar horitzó enllà, ja se n’encarregaven els vigilants. Tota la renglera de cases, també aquesta, donaven l’esquena al Mediterrani; s’accedia als habitatges pel carrer de la Mercè, i el menjador actual de l’establiment era, de fet, el vestíbul d’entrada.

xxx

xxx

Hotel Duquesa de Cardona.jpg

 

x

x

Han passat quatre segles, i s’ha de reconèixer que, en algunes coses, no hem millorat gaire. Si abans uns murs ens tapaven la vista, ara és l’excés d’atraccions i d’icones arquitectòniques  el que ens impedeix veure l’aigua. Per sort, avui no cal tenir sang blava per traspassar les portes d’aquest casalot i poder pujar fins a on sí que pot intuir-se una mica de mar darrere d’aquesta mola anomenada Imax.

xxx

xxx

Aquest contingut s’ha emès al programa Connexió Barcelona de BTV. Mira’l aquí

xxx

La Terrassa del Duquesa. Oberta tots els dies, de 10 a 24h

Hotel Duquesa de Cardona, Pg.Colom 12 (Gòtic). Tel. 93. 268.90.90.

Ruta 10 – Gòtic / La Mercè – Antic barri de Mar. Parada núm.14

Els vells artistes mai no moren

dimecres, 17/10/2012

Can Balaciart, una serralleria que ha deixat empremta a Gràcia

xxx

No tinc l’honor d’haver conegut en Joan Balaciart, però m’atreveixo a dir que estaria avui orgullós de la seva família, com suposo que va estar-ho també en vida. Gairebé 20 anys després de la mort del mestre, la serralleria més popular del districte es conserva tal com Balaciart la va deixar. Alguns dels seus darrers treballs de ferro decoren tant el passadís d’accés al taller com l’interior de l’obrador. Majoritàriament, són planxes metàl·liques en relleu –mitjançant la tècnica del repujat, apresa de ben jove- que feia per diversió; retrats dels expresidents Pujol i Maragall, de Reagan, Cruyff, Picasso, Dalí… L’home, realment, els clavava. No era així com es guanyava el jornal, però n’havia arribat a vendre. Quan es donava el cas, solia repetir l’obra al cap de quatre dies perquè seguís fent-li companyia. “S’estimava algunes peces com si fossin fills”, recorda la Joana Balaciart, ara una àvia entranyable.

xxx

xxx

 

 

 

 

 

xxx

 

xxx

El seu pare, com tants altres manyans d’aquest sector de Gràcia, rebia tota mena d’encàrrecs: cadires, reixes, bufets, ornaments. Ningú no discutia que era un bon artesà: “hecho a si mismo”, proclamava un article publicat el 1971 a La Vanguardia. Però el reconeixement artístic potser va arribar tard. Això sí, va tenir com a admirador Josep Puig i Cadafalch, alguns edificis del qual compten amb elements que duen la firma de Balaciart. Una bona mostra del seu talent la trobem a la mateixa façana de la serralleria, on destaca el drac amb llengua viperina que adorna l’entrada. La casa també la va construir ell. “Va ser de les primeres d’aquella zona, ja que en aquells temps” –la Joana parla dels anys 40- “tot eren terrenys que pertanyien a la masia de Can Compte”. El barri ha canviat. I tant que ha canviat! Però el número 55 del carrer de Pi i Margall es manté immutable, per dins i per fora, en record d’un ofici en vies de desaparició, i dels artistes anònims que, com en Joan Balaciart, s’han guanyat el dret a perdurar en la memòria.

xxx

xxx

Aquest contingut s’ha emès al programa Connexió Barcelona de BTV. Mira’l aquí

x

Top 1000 Barcelona Singular

Serralleria Can Balaciart, c.Pi i Margall 55 (Camp d’en Grassot i Gràcia Nova)

Ruta 1 – Camp d’en Grassot i Gràcia Nova / Gràcia Nova. Parada núm.1

L’indret amb més encant del Clot

dissabte, 6/10/2012

El passatge de Robacols, o com fer vida de poble al costat de la Meridiana

xxx

El passatge de Robacols no es veu en un primer cop d’ull. Ocult darrere una reixa del carrer de Rossend Nobas, ens transporta als temps en què les manufactures van ocupar les terres fèrtils del Clot i els obrers van arribar al barri. Actualment, cinc de les nou casetes construïdes expressament per als treballadors de les fàbriques pròximes, estan abandonades. Una, de fet, no té ni sostre, i s’omple de rates. El conjunt, que encara conserva, per sort, el seu encant, forma part del Catàleg del Patrimoni Arquitectònic, i, per tant, l’Ajuntament hauria de vetllar perquè la propietària se’n cuidés, cosa que no fa. “Dilo, dilo, que la dueña no hace nada“, m’interpel·la l’Encarna, una anciana que el 1952 va marxar de Guadix, Granada, per venir a Barcelona, i que ha seguit gaudint, gràcies a aquest indret, d’un entorn semirural no massa diferent al del seu poble.

Robacols, m’explica l’Encarna, era com s’anomenava als Casas, una de les famílies amb més tradició, de sempre, al Clot, i a qui pertanyien aquests habitatges arrenglerats tots a la dreta i, que, antigament, posseïen patis i horts davant. Ara, l’espai es destina a estendre la roba, i celebrar-hi de tant en tant trobades familiars. Els veïns, ben avinguts, acostumen, les tardes d’estiu, a treure-hi el parxís. Qui venç, s’endú un cèntim. “Me irá bien“, diu la Mercedes, que acaba de guanyar-me una partida. No té feina i paga 650€ de lloguer al mes. L’Encarna i el seu gat, 68. I els del costat, fins fa uns mesos, ni això. Eren okupes. El passatge, ara ja sense intrusos, torna a ser de difícil accés. No hi ha intèrfon ni tampoc timbre a l’entrada, i per poder fruir-ne, es necessita paciència i unes bones cordes vocals. “Encaaaaaaarna!”.

xxx

xxx

 

 

 

 

 

xxx

xxx

xxx

Top 1000 Barcelona Singular

Passatge de Robacols (el Clot). Accés habitualment tancat.

Ruta 2 – el Clot / Nucli antic del Clot. Parada núm.10

x
Mostra Ruta pel nucli antic del Clot en un mapa més gran

La Petita Colòmbia

dilluns, 24/09/2012

La comunitat paisa irromp amb força al barri de la Sagrada Família

xxx

De mica en mica han anat fent-se un lloc entre tant visitant, comerciant de records i veí molest per la sobredosi de turistes. Sense soroll, i això que són d’on són, els colombians s’han convertit  ja en la quarta comunitat estrangera, i la primera entre les llatines, del barri de la Sagrada Família. I els qui no hi viuen, hi vénen, atrets per la proliferació d’establiments del país sud-americà. Sobretot, llocs de menjar, però també perruqueries, tendes de roba i clíniques dentals.

La peregrinació per alguns d’aquests locals comença de bon matí. El forn Colombia Pan sempre ve de pas, sigui per esmorzar un cafè amb llet i un pandebono, fer un dinar ràpid o berenar amb més calma una xocolata, i sucar-hi un buñuelo. L’assortiment de productes és inacabable. La sobrietat del pan aliñado, amb formatge fresc per dins, i les arepas con queso, contrasta amb el colorant cridaner del brazo de reina, un pecat calòric ple d’aquest almívar de llet que anomenen arequipe. L’alternativa pot ser un tall de torta negra, un roscon o unas peras. “Hi ha dies que entren famílies senceres i s’enduen mitja botiga”, em comenta la Sònia Querol, filla d’en Raül, el propietari, i tan catalana com el seu pare. L’home, resulta que es va enamorar de Colòmbia i quan va tornar a casa va decidir obrir aquest negoci. Amb anterioritat, havia parit Zoco Latino, una casa de queviures traspassada a l’Albert, un amabilíssim colombià, i que enlluerna per la seva varietat de productes exòtics.

xxx

xx

 

 

 

 

 

 

xxx

xx

“Els colombians, menjant, no tenen mesura”, admet la Sònia. Però, segons ella, tampoc no els amoïna. “La majoria de noies s’opera”, em diu. “Per 500€, tornen del seu país fetes noves”. Ells, en canvi, van veient com creix la panxa, i res. “L’únic que els preocupa és fer-se la manicura”, corrobora la María, que regenta una perruqueria al carrer de Cartagena, i que està acostumada a atendre peticions impossibles. “Com més negra de pell és una dona, més ros vol el seu cabell. Faig el que puc”. A Jaco Jeans sí que fan miracles. En aquesta petita botiga, molt adient per a qui encara no s’ha atrevit a fer-se una liposucció, ho tenen molt clar: “Quien no se opera, se enfaja“. Des de l’època de les nostres àvies que no havien tingut tant èxit les cotilles i les faixes. I no unes faixes qualsevols. Les levantacolas, en combinació amb els jeans del mateix nom, t’aixequen el cul i te’l destaquen.

xx

xx

 

 

 

xxx

 

xxx

xxxxxxxxxxxx

xxx

A tot això cal afegir que ha obert recentment una segona Fonda Paisa, probablement el millor restaurant colombià de Barcelona, que serveix plats típics, en proporcions descomunals, com la bandeja paisa, el sancocho de carne o els combinados. I que la Sandra, la cara visible del bar Arepazo, especialitzat en arepas colombianes -la gran icona gastronòmica de la regió que engloba Medellín i Pereira-, ja està pensant en abaixar la persiana i posar-se a fer menús en un nou local més espaiós, situat també al barri. Definitivament, els colombians han vingut per quedar-se… i no passar gana.

xxx

EL MAPA DE LA PETITA COLÒMBIA

Clica per fer el mapa gran